JOAN TAPIA
El resultat final s'aguanta d'un fil perquè el sentiment independentista segueix viu
Vaig veure dijous a TVE el debat dels candidats. Amb dos referents previs. L’enquesta d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que donava en vots (no en escons) un gairebé empat a quatre entre ERC (20,5%), JxCat (19,3%) i PSC i C’s (19% cada un). I la manifestació de Brussel·les. 45.000 catalans que van anar a protestar davant la UE. L’independentisme ja no pot vendre un projecte que ha naufragat amb estrèpit. Però conserva molta força. Les enquestes li donen el 44,5%, la del CIS, i el 45,6%, la d’aquest diari. Només una erosió del 2% o del 3% respecte al 2015. Conclusió: el votant secessionista és fidel. No tant pel programa, o la gestió, sinó pels sentiments. No admet que oblidar la senyera en favor de l’estelada ha encongit Catalunya i no vol una derrota. Encara que hagin jugat malament, els nostres no mereixen perdre.
El debat va ser un autèntic galliner que va confirmar que Catalunya està partida, confusa i fragmentada. ¿Com podem sortir del forat? De Carles Riera, candidat de la CUP, vaig agrair l’americana i el to molt mesurat. Poca cosa més. En el camp secessionista no hi eren –lògic– ni Puigdemont ni Junqueras. Però hi va haver sorpreses. Per ERC tampoc hi era Marta Rovira, ungida pel líder però que no aconsegueix imatge presidencial. La substituïa el número dos per Girona, Roger Torrent. Bona presència, però vorejava el discurs d’un front d’alliberament nacional. Va fer la impressió que ERC –que està escapçada– no troba el to.
Jordi Turull és més conegut, acaba de sortir de la presó i, tot i ser el quart de la llista, li tocava representar Puigdemont, ja que Jordi Sànchez és a Soto del Real i Clara Ponsatí, a Brussel·les. Diu el que li interessa amb aplom. Les empreses només han marxat quan Madrid va generar desordre amb la repressió. Va criticar sense excitar-se el PP i C’s (l’Espanya de sempre) i es va enredar una mica més amb Miquel (Iceta), a l’acusar-lo de còmplice del 155. ¿Tem fugida de vots catalanistes moderats? Va acabar de forma magistral: el 21-D només hi ha dues opcions: Puigdemont, el president legítim, o Rajoy. ERC, Iceta i Domènech, escombrades del mapa.
Anem a l’altre camp. García Albiol va començar a parlar en castellà –per exhibir múscul davant els seus– i va predicar que sense el 155 estaríem pitjor. Té part de raó i va citar la recaptació dels taxistes com a argument d’autoritat. Però té passió per exagerar i porta l’uniforme del PP, que a Catalunya no està de moda. Inés Arrimadas és més suau, més pròxima i busca, sense passar-se, vot femení. S’ha d’acabar, d’una vegada per sempre, amb el procés. Per això és necessari un govern del front constitucionalista. I no es va cenyir a l’independentisme, també va acusar Xavier Domènech de voler pactar amb ERC. Però cap enquesta dona majoria constitucionalista. Els comuns poden tenir la clau de la Generalitat. Arrimadas vol que el vot reflecteixi el sentiment i la mobilització de la gran manifestació antiseparatista, però Vargas Llosa és només premi Nobel i un gran escriptor. No la verge de Montserrat.
Arriba Iceta. Va estar mesurat. ¿Fugia massa del galliner? Va atacar més el procés pels resultats (fuga d’empreses, pèrdua de prestigi de Catalunya) que per les essències (que també). No va voler polemitzar amb Albiol ni amb Arrimadas. Més amb els independentistes per constatar el seu fracàs i per replicar a Turull sobre el 155. La culpa és de Puigdemont perquè no es va atrevir a convocar eleccions. Es va centrar en el seu programa: recuperar la normalitat perquè tornin les empreses i es creïn llocs de treball. I algun gest mesurat a Domènech, que pot ser al final el soci necessari. El que hagi de decidir si recolzar els independentistes o els constitucionalistes, o ser el culpable de la repetició d’eleccions.
Turull creu en la victòria independentista i en el sorpasso de Puigdemont a ERC. Els republicans han de lluitar contra la candidatura del president destituït, difícil entre els seus perquè Puigdemont no és Mas. I Oriol Junqueras té condemna de silenci.
Els indecisos, la clau
Arrimadas lluita per ser la líder del constitucionalisme i que aquest front tingui majoria (més difícil). Iceta critica el procés i vol unir al vot del PSC el del catalanisme moderat. Busca ser refugi dels que creuen –treballador o empresari– que sense estabilitat perilla l’economia, el turisme i l’ocupació. La paraula final la tenen el 29% d’indecisos que detecta el CIS. Ni més ni menys que set partits estan en disputa. Els mateixos que a Alemanya. I allà, amb una taxa d’atur inferior al 5% i poc problema identitari, semblen massa.
