“L’ALIACRÀ” DEL NORD DELS PIRINEUS

Ahir el Periódico de Catalunya ens va tornar a sorprendre amb una portada d’aquelles que “marquen estil”. Tota groga amb una sola frase: “Arriba el Tour”. Era el seu homenatge al Tour més català amb les etapes de Girona a Barcelona i la d’avui, de Barcelona fins el principat d’Andorra, concretament fins l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís.
Abans, els nostres iaios, quan algú es posava groc i tenia l’hepatitis, deien que tenia “l’aliacrà”. D’aquí el meu títol, també un tant sorprenent...
No cal dir que a dintre (entre les pàgines 2 a la 6) s’hi publica un extens reportatge. A una de les fotos retrospectives s’hi pot veure José Pérez Francés, un ciclista català que va guanyar l’etapa de Barcelona de l’any 65.
Catalunya no ha destacat gaire en ciclistes en ruta. En canvi amb pista no cap anar massa enrera per a recordar el gran Joan Llaneras, diverses vegades campió del món i olímpic.
Tornant enrera, a Pérez Francés el recordo remotament. L’any 65 jo vaig prendre la comunió (o me la van donar...) i tenia 7 anys. Però recordo prou bé els anys de glòria de l’equip ciclista Kas. Un club que portava el nom d’una marca de begudes refrescants, de la que avui encara podem veure el Bitter Kas.
Aquest equip ciclista va aconseguir els èxits més grans a la dècada dels anys 70 on, segurament, va ser el millor equip del món. Entre els seus corredors hi figuraven José Manuel Fuente (guanyador de la muntanya en diverses edicions i també d’etapes) Fuente era conegut com “el Tarangu”. També va guanyar el Giro d’Itàlia. Però un grup de grans corredors secundaven Fuente (un bon equip no es fa només d’un gran corredor. Així González Linares era el més “rodador”. Encari li recordo una contrarellotge del Tour que es va disputar a Belgica, el país del llavors “totpoderós” Eddy Merckx. També formaven part d’aquell equip Andrés Gandarias y Paco Galdos.
Heu de pensar que per aquell temps guanyar una gran prova que no fos la Volta Espanya era pràcticament missió impossible. El Tour només l’havia guanyat fins llavors Federico Martin Bahamontes, conegut amb l’apel•latiu del “Águila de Toledo”.
Amb Luis Ocaña, un espanyol que vivia a França i que corria per l’equip Bic, arribava el segon Tour.
Recordo els meus anys quan treballava a Vinaròs que havia un corredor d’aquella localitat dels Baix Maestrat que va córrer les grans proves. Es deia Fandos i sé que tenia altres germans que també s’havien dedicat al ciclisme
No voldria acabar aquest escrit sense mencionar a dos grans ciclistes ampostins, pioners d’aquest esport al nostre territori. Estic parlant de Serra (que va arribar a córrer Giro y Tour) i Miró, més conegut com Xurrut.

Per a saber més del cliclisme espanyol, pots "clicar" aquí.

D’ANXOVES, XORIÇOS, CAPELLANS I “ESCALONETS”

