LA FISCALITAT DELS AGRICULTORS

(Article aparagut a l'edició d'avui de Vinaròs News)És temps de passar comptes amb l’erari públic. Ben mirat, fer la declaració de la renda s’ha convertit en una espècie de rutina, una tasca més de les tantes que tenim al llarg de l’any. El qui hagi entrat en aquesta rutina, ja sap quan l’ha de fer, els papers que li demanaran i, fins i tot, sol tenir una idea aproximada de com li sortirà (sempre tenint com a referència l’any anterior)
Tot això que ens pareix tan normal, té, com totes les coses, un principi. No m’estendré explicant en un breu article tota la fiscalitat, la qual cosa es faria molt complicada i feixuga. Però si que voldria explicar-vos l’origen de l’actual fiscalitat dels agricultors (dits pagesos a Catalunya i llauradors al País Valencià)
La majoria d’aquests agricultors tributen per la modalitat de mòduls, es a dir, se’ls hi calcula un benefici a partir dels seus ingressos íntegres (vendes més subvencions), depenent del producte recollit a les seves explotacions.
El meu primer contacte amb l’administració tributaria es produeix l’any 1986. Per aquell temps, els agricultors estaven acollits al règim d’Estimació Objectiva Singular (EOS), modalitat simplificada. Com ells, la majoria dels petits empresaris: botigues de queviures, carnisseries, peixateries, fleques (panaderies), etc. El rendiment de l’activitat sortia després d’aplicar una fórmula que era igual per a totes les activitats. Al final, el benefici sortia de multiplicar els ingressos de l’activitat per 0,2356. O sigui el rendiment net no arribava al 25 %. Per aquell temps, l’obligació de presentar dos pagaments fraccionats a l’any en períodes semestrals a més de la declaració de la renda.
Al cap de uns pocs anys, la modalitat de “simplificada” va desaparèixer i es va passar a tributar pel règim d’EOS “normal”. En aquest sistema ja estaven acollits altres empresaris amb més volum de negoci i també professionals liberals (advocats, metges, agents comercials, etc.) El problema per als agricultors sortia quan havien de calcular el rendiment i calia justificar les despeses de l’explotació. La majoria d’aquestes despeses (normalment els treballs llaurar, podar els arbres, etc.) no es podien justificar perquè qui els hi feia no emetia factures. També calia portar una comptabilitat “mínima” i els pagaments fraccionats passaven de 2 a 4 (trimestrals)
Aquella situació era un tant discriminatòria per als agricultors de les nostres comarques que solen ser petits propietaris, de vegades de “cap de setmana”. Les seves explotacions es denominen minifundis, en contrapartida a les dels grans terratinents que s’anomenen latifundis.
Així va ser com el llavors alcalde de la població del Mas de Barberans (comarca del Montsià), Norberto Acisclo, va venir a veurem per a que recollís aquella problemàtica en un document que també hauria de proposar una sèrie de mesures més adients i que milloressin de forma sensible la fiscalitat dels petits agricultors. Era al principi de la dècada dels 90. Per aquell temps jo encara no disposava d’ordinador, així que vaig tenir que agafar una vella màquina d’escriure i vaig començar a “donar-li” a les tecles. En total em van sortir quasi dues pàgines.
Les mesures que proposava no eren “de collita pròpia”, sinó opinions de gent molt propera a mi i experts en temes tributaris. Entre aquelles mesures n’hi havia dos d’importants: el càlcul del rendiment net a partir d’uns paràmetres i una retenció en origen que evités tenir que fer pagaments fraccionats. Us sona? Si fa o no fa és com es calcula avui el rendiment de les taronges, olives, garrofes, arròs, raïm, etc.
Duran molt de temps no vaig saber res més. Després em vaig assabentar que el “document” s’havia llegit a l’executiva del PSC de les Terres de l’Ebre i d’aquí a Madrid...
Fent una mica d’exercici mental de com van succeir els fets, cal pensar que la Secretaria d’Estat d’Hisenda va encarregar una sèrie de petits estudis com el meu per a recopilar l’opinió majoritària dels agricultors d’Espanya. A partir d’aquí, un grup d’experts, van elaborar els paràmetres (o mòduls) per a calcular els diferents rendiments dels productes agraris i ramaders. Cal suposar que molt més equitatius que el de la fórmula com es calculava en l’antiga EOS simplificada. Després, cada any, depenent de factors climatològics (pedra, vent, gelada...), aquells paràmetres (també dits índexs) poden sofrir variacions, sempre a la baixa.
Segurament no serà el millor mètode per a calcular la renda, però avui per avui segueix sent un sistema òptim per a la majoria dels petits agricultors de les nostres comarques.
Finalment, si se’m pregunta si em sento “responsable” de l’actual forma de tributar els ingressos agraris, respondre que, en una part molt petita (segurament que ínfima), sí!

