dimecres, 30 de juliol del 2008

LIONEL MESSI I LA SEVA PÀTRIA

Com no només de política viu l’home (o la dona), avui m’apeteix parlar d’esport, encara que molt directament relacionat amb la política. El diari esportiu “el 9” (l’únic en català) titula: “Indigna l’Argentina”. Evident ment parla de l’actitud de Lionel Messi que guarda silenci davant les pressions de l’AFA (la Federació Argentina de Futbol) El argentins s’haurien estimat més que a Messi se li hagués despertat l’amor a la pàtria i als colors de la seva selecció i hagués demanat al Barça de jugar els Jocs Olímpics de Pequín en detriment de la pretemporada y la fase prèvia de la lliga de campions.
I és cert que molts jugadors rendeixen més lluint la samarreta de la selecció nacional que la del seu propi club que és qui els paga (no vull dir que “els dóna de menjar” perquè en tot cas, menjarien llagostins, caviar i “foi” tots els dies)
Però la pàtria no ho és tot. Cada cop hi ha més gent que sé sent enganyat per la mateixa o per les persones que la representen. O sigui, els governants. De vegades se’ns volen fer veure coses de forma distorsionada i des de la perspectiva que ells volen. Hi ha que saber triar i posats a fer-ho, triar bé!
Finalment, la FIFA, el màxim òrgan del futbol mundial ha dit que Messi ha d’anar a “lluitar” pel seu país per intentar emportar-se la medalla d’or per l’Argentina.
Acabaré amb una frase de un tal Ángel González Soto, un senyor que vaig conèixer quan tenia uns 15 anys a Tarragona i crec que ell era de Sòria. Un dia li vaig sentir dir: “Patria y tripa tienen las mismas letras; mientras que la tripa esté contenta, que le den a la patria”. Potser és d’aquelles frases que “políticament no són correctes”, però de ben segur que més d’un estarà d’acord amb l’expressió!

PEPE I APEL•LES

Avui no he pogut deixa de traçar el paral•lelisme entre Josep Bonaparte (més conegut per Pepe Botella) y l’Apel•les Cardo Rovira, el germà del vice-president de la Generalitat de Catalunya.
I és que el diari el Punt d’avui, a la pàgina 35, a l’efemèrides del dia, parla de la fugida de Madrid de l’anomenat amb anterioritat Josep Bonaparte, germà de l’emperador francès Napoleó Bonaparte que l’havia fer rei d’Espanya quan Ferran VII va tenir que marxar exiliar a la Guerra del Francès. De França va arribar fins la capital d’Espanya per tenir que abandonar-la quan l’exercit espanyol va guanyar als “gavatxos” a la batalla de Bailen (Jaén)
Mentre que l’Apel•les Carod Rovira farà un viatge més o menys a l’inrevés, des de Cambrils, el Baix Camp, anirà a fer “d’ambaixador” de la Generalitat a París, la capital de França, gràcies al nomenament del seu germà Josep Lluís, ara “destronat” d’ERC i segon “capità” de la Generalitat.
Europa està vivint un llarg període de pau i entre Espanya i França ja fa quasi dos segles que no hi ha cap tipus de conflicte armat. Així cal esperar que quan Apel•les abandoni París no hagi de ser a la força, sinó per altres circumstàncies molt més pacífiques.

dimarts, 29 de juliol del 2008

CAL LA INDUSTRIALITZACIÓ A LA NOSTRA TERRA?

A La Veu de l’Ebre d’aquest cap de setmana hi ha una entrevista al professor de la Universitat de Barcelona Ramon Tremosa, autor del llibre “Catalunya, país emergent” amb un titular que, en si mateix, crec que toca directament el “voraviu” de la gent del territori: “Voleu indústria o preferiu viure de l’arròs subvencionat i del turisme?”
En diverses ocasions he parlat sobre el tema, sobre el potencial de les Terres de l’Ebre i sempre he dit una cosa “ens ho em de creure!”
No només l’arròs està subvencionat, també les oliveres i pareix que també ho volen fer amb els cítrics per a que aquests siguin rendibles per al pagès.
Si d’agricultura parlem cal dir que ja s’estan fent passos ferms per a que els nostres productes siguin competitius. De vegades potser no amb el preu, però si amb la qualitat. A la zona tenim diversos productes sortits directament de la terra amb denominació d’origen o bé de qualitat. No cal enumerar-los una vegada més...
Sobre el turisme, penso que estem en un procés de “normalització”. Vull dir amb això que la crescuda ha estat important en els darrers anys, atrets bàsicament pel potencial del nostre Delta de l’Ebre. La dàrsena acabada d’inaugurar a la Ràpita és un bon actiu per atreure turisme de qualitat que poden acabar establint al port dels Alfacs les seves segones residències. Altres certàmens apareguts en els darrers 10 o 15 anys com la Festa del Renaixement de Tortosa o la Fira de la Terrissa de la Galera, també han significat fets importants per atreure visitants de fora de casa nostra (avui mateix un company de treball em deia sobre la fira de la terrissa que ha fet ubicar la Galera al mapa) Sense oblidar la fira de fibres vegetals del Mas de Barberans o el mercat iber d’Alcanar o la Móra Morisca de la capital de la Ribera d’Ebre.
Amposta, dintre dels actes commemoratius del centenari de l’atorgament del títol de ciutat vol recrear un mercat de principis del segle XX. Del seu èxit depèn que hi pugui haver continuïtat o no. Però seria bo trobar una “altra” festa diferent a les festes majors que poguessin portar turistes a la capital del Montsià.
En quan a la indústria, penso que és fonamental per al creixement de les nostres comarques i, també s’ha de dir, per acabar de projectar les nostres terres més enllà de Catalunya. De moment s’han creat molts polígons industrials, però s’han omplert de molta indústria i tallers de gent de la zona. Cal que les inversions siguin de fora. I cal que siguin indústries de qualitat. No ens val qualsevol tipus. Però per això també s’ha d’estar preparat i el món de l’ensenyament amb els cicles formatius té molt a dir. Si no hi ha gent preparada, amb la indústria vindrà molta gent de fora. I per un consta és bo, perquè el creixement demogràfic també és positiu, però cal que els llocs qualificats siguin per a ebrenques i ebrencs amb la preparació adient.

