diumenge, 3 de desembre del 2017
L'equívoc encant de l'autocrítica
LUIS MAURI
¿D'on beu l'euroescepticisme de Puigdemont? ¿Del ressentiment? ¿D'una conversió euròfoba? ¿De l'allunyament?
La Inquisició, l’estalinisme i la Revolució Cultural maoista van convertir l’autocrítica en un concepte tètric. Milions de víctimes inermes esquarterades al poltre, carbonitzades a la foguera, afusellades, enterrades en vida als gulag siberians o liquidades pels guàrdies rojos de Mao i la Banda dels Quatre.
La vilesa, no obstant, no residia en la idea d’autocrítica. En cap d’aquests casos aberrants feies autocrítica, te la feien. Sumàriament.
L’autocrítica és una altra cosa. Ben entesa, sense pretextos repressius ni cilicis masoquistes, com a mètode d’aprenentatge i evolució, l’autocrítica és un exercici vàlid en molts aspectes de la vida per poc que intentis ser honest amb els altres i amb tu mateix.
La política, no obstant, sol ser terreny refractari a l’autocrítica. Aquí es porta més l’envestida contra el rival que l’assumpció de la més mínima responsabilitat pròpia. És cert que una campanya electoral o la seva antesala no són els millors moments perquè els partits s’entreguin a l’autocrítica, tants dies com té l’any. Però és que en el mercat polític mai sembla arribar l’ocasió propícia.
El fiasco de la DUI, per exemple. Estava despullada, era poc més que una impostura, una realitat màgica que va donar peu a diverses realitats terrenals: la intervenció estatal de la Generalitat, el trasllat nominal de més de dos mil empreses i el desdeny de la comunitat internacional. El fracàs ha sigut de tal magnitud que, fins i tot en portes d’una cita electoral, han aflorat algunes autocrítiques en el bloc independentista. I no solament procedents de persones encausades per la justícia.
Però alguna regla de la biologia política estableix que cada expressió d’autocrítica genera de forma instantània un anticòs la missió del qual és tapar o almenys limitar l’impacte de la primera. Després que els postconvergents Vila i Xuclà i el republicà Tardà admetessin de manera més o menys clara i intensa que la velocitat o els terminis del procés eren inadequats, Rovira va inocular l’anticòs copant el debat públic amb la tres vegades desmentida amenaça governamental d’un bany de sang.
Dies després, l’autocrítica vas ser reiterada per Mas i Campuzano. Solament unes hores més tard, l’anticòs l’administrava Puigdemont amb un relló de càstig a la Unió Europea. El coqueteig euròfob del president deposat va resultar tan oposat a la tradició del catalanisme polític i del nacionalisme català –que no són la mateixa cosa tot i l’afany uniformitzador del segon–, que Puigdemont s’ha vist obligat a rectificar.
¿D’on beu l’euroescepticisme de Puigdemont? ¿Del ressentiment personal pel desaire d’Europa? ¿D’una caiguda del cavall euròfoba inspirada en els apòstols populistes del brexit o del lepenisme? ¿De l’allunyament de la realitat del país del qual va fugir? Aquesta desconnexió era freqüent en l’exili antifranquista, però feia efecte al cap d’anys d’estranyament. Puigdemont únicament fa un més que és fora de casa; això requeriria disposar d’una capacitat ciclòpia per a elienar la realitat.
¿D'on beu l'euroescepticisme de Puigdemont? ¿Del ressentiment? ¿D'una conversió euròfoba? ¿De l'allunyament?
La vilesa, no obstant, no residia en la idea d’autocrítica. En cap d’aquests casos aberrants feies autocrítica, te la feien. Sumàriament.
L’autocrítica és una altra cosa. Ben entesa, sense pretextos repressius ni cilicis masoquistes, com a mètode d’aprenentatge i evolució, l’autocrítica és un exercici vàlid en molts aspectes de la vida per poc que intentis ser honest amb els altres i amb tu mateix.
La política, no obstant, sol ser terreny refractari a l’autocrítica. Aquí es porta més l’envestida contra el rival que l’assumpció de la més mínima responsabilitat pròpia. És cert que una campanya electoral o la seva antesala no són els millors moments perquè els partits s’entreguin a l’autocrítica, tants dies com té l’any. Però és que en el mercat polític mai sembla arribar l’ocasió propícia.
