A les pàgines de cultura del Periódico d’avui s’hi pot llegir un articles sobre un llibre que s’acaba de publicar sobre la vida de Alfredo Landa (Pamplona, 1933) i que porta per títol “Alfredo Landa, vida de un cómico”, editada per Aguilar i escrita per Marcos Ordóñez. El que destaca l’article és la sinceritat de l’actor. Es veu que no nega les males relacions que ha tingut amb diversos actors i directors, així com també les bones. I fa un repàs a la seva vida artística, reconeixent que la majoria de les seves pel•lícules només van ser un “nyap”. Segurament perquè en aquella època no es podien fer gaire millors. La censura prèvia que hi havia a qualsevol tipus d’espectacle o publicació feia que guions amb rerafons polític o social fossin descartats molt abans de que els censors es miressin amb atenció els textos. En aquella època, la majoria de pel•lícules espanyoles només buscaven l’entreteniment del públic sense que aquest hagués de pensar gaire. I és que pensar, encara que només fos una mica, estava mal vist... Un dels fils importants d’aquells dies va ser Viridiana de Luis Buñuel (1961), l’actor i director de Calanda (Terol), que va guanyar la palma d’or al festival de Cannes i que tenia com a protagonistes a Francisco Rabal i Fernando Rey, es va tenir que rodar fora d’Espanya i després d’un article molt crític del Vaticà (hi havia una escena que es semblava molt a l’estampa del Sant Sopar de Jesús), va ser prohibida pel règim de Franco.
Us imagineu que aquesta sinceritat que expressa Alfredo Landa la transportéssim al món de la política? Què polítics importants, en la seva etapa final, a l’escriure les seves memòries, fossin sincers i ens expliquessin amb pèls i senyals aspectes ocults de la seva trajectòria? La veritat és que es fa una mica difícil imaginar-ho. Hi ha coses que, potser si, siguin secrets d’estat o coses que per no involucrar a terceres persones, potser millor que siguin silenciades. Però és evident que tot polític de primera línia ha tingut l’ocasió de participar de forma directa o indirecta amb preses de decisions que han acabat afectant de forma important determinats aspectes socials, econòmics, etc. Enteneu per on vaig?
Us proposo que féssiu un exercici mental. Imagineu un polític conegut. Segurament tothom pensarà amb algun alcalde de les nostres comarques o una altre polític que es pugui haver conegut al transcurs de la nostra vida... us imagineu per un instant que “donés color” a aquell detall que en el seu dia va viure i no va voler explicar?
Estaria bé que al final dels seus dies (polítics, no de vida) acabés explicant detalls de la seva trajectòria al igual que els catòlics ho expliquen als capellans...
Seria tot un exercici d’honradesa, molt lluny a la forma de ser d’alguns dels nostres representants!
dimecres, 26 de novembre del 2008
dimarts, 25 de novembre del 2008
MALS EXEMPLES
Darrerament només escolto converses de preocupació sobre la possibilitat que t’agafin portant el cotxe amb una taxa d’alcohol superior al que està permesa per conduir. I és que el mes de desembre és un mes on, tradicionalment, s’acostuma a sortir i veure més que en altres mesos. M’explico. Sòl ser el mes on les empreses (avui en dia s’ha posat molt de moda) organitzen els sopars de treball per als seus treballadors. En el cas nostre, el sopar l’organitzem nosaltres mateixos i cadascú es paga el seu. Sopar bé comporta beure i, de vegades, sense adonar-te, beus més del compte. Amb el desplegament dels Mossos, la gent ha agafat pànic a que el puguin atrapar i a més de la multa considerable, li acabin traient uns quants punts dels carnet.
Però pel que es veu, hi ha gent que no els importa gaire agafar el cotxe encara que la seva situació (etílicament parlant) sigui la més idònia. Ho dic perquè en els darrers dies, hi ha hagut casos de positius que han portat “rastre”. Un va ser el del policia local del Prat de Llobregat que va donar positiu després de matar dues persones i ferir-ne greument a dues més que anaven amb 3 motos i que es trobaven parades en un semàfor. Cal suposar que el grau d’alcoholèmia devia de ser molt elevat, més que res, per la virulència i la gravetat de l’atropellament.
L’altre cas també es un tant particular. És el cas d’una jutgessa d’instrucció d’un jutjat de Barcelona que va negar-se a realitzar la prova davant el control dels Mossos i va amenaçar fins i tot, en denunciar-los. Evidentment, també va donar positiu.
És conegut el poder dels jutges, però una cosa és que sigui per aplicar bé la llei i l’altra, com en aquest cas, es vulguin servir del seu càrrec per a tractar d’evitar una situació que els es desfavorable.
