AMPOSTA "RETORNA" A 1909

Aquest cap de setmana, com a cloenda del centenari de l’atorgament del títol de ciutat, a Amposta es recrearà un mercat de principis del segle passat. De l’època en que es van construir les cases modernistes de l’avinguda de la Ràpita, la del carrer Victòria i la de la plaça de la Pau.
La ubicació del mercat es farà per la plaça de l’ajuntament i els carrers del voltant.
Aquest matí ja es podien veure instal•lats una sèrie de tèndals per tot el llarg del carrer Major i també alguns rètols que indicaven la situació dels establiments comercials per a demà i demà passat.
Però no tant sols hi haurà botigues, sinó també artesans que faran demostracions del seu ofici, alguns dels, com el de llauner, ja desapareguts per la competència d’altres productes molt més barats i que necessitaven menys ma d’obra.

Quan el mercat “tancarà les portes”, en arribar la nit, la festa continuarà. L’autor de teatre i director planer Xavier Aragó ha escrit per a l’ocasió unes peces de teatre de petit format per a explicar la història d’Amposta des de els primer assentaments ibers fins l’època històrica de l’arribada del carrilet, la construcció del canal de la dreta o la pròpia colonització del delta.
Ben mirat, voler recrear una altra època històrica, per a la ciutat d’Amposta no tindria molt de sentit. Si que es veritat que Amposta va viure una època daurada quan l’ordre religiosa-miliar de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem (també coneguts com “hospitalers”) ocupaven el castell situat al costat del que avui és el pont penjat i que va ser destruït duran la guerra de Successió espanyola. Però de festes medievals ja se’n fan a molts d’indrets i Amposta havia de buscar originalitat en l’esdeveniment.

La participació de la ciutadania, vestits com ho feien els nostres avis ara fa tot just cent anys, serà clau per a que la festa tingui una bona qualificació a l’hora de fer balanç. Aquests dies, quan t’has apropat a la botiga per comprar alguna peça o has parlat amb gent del poble o, simplement els has sentit parlar quan has pasta pel seu constat, fa preveure que la participació serà important (no m’atreviria a dir multitudinària, però si important) El públic serà l’ànima de la festa: els del poble, guarnits de l’època (de pagesos i pageses i de menestrals i menestrales) o no i els forasters que vindran atrets per les expectatives. Ara el que cal es que, les diferents recreacions i espectacles, estigui a l’altura per no decebre el visitant.
Si té èxit, si el nombre de participants i visitants és important, la idea de la regidoria de Cultura és que la festa es pugui continuar fent Pere molts d’anys.

