Avui començo un apartat nou: el de crític gastronòmic. La veritat és que m’ha sortit així, de sobte. Hi tot ha segut a una experiència agredolça que hem tingut la meva dona i jo. Feia temps que volia visitar el Restaurant Mas del Cigarrer d’Horta de Sant Joan. El podeu trobar a la Carretera que uneix Bot amb Horta, més prop del primer poble que del segon. Si el busqueu a Internet (http://www.masdelcigarrer.net/home.html), la veritat, el que allí llegireu resulta del tot suggeridor. Tinc que dir que el meu primer intent d’anar-lo a provar va ser el mes de gener. Vaig trucar i vaig parlar amb la que suposo era la mestressa del restaurant. Em va dir que feia dos anys que estava obert i que era el primer cop que havien tancat quinze dies. Em va recomanar anar-hi cap a la primavera que tot estaria més verd i bonic. La veritat és que em vaig emportar una bona impressió d’ella. Divendres passat vaig trucar per encarregar taula per a dos i em va contestar, primer una dona (em va parèixer jove) que va passar el telèfon a un home. No va ser desagradable, però tampoc gens simpàtic. Aquest matí ens hem presentat a dinar. El que suposadament era l’amo, abans de donar-nos els bons dies, d’una manera poc afable, ja ens ha dit que no deixéssim el gos solt. No era la nostra intenció. Després de més d’una hora de camí, li volíem donar una mica d’aigua i que estirés les potes. Una vegada dintre del restaurant, pressa per atendre’ns, tampoc és que l’hagin portat. Finalment ha sortit una dona estrangera i li he dit que teníem taula reservada. Malgrat això, ens ha donat a triar. Ja seguts, ens ha portat unes olives i uns talls de fuet per anar picant i, immediatament les cartes. Hem anar directes als suggeriments del dia sense parar atenció a la resta de la carta. Us prometo que a partir d’ara hi pararé més comte. Com a la pàgina web parla de plats abundants, hem demanat una xató per a compartir i mentre la meva dona s’ha demanat uns xurrasco, jo li he demanat unes galtes de porc al forn amb bolets. L’amanida era per a un. O sigui, una mica curta. Els altres plats estaven prou bé. Hem demanat un vi de la Terra Alta, de Batea concretament. La carta de vins és prou extensa per a un establiment d’aquesta categoria i predominen els vins de la comarca. Els postres són originals i alguns d’ells combinats amb licors. Hem repetit de cafè i als segons li he demanat el compte. Li he tingut que demanar per segon cop. La mestressa en cap moment s’ha dirigit a nosaltres. Al sortir hem amollat a la gossa i amb ella hem donat un tom pel recinte per a fer unes fotos. A la part de dalt, la que dóna a la carretera, hi ha un arc i l’accés a les edificacions (l’aparcament i l’entrada al restaurant són per baix) Una cadena indica “privat”. No obstant, estava llevada i he entrat a fer fotos i a acaronar un pastor alemany que bordava a la nostra gosseta. Ha tornat a sortir l’amo i amb cara de pocs amics i paraules poc simpàtiques ens ha preguntat si la cadena estava llevada, a la qual cosa li hem contestat afirmativament i l’ha posat. M’ha donat la impressió que aquest “senyor” només està per controlar les instal•lacions. Pareix més un guarda de seguretat que un amfitrió.
Valoració (sobre 5): Preu qualitat: Acceptable 3,5 (57 euros els dos incloent-hi dues cerveses)
Menjar: Bé 3,5. Potser t’esperes una mica més...
Veure: Bé 3,5.
Amabilitat: Suspens 1,5. És l’assignatura pendent. Suposo que no tracten a tothom igual, però un dia com avui que no hi havia massa gent, haurien pogut fer un esforç de saludar la clientela, cosa que no han fet.
Instal•lacions interiors: Prou confortables 3, encara que hi ha alguna taula en poc espai.
