EL "PARE ANSAR" O AZNAR

Ahir, Aznar va ser a Barcelona presentant en seu nou llibre. El títol, de per si, ja és del tot revelador: “España puede salir de la crisis”. Ahir al programa el Club de TV3 que dirigeix i presenta l’Albert om ja en van parlar, però des de la vessant més periodística. La Cristina Puig, una de les col•laboradores d’Om va anar per tercer cop a que li signés el llibre. De fet, va explicar, Aznar ja va ser a Catalunya l’any 2005, després el 2007 i, finalment ahir. Es suposa que quan ve no viatja sol, ja que el deuen d’acompanyar els seus 50 escortes més tot el seguici de secretaris, assessors, etc. A la Cristina, quan van veure que era periodista, li van fer deixar el telèfon. Després, Aznar, li va preguntar a quin mitjà pertanyia i el semblant de l’expresident va mostrar-se seriós en tot moment. Finalment i només després de dedicar-li (a la dedicatòria només va posar “A Cristina con cariño”, o sigui, que no s’hi va esforçar molt) li va desitjar sort i se li va poder veure un lleuger somriure.
Aznar és d’aquelles persones que es creuen superhomes. Més propers a les divinitats que als humans. De ser cert que existeix Déu, de no existir, alguns d’ells voldrien assumir el paper. I estic parlant “d’ells”, ja que n’hi ha més d’un. Son persones que mai assumeixen errors propis i tot el que fan és “impecable” o “extraordinari”. No cal citar noms, però segurament que us en vindrà més d’un al cap.
Fa més de 25 anys, per aquell temps jo vivia a Santa Bàrbara i feia poc que militava al PSC, l’agrupació local va publicar una revista amb el títol de “La Ventana” i de la que només va sortir al carrer el núm. 0. Ja llavors vaig escriure un petit article amb el títol de “El Padre”. Estava escrit en castellà (per aquells anys començaven els primers casos per a la normalització lingüística amb la creació del “Consorci”, el programa de TV3 “Digui digui”, etc.) i parlava del “padre”, del “hijo” i del “espíritu santo”. El padre va era l’incombustible José Bertomeu Canalda, el darrer alcalde “franquista” i el primer de l’etapa democràtica del poble. Va acabar sent fitxat per CiU. Els altres dos eren dos íntims col•laboradors de Bertomeu.
El Pare Aznar mai assumirà que va posar Espanya en una guerra immoral i il•lícita: la guerra del Iraq. Mai assumirà que l’11-M de Madrid va ser la conseqüència més greu que va patir Espanya, precisament per haver enviat les tropes a aquell llunyà país de l’Orient Mitjà. Mai assumirà que la crisi (ja no d’Espanya, sinó mundial) la creat el capitalisme... O sigui, molts dels seus amics. Si tenim en compte que la crisi es va crear als Estats Units i que fins l’any pasta governava el seu entranyable amic Bush... Alguna cosa tindrà que veure amb la crisi. O no?
Una altra gran frase d’Aznar va ser. “Catalunya no havia estat mai tant bé com amb mi”. Si senyor, des de llavors jo no he treballat mai més, tinc xofer que em porta a treballar, diverses cases (i xalets) on viure i a cada un d’ells m’espera una dona a la que, a més a més mantinc... El nombre de fill que governo, ja ni me’n recordo! I això que quan va assumir el poder, una de les primeres mesures que va prendre va ser congelar-nos el sou. Què si no, segurament que encara tindria un iot més gran!