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI

He escoltat que avui fa 10 anys que la “mili” va deixar de ser obligatòria. Ara mateix no sabria dir amb exactitud quans de segles va ser-ho, però intueixo que molts.
Va ser sota el govern de José Maria Aznar, però mira, ni amb això puc ser-li agraït a l’expresident. Per la meva edat, la mesura no va afectar-me per a res. Sí en el cas dels meus fills, però ben mirat, no sé si va ser una mesura positiva o no. De vegades penso que, encara que la “mili” fos un pèrdua de temps, aquella estada fora de casa feia espavilar a la majoria dels joves que hi anaven.
Després, els joves que ja no han fet la “mili”, ja no podran contar “batalletes” en les tertúlies d’amics ni als nets. I mira que en passaven d’anècdotes.
He de confessar que jo de “mili” no en vaig fer. Encara que el motiu va ser que m’havia trencat el peu i que quan en van cridar “a files” encara estava de baixa labora, la veritat és que en venia de tradició familiar. El meu avi patern, nascut el 1890, ja no la va fer. I el meu pare, tampoc, es va lliurar perquè mon iaio ja era molt gran. En canvi, el germà de mon pare, mon padrí, en va fer per a tots... Ja que va ser un dels que va fer la guerra i ho va poder contar. Després, en acabar aquesta, va estar en una brigada de treball, arranjant els desperfectes que va causar la lluita armada.
Així que moltes històries de la “miliç” no tinc per contar. Encara que en van fer anar fins a Cartagena (m’havia tocat marina i jo estava molt content, malgrat els 18 mesos que feies llavors en contrapartida als 14 de “terra”), la meva estada allí només va durar 15 dies. Llavors en van declarar “inútil total”. Ha estat la vegada que més content m’he posat en sentir que em deien inútil!
El viatge el férem en tren. Jo calculo que hi anàvem unes 600 persones: 100 de Girona, 400 de Barcelona i 100 de Tarragona. Al passar per l’estació de València, hi havia un mig tirat per terra i amb clares evidències d’haver begut una mica més del compte. Llavors, des de l’andana ens desafiava. Ens deia: “Baixeu si sou valents!”. Devíem de ser covards, perquè ningú va baixar del comboi.
El primer dia d’estada a Cartagena ja hi vaig viure les meves primeres anècdotes. Era el dia 2 de setembre. Ja us podeu imaginar el sol i la calor que feia. Per beure ens van portar cervesa “El Águila” amb porró. Però la cervesa estava calenta. Allò no es podia veure! Per dinar ens van fer... brou (caldo) Crec recordar que a la taula n’eren 18 i un de tots ens preguntà. Sabeu que estem menjant? Tots li responguérem que brou. I ell ens digué: “No, fideus; jo en tinc un!”.
No he dit l’any- Era 1978. El dictador ja estava “fred” i alguns canvis avien arribat fins i tot a les casernes militars. Com que de reclutes n’hi havia també de Castelló, València, Alacant i les Illes Balears, l’idioma oficial entre els soldats era el català! Per tot senties parlar amb el teu propi idioma! I ningú ens deia res... Un altre canvi era que, els diumenges, quan hi havia missa, aquesta no era obligatòria i els que no hi volíem anar, ens deixaven estar en un pati lateral de la caserna.
De suboficials, hi havia de tot. De bons i comprensibles i algun que d’altre “fill de sa mare”.
Curiosament, de tots els companys que hi vaig conèixer: de la Ràpita, de Tortosa i d’altres indrets, només em trobo de tant en tant amb un jesusenc.
Evidentment, el títol d’avui està “inspirat” en la sèrie d’historietes dibuixades per Ivà i publicades a la revista d’humor “El Jueves”.
(La il•lustració també és de la mateixa revista. Encara tinc una samarreta amb aquest dibuix. Fixeu-vos bé amb els detalls)

REVENDA D'ENTRADES PER A LA FINAL DE LA CHAMPIONS LEAGUE

Des de fa temps, en aquest mateix blog, de tant en tant, vinc recollint “idees imaginatives per a superar la crisi”. La que us porto avui no és, precisament, una idea imaginativa i, per aquest motiu, el títol res té que veure amb el tema. Però la notícia m’ha cridat l’atenció i es pera això que us vull fer partícips de la mateixa.
La he llegida al Periódico de Catalunya sota el títol de: “Xips a preu d’or”. Evidentment, no tothom que va tenir la sort (perquè primer hi va ser la sort) de que al sorteig d’entrades que va fer el Barça n’hi toqués una, acabarà per anar a Roma. Tot plegat (entrades + viatge + hotel + despeses d’estada) puja un “petit capital”. I no tothom està disposat a pagar-ho encara que sigui per poder veure l’equip de futbol de la seva passió. Així que molts d’ells han decidit posar-les a la venda una vegada es va fer públic que es podien “cedir” a altres socis.
Com la revenda d’entrades és il•legal, els posseïdors de les entrades que es posen a la venda se les han enginyat per poder desprendre’s del seu “petit tresor”. Així, com si fos una mena d’anuncis de contactes per paraules, es poden llegir coses com aquestes: “L’entrada és del FC Barcelona. És necessari ser soci del Barça. La gorra costa 890 €. Demano seriositat” o “Venc pin del Barça i regalo una entrada per a soci per 900 euros” o “Soci culer ven 2 cocacoles i regala 2 entrades per a Roma” o aquesta altra “Hola. Tinc dos bolis Bic que venc per 1.700 € i regalo dues entrades per a la final de la Champions”. També hi ha que, una mica il•lús, en demana: “Necessito algú que no demani gaire per dues entrades. ¿Algú pot ajudar aquesta culer? O també “Canvio 2 entrades concert U-2 per final de Champions”.
Evidentment, encara que sigui un negoci il•legal, existeix la llei de l’oferta i la demanda. Si hi ha algú disposat a pagar entre 800 i 1.000 euros per una entrada, sempre pot trobar qui li vengui. Ara bé, tal com s’apropi la final, segurament, qui en tingui i no vulgui (o no pugui) anar i pretengui fer negoci, les acabarà abaratint.
El meu fill gran va anar a València dimecres de la setmana passada. Hi va anar sense entrada, amb la intenció més per estar dintre de l’ambient que no de veure el partit de futbol. Hores abans de la final de la copa del rei, les entrades estaven a la revenda per 400 euros i només 10 minuts després de començar el partit ja es venien més barates que a les taquilles.
Ni així. No va entrar fins que faltaven 10 minuts per al final quan van obrir les portes de Mestalla. El partit no el van veure, però si la celebració...