LA FESTA CONTINUA A AMPOSTA: EL MERCAT

Diu la dita que una imatge val més que mil paraules. Crec que amb les fotografies que il•lustren aquest escrit, queda pro demostrat l’èxit que està tenint la recreació del “mercat del centenari” d’Amposta. Us donaré un altre detall: feia temps que no veia per Amposta tantes càmeres captant imatges que tot allò que estava passant.

Deia ahir que la participació seria vital a l’hora de consolidar la festa de cara a fer properes edicions. Escoltaves comentaris de gent que anava vestida tal com hi havia anat els nostres avis fa un segle dient que “ja tenien pensat per a l’any que ve...”. I és que la festa necessita ànims de la gent que hi participa i ganes de xalar. Les dues coses estan estretament lligades.

Al llarg del carrer Major es poden veure tot tipus de parades. Des de la venda de dolçaines (o gaites) i rellotges de butxaca, com els que ja no es gasten a la taverna que ha col•locat la Fhila on es poden degustar pastes típiques.

En arribar a la plaça d’Espanya (a veure quan sé li canviarà el nom per el de plaça Major o de Catalunya) es segueixen trobant tota mena de parades artessanals: llauner, cabasser, terrisser, ferrer, etc. I a la part central un veritable mercat de fruita i verdura. Diuen les cròniques que el mercat dels dissabtes d’Amposta era un mercat de referència per als pobles del Sud de Catalunya.

Així que tots aquells que s’hagin assabentat de la festa i encara no tenen clar si apropar-se fins a Amposta, des d’aquí els animo a que ho facin. Hi ha coses que queden molt lluny en el temps, però la recreació de l’Amposta de fa un segle ens fa reviure una època no tant llunyana i de la que la majoria de nosaltres n’hem sentit a parlar als nostres iaios o a les "cròniques" de Sebastià Juan i Arbó.

La estrena oficial de L’Oda a Amposta com a himne de la ciutat, interpretada per les corals de la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica, acompanyada per la banda de música d’aquesta darrera entitat (els enfarinats) ha estat un dels moments més emotius dels actes de inauguració

AMPOSTA "RETORNA" A 1909

Aquest cap de setmana, com a cloenda del centenari de l’atorgament del títol de ciutat, a Amposta es recrearà un mercat de principis del segle passat. De l’època en que es van construir les cases modernistes de l’avinguda de la Ràpita, la del carrer Victòria i la de la plaça de la Pau.
La ubicació del mercat es farà per la plaça de l’ajuntament i els carrers del voltant.
Aquest matí ja es podien veure instal•lats una sèrie de tèndals per tot el llarg del carrer Major i també alguns rètols que indicaven la situació dels establiments comercials per a demà i demà passat.
Però no tant sols hi haurà botigues, sinó també artesans que faran demostracions del seu ofici, alguns dels, com el de llauner, ja desapareguts per la competència d’altres productes molt més barats i que necessitaven menys ma d’obra.

Quan el mercat “tancarà les portes”, en arribar la nit, la festa continuarà. L’autor de teatre i director planer Xavier Aragó ha escrit per a l’ocasió unes peces de teatre de petit format per a explicar la història d’Amposta des de els primer assentaments ibers fins l’època històrica de l’arribada del carrilet, la construcció del canal de la dreta o la pròpia colonització del delta.
Ben mirat, voler recrear una altra època històrica, per a la ciutat d’Amposta no tindria molt de sentit. Si que es veritat que Amposta va viure una època daurada quan l’ordre religiosa-miliar de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem (també coneguts com “hospitalers”) ocupaven el castell situat al costat del que avui és el pont penjat i que va ser destruït duran la guerra de Successió espanyola. Però de festes medievals ja se’n fan a molts d’indrets i Amposta havia de buscar originalitat en l’esdeveniment.

