PARÍS TÍPIC I TÒPIC

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)
Escric aquest article quan encara tinc seqüeles evidents (en forma d’herpes labial) degut al cansament de la nostra estada a París. Van ser setmana intensa. Set dies movent-nos per la Ciutat de la Llum majoritàriament a peu, que és la millor manera de conèixer els llocs que visites.
Quan vas a fer turisme per primer cop a la capital de França hi ha coses que no pots deixar de veure: la Tour Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Étoile, el museu del Louvre, el palau i jardins de Versailles, la Notre Dame, le Sacré Coeur, etc.
Però és evident que París no és només això. París té barris que, per si sols, tenen prou motius per a ser visitats i passejar de forma relaxada pels seus carreres i gaudir de tots els aspectes que ofereixen.
Les vacances d’aquest any van ser planificades amb l’antelació suficient per a lligar tots els detalls. Calia concertar l’apartament per al mes d’agost, reservar les places als vols i, sobre tot, fer-te una idea de tot el que podies arribar a veure. Només confirmar que el destí de les nostres vacances seria la capital francesa, ja vaig comprar-li una guia a la meva dona, ja que seria ella l’encarregada de planificar els dies de la nostra permanència.


No sé si us passa a vosaltres però quan he d’anar a algun lloc o acabo d’arribar-hi, sóc molt més receptiu a les informacions que surten pels mitjans informatius: televisió, ràdio, revistes, etc. Una de les coses que més bé em va parèixer, va ser quan vaig escoltar que París disposava de lavabos públics. És evident que de tant en tant en cal fer-ne ús i, de vegades resulta un problema. La solució més immediata és entrar a un bar, fer una cervesa i anar al lavabo. Però a París, una cervesa (el que aquí denominem canya), no sol costar menys de 3,5 euros. Així, visitar molt els bars, pot arribar a desequilibrar el pressupost assignat per al viatge. Però no a tot París el preu de les begudes és igual. De fet passa a qualsevol ciutat o poble. A les zones turístiques és on la diferència de preus respecte als d’aquí és més gran. Així, un refresc al costat dels famosos magatzems Lafayette costa 5 euros. En canvi, al barri on hi viu una mescla de pobles, com per exemple el magrebí, l’indi o el pakistanès, a tocar del barri de Montmartre, una cervesa “només” costa 2,5 euros. Cal afegir que només funcionaven un 50 % dels lavabos que vam trobar...
Montmartre és sense cap mena de dubte un dels baris més típics de la capital francesa. Darrera del Sacré Coeur s’hi troba tot un bullici de gent. Els uns hi arriben atrets per l’encant d’aquell racó de la ciutat i els altres miren de fer-hi negoci. Entre aquests darrers s’hi veuen caricaturistes, retalladors d’ombres (en un minut retallen el teu perfil d’un paper negre), pintors, etc. També hi ha el cabaret de la Boheme i tota mena de comerços i galeries d’art. Prop d’allí el “barri roig de París”, Pigalle, on es concentra la majoria d’establiments relacionats amb el sexe de la capital francesa. És el lloc on es troba el cabaret més famós: le Molin Rouge, que ja ha complert els 120 anys!


Però a l’altre costat de París, a la riba esquerra del riu Sena, hi ha d’altres barris no menys emblemàtics: el barri Llatí i Montparnasse.
Del primer, segurament, els edificis més coneguts són la universitat de la Sorbonne, el Capitol dels “grans homes” de França, on descansen la majoria dels personatges il•lustres de l’estat gal i els jardins i palau de Luxemburg, avui seu del Senat francès. El boulevard Sant Germain és la seva principal avinguda que concentra moltes de les grans firmes de moda i complements de fama internacional. Aquesta avinguda ens farà de nexe d’unió amb l’altre gran barri del S del Sena: Montparnasse.


Montparnasse és la contraposició al barri de Montmartre. Allí hi vivien els intel•lectuals parisencs. Ens produïa un goig especial trobar la plaça de Catalunya (bé allí es diu de la Catalogne) i , per sorpresa nostra, hi vàrem trobar un edifici d’habitatges dissenyat per uns dels millors arquitectes que ha tingut el nostre país: Ricard Bofill. També trobarem la plaça de Pablo Picasso, plena de cafeteries on els intel•lectuals solien anar a fer-la petar, es a dir, on s’organitzaven veritables tertúlies. No ens poguérem resistir a la temptació de visitar el cementiri del barri, on hi ha enterrats bona part d’aquests famosos. El temps no ens donà per a gaire, però va ser suficient per a trobar les tombes del filòsof i escriptor radical d’esquerres Jean Paul Sartre i la seva parella Simone de Beauvoir, també filòsofa i del premi Nobel de literatura, l’irlandès Samuel Beckett. Cal destacar l’absència de qualsevol símbol religiós d’ambdues tombes, així com els missatges que deixen els visitants escrits en qualsevol tipus de paper, fins i tot en bitllets de metro.

