Amb la dimissió com a Conseller de Governació del Govern del Secretari General d’ERC Joan Puigcercós, els republicans han provocat l’enèsima crisi al si del Govern de la Generalitat, tant a l’època de Maragall on, finalment, es van tenir que avançar les eleccions, com ara amb el President Montilla. O així al menys o veuen els altres grups de l’oposició que aprofiten qualsevol circumstància per mirar de “furgar la ferida”.
Cada dia hi ha veus dels republicans més “nacionalistes” que demanen la sortida d’ERC del govern. Sospito que fins el congrés de juny, aquest mesos es faran molt llargs i feixucs, tant per a ERC com per als antres dos partits que composen el govern d’Entesa.
El congrés de juny d’ERC pot clarificar moltes coses i pot produir situacions extremes. El que és segur és que hi haurà més d’una candidatura a la presidència. Pugcercós ja ha anunciat que vol disputar-la a Carod, però Carretero també es presentarà per aconseguir “pescar” en aigües “turbulentes”. No té el carisma dels dos anteriors, però si el suport del sector més independentista, que potser sigui nombrós dintre del partit, però en cas de una hipotètica victòria, caldria veure quins serien els resultats electorals.
Però que o s’enganyi ningú. Encara que Arturo faci una crida a integrar-se a “la casa gran del catalanisme”, CiU no és ni ha estat mai independentista. Així que aquest sector tindrà que mirar de decantar-se cap a CiU que, els podria acabar empassant o mantenir-se a l’oposició que és la posició on pareix que estiguin més còmodes. I entre els seguidors de l’actual president del partit i de seu secretari general, una vegada clausurat el congrés, caldrà veure si hi ha una acceptació de la derrota per part de qui en surti derrotat i es posa a les ordres de l’altre o també hi ha una fractura que acabaria debilitat tant el partit com el propi govern de la Generalitat.
El panorama és difícil i obscur i a hores d’ara no crec que hi hagi ningú que s’atreveixi a fer un pronòstic sobre el futur més immediat d’ERC. Però el que està clar és que CiU serà, de ben segur, la formació més beneficiada d’una hipotètica desfeta. Caldrà veure quin paper hi juguen els altres dos partits socis: PSC i ICV-EUA. Però si han de començar moure fitxa, no poden esperar més.
dimecres, 12 de març del 2008
BALL D'ESCONS
Quan ja fa tres dies que es van celebrar les eleccions general que van donar un triomf absolut al PSC a l’àmbit de Catalunya, encara hi ha un escó que balla i tant es pot acabar assignant al Partit Popular com a Convergència i Unió. Per al PP significaria, segons pareix, l’obtenció del resultat mínim fixat. El 8è escó significaria un èxit personal de Cirera i de l’actual cúpula del PP de Catalunya, mentre que els 10 de CiU significaria obtenir el mateix resultat que ara fa quatre anys i si a això li sumem la pèrdua de vot, possiblement caldria parlar de fracàs o decepció. En el cas contrari, que CiU fos qui, finalment, s’acabés adjudicant l’11è escó, seria un mal menor per a la coalició i fins i tot un petit triomf al superar els 10 que tenien. En canvi dintre de les files del PP si que es podria parlar de fracàs al no poder assolir les expectatives fixades.
Però crec que tan per uns com per als altres, els necessària una renovació interna amb profunditat i un canvi d’estratègies.
El PSC tampoc pot abaixar la guàrdia i ha de consolidar el resultat obtingut, sobre tot a l’Ebre on s’han aconseguit resultats impensables. El més significatiu de tots, pot ser el de Sant Jaume d’Enveja on el percentatge de vot per al PSC es va apropar al 70 %.
Però crec que tan per uns com per als altres, els necessària una renovació interna amb profunditat i un canvi d’estratègies.
El PSC tampoc pot abaixar la guàrdia i ha de consolidar el resultat obtingut, sobre tot a l’Ebre on s’han aconseguit resultats impensables. El més significatiu de tots, pot ser el de Sant Jaume d’Enveja on el percentatge de vot per al PSC es va apropar al 70 %.
TRASNVASAMENT DEL TER A BARCELONA?
El govern vol portar aigua a Barcelona des del Segre en cas de necessitat. El riu Segre és el principal afluent de l’Ebre i bona part del cabal que arriba al Delta i a la mar, prové d’aquest riu lleidatà. No sé fins quanta aigua s’ha de “transvasar” a Barcelona i de quina forma pot afectar a la biodiversitat de l’Ebre i el seu delta. Però el que està clar, és que si s’hi posa una canonada, difícilment es traurà i en el futur pot ser la porta d’entrada d’aigua de les conques internes de Catalunya a Barcelona. He defensat que en cas de necessitat, es pugui portar aigua de boca a Barcelona. Però només en cas de necessitat, ja que l’Ebre necessita quanta més aigua millor! Però una infrastructura permanent pot crear totes les suspicàcies del món i si el govern de Montilla no l’utilitza, ningú pot afirmar que un altre govern futur pugui fer-ne l’ús.
L’actual govern d’Entesa, començant pel seu President, seguint pel Conseller de Medi ambient i continuant per tots i cada un dels altres consellers, farien bé de no fer projectes polèmics que puguin crear suspicàcies. A la llarga això els pot produir desgast i en aquest cas, ja se sap qui se n’acabaria beneficiant...
