Suposant que siguis catòlic, t’imagines per un
moment poder garantir-te el descans etern reservant un trosset de cel?
La historieta que us vaig a explicar és real en
el fons i d’això ne poden donar compte els canareus (suposant que l’hagin
escoltat dels seus pares o iaios), ja que va passar a Alcanar ja fa uns bon
grapat d’anys. Tot i que ignoro la seva data concreta jo la situaria a la
primera meitat del segle XX.
És la història d’una fadrina gran (no vella, però si gran) d’aquelles que
anaven a escoltar a missa diària i a part col·laboraven amb la parròquia a
netejar l’església i l’ermita, adornant-les per a quan arribava una festa
important com ara Pasqua, Corpus, la Mare de Déu del Remei... etc.
No cal dir que la relació amb el mossèn era
excepcional. Tant que un dia el mossèn li va fer la proposta que jo us he fet
al començament:
 |
| Porta d'entrada de l'església de Sant Miquel d'Alcanar. |
-Què té semblaria filla meva si en vida t’asseguressis
una plaça al cel per a quan té moriràs?
-Sí pare, m’agradaria molt... I que he de fer?
-Res filla, només hauries de comprar un
trosset de cel i així t’asseguraries la plaça...
-I això com se fa pare?
-Molt fàcil, jo te’l vendria per la quantitat
de 1.000 pessetes (la xifra és inventada, ja que no tinc ni idea de quan li va
demanar) T’ho penses i ja me diràs alguna cosa.
La beata s’ho va estar pensant uns dies i al
final, una nit, en arribar a casa després de treballar al camp, li va
preguntar:
-Pare, me donaries 1.000 pessetes? (La quantitat era força important per a l'època)
-I per a què vols tu 1.000 pessetes filla
meva?
-És que el mossèn m’ha dit que per aquesta
quantitat me vendrà un trosset de cel i així quan me moriré, tindre el lloc
segur.
Se va fer un silenci... El pare tenia el
semblant seriós i feia cara de preocupat. Però al final va dir:
-Bé, filla, si aquest és el teu desig... No
obstant, abans voldria parlar amb el mossèn.
Van passar uns dies i, finalment, el pare de la
beata va anar a la casa parroquial a parlar amb el mossèn.
-Bona nit mossèn.
El mossèn d’entrada, va fer casa d’estupefacció.
El coneixia. Sabia perfectament qui era, ja que l’havia vist a la majoria dels
enterraments que feien al poble, tot i que era d’aquells que mai entraven a l’església.
-Vostè dirà...?
-M’ha dit m’ha filla que li vol vendre un
trosset de cel?
El mossèn no sabia que respondre. Aguantava
com podia les bones formes i la veu li sortia tremolosa.
-Bé, jo, jo... Si que li ho vaig dir... Però
sempre que ella vulgui, es clar...
-Tranquil pare, no és per res... Si a mi tot
això del trosset de cel ja me sembla bé, sap? Però només li vull demanar una
cosa: el dia que a vostè li sembli... Sense presses, eh? Quan a vostè li vingui
bé podríem anar a plantar les fites, així ma filla el dia que se morirà sabrà
qui és el seu trosset.
