ANTONIO FRANCO
No era un matís menor. Tenien l’obligació d’explicar-ho. Obligació de precisar-ho a tots, començant pels ciutadans independentistes que al carrer o a casa seva van plorar d’emoció pel que creien que significava, per com la desitjaven, i en record dels que van morir somiant que això es produiria algun dia. Aquests catalans que són les primeres i principals –encara que no úniques– víctimes de la impostura d’aquell dia.
Ni aclariments ni perdó
¿Impostura? Intento deduir quina consideració es mereixen ara els autors a l’assabentar-nos, tant de temps després, que segons ells mateixos el presumpte moment històric no va ser de veritat. Ho diuen però ni demanen perdó ni ens aclareixen –que és el que mereixen les coses que afecten milions de persones– si van cometre un engany o una autosuggestió, per no dir el pitjor: una traïció a les seves obligacions i a la gent. Si va ser això segon, autosuggestió, es mereixen un dels dos catalaníssims adjectius: o ximplets o sapastres.
No és digne simplificar les coses i dir que això d’ara és la xerrameca fútil, perquè tot s’hi val per no anar a la presó, i no el que es va dir al Parlament. Per als que la paraula d’Artur Mas encara valgui alguna cosa, ha negat públicament que quan reduïa el que va passar a una declaració purament simbòlica (és a dir, sense cap efecte pràctic) digués una mentdeta d'estratègia de defensa. Però aquesta és l’explicació benèvola que donen a la llarga sèrie de retractacions molts partidaris de la secessió, i si prefereixen creure que aquella va ser una declaració seriosa d’independència ja s’ho faran. Mas va donar la seva explicació des del carrer, amb aspecte de sentir-se psicològicament alliberat perquè el jutge ja havia decidit no aplicar-li presó preventiva sense fiança, el càstig afegit que tants
independentistes i no independentistes rebutgem que s’apliqui en aquest cas que a més a més de ser judicial –hi ha acusacions de delicte per actes concrets– és així mateix tan polític.
Exiliats, fugits o vividors
Són molt difícils les valoracions del que sentim i veiem. ¿Eren uns patriotes valents que volien desobeir la legalitat els costés el que els costés i ara són acovardits en replegament? ¿Menteixen i enganyen el jutge (i l’opinió pública) quan sostenen que aquell final del procés no anava enlloc? ¿Porta una astuta disfressa Marta Rovira a l’entrar al jutjat sense que sigui visible el seu llaç groc? ¿Quina paraula defineix millor els que són fora: exiliats, fugits o vividors a l’estranger?
No és digne simplificar les coses i dir que això d'ara és la xerrameca fútil, perquè tot s'hi val per no anar a la presó, i no el que es va dir al Parlament
En el seu moment cap dels que la promovien va dir públicament que la declaració unilateral d'independència que s'efectuava al Parlament era merament simbòlica. Tampoc la van descriure així els mitjans informatius compromesos amb l’intent de secessió. Ara ho declaren sense posar-se vermells de vergonya alguns dels que ens van portar a això.
No era un matís menor. Tenien l’obligació d’explicar-ho. Obligació de precisar-ho a tots, començant pels ciutadans independentistes que al carrer o a casa seva van plorar d’emoció pel que creien que significava, per com la desitjaven, i en record dels que van morir somiant que això es produiria algun dia. Aquests catalans que són les primeres i principals –encara que no úniques– víctimes de la impostura d’aquell dia.
Ni aclariments ni perdó
¿Impostura? Intento deduir quina consideració es mereixen ara els autors a l’assabentar-nos, tant de temps després, que segons ells mateixos el presumpte moment històric no va ser de veritat. Ho diuen però ni demanen perdó ni ens aclareixen –que és el que mereixen les coses que afecten milions de persones– si van cometre un engany o una autosuggestió, per no dir el pitjor: una traïció a les seves obligacions i a la gent. Si va ser això segon, autosuggestió, es mereixen un dels dos catalaníssims adjectius: o ximplets o sapastres.
No és digne simplificar les coses i dir que això d’ara és la xerrameca fútil, perquè tot s’hi val per no anar a la presó, i no el que es va dir al Parlament. Per als que la paraula d’Artur Mas encara valgui alguna cosa, ha negat públicament que quan reduïa el que va passar a una declaració purament simbòlica (és a dir, sense cap efecte pràctic) digués una mentdeta d'estratègia de defensa. Però aquesta és l’explicació benèvola que donen a la llarga sèrie de retractacions molts partidaris de la secessió, i si prefereixen creure que aquella va ser una declaració seriosa d’independència ja s’ho faran. Mas va donar la seva explicació des del carrer, amb aspecte de sentir-se psicològicament alliberat perquè el jutge ja havia decidit no aplicar-li presó preventiva sense fiança, el càstig afegit que tants
independentistes i no independentistes rebutgem que s’apliqui en aquest cas que a més a més de ser judicial –hi ha acusacions de delicte per actes concrets– és així mateix tan polític.
Exiliats, fugits o vividors
Són molt difícils les valoracions del que sentim i veiem. ¿Eren uns patriotes valents que volien desobeir la legalitat els costés el que els costés i ara són acovardits en replegament? ¿Menteixen i enganyen el jutge (i l’opinió pública) quan sostenen que aquell final del procés no anava enlloc? ¿Porta una astuta disfressa Marta Rovira a l’entrar al jutjat sense que sigui visible el seu llaç groc? ¿Quina paraula defineix millor els que són fora: exiliats, fugits o vividors a l’estranger?