Lavabos. Per la capacitat potencial justos 1,5.
Decoració: Adient 4. Hi ha quadres amb bitllets antics i diversos objectes ara en desús. També hi ha una exposició permanent de fotografia de la que pots comprar-ne còpies.
Entorn: Suspens 2. No et donen llibertat per a visitar-lo i des de diverses taules es poden veure els contenidors d’escombriaires. Hi ha alguna planta seca.
diumenge, 2 de març del 2008
UNA NIT A VINARÒS
I quina nit! Ni més ni menys que la del 23-F de 1981! La del cop d’estat de Tejero! Aquella on Milans del Bosch va ordenar treure els tancs pels carrers de València!...
Va ser un mal dia per a portar el cotxe al taller... Jo que per aquell temps treballava a Vinaròs, a la fàbrica de “moldures” de Juan Chaler, més conegut com el Peno, vaig arribar a Vinaròs amb el tren. Vivia a la Galera i em van baixar fins l’estació de Santa Bàrbara. José, un amic de Cervera del Maestre em va recollir a l’estació i em va portar a la fàbrica. El dia va ser tranquil, com un altre qualsevol. Fins arribar a 2/4 de 7 de la tarda. Va ser llavors quan Rafel, el camioner, ens va donar la notícia. Nosaltres, desconeixedors de la veritable dimensió dels fets que estaven passant, vàrem seguir treballant com si res... No va passar gaire estona quan Javier, el gerent, ens va donar l’ordre de plegar.
En els primers instants tot era confusió. Sé sabia que el Capità General de València Milans del Bosch, besnét d’un heroi català de la Guerra del francès que va arribar a general per mèrits de guerra, havia ordenat el toc de queda per a tota la comunitat. Ja en aquell temps estava afiliat a un sindicat de classe i tenia la meva inclinació política, evidentment, d’esquerres! Per la qual cosa, els sentiments de por i incertesa pel que estava passant, estaven a flor de pell.
Aquests sentiments van ser els que m’aconsellaren no agafar el tren per a tornar cap a casa. No sabia que podia trobar-me a l’estació! Així que la decisió ja estava presa: “passaria la nit a Vinaròs”. Em van baixar fins al poble i em van deixar just al costat de l’església arxiprestal. Al passar pel costat d’una cabina de telèfon em va parèixer que qui estava dins volia parlar i no podia. Em vaig pensar el pitjor: “que les comunicacions telefòniques estaven tallades”. Finalment vaig arribar a casa d’una amics del meu pare: el tio Manuel que com jo era fill de la Galera i la tia Emília, la seva dona. Jo els coneixia de ben petit i els anava sovint a veure. Però aquella nit, la meva visita va ser tota una sorpresa per ells. Els vaig explicar que no tenia cotxe i que degut a la incertesa de la situació havia preferit quedar-me i els vaig demanar de dormir. Em van acollir com si fos un familiar, com amic que havia segut del seu fill Javier, mort uns anys abans. Em van donar de sopar mentre parlàvem de la situació i de com tot era mol confús. La majoria de capitans generals de les altres regions militars no hi havia volgut donar suport als revoltats. Només a València i algunes guarnicions de Madrid, pareixia que s’havien alçat utilitzant la força de les armes i no de la raó! Per televisió, la constant eren les marxes militars, ja que la seva seu de Prado del Rey havia estat ocupada pels militars. Però la majoria d’emissores de ràdio anaven oferint la informació de com es succeïen els esdeveniments.
Quan van informar que la junta de subsecretaris s’havia reunit, una llum d’esperança va aparèixer al final del camí. I és que els alts càrrecs de l’administració eren els que es reunien per a preparar els Consells de Ministres. La qual cosa volia dir, en aquell dia, que una part del govern encara conservava intactes totes les seves atribucions. Finalment, ja prou avançada la nit, el Rei va sortir per a donar un missatge de calma a la població, a la vegada que comunicar als militars que la seva revolta no havia triomfat. Va ser la fi de l’anomenat “dia dels transistors”. Segurament una de les tarda-nit més llargues de la meva vida.
