dimecres, 13 de desembre del 2017
Set partits per a una Catalunya dividida
JOAN TAPIA
El resultat final s'aguanta d'un fil perquè el sentiment independentista segueix viu
Vaig veure dijous a TVE el debat dels candidats. Amb dos referents previs. L’enquesta d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que donava en vots (no en escons) un gairebé empat a quatre entre ERC (20,5%), JxCat (19,3%) i PSC i C’s (19% cada un). I la manifestació de Brussel·les. 45.000 catalans que van anar a protestar davant la UE. L’independentisme ja no pot vendre un projecte que ha naufragat amb estrèpit. Però conserva molta força. Les enquestes li donen el 44,5%, la del CIS, i el 45,6%, la d’aquest diari. Només una erosió del 2% o del 3% respecte al 2015. Conclusió: el votant secessionista és fidel. No tant pel programa, o la gestió, sinó pels sentiments. No admet que oblidar la senyera en favor de l’estelada ha encongit Catalunya i no vol una derrota. Encara que hagin jugat malament, els nostres no mereixen perdre.
El debat va ser un autèntic galliner que va confirmar que Catalunya està partida, confusa i fragmentada. ¿Com podem sortir del forat? De Carles Riera, candidat de la CUP, vaig agrair l’americana i el to molt mesurat. Poca cosa més. En el camp secessionista no hi eren –lògic– ni Puigdemont ni Junqueras. Però hi va haver sorpreses. Per ERC tampoc hi era Marta Rovira, ungida pel líder però que no aconsegueix imatge presidencial. La substituïa el número dos per Girona, Roger Torrent. Bona presència, però vorejava el discurs d’un front d’alliberament nacional. Va fer la impressió que ERC –que està escapçada– no troba el to.
Jordi Turull és més conegut, acaba de sortir de la presó i, tot i ser el quart de la llista, li tocava representar Puigdemont, ja que Jordi Sànchez és a Soto del Real i Clara Ponsatí, a Brussel·les. Diu el que li interessa amb aplom. Les empreses només han marxat quan Madrid va generar desordre amb la repressió. Va criticar sense excitar-se el PP i C’s (l’Espanya de sempre) i es va enredar una mica més amb Miquel (Iceta), a l’acusar-lo de còmplice del 155. ¿Tem fugida de vots catalanistes moderats? Va acabar de forma magistral: el 21-D només hi ha dues opcions: Puigdemont, el president legítim, o Rajoy. ERC, Iceta i Domènech, escombrades del mapa.
Anem a l’altre camp. García Albiol va començar a parlar en castellà –per exhibir múscul davant els seus– i va predicar que sense el 155 estaríem pitjor. Té part de raó i va citar la recaptació dels taxistes com a argument d’autoritat. Però té passió per exagerar i porta l’uniforme del PP, que a Catalunya no està de moda. Inés Arrimadas és més suau, més pròxima i busca, sense passar-se, vot femení. S’ha d’acabar, d’una vegada per sempre, amb el procés. Per això és necessari un govern del front constitucionalista. I no es va cenyir a l’independentisme, també va acusar Xavier Domènech de voler pactar amb ERC. Però cap enquesta dona majoria constitucionalista. Els comuns poden tenir la clau de la Generalitat. Arrimadas vol que el vot reflecteixi el sentiment i la mobilització de la gran manifestació antiseparatista, però Vargas Llosa és només premi Nobel i un gran escriptor. No la verge de Montserrat.
Arriba Iceta. Va estar mesurat. ¿Fugia massa del galliner? Va atacar més el procés pels resultats (fuga d’empreses, pèrdua de prestigi de Catalunya) que per les essències (que també). No va voler polemitzar amb Albiol ni amb Arrimadas. Més amb els independentistes per constatar el seu fracàs i per replicar a Turull sobre el 155. La culpa és de Puigdemont perquè no es va atrevir a convocar eleccions. Es va centrar en el seu programa: recuperar la normalitat perquè tornin les empreses i es creïn llocs de treball. I algun gest mesurat a Domènech, que pot ser al final el soci necessari. El que hagi de decidir si recolzar els independentistes o els constitucionalistes, o ser el culpable de la repetició d’eleccions.
Turull creu en la victòria independentista i en el sorpasso de Puigdemont a ERC. Els republicans han de lluitar contra la candidatura del president destituït, difícil entre els seus perquè Puigdemont no és Mas. I Oriol Junqueras té condemna de silenci.
Els indecisos, la clau
Arrimadas lluita per ser la líder del constitucionalisme i que aquest front tingui majoria (més difícil). Iceta critica el procés i vol unir al vot del PSC el del catalanisme moderat. Busca ser refugi dels que creuen –treballador o empresari– que sense estabilitat perilla l’economia, el turisme i l’ocupació. La paraula final la tenen el 29% d’indecisos que detecta el CIS. Ni més ni menys que set partits estan en disputa. Els mateixos que a Alemanya. I allà, amb una taxa d’atur inferior al 5% i poc problema identitari, semblen massa.