EL ROL DE DURAN

Sembla que Duran i Lleida està comdemnat a ser una mena d’actor secundari de la política. És una personatge que, tot i tenir papers importants, no acaba de “representar” el paper de la seva vida.
Potser perquè Duran va cometre un error d’estratègia. Com a líder d’Unió Democràtica de Catalunya té poques possibilitats d’encapçalar una candidatura que li doni opcions a assolir la presidència de la Generalitat. Tot i ser, provablement, el polític més ben valorat per l’opinió pública, Mas mai li consentirà que pugui ser candidat a costa d’ell mateix. Arturo té massa supèrbia i està capficat a aconseguir el lloc de més rellevància política de Catalunya: ser-ne el seu president.
La UDC és un partit històric però massa petit. Sóc dels qui pensa que sense el germà gran, CDC, la “U” de la coalició, trauria una representació molt minsa. Els dos partits es necessiten, malgrat les seves diferències airejades en públic diverses vegades. La proporció a les llistes és de 4 a 1. Per cada 4 “convergents” un demócrata-cristià. Fins i tot, a la majoria de pobles, no hi traurien representació si es presentessin per separat.
Ara mateix només recordo dos poblacions on hi ha hagut seriosos problemes i un d’ells és a les nostres terres: Alcanar. L’altre és Banyoles (Pla de l’Estany), on el 2003 no es va poder presentar candidatura a les municipals.
Hi ha casos com Amposta on Unió és purament testimonial. Si algun dia es presentés amb una candidatura separada, tinc tota la seguretat que no trauria cap regidor. I és que UDC Amposta té els seus orígens en una empresa del poble dedicada a l’assessorament i tots els afiliats que conec guarden relació amb ella.
Però tornant a Duran, segons el titular del Periódico d’avui, vol que “Mas aixequi el veto que té amb el PP”. De fet, el primer titular del mencionat diari és “Rajoy busca aliats” i després “Duran prepara el terreny.
Duran a sonat com a ministre de Zapatero i no ho a estat. També fa uns mesos va “flirtejar” amb Montilla per mirar d’arribar a un acord amb el tema del “finançament”. Al final res de res. Sap duran que el temps se li esgota (i no ho dic per la malaltia que va sofrir, de la que, afortunadament pareix recuperat), sinó perquè tot polític té un començament i un final i per al líder d’Unió, sembla que més aviat estigui més prop del final que del seu inici.
De totes formes, si, finalment Mas accedeix a arribar a acords amb el PP, es traurà la careta definitivament. La darrera legislatura de Pujol va tenir que valer-se dels populars per a conservar els seus “llocs de treball”. Després, amb l’arribada de Zapatero i com que ja no tenien perquè pactar amb el PP, van escenificar un distanciament que, políticament ja els hi anava bé. Recordeu el contracte que va signar l'Arturo davant de notari dient que no pactaria mai amb el PP?
Si ara acaben arribant a acords, caldrà que aquests siguin, en gran mesura beneficiosos per a Catalunya. El desbloqueig de l’Estatut al Tribunal Constitucional hauria de ser un dels objectius.
Ja acceptarà Rajoy retirar els recursos que va presentar el seu partit? I sobre el finançament de Catalunya, ja acceptarà el PP arribar a les quotes mínimes que ofereix el PSOE?
Estem davant d’una tardor “calenta” abans d’arribar a l’estiu. Farien be alguns partits en no quedar-se adormits pel camí...

CAMPANES DE VICTÒRIA

Encara es senten el repicar de les campanes de la victòria de diumenge a les seus del PP de Madrid i de CiU a Barcelona. Pareix que, en el cas del PP, hagués guanyat alguna cosa més que unes eleccions al parlament europeu i, en el cas de CiU, que ni tan sols va guanyar, pareix com si se’ls hi aplanés el camí cap a la Generalitat.
Primerament cal fixar-se que els candidats en tots dos casos, no van ser el seus líders. Ni Rajoy ni Mas han d’anar a Brussel•les, però, sobre tot el PP, pareix que estigui legitimat per demanar qualsevol cosa. Fins i tot planteja a Zapatero que demani al Congrés una moció de confiança...
CiU creu que seguirà en aquesta línia ascendent fins les properes autonòmiques i, al final, amb el suport del PPC, podrà sumar per assegurar-se la majoria necessària per investir president a Mas.
De totes formes cal fer referència a dos informacions periodístiques que apareixen avui mateix. La primera és una avís de CiU al PP i li recorda que, “encara que va guanyar les eleccions de diumenge no compta amb els suports parlamentaris necessaris”. I la segona una reflexió del PSC que “culpa a Zapatero de la seva baixa en vots”. Crec que totes dues qüestions són encertades. De fet, la segona ja l’havia apuntat jo mateix aquests dies.
Totes les eleccions són diferents i així ho entén el ciutadà. No és el mateix que es votin els representants a Madrid o al parlament europeu que als ajuntaments o la Generalitat. La fluctuació de vots entre les diverses formacions és constant. Evidentment, i de forma cíclica, poden haver períodes més o menys llargs on depenent de circumstàncies (canvis de líders, conjuntura econòmica, etc.) els vots poden anar a parat en un major nombre als sacs d’uns o d’altres partits.
Avui per avui veig quasi que impossible que Mas guanyi unes eleccions per majoria absoluta. La qual cosa, com he dit abans li caldria pactar amb el PPC o, tal vegada, en alguna altra formació... I en els tres anys que queden fins les properes generals, els canvis en matèria econòmica poden ser importants i els resultats molt diferents als de diumenge.