dilluns, 28 de juliol del 2008

PUNTUALITZEM!

Per als amics que em segueixen cal fer-los l’advertiment que si aquest dies no m’han pogut llegir ha estat només per una cosa: hem sortit de viatge. De tant en tant va bé desconnectar de la rutina quotidiana i fe coses diferents, encara que n’hi ha una que, evidentment, no puc evitar, com és la fotografia. El paratge no era ideal per fer fotos, però tot i això en vaig ver unes quantes, algunes de les quals, penjaré al blog.
Continuaré dient que, sobre la llibertat d’expressió, hi ha qui confon els melons de moro amb els “ous d’elefant”. I ho dic perquè la setmana passada hi va haver “algú” que em va anar entrant sistemàticament al mateix escrit per tal de replicar totes les respostes que li anava deixant. Finalment li vaig deixar entreveure que ja no li “publicaria” d’altra. Avui, quan he entrat, he vist que, tot i això, m’havia deixat una darrera opinió de la que només he llegit el començament que és la part que em surt quan vaig a mirar els comentaris. Em dia alguna cosa així com “Això és la llibertat d’expressió del pensament socialista...”. Per aquells que no hagin seguit la “polèmica” (o sigui, ningú, només ha estat una cosa entre ell i jo) cal fer-vos l’aclariment que n’hi vaig publicar unes quantes (al menys sis o set) i la veritat sigui dita que no portaven en lloc. Al final res tenia que veure amb l’escrit que vaig publicar ni amb els seus primer comentaris...
En la meva darrera resposta li vaig dir que era com un cucut (ignoro si sap el que és), però ho diré per als lectors fidels: és un moixó, la femella del qual pont els ous als nius d’altres espècies per a que aquests siguin incubats i finalment criats per les altres femelles. Ell és blocaire, però només està registrat. Mai ha escrit una línia en el seu bloc donant opinions, fent comentaris, explicant anècdotes, etc. Però si que li agrada entrar al dels altres ha deixar les seves opinions (no sempre afortunades) Recordo que fa uns mesos també sé “les va tenir” amb Gustau Moreno, precisament al meu blog, sobre una rectificació que jo li vaig fer d’unes “anunciades” obres al Mini bar de Tortosa, quan només era una “rentada de cara” o sigui, només es tractava de pintar-lo. Personalment penso que no hi havia ni “polèmica”. Gustau va veure “moviment” i es va pensar que estaven fent reformes i jo, coneixedor de la família que el regenta, els vaig trucar per a dir-los que a la Marfanta els feien “propaganda” i em van desmentir que, de moment, hi fessin reformes i tot quedava amb això, amb una ma de pintura.
Aquest personatge (a veure si s’anima a escriure al seu blog) en el seu darrer comentari (que no ha estat publicat) donava per fet que ja no li publicaria, la qual cosa, evidentment, era avançar-se als esdeveniments.
Per ell, no publicar-li comentaris al me blog (em comentava que s’havia registrat de blocaires per poder deixar opinions, ja que en alguns no se’n hi poden deixar de forma anònima) era coartar-li la llibertat d’expressió. En una de les meves respostes li deia que era igual fer-ho de forma anònima que amb un pseudònim que, al final no saps qui hi ha darrera. I per això de confondre els melons de moro amb el “ous d’elefant”. A qualsevol publicació que hi envies una carta al director, posem per exemple, si no va firmada, amb el corresponent document d’identitat i un telèfon de contacte, no te la publiquen. I això és privar a un de la llibertat d’expressió?
Jo estic disposat a incloure comentaris al meu bloc, fins i tot, aquells que no em semblin correctes, però fins a cert punt. Fins i tot a l’individu al que em refereixo, sempre i quan s’identifiqui d’una forma fefaent i no com ara que hi juga amb un avantatge considerable: ell coneix la teva identitat però tu no la d’ell i així evita que les repliques puguin ser molt més contundents. O sigui: que va de “vivet!”