El resultat final s'aguanta d'un fil perquè el sentiment independentista segueix viu
Vaig veure dijous a TVE el debat dels candidats. Amb dos referents previs. L’enquesta d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que donava en vots (no en escons) un gairebé empat a quatre entre ERC (20,5%), JxCat (19,3%) i PSC i C’s (19% cada un). I la manifestació de Brussel·les. 45.000 catalans que van anar a protestar davant la UE. L’independentisme ja no pot vendre un projecte que ha naufragat amb estrèpit. Però conserva molta força. Les enquestes li donen el 44,5%, la del CIS, i el 45,6%, la d’aquest diari. Només una erosió del 2% o del 3% respecte al 2015. Conclusió: el votant secessionista és fidel. No tant pel programa, o la gestió, sinó pels sentiments. No admet que oblidar la senyera en favor de l’estelada ha encongit Catalunya i no vol una derrota. Encara que hagin jugat malament, els nostres no mereixen perdre.
El debat va ser un autèntic galliner que va confirmar que Catalunya està partida, confusa i fragmentada. ¿Com podem sortir del forat? De Carles Riera, candidat de la CUP, vaig agrair l’americana i el to molt mesurat. Poca cosa més. En el camp secessionista no hi eren –lògic– ni Puigdemont ni Junqueras. Però hi va haver sorpreses. Per ERC tampoc hi era Marta Rovira, ungida pel líder però que no aconsegueix imatge presidencial. La substituïa el número dos per Girona, Roger Torrent. Bona presència, però vorejava el discurs d’un front d’alliberament nacional. Va fer la impressió que ERC –que està escapçada– no troba el to.
Jordi Turull és més conegut, acaba de sortir de la presó i, tot i ser el quart de la llista, li tocava representar Puigdemont, ja que Jordi Sànchez és a Soto del Real i Clara Ponsatí, a Brussel·les. Diu el que li interessa amb aplom. Les empreses només han marxat quan Madrid va generar desordre amb la repressió. Va criticar sense excitar-se el PP i C’s (l’Espanya de sempre) i es va enredar una mica més amb Miquel (Iceta), a l’acusar-lo de còmplice del 155. ¿Tem fugida de vots catalanistes moderats? Va acabar de forma magistral: el 21-D només hi ha dues opcions: Puigdemont, el president legítim, o Rajoy. ERC, Iceta i Domènech, escombrades del mapa.
Anem a l’altre camp. García Albiol va començar a parlar en castellà –per exhibir múscul davant els seus– i va predicar que sense el 155 estaríem pitjor. Té part de raó i va citar la recaptació dels taxistes com a argument d’autoritat. Però té passió per exagerar i porta l’uniforme del PP, que a Catalunya no està de moda. Inés Arrimadas és més suau, més pròxima i busca, sense passar-se, vot femení. S’ha d’acabar, d’una vegada per sempre, amb el procés. Per això és necessari un govern del front constitucionalista. I no es va cenyir a l’independentisme, també va acusar Xavier Domènech de voler pactar amb ERC. Però cap enquesta dona majoria constitucionalista. Els comuns poden tenir la clau de la Generalitat. Arrimadas vol que el vot reflecteixi el sentiment i la mobilització de la gran manifestació antiseparatista, però Vargas Llosa és només premi Nobel i un gran escriptor. No la verge de Montserrat.
Arriba Iceta. Va estar mesurat. ¿Fugia massa del galliner? Va atacar més el procés pels resultats (fuga d’empreses, pèrdua de prestigi de Catalunya) que per les essències (que també). No va voler polemitzar amb Albiol ni amb Arrimadas. Més amb els independentistes per constatar el seu fracàs i per replicar a Turull sobre el 155. La culpa és de Puigdemont perquè no es va atrevir a convocar eleccions. Es va centrar en el seu programa: recuperar la normalitat perquè tornin les empreses i es creïn llocs de treball. I algun gest mesurat a Domènech, que pot ser al final el soci necessari. El que hagi de decidir si recolzar els independentistes o els constitucionalistes, o ser el culpable de la repetició d’eleccions.
Turull creu en la victòria independentista i en el sorpasso de Puigdemont a ERC. Els republicans han de lluitar contra la candidatura del president destituït, difícil entre els seus perquè Puigdemont no és Mas. I Oriol Junqueras té condemna de silenci.