El fiasco de la DUI, per exemple. Estava despullada, era poc més que una impostura, una realitat màgica que va donar peu a diverses realitats terrenals: la intervenció estatal de la Generalitat, el trasllat nominal de més de dos mil empreses i el desdeny de la comunitat internacional. El fracàs ha sigut de tal magnitud que, fins i tot en portes d’una cita electoral, han aflorat algunes autocrítiques en el bloc independentista. I no solament procedents de persones encausades per la justícia.
Però alguna regla de la biologia política estableix que cada expressió d’autocrítica genera de forma instantània un anticòs la missió del qual és tapar o almenys limitar l’impacte de la primera. Després que els postconvergents Vila i Xuclà i el republicà Tardà admetessin de manera més o menys clara i intensa que la velocitat o els terminis del procés eren inadequats, Rovira va inocular l’anticòs copant el debat públic amb la tres vegades desmentida amenaça governamental d’un bany de sang.
Dies després, l’autocrítica vas ser reiterada per Mas i Campuzano. Solament unes hores més tard, l’anticòs l’administrava Puigdemont amb un relló de càstig a la Unió Europea. El coqueteig euròfob del president deposat va resultar tan oposat a la tradició del catalanisme polític i del nacionalisme català –que no són la mateixa cosa tot i l’afany uniformitzador del segon–, que Puigdemont s’ha vist obligat a rectificar.
¿D’on beu l’euroescepticisme de Puigdemont? ¿Del ressentiment personal pel desaire d’Europa? ¿D’una caiguda del cavall euròfoba inspirada en els apòstols populistes del brexit o del lepenisme? ¿De l’allunyament de la realitat del país del qual va fugir? Aquesta desconnexió era freqüent en l’exili antifranquista, però feia efecte al cap d’anys d’estranyament. Puigdemont únicament fa un més que és fora de casa; això requeriria disposar d’una capacitat ciclòpia per a elienar la realitat.
dissabte, 2 de desembre del 2017
ART DE YASMINA REZA
Poques vegades podem gaudir a Amposta de la presència de tres
actors com la copa d’un pi com són Pere
Arquillué (la Riera), Francesc Orella (Merlí) i Lluís Villanueva (Plats bruts) Tot tres
van representar l’obra Art de Yasmina Reza dirigits per Miquel Gorriz.
Art és una comèdia surrealista que manté en
tot moment l’espectador pendent de l’escenari seguint amb la vista els
moviments del s tres actors molt coneguts de l’escena catalana, sobre tot per
les sèries que han protagonitzat a TV3.
Però què és realment Art? Jo ho tinc molt
clar, una al·legat de l’independentisme! I com arribo a aquesta conclusió? Molt
fàcil. Fa temps que dic que les independentistes en general si només volen
veure blanc, només veuran blanc.
El veritable protagonista de l’obra és un
quadre blanc d’un artista molt cotitzat (de fet el quadre costa 200.000€) Però
quan dic blanc, vull dir blanc... Tot i que s’hi te’l mires bé, es poden veure
unes fines traces de color... Blanc!
A part d’això fixeu-vos amb els cognoms dels
actors: Arquillué, Orella i Villanueva.
Villanueva, l’únic cognom que en principi sembla no tenir el seu origen a
Catalunya, és l’únic que percep algun matís més... Representa els Comuns que
tot i que estan a favor del dret a decidir, no veuen en la independència l’única
sortida política.
Orella és qui més clar ho té: és blanc i prou, tot i que també diu que és una
merda... Seria la representació del PDeCAT o potser d’ERC) Quan diu això és
perquè alguna cosa l’ha emprenyat. Potser de com ha acabat (de moment) el
procés: uns a la presó, altres a l’exili i els que no estan ni a un lloc ni a l’altre
passejant-se amb un llacet groc com a mostra de solidaritat amb els presos.
I finalment Arquillué, que representaria el PSC per la inseguretat que mostra
durant tota l’obra.
Potser alguns dels espectadors que van gaudir
de l’obra (perquè segur que ho van fer) durant tota l’estona van veure un
quadre groc. Estan en tot el seu dret. Si ell ara mateix veuen la realitat de
color groc serà perquè per a ells és de color groc i punt... Per a què donar-li
més voltes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)