LA NOSTRA RIBERA 348

LA PLATJA DE LES CATEDRALS (RIBADEO) 10

Puigdemont el còmic

JOAN CAÑETE BAYLE 

El deposat president sona com un polític superat per la realitat que mira de mantenir el seu discurs com sigui

Una de les pitjors coses que poden passar a un líder polític és que digui coses molt serioses i importants i part de la premsa (i de la població) se les prengui a conya. En un context de conflicte sol implicar que has perdut i, o bé no ho saps, o bé et resisteixes fins a l’absurd a admetre-ho. Mohammad Saïd al-Sahaf personifica aquest fenomen. Ministre d’Informació de Saddam Hussein, en els dies que van portar a la guerra explicava a la premsa internacional la postura oficial del Govern iraquià. A mesura que les tropes nord-americanes avançaven, la seva negativa a admetre la realitat es va tornar delirant. El 7 d’abril del 2003 va fer una de les rodes de premsa més esperpèntiques que es recorden. En una terrassa de l’hotel Palestina, Al-Sahaf va afirmar: «No hi ha tropes ni britàniques ni americanes a Bagdad». Darrere seu, a l’altre costat del Tigris, s’apreciaven a simple vista els blindats dels EUA. A la història Al-Sahaf ha passat amb el sobrenom Ali el Còmic.
Polític superat

Veig la roda de premsa de Carles Puigdemont a Brussel·les, i llegeixo i sento els cruels acudits que corren per les xarxes i penso en Ali el Còmic. De Puigdemont es diu que és un home de fermes concepcions independentistes, i aquest tret de caràcter, que fa tot just uns dies donava gravitas en les seves compareixences a Palau, a Brussel·les juga en contra seu. Ja no sona com un líder resolutiu, sinó com un polític superat per la realitat que mira de mantenir el seu discurs com sigui. El problema no és tant el que diu (la dura caiguda dissenyada per la Fiscalia carrega de raons la seva crítica a la politització de la justícia, el seu avís de què passa si tornen a guanyar els independentistes és molt pertinent) sinó el que es veu darrere seu mentre parla: el pèrfid 155 acaba (en principi) en unes eleccions en dos mesos, la inseguretat i falta de llibertat que pateixen ell i els sis consellers semblen no notar-la la resta del seu Govern, la bandera oneja a la Generalitat perquè ell no va ordenar arriar-la. Sí que hi havia tancs a Bagdad i la via unilateral a la independència ha acabat en via morta. Faria bé Puigdemont a deixar la seva paròdia en mans de Buenafuente. Ho fa molt millor.

I MENTRESTANT, CONTINUARÀ L’ENFRONTAMENT A CATALUNYA

De Vergara a Eldiario.es.

L’independentisme segueix dividint la societat catalana en bons i dolents. Els bons, evidentment són ells i els dolents, el altres.

Qui són els altres? Aquí ho hem de deixar clar. Me’n recordo que quan els membres de la Guardia Civil i de la Policia Nacional van abandonar les seves respectives destinacions per a vindre a Catalunya a reforçar els seus companys d’aquí, els fanàtics, usant el símil futbolístic, els cridaven: A por ellos, oè, a por ellos, oè... No recordo qui va ser però un columnista del Periódico va dir que si hi havia uns ellos, per força hi havia d’haver un nosotros. Per tant, no tos formàvem part del mateix col·lectiu.

Un amic virtual del PP i del Madrid (el Real Madrid) m’ho va voler justificar dient que no tots eren iguals i que la majoria de nacionalistes espanyols no estaven d’acord amb aquestes actituds. Segurament la part contraria (o sigui, els independentistes) pensen totalment diferent i que el comportament d’uns quans l’extrapolen a la majoria dels espanyols.

Evidentment és un error deduir que tots els que pertanyen a un grup determinat pensen igual. Ni tots els independentistes pensen igual, ni tots els nacionalistes espanyols pensen igual, ni tots els socialistes, ni tots els de PDeCAT, etc. Està clar que com més acotéssim el grup més coincidències hi trobaríem, però sempre hi trobarem díscols. Segur!        

No fa gaires dies vaig llegir comentaris per les xarxes socials de que hi ha gent que s’alegra de que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart estiguin empresonats. De moment són els únics que hi estan i sí, jo també penso (i així h vaig dir) que són presos polítics. Per tant, si un dia no molt llunyà la Justícia espanyola envia a la presó els polítics que han estat davant del procés, també pensaré que tornem a parlar de presos polítics. I igual com no me’n alegro de que els expresidents d’Òmnium i de l’ANC estiguin a la presó, tampoc me’n alegraré que hi fiquin als altres. És una simple qüestió de sentit comú, d’interpretar les coses tal com són i no tal com ens diuen que són.

Afortunadament no tothom pensa com jo. Dintre del ramat jo sóc un dels díscols dels que us parlava abans. No estic còmode dintre del PSC i de vegades penso quan el meu nivell de tolerància dirà prou i abandonaré definitivament el partir. Però d’aquest tema, si us sembla, ja ne parlaré un altre dia. Tampoc estic còmode davant d’una concentració on es respiri independentisme pels quatre costats. I si ho dic així és perquè ho he viscut.

Sempre he pensat que tots els extrems són dolents perquè precisament aquí és on hi ha més fanatisme. El fanatisme és un comportament on prevalen les emocions per sobre de la raó. S’arracona el comportament racional i aflora la part més emotiva de cadascú de nosaltres.

Sovint les xarxes socials reflecteixen aquest fanatisme i sovint també, aquest comportament que separa amics i familiars.

Des de fa uns anys, la societat catalana tendeix a la polarització i al bell mig de tot aquest fregao s’hi solen trobar persones que com jo hem renunciat a formar part d’alguns dels dos bàndols. L’expressió de segons amb qui no pots parlar d’aquest tema no sol ser gaire habitual, però sempre hi ha qui s’atreveix a confessar-ho. Sobre tot a mi, perquè la meva opinió l’expresso cada dia i tothom sap com penso... Des del principi.