El Consell General del Poder Judicial ja ha obert un expedient informatiu per aclarir com van anar els fets i, si cal, aplicar-li una sanció a la jutgessa infractora.
En tots dos casos, els infractors són representant de la llei, d’una o l’altra forma i ells més que ningú haurien de donar exemple amb la seva actitud. Això sense obviar que també són humans i que un “mal dia” el podem tenir tots. En el cas del policia és greu per les conseqüències de l’accident. Dos morts i dos ferits greus deguts al seu estat és per acusar-lo d’homicidi imprudent. I el cas de la jutgessa ho és perquè, ella més que ningú, ha de saber que ha de col•laborar amb la policia i no abusar del poder que té com a magistrada. És un clar cas de dessecat a l’autoritat amb abús de poder!
Però pel que es veu, hi ha gent que no els importa gaire agafar el cotxe encara que la seva situació (etílicament parlant) sigui la més idònia. Ho dic perquè en els darrers dies, hi ha hagut casos de positius que han portat “rastre”. Un va ser el del policia local del Prat de Llobregat que va donar positiu després de matar dues persones i ferir-ne greument a dues més que anaven amb 3 motos i que es trobaven parades en un semàfor. Cal suposar que el grau d’alcoholèmia devia de ser molt elevat, més que res, per la virulència i la gravetat de l’atropellament.
L’altre cas també es un tant particular. És el cas d’una jutgessa d’instrucció d’un jutjat de Barcelona que va negar-se a realitzar la prova davant el control dels Mossos i va amenaçar fins i tot, en denunciar-los. Evidentment, també va donar positiu.
És conegut el poder dels jutges, però una cosa és que sigui per aplicar bé la llei i l’altra, com en aquest cas, es vulguin servir del seu càrrec per a tractar d’evitar una situació que els es desfavorable.
El Consell General del Poder Judicial ja ha obert un expedient informatiu per aclarir com van anar els fets i, si cal, aplicar-li una sanció a la jutgessa infractora.
En tots dos casos, els infractors són representant de la llei, d’una o l’altra forma i ells més que ningú haurien de donar exemple amb la seva actitud. Això sense obviar que també són humans i que un “mal dia” el podem tenir tots. En el cas del policia és greu per les conseqüències de l’accident. Dos morts i dos ferits greus deguts al seu estat és per acusar-lo d’homicidi imprudent. I el cas de la jutgessa ho és perquè, ella més que ningú, ha de saber que ha de col•laborar amb la policia i no abusar del poder que té com a magistrada. És un clar cas de dessecat a l’autoritat amb abús de poder!
dilluns, 24 de novembre del 2008
INTROMISSIÓ CATÒLICA
Segurament trobaríem moltes formes de començar aquest escrit utilitzant frases conegudes. Jo n’he trobat una: “Al César allò que és del César i a Déu el que és de Déu”. Aquesta frase bíblica és coneguda per tots els religiosos cristians, catòlics i no catòlics, però l’Església sempre ha de posar-se allí on no la criden ni la necessiten per a res.
Parlo de la controvèrsia creada arran de una sentència judicial que ordenava treure un crucifix de una aula d’un col•legi de Valladolid. De seguida ha sortit el cardenal arquebisbe de Toledo, monsenyor Antoni Cañizares a parlar de “cristofobia”. És evident que no acata la sentència de un tribunal de justícia terrenal, ja que ell només deu de creure en la justícia divina. Tot al revés que jo! Aquest matí, a la SER, Carles Francino parlava de “cristdependència”, en contraposició al que deia l’arquebisbe. I és cert, si uns pensen d’una manera, els altres ho fem d’una altre ben diferent.
A França van fer una llei que impedia portar qualsevol símbol religiós a les escoles, fos quina fos la confessió religiosa. I potser aquesta seria la idea.
Recordo que, de menut, a sobre de la pissarra hi havia el Crist i a cada un dels costat Franco i José Antonío. La Trinca, en una cançó parlava del Crist entre els “dos lladres”. Amb el temps, sobre tot amb l’arribada de la democràcia, els quadres van desaparèixer, però el Crist va seguir present a moltes aules, sobre tot als col•legis religiosos.
