PREOCUPACIÓ PELS IMPOSTOS

Delegació d'Hisenda de Girona. 

La primera estrofa del poema Sonatina de Ruben Darío diu així: La princeseta està trista, ¿què tindrà la princeseta?

Pilar Rahola, la princeseta de Catalunya (al menys ella se creu que és alguna cosa així), també està trista... I emprenyada! Però en aquest cas sap el perquè: per la pujada d’impostos que li ve a sobre.

Tan emprenyada està que va intercanviar retrets via Twitter amb l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, defensora, juntament amb el seu partit de que a Catalunya s’apugin els impostos per a aquelles rendes superiors als 60.000 euros anuals.  

La Rahola va defensar la seva posició al programa Tot es mou de TV3, un programa al que acudeix diàriament, sense falta, cada tarda. Va posar com exemple un metge que guanyi 6.000 € al mes i que actualment ja paga prop del 40% dient que s’ho mereix perquè per aconseguir-ho ha hagut d’estudiar molt i a part ha de poder mantenir el seu nivell de vida.  

Podríem donar per bo aquest argument (tot i no compartir-lo). Però resulta que no conec l’opinió del metge. Conec l’opinió de la Rahola que, pel que sembla s’ha erigit la defensora del que ella anomena les classes mitjanes (de Catalunya).

Davant d’aquest argument se’m acut una idea. Anem a veure... Potser caldria diferenciar entre el sou que guanya un metge i les retribucions que perceben els personatges com ella  i que ara, gràcies a les noves tecnologies, se’ls sol anomenar influencers.

La Rahola és periodista i escriptora. També ha estat política, però frustrada... El seu modus vivendi és anar de plató en plató (quasi sempre de TV3) defensant aferrissadament l’independentisme i des d’ara defensora de classes benestants de la burgesia catalana per a no pagar tants impostos.

M’agradaria saber quan guanya la Rahola cada vegada que surt a dir improperis per la televisió. Però com no ho sé, me tocarà posar com exemple un altre personatge tan singlar con ella. Me refereixo a Xavier Sala i Martín, l’economista de capçalera de l’independentisme i que, segurament, empraria els mateixos arguments que la Rahola per no haver de pagar més impostos.

Ens hauríem de remuntar a l’any 2012 ( en plena crisi econòmica). Xavier Sala i Martín, juntament amb altres economistes com Germà Bel i Ramon Tremosa va participar a la jornada d’Economia i Empresa del Baix Ebre. Sabeu quin va ser el catxet? 3.000 €! Tres mil euros per a sortir a fer el paperot durant una estona.  

En aquella època Sala i Martín també era un habitual als programes de TV3 on sortia lluint les seves cridaneres americanes i, de tant en tant, soltant algun disbarat. Com quan va dir que per a sortir de la crisi el que s’havia de fer era imprimir més bitllets. Quan havia de guanyar? Quan guanya la Pilar Rahola?

Una bona part dels famosos ho tenen clar a l’hora de pagar impostos: muntar una societat domiciliada a un paradís fiscal i facturar a través d’ella. Però queixar-se va en el seu ADN.

En lo que a mi respecta, haver de pagar impostos no significa cap contrarietat (potser perquè he treballat a l’Agència Tributària). L’única preocupació que tinc és que els meus impostos se destinin per a cobrir les meves necessitats i les de les persones més vulnerables: prestacions econòmiques i socials, sanitat, educació, infraestructures, comunicacions... Desgraciadament no sempre és així.  

IMATGES DEL PORT 8

IMATGES DEL PORT 7

LA NOVA IDEOLOGIA

Efectes de la llevantada a l'istme del Trabucador (foto març 2018). 

Corria l’any 1983... Era un any d’eleccions municipals i a Madrid s’hi presentaven dos pesos pesants de la política estatal que representaven a les dues formacions més importants d’aquella època: pel PSOE Enrique Tierno Galván, el vell professor que aspirava a la reelecció i per AP (l’antecessor del PP actual) Jorge Verstrynge que, per aquella època era secretari general del partit i el delfí de Manuel Fraga.

Recordo que venia en tren de Barcelona i va caure a les meves mans la revista Dunia, una revista destinada al públic femení. La vaig fullejar i me vaig aturar a les pàgines on s’entrevistava als dos candidats. D’aquelles entrevistes sempre he recordat una pregunta:

-No trobeu a faltar una candidatura ‘verda’?    

La resposta de Tierno va ser que el PSOE ja portava moltes propostes ecològiques i que, per tant, no la veia necessària.

En canvi, la resposta de Verstrynge va ser més sorprenent: Ja sé sap que els ecologistes son com les síndries, verds per fora i rojos per dintre.  

Els partits ecologistes o verds, mai han tingut un paper determinant a la política espanyola, tot i que és veritat que en alguns casos, partits de l’esquerra política com Iniciativa per Catalunya, va donar el pas d’ incorporant el partit dels Verds a la seva formació passant a denominar-se Iniciativa per Catalunya-Els Verds (IC-EV i posteriorment ICV).

Tot i no ser una corrent nova (a Alemanya els partits verds van començar a tenir presencia política destacada a la dècada dels ’90), sembla que darrerament, davant l’emergència climàtica que amenaça greument el nostre planeta, està agafant més força. Tot i que encara siguin una minoria aquelles formacions que defensen obertament i sense pressions de les grans multinacionals del sector energètic un canvi radical de les polítiques mediambientals.

El que sembla clar és que l’ecologisme sempre va estretament lligat amb idees progressistes de l’esquerra transformadora i alternativa, es a dir, concretament amb aquells partits situats políticament a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional.

Això suposa que aquest pensament tingui certa repulsa per part dels partits conservadors i ultraconservadors que veuen en el pensament ecologista una severa amenaça als interessos econòmics dels seus grans protectors (i a la vegada protegits) o el que és el mateix: el capitalisme.

D’aquí que la dreta tradicional qualifiqui l’ecologisme con la nova ideologia política (fins i tot de forma despectiva), quan en realitat se tracta d’una rama complementaria (però no per això menys important) de les idees tradicionals de l’esquerra més radical.   

Sembla clar que la consciència ecològica agafarà cada cop més rellevància dintre del sector polític i que al futur no s’entendrà un programa progressista sense mesures concretes destinades a pal·liar les greus deficiències mediambientals que estem patit.

Però també sembla clar que la nostra generació està minimitzant el problema o bé gira el cap cap a l’altre costat a l’hora de posar-se a treballar per a salvar el planeta dels desastres ecològics que pronostica el món científic (potser perquè pensem que no els arribarem a veure). Així que quedarà a les mans de les noves generacions l’efectuar un canvi radical en les polítiques mediambientals i energètiques per tal d’allargar la vida del nostre planeta, al menys com l’hem conegut fins ara. D’aquesta manera passarem tota la responsabilitat als nostres fills i néts.

Només cal esperar que ells no siguin tan estúpids com nosaltres i que actuïn com hauríem hagut d’actuar nosaltres per a llegar la Terra als seus fills en òptimes condicions.