El resultat final s'aguanta d'un fil perquè el sentiment independentista segueix viu
Vaig veure dijous a TVE el debat dels candidats. Amb dos referents previs. L’enquesta d’EL PERIÓDICO DE CATALUNYA que donava en vots (no en escons) un gairebé empat a quatre entre ERC (20,5%), JxCat (19,3%) i PSC i C’s (19% cada un). I la manifestació de Brussel·les. 45.000 catalans que van anar a protestar davant la UE. L’independentisme ja no pot vendre un projecte que ha naufragat amb estrèpit. Però conserva molta força. Les enquestes li donen el 44,5%, la del CIS, i el 45,6%, la d’aquest diari. Només una erosió del 2% o del 3% respecte al 2015. Conclusió: el votant secessionista és fidel. No tant pel programa, o la gestió, sinó pels sentiments. No admet que oblidar la senyera en favor de l’estelada ha encongit Catalunya i no vol una derrota. Encara que hagin jugat malament, els nostres no mereixen perdre.
El debat va ser un autèntic galliner que va confirmar que Catalunya està partida, confusa i fragmentada. ¿Com podem sortir del forat? De Carles Riera, candidat de la CUP, vaig agrair l’americana i el to molt mesurat. Poca cosa més. En el camp secessionista no hi eren –lògic– ni Puigdemont ni Junqueras. Però hi va haver sorpreses. Per ERC tampoc hi era Marta Rovira, ungida pel líder però que no aconsegueix imatge presidencial. La substituïa el número dos per Girona, Roger Torrent. Bona presència, però vorejava el discurs d’un front d’alliberament nacional. Va fer la impressió que ERC –que està escapçada– no troba el to.
Jordi Turull és més conegut, acaba de sortir de la presó i, tot i ser el quart de la llista, li tocava representar Puigdemont, ja que Jordi Sànchez és a Soto del Real i Clara Ponsatí, a Brussel·les. Diu el que li interessa amb aplom. Les empreses només han marxat quan Madrid va generar desordre amb la repressió. Va criticar sense excitar-se el PP i C’s (l’Espanya de sempre) i es va enredar una mica més amb Miquel (Iceta), a l’acusar-lo de còmplice del 155. ¿Tem fugida de vots catalanistes moderats? Va acabar de forma magistral: el 21-D només hi ha dues opcions: Puigdemont, el president legítim, o Rajoy. ERC, Iceta i Domènech, escombrades del mapa.
Anem a l’altre camp. García Albiol va començar a parlar en castellà –per exhibir múscul davant els seus– i va predicar que sense el 155 estaríem pitjor. Té part de raó i va citar la recaptació dels taxistes com a argument d’autoritat. Però té passió per exagerar i porta l’uniforme del PP, que a Catalunya no està de moda. Inés Arrimadas és més suau, més pròxima i busca, sense passar-se, vot femení. S’ha d’acabar, d’una vegada per sempre, amb el procés. Per això és necessari un govern del front constitucionalista. I no es va cenyir a l’independentisme, també va acusar Xavier Domènech de voler pactar amb ERC. Però cap enquesta dona majoria constitucionalista. Els comuns poden tenir la clau de la Generalitat. Arrimadas vol que el vot reflecteixi el sentiment i la mobilització de la gran manifestació antiseparatista, però Vargas Llosa és només premi Nobel i un gran escriptor. No la verge de Montserrat.
Arriba Iceta. Va estar mesurat. ¿Fugia massa del galliner? Va atacar més el procés pels resultats (fuga d’empreses, pèrdua de prestigi de Catalunya) que per les essències (que també). No va voler polemitzar amb Albiol ni amb Arrimadas. Més amb els independentistes per constatar el seu fracàs i per replicar a Turull sobre el 155. La culpa és de Puigdemont perquè no es va atrevir a convocar eleccions. Es va centrar en el seu programa: recuperar la normalitat perquè tornin les empreses i es creïn llocs de treball. I algun gest mesurat a Domènech, que pot ser al final el soci necessari. El que hagi de decidir si recolzar els independentistes o els constitucionalistes, o ser el culpable de la repetició d’eleccions.
Turull creu en la victòria independentista i en el sorpasso de Puigdemont a ERC. Els republicans han de lluitar contra la candidatura del president destituït, difícil entre els seus perquè Puigdemont no és Mas. I Oriol Junqueras té condemna de silenci.
Els indecisos, la clau
Arrimadas lluita per ser la líder del constitucionalisme i que aquest front tingui majoria (més difícil). Iceta critica el procés i vol unir al vot del PSC el del catalanisme moderat. Busca ser refugi dels que creuen –treballador o empresari– que sense estabilitat perilla l’economia, el turisme i l’ocupació. La paraula final la tenen el 29% d’indecisos que detecta el CIS. Ni més ni menys que set partits estan en disputa. Els mateixos que a Alemanya. I allà, amb una taxa d’atur inferior al 5% i poc problema identitari, semblen massa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada