UNA MESURA POPULAR

El govern ha anunciat una congelació de sou per als funcionaris. És una mesura que es venia reclamant des de diversos sectors de la societat en els darrers temps. A més és una mesura molt fàcil d’aplicar per a l’executiu. Més fàcil que qualsevol altra. Y l’opinió pública en general aplaudirà la iniciativa del govern.
Però quan es parla de funcionaris, a qui es refereix? Normalment, el ciutadà de peu, quan parla de funcionaris es refereixen als que treballen als diferents departaments de les administracions atenent al públic i mirant de resoldre’ls el problemes o els dubtes que puguin tenir. De vegades es tracta d’un treball fosc y sovint poc agraït.
Però també solen ser funcionaris el personal sanitari, el personal docent, els cossos i forces de seguretat o els veterinaris, arquitectes, advocats, etc. que treballen per algun organisme públic.
M’han comentat que la congelació no serà per a tothom. Els primers col•lectius esmentats al paràgraf anterior pareix que no patiran la congelació salarial. No estarem llavors, davant d’un greuge comparatiu? Temps hi haurà per a parlar-ne i caldrà veure que n’opinen els sindicats dels col•lectius implicats.
De totes formes opino que aquesta congelació es un pedaç més del govern de Rodríguez Zapatero. Només fa uns dies, un membre del seu govern (no recordo qui) deia que no s’havia parlat de congelació, però si de reduir la despesa pública. En menys d’una setmana, com sol fer l’executiu, pareix que s’ha desdit.
A partir del mes de juny de 2008, el govern central, va aprovar una mesura de reactivació de l’economia basada en “donar” 400 euros anuals a tots els treballadors. A la pràctica hi va haver col•lectius com pensionistes, aturats o que només cobren el “salari mínim interprofessional” que no van poder rebre l’ajut perquè no se’ls retenia dita quantitat. Llavors ho van “vendre” com una mesura per a que els ciutadans disposessin de més diners per a gastar-se.
Ara, el govern no té por de que si es congela el sou als funcionaris (o a determinats funcionaris), al perdre poder adquisitiu, continguin la seva despesa? La veritat, em sembla una contradicció.
Una altra cosa que s’ha de saber és que els grups més baixos de l’administració, els que cobren menys, solen tenir nòmines més baixes que altres treballadors que fan tasques administratives a les empreses privades. Y quan es fa una congelació, normalment ja no es recupera. Ni en temps de “vaques magres”! Els funcionaris no disposem de clàusula de revisió salarial y, si es convoca una vaga, a l’administració (en general), al no ser un sector productiu, no els importa gaire. Per exemple, si es convoca una vaga en una “temporada alta” de feina, el treure un decret i allargar el termini, en tenen prou. En canvi, els empresaris, com que s’hi juguen els guanys, les vagues els hi fan molt més mal.
Segurament ara sortirà el PP criticant al govern per la « nova » mesura anti-crisi, tal com ho han fet amb l’anunci de l’apujada d’impostos. Cal recordar que l’any 1996, amb el govern de Felipe González, els funcionaris (tots) vàrem patir la primera congelació de la que tinc memòria y amb l’arribada al poder de José Maria Aznar, la segona. Només una diferència: era el darrer any de govern d’un i el primer de l’altre.

L'AMPOSTA DE CONVERGÈNCIA

Dissabte passat vaig anar a comprar el diari a la llibreria de costum. Després de mi hi va entrar una senyora, propietària d’un establiment comercial de la nostra ciutat. En veure’m, em va preguntar: Què passa amb l’ajuntament que no fa complir la normativa? A la pregunta li vaig respondre amb una altra? Vols dir l’ajuntament o l’equip de govern? I ella respongué, l’equip de govern, imagino...
Evidentment una cosa és l’ajuntament, que són els 17 regidors electes que vàrem sortir de les passades eleccions municipals i l’altra cosa, molt diferent, són els 9 regidors de Convergència i Unió que composen un govern monocolor, perquè disposen de majoria absoluta, perquè així ho va decidir el poble sobirà. No obstant hi ha molta gent (també afiliats de CDC que pensen que l’equip de govern i l’ajuntament és una mateixa cosa) A la pràctica no els falta raó...


Tornant a la preocupació de la senyora. Ella es referia a un solar ubicat al carrer Innocenci Soriano Montagut i que dóna (per la seva part principal a l’avinguda de Santa Bàrbara) El solar està en un total estat de degradació i encara que s’ha denunciat la situació reiterades vegades (pels veïns principalment, però també per mi), l’ajuntament (perdó, l’equip de govern, no hi fa res)
Recordo que una vegada, ja farà uns tres anys, m’hi vaig aturar per a fer unes fotos i una veïna del bloc del costat em va dir: “Ho hem dit mots de cops i no em fan cas...”. I jo li vaig respondre: “A mi sí que me’n faran”. Il•lús de mi...
No sé qui serà el seu propietari, però cal ser-ne mal pensat. Per a situar-vos millor us en donaré més pistes. Per la part de l’avinguda de Santa Bàrbara es veu clarament que allí hi havia un comerç: “Almacenes Navarro”, tal com diu al cartell que encara hi queda. També cal dir que per aquest costat la degradació és “molt més discreta”.
Però tornem al que em va dir la senyora: “Caldria denunciar-los, tal i com es fa amb els cotxes que comenten infraccions...”. I jo li vaig tornar a respondre: “No sempre”.