POLÍTICS DAVANT LA JUSTÍCIA

Davant de casos judicials importants com els que ha assegut al banc dels acusats a alts càrrecs de l’exercit espanyol de temps del PP i el que pot imputar (o no) al president de la Generalitat Valenciana, es impossible no establir comparacions.
El PSOE de Felipe González va patir el seu propi calvari quan es va acusar i condemnar al ministre de l’Interior José Barrionuevo y a qui va ser el seu secretari d’estat, Rafal Vera. El motiu, encara avui recordat des de les files “peperes”, el cas GAL i la guerra bruta contra la banda terrorista ETA.
El Periódico de Catalunya d’avui porta a les pàgines el resum d’un reportatge publicat a la edició espanyola de la revista “Vanity Fair” sobre Rafael Vera , carregat de declaracions del ex alt càrrec. Una de les afirmacions no deixa indiferent ningú: “Si González s’hagués sortit al seu dia dient ‘jo me’n responsabilitzo’ potser acaba a la presó”.
I no és que no s’intentés. Encara recordo aquella polèmica sobre un paper on hi havia escrit: “Pte” i on alguns hi volien llegir “presidente” en clara al•lusió al president del govern. En canvi, qui ho va escriure, negava rotundament que fos aquest el seu significat i defensava que volia dit “pendiente”. O sigui, una tasca pendent de fer o pendent d’informar, etc.
Unes altres declaracions de Vera no són menys importants: “Jo vaig acabar amb la guerra bruta el 1987. Si els que hi havia abans que jo eren innocents, jo també”.
Ja fa uns mesos vaig opinar sobre el cas GAL i va en la línia de les declaracions de Vera. La guerra bruta contra la banda terrorista feia molt de temps que es produïa. Va néixer al si de l’exercit o de la intel•ligència espanyola (el CESID) o en coordinació entre tots dos. Eren anys molt durs, on s’assassinaven molts militars, policies i també civils sense gaires miraments. Anys d’atemptats terroristes al País Basc però també a Madrid i a altres punts d’Espanya, com el d’Hipercor de Barcelona (21 morts i 40 ferits)
D’avant d’aquella “insostenible” situació, va ser quan es fa idear l’estratègia de fer-los front amb els mateixos mètodes de qualsevol banda armada. Mètodes per suposat il•legals, però es confiava que fossin efectius. Evidentment, tal i com insinua Vera, tot va passar anys abans de l’arribada dels socialistes al govern l’any 82.
L’error dels responsables de la seguretat de l’estat del govern de Felipe González va ser acceptar seguir amb una estratègia com aquella en lloc de tallar-la se soca-rel.
Després els resultats (i no només els electorals) foren els que foren.
Però el temps passa i la gent també. I a la casa on es va viure tot aquell enrenou d’una forma feliç, resulta que avui són ells els que tenen greus problemes...
Només una diferència, electoralment no afecta en el mateix sentit. El PP conserva avui per avui quasi que intactes les seves opcions de treure un bon resultat en les eleccions del mes que ve.