Amb aquella tranquil•litat que en van donar les paraules de Joan Carles I, vàrem decidir anar a dormir. Al dia següent, les imatges dels guàrdia civils sortint per les finestres del Congrés dels Diputats i entregant les seves armes als seus companys que havien rodejat l’edifici parlamentari, indicava que aquell mal son havia arribat al final.
Aquest article el podeu llegir a Vinaròs News.
Va ser un mal dia per a portar el cotxe al taller... Jo que per aquell temps treballava a Vinaròs, a la fàbrica de “moldures” de Juan Chaler, més conegut com el Peno, vaig arribar a Vinaròs amb el tren. Vivia a la Galera i em van baixar fins l’estació de Santa Bàrbara. José, un amic de Cervera del Maestre em va recollir a l’estació i em va portar a la fàbrica. El dia va ser tranquil, com un altre qualsevol. Fins arribar a 2/4 de 7 de la tarda. Va ser llavors quan Rafel, el camioner, ens va donar la notícia. Nosaltres, desconeixedors de la veritable dimensió dels fets que estaven passant, vàrem seguir treballant com si res... No va passar gaire estona quan Javier, el gerent, ens va donar l’ordre de plegar.
En els primers instants tot era confusió. Sé sabia que el Capità General de València Milans del Bosch, besnét d’un heroi català de la Guerra del francès que va arribar a general per mèrits de guerra, havia ordenat el toc de queda per a tota la comunitat. Ja en aquell temps estava afiliat a un sindicat de classe i tenia la meva inclinació política, evidentment, d’esquerres! Per la qual cosa, els sentiments de por i incertesa pel que estava passant, estaven a flor de pell.
Aquests sentiments van ser els que m’aconsellaren no agafar el tren per a tornar cap a casa. No sabia que podia trobar-me a l’estació! Així que la decisió ja estava presa: “passaria la nit a Vinaròs”. Em van baixar fins al poble i em van deixar just al costat de l’església arxiprestal. Al passar pel costat d’una cabina de telèfon em va parèixer que qui estava dins volia parlar i no podia. Em vaig pensar el pitjor: “que les comunicacions telefòniques estaven tallades”. Finalment vaig arribar a casa d’una amics del meu pare: el tio Manuel que com jo era fill de la Galera i la tia Emília, la seva dona. Jo els coneixia de ben petit i els anava sovint a veure. Però aquella nit, la meva visita va ser tota una sorpresa per ells. Els vaig explicar que no tenia cotxe i que degut a la incertesa de la situació havia preferit quedar-me i els vaig demanar de dormir. Em van acollir com si fos un familiar, com amic que havia segut del seu fill Javier, mort uns anys abans. Em van donar de sopar mentre parlàvem de la situació i de com tot era mol confús. La majoria de capitans generals de les altres regions militars no hi havia volgut donar suport als revoltats. Només a València i algunes guarnicions de Madrid, pareixia que s’havien alçat utilitzant la força de les armes i no de la raó! Per televisió, la constant eren les marxes militars, ja que la seva seu de Prado del Rey havia estat ocupada pels militars. Però la majoria d’emissores de ràdio anaven oferint la informació de com es succeïen els esdeveniments.
Quan van informar que la junta de subsecretaris s’havia reunit, una llum d’esperança va aparèixer al final del camí. I és que els alts càrrecs de l’administració eren els que es reunien per a preparar els Consells de Ministres. La qual cosa volia dir, en aquell dia, que una part del govern encara conservava intactes totes les seves atribucions. Finalment, ja prou avançada la nit, el Rei va sortir per a donar un missatge de calma a la població, a la vegada que comunicar als militars que la seva revolta no havia triomfat. Va ser la fi de l’anomenat “dia dels transistors”. Segurament una de les tarda-nit més llargues de la meva vida.