El que està passant a la Comunitat Valenciana és més propi d’un “regne bananer” (si ho voleu suavitzar, d’un país en vies de desenvolupament) que no d’una comunitat autònoma d’un estat que porta a la UE des de 1986.
Encara que ben mirat podria fer-se extensió a tot l’estat espanyol i amb això, quasi que estaria d’acord amb el que va dir la primera edil de l’ajuntament de València, la capital d’aquell regne. Ahir, la Rita Barberà (no és que vulgui posar-me en la seva condició sexual, però què fa al PP? O potser millor què opina el PP d’ella?) va dir que si Francisco Camps (el rei de tots els valencians –va heretar el títol de Zaplana i aquell, directament de Jaume I-) havia de dimitir, ho haurien de fer “tots” els espanyols, començant pel seu president José Luis Rodríguez Zapatero. El motiu pel que hauria de dimitir, acceptar anxoves com a regal del president de Cantàbria, el també socialista Miguel Ángel Revilla (que suposo que no té res a veure amb la coneguda marca de xoriços, ja que, de tenir-la, al lot també n’hi podria incloure algun)
Tornant a les paraules de Dña. Rita (cal incidir molt amb aquest tractament, a al igual que amb Dña. Esperanza), quan diu “tots els espanyols”, exactament a qui es refereix? A tots? Fins i tot els més humil dels ciutadans? De ser així, potser Dña. Rita pensi que en aquests país “tots som un xoriços” i anem pel món acceptant regals a canvia d’alguna cosa...
Perquè a l’hora de buscar diferències entre les anxoves de Zapatero i els vestits (els tratges) de Camps, se me’n acudeixen unes quantes, però la més significativa és que qui va pagar els vestits al rei de València és que alguna cosa buscava a canvi: la concessió de contractes entre la Comunitat Valenciana i les seves empreses. No crec que aquesta fos la pretensió de Revilla, el president càntabre.
Ahir Camps i els seus van fer una espècie de passeig triomfant per diversos pobles del seu Regne, entre ells, Algemesí, municipi on governen els socialistes. El motiu celebrar la victòria a les passades europees. En qualsevol país “normal”, casos com aquest produirien una davallada de vots al partit que té casos de corrupció. Aquí, no! A València (com a Amposta, per quedar-nos a casa) qualsevol cosa que perjudiqui els qui governen, encara obtenen un millor resultat a les properes eleccions! (“manda huevos” que va dir Fedrico Trillo)
De totes formes, Camps va rebre mostres de rebuig per part de sectors opositors al seu govern. I és que a València, encara que la imatge que tenim és que és un país “blaver”, hi ha un sector important de la població (segurament la que menys soroll fa) que tenen uns sentiments molt diferents a la línia oficial de la “Cheneralitat”.
Camps, en unes declaracions fetes ahir va dir que “només li queden dos o tres ‘escalonets’ per a que s’acabi tot”. Mentre, Canal 9, com no podia ser d’una altra manera, res deia de la futura compareixença del seu rei davant el jutge (Visca la llibertat d’expressió)
Mentre, segons informava el diari electrònic el Plural, segueixen sortint proves que inculpen a Camps i a un parell més de dirigents del seu partit i govern. En una d’aquestes converses, gravades, Álvaro Pérez, el Bigotes parlava de Camps anomenant-lo “el capellanet”. Concretament la frase deia” Creo que me han hecho un putadón (...), con Pa... –a qui no acaba d’anomenar- con el curita".
La conclusió final és que de xoriços n’hi ha per tot arreu, però a alguns llocs més que en altres. Amb el permís d’Arturo Mas, es clar.

EL PREU DELS DIARIS

Des de l’entrada del euro l’any 2002, el preu dels diaris va mantenir-se invariable fins l’any passat. Abans de l’entrada de la moneda única, els diaris tenien un cost al quiosc de 150 pessetes y amb l’euro es va arrodonir a la unitat (1 €).
A partir de 2008 l’increment de la majoria de diaris va ser de 10 cèntims. Així el diari (diari) costava 1,1 euros. L’increment del 2002 va ser prou significatiu per pensar que les principals editores de premsa van voler mantenir els preus per no crear cap greuge entre els seus compradors (no lectors, perquè hi ha qui llegeix cada dia el diari i no l’ha comprat mai)
Dissabte passat vaig comprar el Punt, com ho faig la majoria des dissabtes. Al comprar-lo ja em van advertir que s’havia pujat a 1,20. Ahir dilluns vaig comprar el País i també vaig veure que costava 1,20. O sigui que, al menys aquests dos diaris en un any aproximadament, han apujat el preu de venda dels seus rotatius vint cèntims (més de trenta dues pessetes de les d’abans) No sé si és una pujada excessiva o real i ajustada a l’increment de les despeses d’impressió, distribució i venda, a part de les altres com el cost del personal, de les matèries primeres, despeses generals (llum, telèfon, etc.)
Normalment, quan un diari apuja el preu, hi ha la creença que els altres diaris trigaran molt poc en igualar el preu de venda al públic.
Però jo em faig una pregunta: Hi ha un pacte de preus entre les principals editores de diaris?
Ahir mateix es va fer pública una sentència sobre un possible pacte de les empreses de telefonia. Al obligar-los l’estat, per llei, facturar per segons i no per minuts com ho anaven fent, es va incrementar el preu de “l’establiment de trucada”. Al fer-ho totes les empreses que operen a Espanya, les associacions de consumidors ho van denunciar acusant-les de pactar els preus, la qual cosa és il•legal. El Tribunal Suprem, va considerar que no hi va haver tal pacte.
És evident que la venda de diaris no té la repercussió que pot tenir l’ús de la telefonia, però, insisteixo: Hi va haver pacte?
Fa temps que crec que els diaris es podrien “sobreviure” de la publicitat que s’inserta a les seves pàgines. Si us hi fixeu, és estrany veure, una vegada passades les primeres pàgines on hi surten les principals notícies, una pàgina on no hi hagi algun anunci comercial i, de vegades, fins i tot, institucional. Si a això li afegim la gran quantitat de publicitat que porten els suplements dominicals u altres, cal pensar que els ingressos per aquest concepte són molt importants. Jo crec, amb tota sinceritat, que el que li costa el diari al lector, pot servir per pagar al venedor. No sé si és aquesta quantitat o no la comissió de venda del quiosquer, però bé podria ser-ho.
Una anècdota. Quan va sortir el diari Público, ara fa uns dos anys, el titular del lloc de venda on adquireixo habitualment el diari, els tenia amagat. El motiu? És que van sortir a la venda per 0,50 euros i, evidentment, la comissió del venedor era molt inferior, per la qual cosa preferia vendre els altres diaris i només si se li demanava expressament, te’l donava. Altres llibreries els tenien a la vista, però menys visibles que els que costaven a euro.