S’acaba de complir el 33è aniversari de la mort del dictador y és evident que ens inunda una onada “carca”. L’altre dia ho parlava amb un excapellà que entre altres coses deia que els diumenges va a missa “per acompanyar a la seva dona”. En deia que l’any 68 ell ja vestia amb roba normal, que ja va abandonar la sotana i l’alçacoll. I així en conec uns quants. En aquell temps se’ls anomenava capellans obrers o directament capellans rojos. Ara la “moda” del alçacoll ha tornat. Com totes les modes és veu que és cíclica... Així no és estrany veure a capellans joves “lluint” aquesta peça tan distintiva dels clergues catòlics. També em va explicar l’excapellà que, entre les noves vocacions, el nivell intel•lectual és molt baix.
Però si aquí, que som un país del primer món, l’Església Catòlica surt al carrer per a manifestar-se i expressa obertament les seves idees encara que vagin en contra del que diu un jutjat o el propi govern de la nació (sempre que manin els socialistes, és evident), que no farà als altres països que no formen part d’aquest primer món i que els índex de pobresa i analfabetisme encara són ben als? Parlo de Nicaragua on els capellans i els seus adeptes van sortir al carrer en l’anomenada “processó per la pau”, que o era si no una manifestació encoberta en contra del règim sandinista que governa el país i sobre els resultats de les passades eleccions.
Fa molts d’anys, a la dècada dels vuitanta, l’altre cop que Daniel Ortega va assumir la presidència de Nicaragua, recordo que en una visita a Joan Pau II, només aterra, va renyar el president per estar a favor del corrent teològic “teoria de la alliberació”. Qui era el Papa per a posar-se amb el president al seu propi país?
Mentre no acataran la jerarquia del poder civil, és impossible que l’Església avanci com ho fa la societat. I així els va...
Parlo de la controvèrsia creada arran de una sentència judicial que ordenava treure un crucifix de una aula d’un col•legi de Valladolid. De seguida ha sortit el cardenal arquebisbe de Toledo, monsenyor Antoni Cañizares a parlar de “cristofobia”. És evident que no acata la sentència de un tribunal de justícia terrenal, ja que ell només deu de creure en la justícia divina. Tot al revés que jo! Aquest matí, a la SER, Carles Francino parlava de “cristdependència”, en contraposició al que deia l’arquebisbe. I és cert, si uns pensen d’una manera, els altres ho fem d’una altre ben diferent.
A França van fer una llei que impedia portar qualsevol símbol religiós a les escoles, fos quina fos la confessió religiosa. I potser aquesta seria la idea.
Recordo que, de menut, a sobre de la pissarra hi havia el Crist i a cada un dels costat Franco i José Antonío. La Trinca, en una cançó parlava del Crist entre els “dos lladres”. Amb el temps, sobre tot amb l’arribada de la democràcia, els quadres van desaparèixer, però el Crist va seguir present a moltes aules, sobre tot als col•legis religiosos.
S’acaba de complir el 33è aniversari de la mort del dictador y és evident que ens inunda una onada “carca”. L’altre dia ho parlava amb un excapellà que entre altres coses deia que els diumenges va a missa “per acompanyar a la seva dona”. En deia que l’any 68 ell ja vestia amb roba normal, que ja va abandonar la sotana i l’alçacoll. I així en conec uns quants. En aquell temps se’ls anomenava capellans obrers o directament capellans rojos. Ara la “moda” del alçacoll ha tornat. Com totes les modes és veu que és cíclica... Així no és estrany veure a capellans joves “lluint” aquesta peça tan distintiva dels clergues catòlics. També em va explicar l’excapellà que, entre les noves vocacions, el nivell intel•lectual és molt baix.
Però si aquí, que som un país del primer món, l’Església Catòlica surt al carrer per a manifestar-se i expressa obertament les seves idees encara que vagin en contra del que diu un jutjat o el propi govern de la nació (sempre que manin els socialistes, és evident), que no farà als altres països que no formen part d’aquest primer món i que els índex de pobresa i analfabetisme encara són ben als? Parlo de Nicaragua on els capellans i els seus adeptes van sortir al carrer en l’anomenada “processó per la pau”, que o era si no una manifestació encoberta en contra del règim sandinista que governa el país i sobre els resultats de les passades eleccions.
Fa molts d’anys, a la dècada dels vuitanta, l’altre cop que Daniel Ortega va assumir la presidència de Nicaragua, recordo que en una visita a Joan Pau II, només aterra, va renyar el president per estar a favor del corrent teològic “teoria de la alliberació”. Qui era el Papa per a posar-se amb el president al seu propi país?
