S’explica, que arran de la revolució industrial, que va començar a la Gran Bretanya a finals del segle XVIII i, que es va estendre per la majoria dels països d’Europa a finals del segle XIX, les treballadores i treballadors van començar a adquirir uns drets ignorants fins llavors pels capitalistes de l’època.
Les dues principals festes obreres, venen, precisament, d’aquella època. L’1 de maig, la festa del Treball fa ser establerta l’any 1889 a París pel congrés obrer socialista per commemorar “els màrtirs de Chicago” (4 de maig de 1886) El 8 de març, dia de la dona treballadora, en record a la mort d’un centenar de dones a l’interior d’una nau tèxtil a Nova York l’any 1908.
Durant el segle XX (i més concretament després de la II Guerra Mundial) les treballadores i treballadors van anar adquirint drets sobre tot laborals i sanitaris fins arribar a la societat del benestar que em conegut tots: ensenyament i sanitat universals, pensions, salaris justos i negociables, pagues extraordinàries, vacances, dies de permís, etc.
La llarga jornada de treball (es diu sovint que els nostres avis treballaven de sol a sol) es va anar reduint poc a poc: de 48 hores a 44, després a 42, a 40... Recordo que de menut es parlava de la setmana anglesa que consistia en fer festa dissabtes a la tarda. Ara, la majoria de les treballadores i treballadors els dissabtes no treballen, tret d’alguns serveis públics i d’altres que fan torns com els treballadors de les autopistes, per posar un exemple.
Però arriba un moment en que el capitalisme se’n adona que aquesta situació no pot continuar. Què els treballadors han assolit un status comparable als privilegis que ells han gaudit sempre gràcies als diners que han acumulat i que sovint han estat fruit del treball dels seus operaris. L’altre dia, una companya de treball, em datava exactament l’inici d’aquesta nova etapa: 9 de novembre de 1989, el dia de la caiguda del mur deBerlín. Aquest dia comença la revolució capitalista. Primer a bona part dels països de l’Est que, des de la Segona Guerra Mundial estaven sota règims comunistes i finalment, ja al segle XXI arriba a la resta dels països d’Europa, els Estats Units, Japó, etc., els països desenvolupats.
La crisi econòmica que estem vivint en l’actualitat és la part més visible d’aquesta contrarevolució que anomeno “financera”, però que evidentment podria tenir d’altres noms.
Bona part dels drets adquirits, aproximadament, en un segle, es perdran. La sanitat comença a no ser universal: en alguns països les pensions s’estan congelant o, fins i tot, com el cas d’Itàlia es retallen; la majoria dels salaris també sofriran retallades i juntament amb això, alguns dels drets obtinguts com els dies de permís o, tal vegada (qui sap?), les vacances; l’ensenyament públic cada cop es veurà més arraconat a favor del privat, sovint religiós (i evidentment catòlic)
El govern de la Generalitat de Catalunya, president per Mas, a part de retallar el salaris dels treballadors públics que té al seu càrrec, també els hi vol treure el que volen anomenar “privilegis”: una setmana extra per maternitat/paternitat i dies d’assumptes propis.
I jo pregunto: Tenen alguna cosa que veure aquests permisos amb la recuperació econòmica del país? És que la Generalitat s’estalviarà diners amb aquesta mesura? Rotundament no! Sóc treballadors públic encara que de l’administració de l’Estat i quan un company o companya de treball gaudeix de permís, les seves tasques es reparteixen entre la resta de companys.
El fet de voler reduir aquesta mena de drets és la que em va fer pensar que al darrere de la crisi econòmica s’amaga alguna cosa molt més important.
I quan s’acabarà la crisi? Molt fàcil, quan els capitalisme (actualment el món financer) ho vulgui. De sobte se’ns dirà que s’està sortint de la ciris i com aquell que no vol, llavors, en un tres i no res, ja estarem fora.
Però aquesta crisi l’acabarà pagant el món laboral (de fet ja la començat a pagar): l’acomiadament serà lliure o ben prop, els salaris molt més baixos, els permisos reduïts sensiblement, la sanitat “cofinançada” i l’ensenyament privat i concertat.
Caldrà un altre segle més per a tornar a recuperar els drets? Nosaltres ja no ho veurem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada