I A LA DRETA, CIUDADANOS

De Manel Fontdevila a eldiario.es.

Van néixer com a Ciutadans, partit per a la Ciutadania, eren socialdemòcrates o lliberals... Tothom té un passat, però mentre la majoria canvia per a bé (potser fruit de l’experiència), però per a Ciudadanos (oblidem-nos de la primera denominació) i l’Albert Rivera(anteriorment se deia Alberto Carlos) qualsevol temps passat va ser millor. Potser no per a ell, però si per a una gran majoria de ciutadans d’aquest país.

Durant anys quan trobaves algú de dretes que no volia semblar-ho tant, té deia: jo sóc de la línia de Gallardón: moderat. Però finalment a Gallardón sé li va veure el llautó i va ensenyar la seva part més dretana, potser de tant conviure amb el seu sobre José Solís Ruiz, fatxa on el hi hagués.  

Quan va aparèixer C’s els que se consideraven de portes cap a fora moderats de dretes, se van reconvertir al partit de Rivera. Al principi semblava que sí, que C’s havia nascut per a trobar una centralitat que el PP de la segona legislatura d’Aznar, de l’oposició a Zapatero i del govern de Rajoy havien perdut. Sobre tot després dels atemptats de Madrid de ’11 de març de 2014.

En un primer moment Rivera va caure bé. Era jove i va sortir despullat a un cartell electoral: res que amagar. Però mentre passaven els anys, Rivera va treure la cara més dretana del partit. Un partit que prefereix pactar amb la dreta més rància i reaccionària d’aquest país. I no els hi tremola el pols a l’hora de fer-ho.

Busquen la confrontació i la polèmica. Han anat a Amer, el poble natal de Puigdemont, a Altsasu, un poble navarrès que s’ha enfrontat a la Guàrdia Civil i la Justícia, a Ugao-Miraballes, el poble natal de l’etarra Josu Ternera... I només hi ha anat amb una finalitat: buscar la confrontació amb els veïns per a sortir a la premsa.

El diari Público ho va publicar després de ser ‘expulsats’ del dia de l’orgull gai a Madrid. Havien aconseguit el seu propòsit: què se’n parlés.

Al Parlament de Catalunya feien igual. Buscaven la confrontació permanent amb els partits de govern. Per a què fer una oposició constructiva?

En els darrers temps ha quedat evidenciat que si alguna ideologia té C’s és la típica d’un partit de dretes. Però no una dreta moderada. De ser-ho mai hauria pactat amb l’extrema dreta.

Una dreta que vol aparentar moderna i europeista, però que en realitat és més del mateix. És com la dreta tradicional, la dreta de Fraga, la d’Aznar, la de Rajoy i la de Casado. Per això mateix alguns dels seus dirigents, fins i tot un fundador han abandonat la formació pel seu viratge. 
Potser Rivera hauria de pensar en tornar-se a castellanitzar el nom, tal com va fer Máximo Huerta. Seria molt coherent!     

MÉS INFORMACIÓ:

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Orgullo-Arrimadas_0_918308707.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-pactos-PP-regeneracion-Madrid-Murcia-Castilla_y_Leon_0_917258991.html

https://www.eldiario.es/politica/Ciudadanos-Galicia-Fernandez-Ramil-asesora-dimision_0_919358655.html

https://www.eldiario.es/politica/denuncia-Ciudadanos-incluye-Arrimadas-sub-grupo_0_919008974.html

https://www.eldiario.es/politica/policial-contradice-Ciudadanos-ocurrido-Orgullo_0_918658182.html

JA NO FAIG (NI FARÉ) MÉS FOTO DENÚCIA

Amposta des dels peus del Montsianell. 

Vaig sentir una punxada al peu i va començar a sortir-me sang... Anava amb sandàlies de goma de sola prou gruixuda. Aproximadament d’un centímetre. Vaig pensar que alguna cosa m’havia entrat, segurament una pedreta... Però si me va fer un trau al peu potser se tractava d’un vidre...

El matí següent tenia la zona una mica inflada i m’havia sortit un blau. A part del trau, evidentment...

De tant en tant, mentre portava aquelles sandàlies notava alguna punxada... Passava la ma per dintre per a veure si havia alguna cosa enganxada i no trobava res... Fins que un dia vaig fer l’operació inversa: vaig començar l’exploració de la xancleta a partir de la sola. Vaig descobrir que estava tallada. Llavors la vaig força per obrir el trau. Havia un trosset de vidre. El vaig haver de treure amb la punta d’un ganivet.

---

Xafar un vidre anant pel carrer és relativament fàcil. Sobre tot si vas per la nit a una zona de contenidors de brossa. Per terra t’hi pots trobar qualsevol cosa... Qualsevol, fins i tot la més inversemblant. Me pregunto per a que tants d’avisos i alguna campanya de conscienciació per a que la gent segueixi fent el que li dona la gana...

La setmana passada, per la nit, prop les 12, quan acostumo a fer l’última sortida amb la meva gosseta, una mare i un fill (suposadament), amb un carro de supermercat portaven fustes i les van deixar al costa dels contenidors.

Darrerament també he pogut veure un televisor de plasma de grans dimensions, un tamboret, cadires, un calefactor i sobre tot bosses... Moltes bosses deixades fora dels contenidors tot i la prohibició de fer-ho.