Mentre no acataran la jerarquia del poder civil, és impossible que l’Església avanci com ho fa la societat. I així els va...
diumenge, 23 de novembre del 2008
PSICOSI RADIOACTIVA (article publicat avui a Vinaròs News)
A les Terres de l’Ebre hi ha molta preocupació. No ens hem restablert del darrer ensurt, quan ja s’anuncia un altre cas, si cal, més preocupant encara. I es que viure al costat de tres centrals nuclears, no és per menys! Vandellòs II, Ascó I i Ascó II presenten constantment episodis de fuites radioactives, aturades no programades per avaries mecàniques (segons ens diuen) o per fer càrregues d’urani. El fet és que sempre estem en un esglai.
I de tant en tant, sense saber el com ni el perquè, surten successos com el dels pous de Vinallop. Amb quines intencions l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) vol fer 10 pous a Vinallop (barri de Tortosa a tocar de l’Ebre)? I pagats amb diners de l’Estat...
Podríem remuntar-nos molts anys enrera. A la dècada dels 80 quan hi va haver l’incendi a Vandellòs I que va precipitar els seu tancament... Però per a fer un article, no cal anar tant lluny. En els darrers temps hi ha hagut casos prou importants per a explicar que tenim material de sobra. Només retrocedirem en el temps uns mesos. Fins la primavera d’aquest any. Catalunya vivia immersa en una gran sequera. Els pantans estaven pràcticament buits i calia garantir aigua per a consum domèstic a l’àrea metropolitana de Barcelona, allí on es concentra la majoria de la població catalana. Una de les mesures proposades va ser la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL). Un dels motius que donaven els defensors de la interconnexió, es a dir, el govern de la Generalitat i altres càrrecs, sobre tot dels PSC, era que la interconnexió podria ser reversible. Com un mitjó, dient: igual podria transportar aigua cap a Barcelona com cap al Sud, en cas de necessitat. Però quan existiria aquesta necessitat a les Terres de l’Ebre si encara tenim el riu amb més cabal d’Espanya i a sobre estem sobre un gran aqüifer? Llavors parlaven dels sediments radioactius que hi ha al fons del pantà de Flix. Resulta que al remoure’ls pot passar que la radioactivitat que ara es manté estable (al menys això ens diuen) al fons del pantà, s’escapi i baixi per l’Ebre contaminant les aigües. Llavors, tots els pobles que ara beuen aigua del riu a través del CAT (no seria el cas d’Amposta que es subministra de pous) es quedarien sense aigua amb garanties d’ús domèstic i caldria buscar alternatives. Seria quan, de forma “generosa”, l’altre sistema la faria arribar des de els rius Ter i Llobregat. El CAT té més de 70 municipis consorciats. D’ells, uns quants pertanyen a les Terres de l’Ebre: Alcanar, la Ràpita, l’Aldea, Camarles, Deltebre, l’Ampolla, l’Ametlla de Mar, etc.
També, pel que sembla, els pous de Vinallop serien per a garantir aquest subministrament. O sigui, la interconnexió ja no seria reversible, sinó que els pobles del Consorci CAT es subministrarien d’aigua dels pous de l’aqüifer de l’Ebre. Cal ressaltar que aquest tema s’ha fet amb una gran manca d’informació. De moment es van poder paralitzar les expropiacions, però la pregunta és: fins quan? Dissabte 8 a Tortosa es va fer una assemblea informativa per a parlar-ne. El resultat va ser que la Plataforma en Defensa de l’Ebre i Unió de Pagesos van anunciar noves mobilitzacions, pels pous i també pel canal Xerta-riu Sénia, ja que consideren que és la “porta” del transvasament cap al Nord de Castelló.
L’altre tema no menys preocupant és la possible ubicació del magatzem temporal de residus radioactius. O sigui del urani consumit per les centrals nuclears. Fins ara s’ha portat a França, però cal buscar-hi una nova ubicació. Primer es va parlar de la zona de les Campusines, entre Móra d’Ebre i Gandesa. Fins que l’Alcalde d’Ascó va pronunciar-se a favor de la implantació en aquell municipi de la Ribera d’Ebre. El rebuig dels pobles veïns va ser immediat. El Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre ja s’havia pronunciat en contra d’una hipotètica ubicació a la comarca. Com també ho havia fet el Parlament que va demanar que no s’instal•lés a Catalunya.
En unes declaracions, l’alcalde d’Ascó, trencava tots els pactes i provocava la convocatòria d’un ple extraordinari del Consell Comarcal per a cridar a l’ordre a l’edil dissident. El resultat del ple va ser que cap municipi riberenc demanarà el magatzem.
És evident que allí on s’instal•li el magatzem de residus nuclears, aportarà al poble una gran quantitat de diners, com el projecte Castor ho farà a Vinaròs. De vegades, aquestes aportacions, per si soles, garanteixen el pressupost anual d’inversions del municipi i també, en menor quantia, el dels municipis veïns.