Amb aquella tranquil•litat que en van donar les paraules de Joan Carles I, vàrem decidir anar a dormir. Al dia següent, les imatges dels guàrdia civils sortint per les finestres del Congrés dels Diputats i entregant les seves armes als seus companys que havien rodejat l’edifici parlamentari, indicava que aquell mal son havia arribat al final.
Aquest article el podeu llegir a Vinaròs News.
dissabte, 1 de març del 2008
LA IMMIGRACIÓ DE RAJOY
De vegades, la gent fa coses considerades com anormals. Quan la Plataforma en Defensa de l’Ebre va anar a manifestar-se a Brussel•les, les autoritats europees van estranyar-se de que no anessin a “demanar”, sinó a que no es fes un disbarat com era el PHA. Normalment la gent solen signar manifestos a favor de una determinada persona. Duran i Lleida és un exemple en aquestes eleccions. També Zapatero y Rajoy s’han rodejat d’artistes el primer i esportistes el segon... Però que un grup d’acadèmics signés un manifest en contra de les propostes del PP en el tema d’immigració, es tot un precedent. Així, 127 acadèmics de 38 universitats espanyoles, tots ells expertes en temes d’immigració s’han unit per a exclamar “què la política del PP sobre immigració és un veritable disbarat!” Només un partit xenòfob, ultradretà i nostàlgic de Franco pot fer un programa sobre immigrants com a fet el PP de Rajoy. Un Rajoy, a sobre, masclista com ho va demostrar la nit del debat amb Zapatero. I alguns el volen com a president de les Espanyes!!
ETA CRIDA A L'ABSTENCIÓ
La banda terrorista ETA no només mata i extorsiona, sinó que vol incidir en la política espanyola i fa una crida a l’abstenció. Espero que aquesta sigui la única manera de “entrar” en política de la banda i no parlo només d’aquestes eleccions, sinó de totes les que hi haurà al futur.
Fa 4 anys, els islamistes, van incidir de forma notable (volia posar un excel•lent entre cometes, però la nota que es mereixent tampoc seria aquesta) i amb el seu atemptat i amb les posteriors mentides de tot l’equip del PP van fer que Zapatero guanyés les eleccions. Un atemptat de signe contrari, segurament canviaria el sentit del resultat electoral i donaria la victòria a Rajoy.
De totes formes, si l’actitud d’ETA, es queda amb això, amb cridar a l’abstenció i no hi ha cap intent d’atemptat (esperem que no arribi a atemptat i menys amb víctimes) voldrà dir que ETA, avui per avui està tocada. Una de les “armes” electorals que el PP ha esgrimit durant tota la legislatura amb l’ajut de l’Associació de Víctimes del Terrorisme capitanejades per Alcaraz, cauria com un castell de cartes, donant la raó a la política antiterrorista de l’actual govern del país.
Fa 4 anys, els islamistes, van incidir de forma notable (volia posar un excel•lent entre cometes, però la nota que es mereixent tampoc seria aquesta) i amb el seu atemptat i amb les posteriors mentides de tot l’equip del PP van fer que Zapatero guanyés les eleccions. Un atemptat de signe contrari, segurament canviaria el sentit del resultat electoral i donaria la victòria a Rajoy.
De totes formes, si l’actitud d’ETA, es queda amb això, amb cridar a l’abstenció i no hi ha cap intent d’atemptat (esperem que no arribi a atemptat i menys amb víctimes) voldrà dir que ETA, avui per avui està tocada. Una de les “armes” electorals que el PP ha esgrimit durant tota la legislatura amb l’ajut de l’Associació de Víctimes del Terrorisme capitanejades per Alcaraz, cauria com un castell de cartes, donant la raó a la política antiterrorista de l’actual govern del país.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)