dimecres, 25 de setembre del 2013

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-09-2013

Al número 41 del carrer Grau d'Amposta encara hi ha una placa de l'antic Ministerio de la Vivienda franquista amb el jonc i les fletxes. Això sí, una mica deteriorar.
Durat els anys que vaig estar a l'Ajuntament d'Amposta i després d'aprovar la Llei de la memòria Històrica, vaig demanar a la brigada municipal la retirada de tota aquesta simbologia feixista. No podria concretar quantes en vaig trobar però de ben segur més de 20.
De totes formes a un blog d'habitatges prop de la plaça de la Pau i a tocar del riu, encara s'hi pot veure el rètol més gran que queda d'aquesta època, igual o similar a uns que hi ha a l'Aldea a un bloc al costat de la carretera.


El Gobierno de Mas, tras la creación de un partido ‘socialista nacionalista’ a su medida: estos son los ‘colaboradores necesarios’

Listado de los antiguos altos cargos del PSC que han encontrado acomodo en la Generalitat, a unos 70.000 euros al año, para, desde allí, montar el partido de Ernest Maragall, el NEC


Desde que inició su andadura hacia la independencia, Artur Mas ha estado moviéndose para intentar atraer a su lado al PSC. Las llamadas y los guiños públicos se han multiplicado al mismo tiempo que CiU aceleraba el paso hacia los brazos del separatismo. Pero mientras cara a los medios y la población realizaba estos gestos, incluso antes de que se demostraran infructuosos, todo indica que por detrás la Generalitat ayudaba a poner los mimbres para conseguir otra operación en la que ha puesto esfuerzos y dinero: la de la creación de un partido socialista a su medida.., un partido ‘socialista y nacionalista’ que debilite al PSC.
En las manos de Mascarell y Maragall
Y para ello han reclutado un pequeño ejército de personajes, antiguos miembros y altos cargos de los gobiernos socialistas, que ‘comen’ del actual Govern, y que se mueven en el entorno de dos personajes clave para el nacimiento de ese partido ‘socialdemócrata y nacionalista’: Ernest Maragall y Ferran Mascarell.
Una pareja de amigos, ambos exdirigentes del PSC y abrazados ahora, de una u otra forma, al árbol de Mas, donde se sienten protegidos bajo la sombra más frondosa. El primero, Maragall, como ‘creador’ de Nova Esquerra Catalana (NEC), que es ese invento ‘socialista nacionalista’ que impulsan desde la Generalitat para enfrentar al PSC; el otro, Mascarell, como conseller, y necesaria correa de transmisión.
Esta ‘operación’, y donde encuentran cabida todos los ex-altos cargos con los gobiernos socialistas que ahora ‘trabajan’ para el govern Mas, como decimos se centraliza, aunque no en exclusiva, en la Consellería de Cultura que dirige Ferrán Mascarell. El hombre que, sin aparentemente ningún problema de conciencia, pasó de ser ‘ministro’ del gobierno de izquierdas que presidía Pascual Maragall a serlo, a pesar de que sigue presentándose como socialdemócrata, del gobierno de derechas de Artur Mas.
Otro tipo de tránsfugas
El listado de los ‘supervivientes’ que estuvieron trabajando en cargos por designación con el PSC, y que ahora trabajan para Mas, y que ha localizado ELPLURAL.COM, incluye seis personajes, además del propio conseller Mascarell. Son los 6 de la ‘vergüenza’, los seis ‘traidores’, para unos; los  ‘seis’ conversos, para otros. Bien es cierto que en el paso se han asegurado seguir percibiendo sueldos que se mueven en torno a los 70.000 euros anuales. Se trata de estas personas:
Xavier Vidal. Todo un personaje histórico en el PSC, muy conocido porque le gustaba moverse en las filas de los ‘críticos’, y alardeaba de revolver las bases contra Pere Navarro. Fue jefe de gabinete con Ernest Maragall, cuando éste era conseller de Comunicación en el Govern de Montilla. Tras la victoria de Mas en 2010, y el ‘alumbramiento’ como afiliado a Convergencia de Ferrán Mascarell, Xavier Vidal protagonizó un caso único: en Cultura se cambió de conseller, pero no de jefe de Gabinete. Y es que como su nuevo jefe, también él ‘vio la luz’ y abandonó el PSC, para al tiempo que decía adiós a Maragall, quedarse a dar la bienvenida a Mascarell.
Hombre saltarín, también sin el más mínimo problema, desanduvo el paso y de jefe de Gabinete del conseller ‘neoconvergente’ Mascarell, se ha vuelto con su antiguo protector, Ernest Maragall para montar con él el actual partido Nova Esquerra Catalana (NEC). Xavier Vidal es la máxima expresión de la ósmosis que se vive entre Convergencia y los ‘socialistas nacionalistas’.
Dani Bullich. Es un caso prácticamente paralelo al de Xavier Vidal. Bullich era jefe de Relaciones Institucionales del conseller Ernest Maragall. Aún más, había sido concejal en la población de Berga. Dejó la política, porque dijo que estaba harto de este mundo…, pero no tardó nada en volver cuando le llamó, sueldo mediante, Ferran Mascarell para un puesto de asesor personal. Al tiempo que.., exacto, se dedica a montar el NEC con Maragall. Vidal y Bullich eran las dos manos de Maragall en el PSC. Y ahora lo son, mientras han ocupado u ocupan cargos, con Convergencia.
Joan Pluma. Tercera pata del mismo banco. Exconcejal en Girona, personaje histórico en el partido, Pluma saltó del PSC cuando quedaban minutos para que se hiciera público que no iba a estar en las listas para las pasadas elecciones locales. Mascarell le rescató y le dio cargo de relieve en su consejería nada menos que como Director General de Archivos y Bibliotecas.
Sira Torrecilla. Es otro caso de ‘cambio sin problemas’, o de chaqueta de dos forros. Torrecilla, fue jefa de Relaciones institucionales de Marina Gelli, consejera de Salud de Montilla. Cargo que ahora ocupa con Ferrán Mascarell.
Laia Espín. Fue jefa de prensa de Montserrat Tura en la consellería de Justicia, durante el mandato de José Montilla. Cuando en 2010 llegó el primer gobierno de Mas encontró acomodo en la Fundación Cataluña-Europa con…, sí, Ernest Maragall. Y como los demás de los que vamos hablando, ha encontrado ‘hueco’ en el ‘segundo’ gobierno Mas, ocupando exactamente el mismo cargo que tuvo con el gobierno Montilla: jefa de prensa del conseller de Justicia, aunque ahora con Germà Gordó.
Ana Mas. La que fuera jefa de protocolo de Pasqual Maragall y que también estuvo en protocolo con José Montilla, es otra de las ‘rescatadas’ por el ‘socialdemócrata de alma’ y ‘neoconvergente de carné’ Mascarell, que la ha colocado también como su jefa de protocolo.

Els feixistes no són només gamberros

Xavier Rius -periodista-

L'atac perpetrat per un grup de militants d'extrema dreta a la celebració de la Diada a Madrid ha despertat en sectors de la classe política la consciència del perill que aquests partits i associacions franquistes, nazis o xenòfobes suposen, cosa que ha reobert el debat sobre si han de ser il·legalitzats i sobre la lleugeresa amb què la justícia respon. L'atac es va produir després que la vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding, va advertir a Espanya que la passivitat davant l'exhibició de símbols feixistes, en relació amb el diploma que va donar la delegada del Govern a Catalunya a la Hermandad de la División Azul, podria ser sancionada per la Comissió a partir del mes de desembre de l'any que ve, segons la decisió marc 913/2008 de la Unió Europea.
AIXÒ PASSA TAMBÉ després d'un estiu en què diversos militants del Partit Popular s'han fotografiat amb símbols franquistes o nazis, davant els quals la direcció del partit ha respost amb lleugeresa o comparat la seva exhibició amb la que fan altres forces de l'estelada o la bandera republicana. A més a més, té lloc en el context en què en àmbits mediàtics o polítics s'utilitza el terme nazi amb l'objectiu de desqualificar el sobiranisme català, però consideren simplement una gamberrada l'exhibició de símbols nazis.
L'avantprojecte de reforma del Codi Penal redactat pel Ministeri de Justícia ha introduït la modificació dels articles 510 i 607, relatius a la incitació a l'odi i la violència per motius de raça, origen, religió o ideologia i el d'apologia dels règims o idees genocides, per donar compliment a aquesta norma europea. Articles que, per la seva ambigua redacció i després de sentències del Tribunal Suprem i del Constitucional, que van prioritzar el dret a la llibertat d'expressió, havien quedat buits de contingut. Va ser escandalosa la sentència emesa fa un any per l'Audiència de Barcelona en què revocava la condemna del regidor de Plataforma X Catalunya de Vic, Juan Carlos Fuentes, que, malgrat haver-se reconegut l'autor de la impressió i la distribució de pamflets islamòfobs firmats per un col·lectiu inexistent, va ser absolt al considerar-se que en aquell cas primava la llibertat d'expressió.
L'avantprojecte dóna un nou contingut a l'article 510, a l'imposar penes d'un a quatre anys als que «fomentin, promoguin o incitin directament o indirectament a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup o contra una persona» i als que «lesionin la dignitat de les persones mitjançant accions que comportin humiliació, menyspreu o descrèdit d'algun dels grups o persones a què es refereix l'apartat anterior». A més a més, penalitza la negació de l'Holocaust, castigant els que «neguin, facin apologia, o trivialitzin greument els delictes de genocidi» que hagin estat declarats provats pel tribunal de Nuremberg o altres tribunals internacionals posteriors. El que no recull l'avantprojecte és la penalització de la defensa del franquisme, però sí que podrien ser perseguides les seves idees al proposar la supressió dels drets fonamentals.
La llei de partits del 2002, feta per il·legalitzar Batasuna, inclou a l'article 9 la persecució dels que pretenguin vulnerar les llibertats i els drets fonamentals, justificant o exculpant els atemptats contra la vida o la integritat de les persones, o l'exclusió o la persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça, sexe o orientació sexual i aquelles que «fomenten, propicien o legitimen la violència». Malgrat això, en l'apartat següent ho circumscriu a la pràctica i la justificació del terrorisme. Però al marge que es modifiqui la llei per poder prohibir partits feixistes i xenòfobs, a molts d'aquests grups no els seria aplicable al ser només una associació. Per aquesta raó, la manera més eficaç de perseguir aquestes conductes és fent-ho en el marc del delicte d'associació il·lícita i dels articles comentats del Codi Penal que ara es reformaran.
MÉS ENLLÀ  que es defineixin més bé aquests delictes al Codi Penal, es necessita la conscienciació de la maquinària judicial i policial per qualificar aquestes accions. Així la pintada d'una esvàstica o del número 88 -que significa Heil Hitler- a la porta d'un bar gai, una sinagoga, una mesquita o un ateneu independentista no ha de ser qualificada com una falta de danys, sinó com un delicte d'amenaces, incitació a l'odi i apologia del genocidi. Quan en algunes ocasions s'han produït atacs de l'extrema dreta a militants d'esquerres, independentistes o immigrants, des dels cossos policials s'han presentat com a simples baralles de bandes. Però l'11 de setembre vam veure com actuen, i han anunciat que pensen continuar fent-ho.