L'11 DE SETEMBRE A AMPOSTA

Tal com estava previst, la divisió entre els tres grups municipals que conformen l’Ajuntament d’Amposta a l’hora de llegir el manifest per part de l’alcalde, ja és un fet consumat.
Ahir apuntava que, possiblement, en absència dels dos portaveus de l’oposició Marta Cid i Antoni Espanya, a la tarima d’autoritats, els tinents d’alcalde del govern monocolor de CiU acompanyarien a Manel Ferré. A l’hora de la veritat van ser els 7 regidors que estaven a l’acte (en mancava un) els que van pujar, escenificant, per segon cop, qui “mana” a Amposta. La primera vegada va ser quan la Revista Amposta publicava en portada a l’equip de govern el dia de la proclamació de Manel Ferré com alcalde de la citat, en lloc de la foto unitària de tots els regidors com havia estat costum fins llavors.
Des del meu record, els actes de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya han estat invariables. Un es pregunta si al cap dels anys no hi hauria que introduir alguna novetat. Els temps canvien, les societats també, però pareix que hi ha coses que “ja estan bé”, encara que la participació per part de la gent no sigui el nombrosa que caldria esperar... I senyeres als balcons, quanta gent n'hi posa? No s'ha pensat en fomentar-ho des de l'Ajuntament?



Ahir per la tarda, “processó” de la senyera des de la Casa Consistorial fins el pont penjant. Allí, la senyera que “s’ha passejat”, es canvia per penjar-ne una altra des de una de les torres del pont, la que hi ha a la part d’Amposta. Segons el protocol de l’Ajuntament estava previst que l’enlairessin l’alcalde i els portaveus d’EA-ERC i del PSC, però a l’hora de la veritat (trencant el protocol establert, reitero) un altre individu va sumar-s’hi: el senador per Espanya i anterior alcalde.
Després, com ja és tradicional, ballada de sardanes a la plaça del mercat. L’any passat vaig enviar als diferents diaris una carta crítica amb l’actitud de la Regidoria de Cultura per mantenir any rera any la ballada de sardanes, una dansa que, al menys, al nostre territori, ens ha estat imposada. Aquella carta em va ser contestada per l’associació sardanista del Baix Penedès del Vendrell on m’arribaven a dir “inculte” i no sé quantes coses més. Més tard, la pròpia associació va presentar mocions als diferents ajuntaments de Catalunya per a que “el Parlament de Catalunya reconegués la sardana com la ‘dansa nacional de Catalunya’”. Quan aquesta moció va arribar al ple del nostre ajuntament, els dos grups de l’oposició la vam votar a favor però demanant a l’equip de govern que “no anés en detriment de la jota”. Poc després, el grup municipal del PSC, fent-nos ressò d’un cert neguit que hi havia entre els diferents grups de jota de les Terres de l’Ebre, presentarem una moció on demanàvem el reconeixement de la jota com “la nostra dansa” i reclamàvem la seva protecció a les institucions del territori. Aquesta moció va ser aprovada pels tres grups de l’Ajuntament. I jo pregunto: Des de llavors, quantes ballades de jotes ha organitzat l’ajuntament? Cap! I quantes de sardanes? Dues! La d’ahir i una altra dintre de les festes majors! Així és com compleix l’equip de govern les mocions que aprova? Així és com considera l’alcalde i el seu equip que es protegeix a la nostra dansa més tradicional?


Tal com vaig fer ahir, aquest matí a tothom que m’he trobat li he remarcat “la manca de consens institucional als actes de la diada d’ahir”. Un militant socialista, en explicar-li l’actitud de l’alcalde cap al portaveu del PSC, m’ha respost: “És que l’alcalde té molt poca educació”. I ja en van dos...