L’actual govern d’Entesa, començant pel seu President, seguint pel Conseller de Medi ambient i continuant per tots i cada un dels altres consellers, farien bé de no fer projectes polèmics que puguin crear suspicàcies. A la llarga això els pot produir desgast i en aquest cas, ja se sap qui se n’acabaria beneficiant...
dimarts, 11 de març del 2008
RESSACA POSTELECTORAL
A arribat l’hora de les conjectures, dels rumors, de les especulacions, de les apostes sense diners. Després de les eleccions, tant si es guanya per majoria absoluta com sinó hi ha moltes coses que dir i disputar. Els diaris fan corre rius de tinta sobre possibles pactes postelectorals. L’aritmètica que és un ciència exacta ha de fer que els nombre de diputats del PSOE i els d’un o més grups, configurin una majoria parlamentaria estable. És a dir, anar més enllà dels 176 diputats que composen la majoria absoluta. Encara que per governar tampoc és necessària l’estabilitat parlamentària. Es pot arribar a pactes puntuals amb les diverses formacions que composen l’arc parlamentari. Es poden tenir socis depenent dels grans temes a tractar, etc.
El que pareix segur és que CiU no serà un soci estable per al futur govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Avui, el cap de llista de la formació, Josep Antoni Duran Lleida o reconeixia. Els resultats del PSC a Catalunya han estat massa bons per a que Zapatero faci alguna cosa a casa nostra sense comptar amb la conformitat dels socialistes catalans. Alguna cosa semblant s’ha dit del País Basc. Encara que, personalment, penso que res té a veure una cosa amb l’altra. El PNV està al govern, mentre que CiU a Catalunya està a l’oposició i, com un llop, està expectant per a veure com i quan pot pegar la dentada per a debilitar el govern que encapçala José Montilla. No sé si amb el temps CiU es debilitarà. De moment s’ha posat en evidència que, fins ara, aguanta prou bé qualsevol embranzida. Només uns quants més a l’oposició podrien acabar, sinó d’enterrar, si, al menys, de convertir CiU en una formació residual sense garanties de Govern a Catalunya. Però de produir-se aquesta hipòtesi, el PSC haurà d’estar a l’expectativa per a “capturar” a la majoria dels votants de la formació nacionalista i, això passa per convertir-se en un partit més compromès amb Catalunya i els seus ciutadans. Ahir em dia un conciutadà que faria bé el PSC de desmarcar-se alguna vegada del PSOE en les votacions del Congrés. Hi ha temes que afecten molt directament a Catalunya que, de vegades, es tanquen en falç i no s’aconsegueix tot allò que seria desitjable. Fins ara el PSC ha estat massa permissiu. Montilla de quan en quan ja ha fet alguna reflexió en aquest sentit i ha donat un cop d’atenció al govern de l’Estat. Seria bo que no es quedés només en paraules. La força decisiva de Catalunya i la que li donarà més estabilitat al ou Parlament espanyol i al govern que es constituirà dintre d’uns dies és el PSC. El que passa és Que el PSOE el compta com a propi i, a part de donar-li una mica més de poder del que té, en principi, no deuen de pensar en res més. És per això que els socialistes catalans han de ser conscients de la força que tenen i transmetre-la al socialistes espanyols i, de quan en quan, anar-los-hi recordant qui ha estat la formació que més vots (encara que molts d’ells siguin prestats) ha pujat al conjunt de l’Estat Espanyol. Carme Chacón ha guanyat a Barcelona amb una diferència molt gran. En canvi, ni el propi Zapatero ha pogut guanyar allà on es presentava, Madrid.
El que pareix segur és que CiU no serà un soci estable per al futur govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Avui, el cap de llista de la formació, Josep Antoni Duran Lleida o reconeixia. Els resultats del PSC a Catalunya han estat massa bons per a que Zapatero faci alguna cosa a casa nostra sense comptar amb la conformitat dels socialistes catalans. Alguna cosa semblant s’ha dit del País Basc. Encara que, personalment, penso que res té a veure una cosa amb l’altra. El PNV està al govern, mentre que CiU a Catalunya està a l’oposició i, com un llop, està expectant per a veure com i quan pot pegar la dentada per a debilitar el govern que encapçala José Montilla. No sé si amb el temps CiU es debilitarà. De moment s’ha posat en evidència que, fins ara, aguanta prou bé qualsevol embranzida. Només uns quants més a l’oposició podrien acabar, sinó d’enterrar, si, al menys, de convertir CiU en una formació residual sense garanties de Govern a Catalunya. Però de produir-se aquesta hipòtesi, el PSC haurà d’estar a l’expectativa per a “capturar” a la majoria dels votants de la formació nacionalista i, això passa per convertir-se en un partit més compromès amb Catalunya i els seus ciutadans. Ahir em dia un conciutadà que faria bé el PSC de desmarcar-se alguna vegada del PSOE en les votacions del Congrés. Hi ha temes que afecten molt directament a Catalunya que, de vegades, es tanquen en falç i no s’aconsegueix tot allò que seria desitjable. Fins ara el PSC ha estat massa permissiu. Montilla de quan en quan ja ha fet alguna reflexió en aquest sentit i ha donat un cop d’atenció al govern de l’Estat. Seria bo que no es quedés només en paraules. La força decisiva de Catalunya i la que li donarà més estabilitat al ou Parlament espanyol i al govern que es constituirà dintre d’uns dies és el PSC. El que passa és Que el PSOE el compta com a propi i, a part de donar-li una mica més de poder del que té, en principi, no deuen de pensar en res més. És per això que els socialistes catalans han de ser conscients de la força que tenen i transmetre-la al socialistes espanyols i, de quan en quan, anar-los-hi recordant qui ha estat la formació que més vots (encara que molts d’ells siguin prestats) ha pujat al conjunt de l’Estat Espanyol. Carme Chacón ha guanyat a Barcelona amb una diferència molt gran. En canvi, ni el propi Zapatero ha pogut guanyar allà on es presentava, Madrid.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)