CENTRALS NUCLEARS: DILEMA SINDICAL

El debat sobre un hipotètic tancament de els centrals nuclears, és un debat viu, sobre tot en aquelles zones com les Terres de l’Ebre on n’hi ha dues (Ascó I i II) i una altra a tocar, només passat el coll de Balaguer: Vandellòs II.
Però en les darreres setmanes s’ha avivat degut a la possibilitat que tenia el govern central d’allargar la vida útil de la de “Nuestra Señora de Garoña”, a la província de Burgos, també a la riba de l’Ebre.
El govern de José Luis Rodríguez Zapatero havia d’acordar si li prorrogava el permís d’activitat més enllà del 2011, any en que al complir 40 anys, hauria de tancar.
Mentre que els grups ecologistes i anti-nuclears demanaven el tancament immediat, els treballadors de la central demanaven una pròrroga fins 2019.
Mentre, el sindicat U.G.T. (al que estic afiliat), també demanava la prorroga per no perdre llocs de treball en una època de crisi com l’actual.
La meva opinió és que, la majoria de treballadors i treballadores estem en contra de l’energia nuclear, però per un altre costat està la defensa dels sous dels treballadors i del sustentament de les famílies. Crec que el que hi va haver (i també el hi ha respecte a les altres centrals en funcionament) una manca greu de previsió per part de les administracions competents. I parlo d’administracions en plural, perquè la Junta de Castella –Lleó en el cas de Garoña o la Generalitat de Catalunya respecte a les nostres, alguna cosa podrien haver fet (o caldria fer)
De totes maneres, el primer plantejament clar que caldria fer-se és si, finalment, a Espanya renunciem de forma definitiva a l’energia nuclear. Jo crec que s’hauria d’anar per aquest camí i apostar d’una manera ferma per les energies renovables; molt més ecològiques (eòlica i solar) que la nuclear que, d’ecològica no en té res!
L’energia nuclear, a més del perill que suposa, té un problema afegit: els residus que genera i els seu emmagatzemant.
Finalment, el govern de Zapatero ha acordat prorrogar en dos anys més (o sigui, fins 2013) l’activitat a Garoña. Una decisió que els mitjans de comunicació qualifiquen com “salomònica”. Aquesta mena de decisions no acaben agradant ningú: ni als defensors ni als detractors de l’energia nuclear. Segurament és el gran defecte de Zapatero: per no disgustar ningú, tampoc els acaba acontentant.
Vull acabar destacant l’enquesta que el Periódico publica avui sobre la conveniència o no de tancar els centrals nuclears. Encara que aquesta mena d’enquestes no són massa fiables, ja que només hi poden votar un determinat perfil de ciutadans (el que disposen de connexió a Internet), cal dir que, respecte els qui van votar, la “societat” està molt dividida. Mentre rebutgen la instal•lació de noves plantes nuclears és del 53 %, l’altre 47 segueix apostant pel manteniment d’aquest tipus d’energia.
Segurament perquè, una majoria, no tenen cap central nuclear prop de casa i no veuen el perill que suposa...
Si us pregunteu que vaig votar a l’enquesta del Periódico, us he de dir que en contra del manteniment de les centrals nuclears.