diumenge, 12 de novembre del 2017

Puigdemont, Junqueras i Companys

JOAN TAPIA

Ens hem de preguntar si tota la crispació acumulada i energia desaprofitada han tingut algun sentit

Acabo de rellegir Tot s’ha perdut (Biblioteca del Catalanisme, RBA), la selecció de suggestius articles sobre Catalunya escrits per Gaziel, director de La Vanguardia fins a 1936. La situació actual amb l’article 155 en vigor té similituds –encara que és menys dramàtica– amb la de finals de 1934, quan el Parlament de la República va suspendre l’Estatut després de la breu rebel·lió de Lluís Companys el 6 d’octubre d’aquell any. El que més sorprèn és que gran part de les reflexions de Gaziel sobre els errors del catalanisme i de l’independentisme conserven una rabiosa actualitat. Afortunadament, els fets del 2017 són menys greus –per exemple no hi ha hagut vessament de sang– que els de llavors, però es comprenen millor amb el paral·lelisme històric.
Comença Gaziel l’últim article –el de més consternació– amb aquesta frase: «Tot s’ha perdut, fins i tot l’honor». Massa grandiloqüent per al que passa avui. Encara que quan hem vist la presidenta del Parlament acceptar l’article 155 i declarar que la independència del divendres 27 d’octubre va ser un fet «simbòlic», és inevitable preguntar-se si tota la crispació acumulada i l’energia desaprofitada en els anys del procés (des que Artur Mas, com un messies, va demanar la majoria excepcional) han tingut algun sentit. I més enllà de frases grandiloqüents sembla que no, ja que l’última enquesta coneguda, la de GAD3 de diumenge passat, diu que el 58% dels catalans (contra el 27%) creuen que Catalunya hi ha sortit perdent en els cinc anys de procés. I el 68%, creuen que ha afectat la convivència social.
Són clars aquests percentatges i n’hi ha altres que indiquen que la independència divideix els catalans en dues meitats pràcticament idèntiques. Un estudi del CEO de la Generalitat –gens sospitós d’espanyolisme– del juliol passat deia que el 48%, contra el 41%, no desitjava la independència. Un altre de més recent, que el 49% la vol però el 43% no. ¿Es poden prendre decisions serioses de futur amb un país tan partit? És la crítica de fons que faig, no ja als independentistes –que amb el que ha succeït en els dos últims mesos n’hi ha prou– sinó a alguns polítics als quals respecto i aprecio –Antoni Castells i Montserrat Tura, però també Carod-Rovira– que han firmat un manifest en què sostenen que la solució és un referèndum pactat, elegant forma de desmarcar-se del 27 d’octubre. Però, ¿un referèndum amb un país partit –sense que ningú arribi ni al 50%– pot ser una solució raonable i fructífera?
En un altre article d’autocrítica sobre els catalans, Gaziel afirmava: «Aristòtil deia que l’home és un animal polític. Ho va dir perquè no coneixia els catalans». Es va passar una mica, per descomptat. Però seguim la seva reflexió: «Ara estem vivint la història de Catalunya i se’ns aclareixen, en el dolor i l’opressió, coses que semblaven inexplicables. No és veritat, no, que hi hagi pobles amb sort i pobles sense. Només hi ha pobles que saben entendre’s i pobles que no s’entenen».
Saber entendre’s. Gaziel assenyala l’origen del mal català en el fraccionament interior. ¿Es pot imaginar un bon nacionalista alemany amb vots darrere –no un de marginal– acusant el 2017, no el 1933, els representants de la meitat dels alemanys de ser botiflers i venuts a una potència estrangera? Aquí passa, i si repassem els discursos de García Albiol veiem que no només en un sentit. Els catalans no patim només la falta d’entesa amb Espanya –que també i no pretenc relegar-ho–, sinó de fonda divisió interna i d’escàs respecte entre les dues meitats. I mentre no ho arreglem no serem escoltats. Ni a Madrid ni a Brussel·les. Tarradellas ho va veure i per això advocava per una unitat racional, d’interessos –no mística–, de les forces catalanes. Però aquí hi han primat les ambicions presidencials i el repartiment de poltrones.
Hem anat massa lluny. Fins on, encara que fos per un mínim d’estètica, mai hauríem d’haver arribat, al ridícul que només porta a l’Audiència Nacional. ¿Solució? Només vull donar avui un consell. Als polítics injustament empresonats el desig d’una ràpida llibertat i que llegeixin –si és necessari amb el permís del fiscal Maza– els 280 folis de la selecció d’articles de Gaziel que Jordi Amat va treure de l’immerescut oblit. I als que en llibertat es preparen per a una dura i atípica campanya electoral, la prescripció és la mateixa: Gaziel i el fracàs de l’autogovern en la segona república. Si ho llegeixen –i ho assimilen– els ciutadans hi guanyarem.

