 |
| D'Eneko. |
Les llistes (millor parlar de llistes que no
de partits) que representen la vella política m’han decebut moltes vegades...
Massa vegades! Normalment té deceben aquells als qui votes, perquè sinó els
votes, d’entrada ja és perquè no confies amb ells. Jo no sóc com un conegut que
una vagada a les municipals del seu poble va votar per les quatre candidatures
que s’hi presentaven. Dintre del sobre va posar totes quatre. I per què ho va
fer? Segons ells perquè li agradaven tots... Evidentment el vot sé va
considerar nul.
Com a militant socialista que encara sóc, he
de reconèixer (i així ho vaig expressar), tenia dipositada gran part de la meva
esperança amb Pedro Sánchez, tot i que vaig di d’ell que era el candidat ‘menys dolent’ que tenia el PSOE.
Mentre feia campanya per a recuperar la
secretaria general que havia perdut per culpa d’un cop de ma intern on la seva
rival Susana Díaz hi va jugar un paper principal, Sánchez va dir que mai faria
resident a Rajoy. Malgrat això, l’abstenció del PSOE va permetre una nova
investidura de M. Rajoy (encara que
ho hagi posat així, veritat que s’entén?)
Però normalment, quan els polítics arriben
allà on volen arribar, s’obliden de promeses i se llancen descaradament a la
recerca de vots que els permeti aconseguir els seus objectius personals. No
miren tant per la ciutadania sinó per ells. Tot i que se valen de la ciutadania
per aconseguir-ho.
La periodista Ana Pastor (no confondre amb la
ministra de la rotonda de l’Ametlla de Mar) diu que vivim a una democràcia imperfecta, però que hem de continuar dient-ho.
De la democràcia s’ha dit que és el menys dolent dels sistemes de govern. Però
trobar una democràcia que s’aproximi a la perfecció és senzillament una fal·làcia.
Molts països que sé posen com exemples de democràcies avançades, sovint aproven
lleis per a protegir la classe política. No cal que penseu gaire, un clar
exemple el tenim a Espanya quan baix del mandat de Rajoy es va aprovar la llei
mordassa que limita 7 drets fonamentals. I alguns encara s’atreveixen a
omplir-se la boca amb la paraula democràcia!
Normalment les lleis que s’aproven solen posar
massa limitacions (prohibicions, si li voleu dir així), però hi ha alguna cosa
que no limita: els anys que un polític pot estar vivint de la política. És un
vergonya que hi hagi polítics que, pràcticament només hagin viscut de la
política. Es a dir, sense haver tingut una ocupació al terreny privat. En
alguns casos, de ben joves, el partit els ha col·locat a fer tasques d’assessorament
esperant el moment de catapultar-los definitivament. No donaré noms, però ne
tinc uns quants al cap.
Diumenge passat entre les pàgines d’un dels
diaris proscrits per l’independentisme hi havia un manifest d’una candidatura
anomenada Recortes Cero-Grupo Verde. Entre els signants del manifest algunes
cares conegudes: Antonio López, Javier Mariscal, Juan José Millás, Fernando
Schwartz, Fernando Colomo, etc. Per un moment vaig pensar que potser seria una
bona opció. Però ràpidament me vaig repensar quan vaig llegir: L’esquerra que diu no a la independència, no
a les retallades. I és que jo, com sabeu no estic en contra de la independència.
Estic en contra de la forma com se vol assolir. Què com sé pot assolir, sinó?
Ja m’ho agradaria saber a mi... Amb la majoria dels polítics actuals segur que
no s’aconseguirà mai. Tampoc el federalisme, que quedi clar... Però mentre sé
pugui anar embolicant la troca i els que ara mouen el cotarro ho
puguin seguir fent, ja els hi va bé.
Fins i tot hi ha partits que busquen la
confrontació permanent amb l’Estat. M’imagino que tan se’ls hi dóna qui governi
a Madrid. Són d’idees fixes i ningú els farà canviar. Això té un nom:
intransigència. De vegades potser tampoc cal tant...
