EL SOPAR ANUAL DE VINARÒS NEWS

Com ja be sent tradicional, ahir per la nit, al conegut restaurant de Vinaròs “El Langostino de Oro”, es va celebrar el sopar anual de la revista digital Vinaròs News, que en aquest any ja ha celebrat 12 anys de vida.
Al voltant de la taula s’hi van seure fins a 19 comensals encapçalats per Emili Fonollosa (l’ànima mater de la revista digital) i Jordi Romeu, alcalde de la capital del Baix Maestrat. També hi eren presents el regidor de noves tecnologies, diversos col•laboradors, anunciants i representants d'altres mitjans de comunicació locals. Com cada any, Salvador Alcaraz, propietari del restaurant, va servir una selecció de les seves darreres selectes elaboracions, algunes d’elles guanyadores de premis durant l’any 2008. Els plats estrella van ser un guisat de galta de porc senglar amb xampinyons i unes croquetes de cua de bou.
Al final del sopar, Salvador, va oferir una classe mestra del seu bon saber culinari, explicant com s’elabora un plat de caça major o una bona paella.
Vinaròs News és una revista digital d’informació general que té més de 3.800 subscriptors (es pot rebre al correu electrònic sense cap tipus de cost) i una mitjana diària de visites que supera les mil de ciutadans de més de 30 països diferents. Encara que la revista principal tingui una edició quinzenal, al menys dos cops per setmana s’hi incorporen les darreres novetats. Principalment tracta temes socials i polítics de les comarques castellonenques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat i els Ports i també de la comarca catalana del Montsià.

CASOS JUDICIALS I ALTRES CASOS

Després de pegar-li moltes voltes encara no he trobar un qualificatiu adient per posar-li al cas judicials que aquest dies s’està vivint al País Basc. No sé si qualificar-ho “d’error històric”, de “pèrdua de temps judicial”, de “fets al•lucinants”, etc. Bé, el cert és que durant dues setmanes (al menys això vaig creure entendre), la Justícia ha fet seure al banc dels acusats al Lendakari Juan José Ibarretxe, candidat a tornar presidir el país pel PNB (o PNV, segons en l’idioma que es digui) i un altre candidat, el socialista Patxi López. També el “polèmic” Arnaldo Otegui s’asseurà al costat d’ells i serà jutjat pel mateix cas.
La meva opinió és que un cas com aquest mai hauria d’haver arribat als tribunals. I no perquè els magistrats creguessin que “no hi ha cas”, sinó perquè mai ningú hauria hagut de denunciar a la primera autoritat del país per buscar una cosa tan encomiable com la pau. A la vida hi ha fites que, per aconseguir-les no s’han de mirar ni els costos econòmics, ni els socials ni els polítics. Ara mateix hi ha guerra a la franja de Gaza. Per aturar-la, què s’ha de fer? Dialogar? Segurament és la única sortida. I qui ha de dialogar? No caldria que ho fessin els màxim mandataris de l’estat d’Israel i els de Hamas? Hi poden haver mediadors: l’ONU, la UE, els EE.UU... qui sigui, però els dos principals protagonistes del conflicte hi ha d’estar presents.
El País Basc té un problema. I de retruc Espanya i França. Si l’entorn abertzale és el braç polític de la banda terrorista o no, no entraré a valorar-ho, però si en aquell moment, Arnaldo Otegui, l’ider de Batasuna, un partit considerar il•legal per la Justícia espanyola, però no per molts de milers de bascs, estava representant a ETA i a l’altre costat de la mesa s’hi seient dos dels principals polítics bascos, per a trobar una solució al conflicte, ben vinguda la negociació!
Primer Ibarretxe no volia que es celebrés el judici. Ara que ha començat diu que “no vol que es tanqui en falç i que es celebri”. I l’entenc. Com també entenc a López quan reclama els ha s’havia fet fins ara: què no es celebrés. Poques vegades puc estar més d’acord amb totes dues postures.
I per acabar no voldria passar per alt una frase que també s’ha dit aquest dies, però que no val més espai que el que li dedicaré. Aznar, el que va ser president del govern espanyol, va qualificar la victòria d’Obama com “un exotisme històric”. Pareix que ara vulgui fer com la majoria de polítics quan fiquen la pota fins al coll i “lamenta la mala interpretació que s’ha fet de les seves paraules”. No precisament per això, però si per posar a Espanya a una guerra il•legal, pregunto: No s’hauria de jutjar abans Aznar que a Ibarretxe i López?

