dimarts, 5 de desembre del 2017
Boira, confusió i incertesa
JOAN TAPIA
Els catalans creuen que l'economia està pitjor que fa dos anys, encara en plena crisi
Diverses notícies d’ahir indiquen que la boira i la incertesa planen sobre el present i el futur català. El primer input negatiu és que a Catalunya l’atur va pujar al novembre en 7.391 persones. És la pitjor dada d’aquest mes des del 2009 i és superior a la del total espanyol, de 7.255. O sigui, que sense Catalunya l’atur espanyol hauria baixat. I això després d’un octubre en què l’atur va créixer el 3,67% a Ca-talunya, el doble que l’1,67% d’Espanya. Conclusió: el descarrilament del procés està afectant negativament l’economia i l’ocupació. Si aquesta tendència no es corregeix...
I la correcció exigiria una estabilitat política que, ara com ara, està en l’aire. Segons l’enquesta del CIS coneguda ahir, el resultat de les eleccions s’aguanta per un fil. El titular fàcil és que l’independentisme perd la majoria absoluta (68 escons) perquè es queda en 66 o 67. Però una enquesta tan ajustada, encara que sigui del CIS, diu poc. Un canvi de l’últim diputat de Barcelona i una altra província (molt fàcil) ho alteraria tot. I encara que es quedés en 66, ningú sap què farien els comuns, que tindrien la clau. ¿Facilitarien l’elecció d’un independentista o d’un constitucionalista? ¿O no s’inclinarien amb el seu vot (o abstenció) per ningú i es prorrogaria així la perillosa inestabilitat que arrosseguem des de… les eleccions del 2015? ¿O les del 2012?
Tornarem sobre l’enquesta, però ahir el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena va decidir mantenir a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els expresidents de l’ANC, Jordi Sànchez, i d’Omnium Cultural, Jordi Cuixart. Deu tenir les seves raons, però la presó incondicional (sense fiança) abans del judici és excepcional, i el risc de reiteració delictiva (en especial en els casos de Junqueras i Forn, destituïts dels seus càrrecs) és difícil de veure. I la decisió no ajudarà a normalitzar les eleccions. El candidat Carles Puigdemont és a Brussel·les per voluntat pròpia i un altre, Junqueras, a la presó contra la seva voluntat. I no són candidats secundaris. La no normalització de les eleccions no ajudarà a asserenar la política. L’independentisme dirà que està perjudicat, i Marta Rovira –que sempre dramatitza– ja va proclamar ahir que era un intent emmascarat d’il·legalitzar ERC. Per descomptat, no és un favor, perquè l’electorat independentista veurà cada dia a TV-3 Puigdemont des de Brussel·les mentre Junqueras ja té pena de silenci.
A més, un jutge d’Osca, segons una sentència encara no ferma, ha dictat una executòria per retirar del Museu de Lleida, en plena campanya, les obres d’art reclamades per Sixena. No sembla el més prudent, perquè és un plet llarg i les obres no es podien escapar. Vitamines per al victimisme.
Els errors múltiples produeixen boira, incertesa i confusió. Així, segons el CIS, els catalans creuen una cosa impossible: que l’economia no està malament, però sí pitjor (ni més ni menys que 48% a 16%) que fa dos anys, quan tot just sortíem de la crisi i l’atur era més alt. ¿Miratge o pessimisme radical respecte al futur?
Els catalans creuen que l'economia està pitjor que fa dos anys, encara en plena crisi
I la correcció exigiria una estabilitat política que, ara com ara, està en l’aire. Segons l’enquesta del CIS coneguda ahir, el resultat de les eleccions s’aguanta per un fil. El titular fàcil és que l’independentisme perd la majoria absoluta (68 escons) perquè es queda en 66 o 67. Però una enquesta tan ajustada, encara que sigui del CIS, diu poc. Un canvi de l’últim diputat de Barcelona i una altra província (molt fàcil) ho alteraria tot. I encara que es quedés en 66, ningú sap què farien els comuns, que tindrien la clau. ¿Facilitarien l’elecció d’un independentista o d’un constitucionalista? ¿O no s’inclinarien amb el seu vot (o abstenció) per ningú i es prorrogaria així la perillosa inestabilitat que arrosseguem des de… les eleccions del 2015? ¿O les del 2012?