Durant molt de temps vaig publicar cada dia una foto denúncia sobre aquelles situacions que veia per Amposta i que no m’agradaven i que de ben segur que no deuen d’agradar a una majoria d’ampostines i ampostins. I no només de la brutícia que segueix havent-hi, sinó també, principalment, de les infraccions de transit visibles per tots... Fins el 4 d’agost.

El 4 d’agost de 2018 va marcar un abans i un després. Aquell dia vaig patir un accident a la Fontcalda i me vaig trencar el coll de l’húmer del braç dret, la qual cosa me va impedir poder fer qualsevol tipus d’activitat amb l’ordinador i el mòbil. Des d’aquell dia no he tornat a penjar cap foto denúncia més.   

Què vaig treure’n de penjar-les? Absolutament res. Qui estava d’acord amb mi me recolzava i fins i tot hi havia gent que m’enviaven fotos fetes per ells per a que les pengés. En canvi n’hi havia d’altres, els palmeros, que tots els partits del govern ne tenen, que van arribar a l’insult i la desconsideració. I es clar, ara, veient els darrers resultats electorals, tot fa pensar que el nombre de palmeros s’ha multiplicat.

Sembla ser que els votants d’Amposta estan més interessats en altres coses (me pregunto quines) que veure la seva ciutat endreçada i cívica.

I no... No sé pot anar contra el món. Si ho fas, ets rar i té senyalen quan passes.  

Per cert, parlant de vidres, davant de Recanvis Gaudí, a l’avinguda de Catalunya, sobre la vorera hi havia una ampolla trencada. Durant dies, cada vegada que passava per allí la veia i li havia de dir a la meva gosseta que s’hi apartés. Igual encara hi està!      

ENS HA DEIXAT MANOLO MÉNDEZ

Manolo Méndez signant exemplars de Los Pájaros azules. 

Vaig conèixer a Manolo sobre l’any 1985. Feia pocs anys que havia començat a militar al PSC. Des de la federació sé va impulsar una revista sobre actualitat del partit, opinió, etc. Sense tenir massa idea de periodisme, me vaig oferir voluntari per al consell de redacció, del que també en formaven part Manolo Méndez i Joan Rebull.

Manolo si que tenia experiència ja que havia estat el responsable de la Revista Amposta durant el 4 anys de govern de Josep Maria Simó (1983-1987)

Simó va voler premiar el seu treball i el va col·locar en un lloc de sortida de cara les eleccions de 1987. Tot i que va ser elegit regidor, el PSC no va revalidar el govern municipal d’Amposta.

Entre altres moltes persones Manolo va tenir una gran amistat amb l’artista Josep Niebla de qui va ser-ne marxant. Ell mateix va fer els seus pinitos artístics arribant a fer diverses exposicions de pintura. Tan mateix va jugar a futbol amb el CF Amposta i va practicar diversos esports més.

L’any 2010 Manolo va publicar Los Pájaros azules, un recull de contes il·lustrat pel propi Niebla. Finalment l’any 2014 va publicar la que segurament és la seva obra més intimista: De aquelles noches, un recull de poesia que va ser il·lustrat per l’artista i professora d’art Antonia Ripoll. Aquesta presentació se va convertir en un autèntic homenatge a Manolo. 

Segur que tots aquells que el vam tractar i el teníem com un amic el trobarem a faltar.

Descansa en pau!

TAPES GRATIS A BARCELONA

A Barcelona acaben des descobrir la sopa d’all! Tal com pot veure’s al suplement ON Barcelona del Periódico de Catalunya, alguns bars de la capital de Catalunya serveixen una tapa gratis com acompanyament amb la beguda, normalment cervesa.

Aquesta pràctica ja existeix a quasi tots els indrets d’Espanya des de fa dècades. Potser cal viatjar més per a poder conèixer els costums de cada indret.

No he recorregut tota Espanya, ni molt menys! Ja m’agradaria! Però si que he estat a suficients llocs com per a poder-ho comprovar de primera ma.

Corria l’any 2005, IV centenari del Quixot, quan vam visitar una part dels indrets que surten a l’obre cervantina. Vam fixar la nostra residència a un petit poble de Ciudad Real que quasi era frontera amb Jaén: Torrenueva.  

La població més important de la zona i situada a molts pocs quilòmetres era Valdepeñas. Era allí on solíem anar de tapes. La cuina no parava i per cada beguda de treien una tapa diferent. Evidentment sempre gratis.

La mateixa experiència la vam viure a Manzanares, Almagro, Villanueva de los Infantes, Daimiel, etc.

Després hem anat al País Basc. Allí, com aquí la sols pagar a part. Són els famosos pinxos. Però de camí vam parar a Logronyo, un dels llocs on la cultura de la tapa està més estesa, però que també has de pagar. No obstant serveixen unes tapes incomparables, senzillament exquisides.

Un dels viatges dels que guardo un millor record va ser quan vam anar a Lugo. De pujada vam parar a Burgos, però de baixada ho vam fer a Logronyo.

A Lugo, amb la beguda no té serveixen una tapa gratis, no. Te’n serveixen dues. La primera pot ser qualsevol cosa: una mica de truita de patata, una empanadilla... Normalment poc elaborada. Però la segona sol ser força millors. Els cambrers passen amb unes grans plàteres oferint als clients les tapes recent sortides de la cuina. La zona de tapes de Lugo està pels voltants de la catedral. La taberna Daniel té com a producte estrella la tapa de cocodril. Evidentment no és cocodril, sinó filet de bou amb patates fregides.