EL “CAFÉ PARA TODOS”

Crec recordar que va ser algú de Convergència el que va qualificar els “repartiment” del finançament autonòmic com a “Café para todos”. Darrerament aquesta terminologia s’ha tornat a emprar en les noves negociacions entre l’Estat, per una part i cada una de les comunitats autònomes, per l’altre.
La primera vegada que ho vaig sentir, no em van fer falta més explicacions. Vaig entendre de seguida el que volia dir: “Què es volia donar el mateix tracte a cada autonomia”.
Però penso que, ara, ja no té cap tipus de sentit. En canvi trobo encertat i fins i tot, molt més ocurrent el qualificatiu que sé li va donar des de les files del PP: Sudoku econòmic. Imagineu-vos per un instant un enorme sudoku amb 19 caselles (15 comunitats (totes menys el País Basc i Navarra i les dues ciutats autònomes: Ceuta i Melilla) i mirant d’encaixar tot el capital que es vol destinar al finançament en aquestes 19 caselles, sense que et sobri o falti res. “Ara esborro d’aquí i li poso menys i la quantitat que trec la reparteixo entre aquestes tres...” Simplement genial!
No obstant s’ha de reconèixer que, en aquests casos, per a que tothom hi surti content, és una mica difícil. Sempre he segut del parer que per a que uns estiguin contents, els altres no hi ha d’estar. Al final m’agradaria que fos l’Estat el que quedés descontent i que totes les comunitats autònomes hi estiguin. Això voldria dir que Catalunya, també!
A l’hora de repartir els diners, és evident que s’ha de tenir en compte molts factors. Un i bàsic, la població, la d’aquí i la nou vinguda (ja ho vaig dir fa mesos) No era possible que només es tingués en compte aquells que tenien un DNI. Els immigrants són bàsicament, consumidors de serveis. No vull dir que no aportin avantatges, que també, però, proporcionalment parlant, potser per tenir més fills, produeixen una despesa mèdica i farmacèutica molt més gran i també a l’hora de rebre l’ensenyament.
L’altre factor determinant és el territori. Ho explicaré. Un gran territori molt despoblat (Terol, Sòria, etc.) Quan es fa un hospital o una dependència administrativa, la fas d’acord amb la seva població, però, quan fas una carretera... Pot ser no caldrà fer una autovia, però tampoc una carretera que només tingui un carril. Segurament que, percentualment parlant, els cost d’aquesta carretera serà superior a una autovia d’una altra comunitat! El que no es pot fer és fer-ne la meitat o fer-la de menys qualitat i, els seus habitants tenen tot el dret a que se’ls hi faci.
Mariano Rajoy, aquests dies va dir que no veia que es tingués que modificar l’actual llei del finançament autonòmic de 2002, que s’havia aprovat per unanimitat i que no tenia caducitat.
Anem a analitzar-ho. Per una part cal dir que la llei, con totes les lleis, pot quedar desfasada amb el temps (com l’Estatut d’Autonomia o la Constitució) Per tant hi ha que modificar-la per atendre les noves demandes i exigències. Tenir més competències una comunitat autònoma requereix més diners per a finançar-la. També potser que s’arrossegui un deute històric produït per un finançament deficient, mentre que en aquelles comunitats que la competència del servei la seguia mantenint l’Estat (per exemple L’INSALUD), aquest, se’n feia càrrec del dèficit produït en aquells comunitat. Per això, algunes autonomies no volien la competència.
una vegada corregida aquesta deficiència i tenint en compte els altres paràmetres, caldria fixar la quantitat definitiva a “repartir” entre cada comunitat.
I la segona part. Aquí tornem al doble llenguatge de CiU, que tan he denunciat. Si, com diu Rajoy, es va aprovar per unanimitat, vol dir que CiU, que governava a Catalunya, l’any 2002, va acabar conformant-se amb el que se va acabar donant. Una xifra molt inferior al que Catalunya necessitava. En canvi, ara, com va fer a l’Estatut, fixa el llistó en un nivell molt alt. El que caldrà veure si, finalment, Mas, farà com va fer amb l’Estatut.