dimarts, 24 de setembre del 2013

EL MÓN ÉS UN MOCADOR

Sempre s’ha dit que el món és un mocador i sovint et torbes amb coneguts als llocs més insospitats, fins i tot molt lluny de casa.
Avui us explicaré una anècdota on els fet que van succeir no van ser així exactament, però el resultat final té força semblança.
Començaré pel final. No us sorprendrà si us dic que la meva afició a explicar coses em va portar a col·laborar amb la revista interna de la meva empresa: la Ventana de la Agencia.
Encara recordo que el meu primer article va tractar de la ruta pels espais de la Batalla de l’Ebre quan tot just s’acabaven d’obrir al públic gràcies al COMEBE. Per aquell temps la revista encara s’editava en paper, per tant, us estic parlant d’abans de 2007 que va ser quan es va decidir publicar-la telemàticament a la Intranet corporativa.
Des d’aquella ja llunyana col·laboració n’he fet moltes més i de temes ben diversos, encara que predominen les rutes pel nostre territori i que també es poden llegir al meu blog el Tossal dels Tres Reis.
Tot escriptor (per molt aficionat que sigui), no seria res sense els seus lectors. Afortunadament tinc companys que em segueixen i de tant en tant m’ho diuen, la qual cosa m’anima a seguir buscant nous temes que explicar.
Una d’aquestes seguidores treballa a la Delegació de Lleida i abans havia estat companya de la meva dona a la Delegació de Tarragona. De fet jo només l’he vist 2 o 3 vegades durant l’època en la qual era la cap provincial de Gestió Tributària i va venir a Tortosa de visita.
Ja havia passat la Diada quan vaig enviar el meu darrer article a la redacció de la revista. Ja feia uns mesos que un dels coordinadors de la Ventana me l’havia demanat. Tractava de la petita història de la colla castellera Xiqüelos i Xiqüeles del Delta, de recent creació. Vaig voler quedar bé amb la meva fidel seguidora i enviar-li la primícia abans de que fos publicada, acompanyada de la portada que el diari Ara va treure el dia següent de la Diada i on la colla castellera n’era protagonista.
A la seva resposta em deia que, finalment, ella no va poder participar a la Via Catalana per motius personals, però que molta gent del seu poble (Tremp -Pallars Jussà-) havia anat fins Amposta.
-Efectivament -li vaig respondre al següent correu- al meu costat n’hi havia una parella, bé, de fet ella em va dir que era de Barcelona.  
Les dades li coincidien. Amb la poca informació que li havia donat, bé podrien tractar-se d’una amics seus. Com que no me’n recordava del nom, li vaig donar les referències del lloc: davant d’una sucursal de la Caixa i molt prop d’una casa modernista (casa Fàbregues)
Al següent correu em confirmava que, efectivament, es tractava d’ells. Més tard, amb un missatge de mòbil, li feia arribar a la meva dona la foto que jo mateix els hi vaig i on va quedar registrada la seva participació a la Via Catalana.
S’explica una teoria que diu que quan es reuneix un grup d’unes 6 o 7 persones, entre el seus membres, sempre hi ha qui té coneguts en comú. Aquesta en seria una proba.
I és que no es pot sortir de casa...