L’ALCALDE D’AMPOSTA TRENCA EL CONSENS INSTITUCIONAL DE L’11 DE SETEMBRE

Aquesta tarda, durant els actes de celebració de la Diada Nacional de Catalunya, l’alcalde d’Amposta, el convergent Manel Ferré es quedarà sol a la tribuna d’autoritats a l’hora de llegir el manifest de l’11 de setembre.
De forma pública, qui va ser la cap de llista d’EA-ERC a les passades eleccions municipals ja ha fet saber que el seu grup no hi serà present: “No es pot ser sobiranista un dia a l’any i mantenir carrers amb noms de clares connotacions franquistes com el qui va ser fundador de la Falange Ruiz de Alda”, va dir-me ella mateix el passat dimecres abans de començar el concert de la Unió Filharmònica dintre del marc de les festes del barri que les Quintanes.
Mentre, el portaveu del PSC a l’ajuntament ampostí, Antoni Espanya, tampoc acompanyarà a l’alcalde i així li ha fet saber. “No podem subscriure el manifest. He fet diverses esmenes al text inicial (copiat literalment de la pàgina d’Internet d’Òmnium Cultural), però fer esmenes a un text, que d’entrada ja no ens agrada gens, és pràcticament impossible que quedi bé”, -va dir-nos el propi Espanya- i va continuar: “Li he enviat diversos correus electrònics i encara no he rebut cap resposta de l’alcalde”.
El manifest institucional que llegeix l’alcalde desprès d’hissar la senyera al pont penjant d’Amposta sempre s’havia consensuat amb el diversos grups de l’oposició, però aquest any no ha estat així.
Ara caldria saber quin són els motius que han portat a Manel Ferré a trencar aquest consens institucional. Personalment en trobo dos: la manca de relació que hi ha entre l’equip de govern i els altres dos grups de l’oposició (sobre tot amb el PSC) o la prepotència d’un alcalde que “viu” de la seva majoria absoluta que va aconseguir a les urnes ja ha fet dos anys. Però ni en el temps més difícils amb l’anterior alcalde es va fer una cosa així!
Dimecres passat, de forma fortuïta, van coincidir a un mateix restaurant ampostí, però en taules diferents l’alcalde i els dos portaveus. Al acabar de dinar, Antoni Espanya se li va apropar per advertir-lo que, en el cas de no canviar el text, no l’acompanyaria a la tribuna, encara que sí a l’hora d’hissar la senyera. La resposta de Ferré va ser del tot desconcertant: “Jo tampoc hi seré, ja que tinc un altre compromís”. Personalment no m’ho crec, així que hauria que tornar a avaluar el motiu de la seva afirmació...
Aquesta tarda, a 2/4 de 8, es farà la lectura del manifest des d’una tarima instal•lada al constat del pont penjant. Si es compleixen les previsions (i tot indica que sí), l’alcalde el llegirà tot sol o, tal vegada, acompanyat per algun dels seus tinents d’alcalde i trencarà la unitat d’acció que s’havia produït sempre.
Ahir li explicava al meu cap el lleig que em van fer l’alcalde i diversos membres del seu equip de govern a un acte de les festes majors passades. I ell em va contestar: “Més enllà de rivalitats polítiques, el que et van fer és un acte de manca d’educació”.
Potser tenir una carrera universitària i l’educació que es pot tenir, no sempre caminen en paral•lel! Potser serà això...

JUSTÍCIA SURREALISTA

Avui, diaris com el Punt qualifiquen les decisions judicials d’ahir com: “Ho hi ha dret”. I el cert és que és difícil que l’opinió pública catalana pugui comprendre algunes decisions que està prenent la Justícia darrerament i no només parlo de la d’ahir.
La consulta que es portarà a terme a Arenys de Munt no té cap transcendència política més enllà de valorar els resultats dels que hi participin. Però segur que tal com passa amb totes les eleccions, una gran part de ciutadans es quedaran a casa perquè no els interessarà gens ni mica. Per aquest motiu no s’acaba d’entendre la sentència de la jutge indicant expressament que l’ajuntament “no hi pot col•laborar”.
Les normes estan per aplicar-les però també sabem que són interpretatives i que les decisions que depenen de més d’un jutge, quasi mai es prenen per unanimitat. I com per a mostra un botó, només cal fixar-se amb el retard de la sentència sobre la constitucionalitat o no de l’Estatut de Catalunya degut a que els magistrats del Tribunal Constitucional no s’arriben a posar d’acord i busquen consensuar al màxim possible la sentència definitiva.
Si a sobre li sumem que “emparant-se en el dret de la lliure manifestació de idees”, un altre tribunal, el TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya) hagi autoritzat a una banda de provocadors, com són els integrants de la Falange (quina de totes? Ja que a les convocatòries electorals se’n presenten al menys dues) a manifestar-se, precisament a Arenys de Munt, en contra de la consulta “independentista”. I pregunto: Quants dels manifestants són veïns de la localitat? Segurament que cap dels que es manifestaran son veïns de la població de la comarca barcelonina del Maresme. Llavors, per molt que tinguin “el dret de manifestar la seva ideologia”, no ho podrien fer a un altre lloc, per exemple, davant de la Conselleria de Governació? Deixar-la fer al mateix municipi de la consulta no deixa de ser un despropòsit per part del jutge del TSJC que ho va autoritzar.
També voldria, encara que només sigui de passada, parlar de la compareixença de Garzón davant del jutge. És xocant que un jutge a qui li han pasta milers d’inculpats de tota mena, ara hagi de prestar declaració per “voler investigar els crims de la dictadura franquista”. Era competent Garzón per empresonar a Pinochet? Era competent Garzón per a investigar els crims de la repressió argentina? Si ho era, no recordo que ningú presentés cap denuncia, perquè no ho ha de ser a l’hora de voler investigar els crims comesos pel franquisme...
Una consideració. Si els tribunals espanyols van declarar il•legal a Batasuna i el seu entorn, ¿perquè no declaren il•legals partits com la Falange o sindicats franquistes com “Manos Limpias” què és el que acusa a Garzón de prevaricació?
Voldria acabar recordant el que deia ahir el columnista del Periódico Josep Maria Tericabras: “ És la Democràcia la ha fet la Constitució, no al revés”.

DARRERA HORA: El President Montilla a l’entrevista dels Matins de TV3, sobre el tema d’Arenys de Munt, ha dit: “La consulta d’Arenys dóna arguments a la caverna de la dreta espanyola” Hi estaríeu d’acord?

(L’acudit s’ha publicat avui al Punt i és de Joan Antoni Poch)