Crec recordar que va ser algú de Convergència el que va qualificar els “repartiment” del finançament autonòmic com a “Café para todos”. Darrerament aquesta terminologia s’ha tornat a emprar en les noves negociacions entre l’Estat, per una part i cada una de les comunitats autònomes, per l’altre.
La primera vegada que ho vaig sentir, no em van fer falta més explicacions. Vaig entendre de seguida el que volia dir: “Què es volia donar el mateix tracte a cada autonomia”.
Però penso que, ara, ja no té cap tipus de sentit. En canvi trobo encertat i fins i tot, molt més ocurrent el qualificatiu que sé li va donar des de les files del PP: Sudoku econòmic. Imagineu-vos per un instant un enorme sudoku amb 19 caselles (17 comunitats i dues ciutats autònomes) i mirant d’encaixar tot el capital que es vol destinar al finançament en aquestes 19 caselles, sense que et sobri o falti res. “Ara esborro d’aquí i li poso menys i la quantitat que trec la reparteixo entre aquestes tres...” Simplement genial!
No obstant s’ha de reconèixer que, en aquests casos, per a que tothom hi surti content, és una mica difícil. Sempre he segut del parer que per a que uns estiguin contents, els altres no hi ha d’estar. Al final m’agradaria que fos l’Estat el que quedés descontent i que totes les comunitats autònomes hi estiguin. Això voldria dir que Catalunya, també!
A l’hora de repartir els diners, és evident que s’ha de tenir en compte molts factors. Un i bàsic, la població, la d’aquí i la nou vinguda (ja ho vaig dir fa mesos) No era possible que només es tingués en compte aquells que tenien un DNI. Els immigrants són bàsicament, consumidors de serveis. No vull dir que no aportin avantatges, que també, però, proporcionalment parlant, potser per tenir més fills, produeixen una despesa mèdica i farmacèutica molt més gran i també a l’hora de rebre l’ensenyament.
L’altre factor determinant és el territori. Ho explicaré. Un gran territori molt despoblat (Terol, Sòria, etc.) Quan es fa un hospital o una dependència administrativa, la fas d’acord amb la seva població, però, quan fas una carretera... Pot ser no caldrà fer una autovia, però tampoc una carretera que només tingui un carril. Segurament que, percentualment parlant, els cost d’aquesta carretera serà superior a una autovia d’una altra comunitat! El que no es pot fer és fer-ne la meitat o fer-la de menys qualitat i, els seus habitants tenen tot el dret a que se’ls hi faci.
Mariano Rajoy, aquests dies va dir que no veia que es tingués que modificar l’actual llei del finançament autonòmic de 2002, que s’havia aprovat per unanimitat i que no tenia caducitat.
Anem a analitzar-ho. Per una part cal dir que la llei, con totes les lleis, pot quedar desfasada amb el temps (com l’Estatut d’Autonomia o la Constitució) Per tant hi ha que modificar-la per atendre les noves demandes i exigències. Tenir més competències una comunitat autònoma requereix més diners per a finançar-la. També potser que s’arrossegui un deute històric produït per un finançament deficient, mentre que en aquelles comunitats que la competència del servei la seguia mantenint l’Estat (per exemple L’INSALUD), aquest, se’n feia càrrec del dèficit produït en aquells comunitat. Per això, algunes autonomies no volien la competència.
una vegada corregida aquesta deficiència i tenint en compte els altres paràmetres, caldria fixar la quantitat definitiva a “repartir” entre cada comunitat.
I la segona part. Aquí tornem al doble llenguatge de CiU, que tan he denunciat. Si, com diu Rajoy, es va aprovar per unanimitat, vol dir que CiU, que governava a Catalunya, l’any 2002, va acabar conformant-se amb el que se va acabar donant. Una xifra molt inferior al que Catalunya necessitava. En canvi, ara, com va fer a l’Estatut, fixa el llistó en un nivell molt alt. El que caldrà veure si, finalment, Mas, farà com va fer quan l’Estatut.

SANTS I DIMONIS

El fitxatge estrella de l’hivern no ha estat ben bé el fitxatge d’un futbolista. Ha estat el de María San Gil per part de la FAES que presideix José María Aznar.
Al llegir la noticia, resulta que San Gil estava buscant feina pel País Basc. Des de que es va quedar sense, per decisió pròpia, encara no havia treballat? (22-05-2008; Més de 7 mesos!) Jo amb els estalvis que tinc no podria estar ni un mes aturat... Ella es veu que sí! Però si no trobava feina, què vol dir? Què és una incompetent? No, el que passa, a molts polítics és que no saben fer una altra cosa que fer política. Llavors es van perdurant al llarg dels anys en diferents càrrecs. En podria enumerar uns quants. Tu, segur que també! La San Gil deu de ser una d’aquestes persones que no han sabut reincorporar-se a la societat després de deixar la política. Com els presos que els costa després d’haver estat a la presó!
I de la postura d’Aznar, què em dieu? Quants clatellots cal pegar-li a Rajoy per a que se’n adoni que dintre del PP hi pinta molt poc! En els darreres dies ha hagut de empassar-se dos “sapos”. Primer va tenir que designar a Mayor Oreja (un representant de la dreta més extrema) com a candidat a les europees que s’hauran de celebrar aquest any. I ara assumir amb resignació que Aznar hagi donat ocupació a una de les seves principals detractores dintre del partit. Per cert, no s’ha dit quina plaça ocuparà. O sé li pagarà un sou sense tenir que fer res... Jo també vull que em fitxi Aznar!
I tornant a Mariano Rajoy, se’n anirà o el tiraran fora. I això que el va posar a dit el propi Aznar... O sigui, es va fer amb el seu total consentiment. Hauria pogut posar a Zaplana, a Rato, etc. Però, finalment, va decidir-se per ell. És què ara li ha sortit granota? Crec que el motiu no és aquest!
Tant si se’n va, com si el fan fora, tornarà Aznar a la primera línia política. Des de que ell s’ho va deixar, el món, políticament parlant, ha canviat molt. Els seus amics Bush i Blair ja no estan en política (i aquests sí que no tornaran) S’atrevirà Aznar a fer-ho? Ja fa temps que ho dic: jo no ho descartaria. I llavors, María San Gil podria ocupar la presidència de la FAES que quedaria vacant. Mentre farà de becària per anar-ne aprenent... I quan dic “becària” no penseu res malament, malpensats, que sou uns malpensats. Quan té ganes de “donar el salt” a la Botella (o de la Botella, ves tu a saber) es veu que a França l’espera una “moreta” per a donar-li una mica de escalfor... O al menys això conta algun diari francès!