La participació de la ciutadania, vestits com ho feien els nostres avis ara fa tot just cent anys, serà clau per a que la festa tingui una bona qualificació a l’hora de fer balanç. Aquests dies, quan t’has apropat a la botiga per comprar alguna peça o has parlat amb gent del poble o, simplement els has sentit parlar quan has pasta pel seu constat, fa preveure que la participació serà important (no m’atreviria a dir multitudinària, però si important) El públic serà l’ànima de la festa: els del poble, guarnits de l’època (de pagesos i pageses i de menestrals i menestrales) o no i els forasters que vindran atrets per les expectatives. Ara el que cal es que, les diferents recreacions i espectacles, estigui a l’altura per no decebre el visitant.
Si té èxit, si el nombre de participants i visitants és important, la idea de la regidoria de Cultura és que la festa es pugui continuar fent Pere molts d’anys.

HISTÒRIES DE LA PUTA MILI

He escoltat que avui fa 10 anys que la “mili” va deixar de ser obligatòria. Ara mateix no sabria dir amb exactitud quans de segles va ser-ho, però intueixo que molts.
Va ser sota el govern de José Maria Aznar, però mira, ni amb això puc ser-li agraït a l’expresident. Per la meva edat, la mesura no va afectar-me per a res. Sí en el cas dels meus fills, però ben mirat, no sé si va ser una mesura positiva o no. De vegades penso que, encara que la “mili” fos un pèrdua de temps, aquella estada fora de casa feia espavilar a la majoria dels joves que hi anaven.
Després, els joves que ja no han fet la “mili”, ja no podran contar “batalletes” en les tertúlies d’amics ni als nets. I mira que en passaven d’anècdotes.
He de confessar que jo de “mili” no en vaig fer. Encara que el motiu va ser que m’havia trencat el peu i que quan en van cridar “a files” encara estava de baixa labora, la veritat és que en venia de tradició familiar. El meu avi patern, nascut el 1890, ja no la va fer. I el meu pare, tampoc, es va lliurar perquè mon iaio ja era molt gran. En canvi, el germà de mon pare, mon padrí, en va fer per a tots... Ja que va ser un dels que va fer la guerra i ho va poder contar. Després, en acabar aquesta, va estar en una brigada de treball, arranjant els desperfectes que va causar la lluita armada.
Així que moltes històries de la “miliç” no tinc per contar. Encara que en van fer anar fins a Cartagena (m’havia tocat marina i jo estava molt content, malgrat els 18 mesos que feies llavors en contrapartida als 14 de “terra”), la meva estada allí només va durar 15 dies. Llavors en van declarar “inútil total”. Ha estat la vegada que més content m’he posat en sentir que em deien inútil!
El viatge el férem en tren. Jo calculo que hi anàvem unes 600 persones: 100 de Girona, 400 de Barcelona i 100 de Tarragona. Al passar per l’estació de València, hi havia un mig tirat per terra i amb clares evidències d’haver begut una mica més del compte. Llavors, des de l’andana ens desafiava. Ens deia: “Baixeu si sou valents!”. Devíem de ser covards, perquè ningú va baixar del comboi.
El primer dia d’estada a Cartagena ja hi vaig viure les meves primeres anècdotes. Era el dia 2 de setembre. Ja us podeu imaginar el sol i la calor que feia. Per beure ens van portar cervesa “El Águila” amb porró. Però la cervesa estava calenta. Allò no es podia veure! Per dinar ens van fer... brou (caldo) Crec recordar que a la taula n’eren 18 i un de tots ens preguntà. Sabeu que estem menjant? Tots li responguérem que brou. I ell ens digué: “No, fideus; jo en tinc un!”.
No he dit l’any- Era 1978. El dictador ja estava “fred” i alguns canvis avien arribat fins i tot a les casernes militars. Com que de reclutes n’hi havia també de Castelló, València, Alacant i les Illes Balears, l’idioma oficial entre els soldats era el català! Per tot senties parlar amb el teu propi idioma! I ningú ens deia res... Un altre canvi era que, els diumenges, quan hi havia missa, aquesta no era obligatòria i els que no hi volíem anar, ens deixaven estar en un pati lateral de la caserna.
De suboficials, hi havia de tot. De bons i comprensibles i algun que d’altre “fill de sa mare”.
Curiosament, de tots els companys que hi vaig conèixer: de la Ràpita, de Tortosa i d’altres indrets, només em trobo de tant en tant amb un jesusenc.
Evidentment, el títol d’avui està “inspirat” en la sèrie d’historietes dibuixades per Ivà i publicades a la revista d’humor “El Jueves”.
(La il•lustració també és de la mateixa revista. Encara tinc una samarreta amb aquest dibuix. Fixeu-vos bé amb els detalls)