Uns en posaré un altre exemple. El meu pare, que ja té 81 anys, sol anar a fer-la petar a la zona que hi ha davant del mercat, a la part de fora de la Caixa. Allí es troba amb molts més de la seva edat i alguns de més joves. És una zona “de vianants” i l’aparcament hi està prohibit. A pesat d’això un venedor del mercat tenia per costum aparcar-hi. De vegades, fins i tot, posant en perill la integritat física de les persones. Els que allí es solent reunir estaven farts de avisar a la policia municipal i de preguntar-los el motiu de perquè no se’ls sancionava quan posaven multes als altres vehicles, també mal estacionats. La resposta de la policia era: “Tenim ordres de no multar a aquest”.
No cal ser espavilat per a pensar que el propietari del cotxe que aparcava malament i que la policia local no denunciava perquè així els hi havia ordenar, tenia el carnet de CDC i, segurament, el propietari del solar on abans s’havien ubicats els “Almacenes Navarro”, també.
És “l’Amposta de Convergència”. “L’Amposta que, el poble sobirà”, va votar tenir en les darreres municipals. Però a l’hora de queixar-se ho fan als membres de l’oposició, uns regidors que tenen la sensació de ser uns ciutadans més, sense cap càrrec públic dintre de l’ajuntament. Pel cans que se’ns fa...

LA FELICITAT D’UN PAÍS

Un estudi independent situa Barcelona com la tercera ciutat del món on els seus ciutadans són més feliços. D’aquest estudi es desprèn que bona part d’aquesta felicitat la deuen al Barça. Segurament que el resultat de l’estudi es podria extrapolar a tot el territori de Catalunya.
En temps de la dictadura, Franco va veure en el futbol la manera de que la gent discutís sobre els resultats dels partits de diumenge i s’oblidés de la política (la seva política) L’any 1953 el govern de la dictadura va utilitzar el seu poder davant la Federació Espanyola de Futbol per a que Di Stefano acabés fitxant pel Reial Madrid en lloc de fer-ho pel Barça. L’hegemonia del Barça es va veure així truncada y va començar la rivalitat entre el club de la capital d’Espanya i el català. Una rivalitat que passats més de cinquanta anys encara dura i és mes viva que mai.
L’actual situació política y econòmica del país (l’Estatut esperant la sentència del TC, l’atur, etc.) fa que molts ciutadans hagin perdut la confiança en l’executiu però també en el principal partit de l’oposició, molt més preocupat de refer la seva imatge que de convertir-se en una alternativa real de govern.
Potser per això els ciutadans tornen a “refugiar-se” en el Barça que, a sobre, en ha retornat la il•lusió pel seu bon joc i pels títols aconseguits en els darrers mesos.

50º A AMPOSTA

Ahir a les 3 de la tarda, el termòmetre de la farmàcia Salom d’Amposta marcava 50,5º (quan jo vaig fer la foto 50º) És evident que, per molta calor que fes no feia, ni de bon tros aquesta temperatura. Per la lectura del de casa meva estàvem, aproximadament a uns 32º al sol i al carrer. Però és que el mateix termòmetre els passat abril ja marcava temperatures de més de 40º...
Si hagués fet aquesta temperatura, segurament estaríem davant d’un nou record mundial o parlant d’un avançament del anomenat canvi climàtic.


A l’octubre de 1976 vaig començar a treballar a Castelló. Fèiem un gran col•legi internat per a la diputació. Una de les primeres tasques que se’m va encarregar era el seguiment de la temperatura diària. Per aquest motiu, de la paret d’una de les edificacions del complex es va instal•lar un termòmetre de màxima i mínima. Cada dia, a una llibreta, calia apuntar la temperatura més baixa que havia arribat per la nit i la més alta produïda durant el dia. Aquella primera tarda del mes d’octubre, el termòmetre va marcar 42º. És evident que no feia tanta calor, però era la temperatura mesurada per l’aparell. L’encarregat, prepotent, em va dir a qui li havia consulta (?) Li vaig respondre que els termòmetres marquen la temperatura i si la lectura era aquella, no calia consultar-ho a ningú. O és que ell tenia un termòmetre instal•lat al seu cos?
El motiu del control és que el formigó tirat durant el dia ha de collar i no ho fa a temperatures per sota zero. Llavors, al dia següent no es pot desencofrar (encofrar és la col•locació de taulons de fusta o peces de metall per a que quan tiris el formigó no vessi.
És evident que al mes d’octubre a Castelló no sol gelar (!) I segurament no ho fa cap dia de l’any. Sempre recordaré que la nit més gelada va ser, precisament, el dia que acabava l’hivern, el 21 de març i vàrem arribar als 3º. Per tant, l’operació de fer un seguiment de la temperatura, era una mica inútil...
Jo entenc que un aparell manual com aquell que mesurava la màxima i la mínima, es pot “enganyar” per l’efecte del reescalfament del lloc on es troba, en aquest cas, de la paret on hi tocava el sol, pràcticament tot el dia. Però en la actualitat, amb la precisió que tenen la majoria dels aparells electrònics, no si un disbarat com aquest té alguna raó de poder produir-se.
No obstant, aquí queda el testimoni.