Tornarem sobre l’enquesta, però ahir el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena va decidir mantenir a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els expresidents de l’ANC, Jordi Sànchez, i d’Omnium Cultural, Jordi Cuixart. Deu tenir les seves raons, però la presó incondicional (sense fiança) abans del judici és excepcional, i el risc de reiteració delictiva (en especial en els casos de Junqueras i Forn, destituïts dels seus càrrecs) és difícil de veure. I la decisió no ajudarà a normalitzar les eleccions. El candidat Carles Puigdemont és a Brussel·les per voluntat pròpia i un altre, Junqueras, a la presó contra la seva voluntat. I no són candidats secundaris. La no normalització de les eleccions no ajudarà a asserenar la política. L’independentisme dirà que està perjudicat, i Marta Rovira –que sempre dramatitza– ja va proclamar ahir que era un intent emmascarat d’il·legalitzar ERC. Per descomptat, no és un favor, perquè l’electorat independentista veurà cada dia a TV-3 Puigdemont des de Brussel·les mentre Junqueras ja té pena de silenci.
A més, un jutge d’Osca, segons una sentència encara no ferma, ha dictat una executòria per retirar del Museu de Lleida, en plena campanya, les obres d’art reclamades per Sixena. No sembla el més prudent, perquè és un plet llarg i les obres no es podien escapar. Vitamines per al victimisme.
Els errors múltiples produeixen boira, incertesa i confusió. Així, segons el CIS, els catalans creuen una cosa impossible: que l’economia no està malament, però sí pitjor (ni més ni menys que 48% a 16%) que fa dos anys, quan tot just sortíem de la crisi i l’atur era més alt. ¿Miratge o pessimisme radical respecte al futur?
dilluns, 4 de desembre del 2017
LES MALES COMPANYIES (Tercera i última part)
Abans de l’invent del centre polític, només hi
havia dos costats: la dreta i l’esquerra.
A la dreta sé situaven (normalment) els capitalistes, grans empresaris, el
clero, els militars, etc. En canvi a l’esquerra solíem trobar a la classe
treballadora i algun que d’altre progre.
Però sembla que en aquest país, de forma
majoritària, els partits polítics volen ocupar l’espai del centre. O com diria
aquell, ni xixa ni limonà...
Per a les properes eleccions del 23-D sé poden
distingir 3 grans grups: el dels indepes,
els que s’anomenen constitucionalistes i finalment aquells que no volen
etiquetes, tret del que sempre han segut: l’esquerra.
Curiosament tant al grup dels indepes com el dels constitucionalistes hi
ha, ha priori, tant partís d’esquerra com de dreta. De fet al primer grup no hi
ha cap novetat respecta a dos anys enrere. Són els mateixos: PDeCAT (tot i que
abans era CDC), ERC i les CUP. I en front d’ells els constitucionalistes, una amalgama
de partits als que només els uneix la animadversió a l’independentisme: PSC,
PPC I C’s.
El PPC representa el que sempre ha representat
la dreta tradicional. Un partit que, des de sempre ha estat proscrit a
Catalunya i relegat, normalment a la tercera o quarta posició del panorama
polític. Recordo perfectament l’alegria que hi va haver a les primeres eleccions
generals del 15-J a Catalunya quan els hereus de Franco van ser relegats a la
cinquena posició: PSC, PSUC, CC (UCD), PEPD (Convergència) i AP (posteriorment refundat
en PP)
Tot i que C’s va interrompre a l’escena
política catalana l’any 2006, va ser a les eleccions de fa dos anys quan van
aconseguir el màxim nombre de diputades i diputats a Catalunya: 25. I això va
donar a la seva candidata Inés Arrimadas l’honor de ser la cap de l’oposició,
ja que, recordareu, CDC i ERC es van presentar plegades (JxS)
El 23-D s’hi juga, entre d’altres coses que hi
hagi un president indepe (caldria veure quina actitud prendrà després de formar
govern) o un que no ho sigui. I aquí vaig...
Del grup constitucionalista,
descartat a priori Xavier Garcia Albiol (al que els sondejos electorals li
donen molt pocs diputats), el ser o no ser estaria entre Iceta i l’Arrimadas.
Iceta confia ser el tercer president socialista de la història i no ha tingut
miraments d’aglomerar al seu entorn tota una sèrie de grups representants de la
dreta catalanista i espanyolista. En canvi, l’Arrimada va amb lo puesto, es a dir amb la gent del seu
partit més algun fitxatge que han fet pel camí.
Tant Iceta com Arrimadas, per aconseguir la
presidència de la Generalitat, sé necessiten. A més a més Garcia Albiol. No
vull imaginar-me ni per un moment Miquel Iceta investit president amb el suport
d’Arrimadas i Albiol... I encara menys a Arrimadas presidenta amb el suport del
PSC. Però quines males companyies s’està
buscat el PSC?
I si finalment l’Arrimadas fos presidenta de
la Generalitat, seria, des del meu punt de vista el gran fracàs de l’independentisme
català i els dirigents independentistes les
màxims responsables d’aquesta situació.
La deriva independentista ens portaria a un
govern amb molts de tics espanyolistes i això per a Catalunya no pot ser bo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)