Els indecisos, la clau
Arrimadas lluita per ser la líder del constitucionalisme i que aquest front tingui majoria (més difícil). Iceta critica el procés i vol unir al vot del PSC el del catalanisme moderat. Busca ser refugi dels que creuen –treballador o empresari– que sense estabilitat perilla l’economia, el turisme i l’ocupació. La paraula final la tenen el 29% d’indecisos que detecta el CIS. Ni més ni menys que set partits estan en disputa. Els mateixos que a Alemanya. I allà, amb una taxa d’atur inferior al 5% i poc problema identitari, semblen massa.
dimarts, 12 de desembre del 2017
PERQUÈ CAL REFORMAR LA CONSTITUCIÓ
Ja us avanço que els meus arguments no seran
jurídics i potser que tampoc polítics. Seran arguments de sentit comú o al
menys això és el que intentaré.
He d’advertir que si, d’entrada, té consideres
independentista i no creus que el marc legal (al menys a curt termini) sigui la
Constitució, millor no seguir... Per a què?
La vida de la humanitat està plena d’etapes. Fins
fa menys de 200 anys era impensable que els ciutadans (la paraula té els orígens
a la Revolució Francesa de 1789) estiguéssim representats políticament parlant
per treballadors. De fet, durant molts i molts anys ni tant sols estàvem representats
per ningú, tret de l’amo i senyor que els hi deia fins i tot amb qui s’havien
de casar.
Per tant, si la societat s’ha anat
transformant a base de lluites de classes, cal deduir que mai res és per a
sempre i cal anar-ho actualitzant de tant en tant ja que sinó sé corre el risc
de quedar desfasat. Això és el que li passa a la Constitució Espanyola. Una
Constitució que es va elaborar, debatre, aprovar i sancionar després d’un
període de 40 anys de dictadura. Fins i tot alguns dels anomenats pares de la
Constitució van tenir càrrec durant el franquisme. Per tant és una constitució
que ha quedat obsoleta, al menys en part.
Potser sigui prudent que per a canviar la Carta
Magna calguin 2/3 del Congrés dels Diputats, ja que si només fes falta una
majoria absoluta potser l’estaríem retocant cada 2 per 3 (que dit així sona
paregut) Però no és lògic que un determinat grup de la càmera, precisament
aquell que deriva d’un partit que quan s’havia d’aprovar va demanar el no,
pugui bloquejar-la sistemàticament només per motius electorals. Quan passen
coses així s’hauria de poder celebrar un referèndum per a veure que vol la
ciutadania espanyola i, si majoritàriament s’està d’acord en canviar uns
determinats aspectes, poder-ho fer. Com per exemple permetre fer un referèndum d'autodeterminació.
Ni els militants ni simpatitzants d’Alianza
Popular (el partit antecessor del PP) va votar a favor de la Constitució (de
fet molts no van anar ni ha votar), ni molts ciutadans de 2017 (m’estic
referint a tots aquells que l’any 1978 encara no eren major d’edat) ho van poder
fer per raons obvies. Per tant, ¿per què han d’acatar una norma que els hi ha
estat imposada sense poder opinar sobre la mateixa? De qualsevol altra llei és
comprensible, però no de la llei de lleis, de la que segon ella mateixa emana
tot el compendi legislatiu espanyol.
Sinó recordo malament, des de que va entrar en
vigor la Constitució només s’ha reformat dues vegades: la primera per a
modificar la successió de la Corona i que pogués regnar una dona encara que
tingués un germà més menut i la segona per aprovar el sostre de despesa
pressupostària. Potser sí que calia modificar-los, però també se podria fer en
altres aspectes, sobre tot d’aquells que parlen de la divisió territorial.
Entenc que l’any 1978 no es podia fer gran cosa
al respecte de la divisió territorial en comunitats autònomes. Però els anys
han demostrat que les comunitats amb més pes econòmic han sortit perjudicades.
Es va voler fer el que es coneix com a cafè per a tothom, però a sobre
Catalunya, València, Mallorca, etc., a part li van haver de posar la llet i el
sucre. En canvi, les comunitats més pobres, han aconseguit dues infra: infraestructures infrautilitzades.
Tampoc sembla molt lògic que sé pugi aplicar
un article 155 pensat en el seu dia per la situació que s’estava vivint al País
Basc. Resulta que allí no sé va aplicar mai i en canvi s’aplica 39 anys més
tard a Catalunya i, aprofitant l’avinentesa s’aprofita el buit de poder
existent a les institucions catalanes per a fer coses que segurament mai s’haguessin
permès fer.
Per tant, aquest article o se deroga o se
canvia, però no pot ser que en pel segle XXI, des del Govern central se pugui actuar tan impunement com ho està
fent actualment apel·lant a l’imperi de la llei l’estat de dret.
L’imperi de la llei i l’estat de dret són
estats creats per l’home i per tant imperfectes i pel poder per a poder-s’hi
aixoplugar quan així ho creguin oportú. És com jugar al guinyot i tenir tots
els trumfos i les cartes guanyadores.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)