Però per a la major part de la població sempre seran temes polèmics i, sobre tot, molt preocupants.
I de tant en tant, sense saber el com ni el perquè, surten successos com el dels pous de Vinallop. Amb quines intencions l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) vol fer 10 pous a Vinallop (barri de Tortosa a tocar de l’Ebre)? I pagats amb diners de l’Estat...
Podríem remuntar-nos molts anys enrera. A la dècada dels 80 quan hi va haver l’incendi a Vandellòs I que va precipitar els seu tancament... Però per a fer un article, no cal anar tant lluny. En els darrers temps hi ha hagut casos prou importants per a explicar que tenim material de sobra. Només retrocedirem en el temps uns mesos. Fins la primavera d’aquest any. Catalunya vivia immersa en una gran sequera. Els pantans estaven pràcticament buits i calia garantir aigua per a consum domèstic a l’àrea metropolitana de Barcelona, allí on es concentra la majoria de la població catalana. Una de les mesures proposades va ser la interconnexió de xarxes entre el Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) i Aigües del Ter Llobregat (ATLL). Un dels motius que donaven els defensors de la interconnexió, es a dir, el govern de la Generalitat i altres càrrecs, sobre tot dels PSC, era que la interconnexió podria ser reversible. Com un mitjó, dient: igual podria transportar aigua cap a Barcelona com cap al Sud, en cas de necessitat. Però quan existiria aquesta necessitat a les Terres de l’Ebre si encara tenim el riu amb més cabal d’Espanya i a sobre estem sobre un gran aqüifer? Llavors parlaven dels sediments radioactius que hi ha al fons del pantà de Flix. Resulta que al remoure’ls pot passar que la radioactivitat que ara es manté estable (al menys això ens diuen) al fons del pantà, s’escapi i baixi per l’Ebre contaminant les aigües. Llavors, tots els pobles que ara beuen aigua del riu a través del CAT (no seria el cas d’Amposta que es subministra de pous) es quedarien sense aigua amb garanties d’ús domèstic i caldria buscar alternatives. Seria quan, de forma “generosa”, l’altre sistema la faria arribar des de els rius Ter i Llobregat. El CAT té més de 70 municipis consorciats. D’ells, uns quants pertanyen a les Terres de l’Ebre: Alcanar, la Ràpita, l’Aldea, Camarles, Deltebre, l’Ampolla, l’Ametlla de Mar, etc.
També, pel que sembla, els pous de Vinallop serien per a garantir aquest subministrament. O sigui, la interconnexió ja no seria reversible, sinó que els pobles del Consorci CAT es subministrarien d’aigua dels pous de l’aqüifer de l’Ebre. Cal ressaltar que aquest tema s’ha fet amb una gran manca d’informació. De moment es van poder paralitzar les expropiacions, però la pregunta és: fins quan? Dissabte 8 a Tortosa es va fer una assemblea informativa per a parlar-ne. El resultat va ser que la Plataforma en Defensa de l’Ebre i Unió de Pagesos van anunciar noves mobilitzacions, pels pous i també pel canal Xerta-riu Sénia, ja que consideren que és la “porta” del transvasament cap al Nord de Castelló.
L’altre tema no menys preocupant és la possible ubicació del magatzem temporal de residus radioactius. O sigui del urani consumit per les centrals nuclears. Fins ara s’ha portat a França, però cal buscar-hi una nova ubicació. Primer es va parlar de la zona de les Campusines, entre Móra d’Ebre i Gandesa. Fins que l’Alcalde d’Ascó va pronunciar-se a favor de la implantació en aquell municipi de la Ribera d’Ebre. El rebuig dels pobles veïns va ser immediat. El Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre ja s’havia pronunciat en contra d’una hipotètica ubicació a la comarca. Com també ho havia fet el Parlament que va demanar que no s’instal•lés a Catalunya.
En unes declaracions, l’alcalde d’Ascó, trencava tots els pactes i provocava la convocatòria d’un ple extraordinari del Consell Comarcal per a cridar a l’ordre a l’edil dissident. El resultat del ple va ser que cap municipi riberenc demanarà el magatzem.
És evident que allí on s’instal•li el magatzem de residus nuclears, aportarà al poble una gran quantitat de diners, com el projecte Castor ho farà a Vinaròs. De vegades, aquestes aportacions, per si soles, garanteixen el pressupost anual d’inversions del municipi i també, en menor quantia, el dels municipis veïns.
Però per a la major part de la població sempre seran temes polèmics i, sobre tot, molt preocupants.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)