OBJECTIU GARZÓN

Avui publica el diari el País que la banda terrorista ETA valia atemptar contra el jutge Garzón. Per ser qui és, va sempre acompanyat d’escorta, per la qual cosa, és difícil atemptar contra ell utilitzant mètodes “convencionals”. Així que, segons informa el diari, el volien matar emmetzinar-lo amb un licor. L’estratègia era enviar-li des de fora del País Basc una ampolla de beguda que contindria un verí mortal. El “remitent” es faria passar com un admirador, d’aquesta manera no despertaria sospites als magistrat.
Sense usar mètodes tant violents, és evident que el jutge molesta a més d’un col•lectiu i pareix que no pararan fins que aconsegueixin els seus propòsits que, no són d’altres que separar-lo de la carrera judicial.
Ahir també va ser notícia (els diaris ho recullen avui) que la fiscalia demana per a Garzón una sanció superior per falta greu per “deixar escapar” dos perillosos narcotraficants. Fins ara la sanció estava tipificada com a lleu.
Així, no fa gaires dies, el sindicat d’extrema dreta “Manos limpias” (pareix que no ha obtingut mai cap representació ens els processos electorals de cap empresa) el va denunciar perquè, segons ells, va prevaricar per voler investigar els crims comesos per la dictadura franquista sense tenir competències.
Li va sobrar temps a “l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica” per a sortir en defensa del jutge, ja que consideren un dret que s’investigui qui i en quines circumstàncies es van fer matar o desaparèixer els seus familiars durant la guerra civil espanyola.
Però si ens remuntem uns mesos enrera, encara trobarem un altra denuncia que, fa pocs dies, l’Audiència ha resolt a favor del jutge. Va ser denunciat per haver obtingut uns ingressos al marge de la seva professió. El jutge havia donat classes magistrals a diverses universitats dels Estats Units. Això sí, amb el corresponent permís del Consell General del Poder Judicial.
Garzón està pagant el seu excés de protagonisme però, sobre tot, de plantar cara a la dreta més rància que encara queda en aquest país.
Fa uns anys, aprofitant que el dictador sanguinari xilè Pinochet es trobava a Londres, Garzón ja va ordenar la seva detenció. També s’ha interessat pels desapareguts durant la dictadura de l’Argentina.
Cal que Garzón se’n ocupi de tots aquests casos? Com en totes les qüestions hi ha qui opinarà que sí i d’altres que no. Jo crec que hi hauria que haver molts més jutges preocupats en esclarir els crims de la postguerra. Només els “rojos”, els que estaven de part de la República, van sofrir les conseqüències de la guerra. Els que es van quedar van ser ajusticiats (presó o presó i mort) i els que van marxar van tenir que passar per la penúria dels camps de concentració francesos i posterior exili. Avui el Periódico porta un reportatge sobre la precarietat d’aquest camps de concentració amb fotografies d’Agustí Centelles.
Tornant a Garzón, els casos se li estan acumulant, igual que els que ell porta des del jutjat central núm. 5 de l’Audiència Nacional. Cal pensar que acabarà sortint-se’n de tots ja que està acostumat a veure-les de tots colors.
Metzina