dissabte, 11 de novembre del 2017

SE’LS HI ACABA EL ‘CHOLLO’

De Ferreres al Periódico de Catalunya. 
El PDeCAT està buscant a la desesperada no anar sol a les eleccions. El darrer intent és formalitzar una agrupació d’electors, una fórmula que permetria englobar a part dels polítics del propi partit, independents propers  i fins i tot personalitats vinculades al món independentista català.
Amb tot l’enrenou que està passant potser ens hem oblidat el punt de partida que ens ha portat fins on estem ara mateix. Ho explico moltes vegades (però és que m’agrada explicar-ho)
Mas, després de veure l’èxit de la diada de 2012, va pensar que si sé convertia a l’independentisme seguiria sent el president de Catalunya fins que volgués deixar-ho, tal com va fer el seu mentor Jordi Pujol. I així, de sobte, va deixar el nacionalisme de pa sucat amb oli i va donar un pas més abraçant la fe independentista. Una fe que fins llavors només estava reservada a ERC i a d’altres partits minoritaris com les CUP (tot i que pràcticament no sonaven encara)
Tot i que aquesta conversió de la nit al dia, segons alguns, podia amagar altres intencions. A Convergència li estaven afectant diversos casos de corrupció (3%, Palau de la Música, etc.) i si finalment Catalunya esdevenia una nació independent, de cop i volta tots aquests casos quedarien enrere... Esborrats del mapa com si res!
Es clar que només és una suposició... Però si som una mica malpensats (i tal com ha actuat sempre CDC s’hi ha de ser), una suposició més que possible. No obstant, no negaré que dintre del partit hi havia gent que creia fermament amb la independència de Catalunya com el propi Carles Puigdemont.
Però vet-ho aquí que ni el seu propi electorat els va creure. La prova d’això és la pèrdua constant de vots elecció rere elecció. D’aquí l’invent de Juts pel Sí i la fórmula d’amagar els veritables líders pel mig de les diferents llistes (crec recordar que Mas anava de número 5 per Barcelona) Els antics convergents confiaven que si feien una llista àmplia podrien guanyar per majoria absoluta les eleccions. La llei d’Hondt afavoreix els partits que més vots treuen ne detriment dels que ne treuen menys.
Però com sé sol dir, els hi va sortir el tret per la culata i van haver d’acceptar a la festa a les CUP, una organització política (que no un partit pròpiament dit) que, com s’ha vist, ha estat decisiva en tot el procés... I això que no ha ocupat càrrecs de govern ni de responsabilitat. Només des de fora ha influït el suficient durant els darrers dos anys.
ERC se’n ha adonat que arribat el moment, el PDeCAT els hi pot significar un llast i, a sobre Puigdemont vol seguir sent el candidat a la presidència de la Generalitat, tot i que en els darrers anys, per separat, treu molt menys vots i per tants escons que el partit que encapçala Junqueras. I per això ha dit prou: El 21-D cadascú de nosaltres, per separat...    
Però com que així tant clar i català i tan directe no ho podia dir, sé va haver d’inventar una fórmula màgica: una llista de país on anirien ERC, el PDeCAT, però també les CUP. Mentre que Puigdemont & Cia sospiraven més per repetir Junts pel Sí i esperar que, aquesta vegada sí, treure majoria absoluta.
Si finalment el PDeCAT no aconsegueix l’anhelada llista àmplia que els hi permeti, al menys, guanyar les eleccions (ho tenen realment difícil), és evident que se’ls hi haurà acabat el chollo. De poc haurà servit el canvi d’ideologia, de nom, de líder, de seus (Ah! Què les seus les tenen hipotecades!)  
I què pot passar si ERC guanya les eleccions. Cap partit guanyador pot renunciar a presidir, en aquest cas la Generalitat i no crec que ningú s’atreveixi a negar-li aquest dret, al menys que les forces nacionalistes espanyoles (C’s, PSC i PPC) sumin al menys la meitat més un dels escons del Parlament. Ara bé... Hi haurà un pacte de govern postelectoral entre ERC i el PDeCAT? O s’aniria cap a una altra fórmula on Catalunya Sí que és Pot tindria un paper fonamental?

La solució final la tindrem dies després del 21 de desembre... 

LA NOSTRA RIBERA 354







LA PLATJA DE LES CATEDRALS (RIBADEO) 16