SECRETS I REVELACIONS

Es xocant escoltar per la ràdio i llegir als diaris que ahir Rajoy i Camps van mantenir una reunió “secreta” al parador nacional de Alarcón (Cuenca) a mig camí de Madrid i València. Voler mantenir una reunió secreta persones tan conegudes a nivell estatal com el cap de l’oposició i el president de la Comunitat Valenciana i més en els temps que corren que cada dia surten diverses fotos d’ells als mitjans de comunicació, és una tasca més que difícil per no dir que impossible. Santiago Carrillo va entra a Espanya disfressat amb una perruca. Potser els dos dirigents del PP l’haguessin pogut imitar. Només així haurien pasta desapercebuts i haver mantingut la reunió “secreta”.
Es desconeix la magnitud de l’entrevista, encara que la temàtica és més que previsible. Avui al Periódico surt una foto on s’hi poden veure els dos màxims “senyalats” del cas Gürtel: Ricardo Costa i Vicente Rambla. “Senyalats”, que no responsables...
Per cert, heu escoltat o llegit les paraules de Rajoy quan sé li va preguntar pel cas Gürtel a València. Textualment va dir: “A València, jo crec que, com tots els espanyols, esta n recolzant la candidatura del 2016 i jo crec que s’emportaran una alegria com tothom”. Crec que això es podria considerar una descortesia a la premsa. Un líder polític ha d’estar a “les dures i a les madures” i no fer només servir als periodistes quan els convé!
De totes formes, PP i Gürtel a part, la súper notícia d’ahir va ser la revelació del que cobrarà de pensió el fins ara executiu del BBVA el Sr.Goirigolzarri (encara recordo com em va costar aprendrem el nom de Gorizolaya, el director comercial de Magefesa) Aquest senyor és d’aquells que té un contracte “blindat” i jubilar-lo costarà a l’entitat (o millor dit, als accionistes de l’entitat) 3 milions d’euros anuals. O sigui que jo hauria d’estar treballant més de 100 anys guanyant el que guanyo avui per poder “reunir” una xifra similar! És senzillament vergonyós i més si tenim en compte els temps que corren, de crisi mundial i on la patronal segueix demanant que els treballadors “s’estrenyen el cinturó”. Encara que ja han sigut diversos dirigents polítics i sindicals, entre ells José María Álvarez, secretari general de la UGT de Catalunya, em quedo amb les paraules del Ministre de Treball Celestino Corbacho on demanava que “després d’això només espera que no els donin consells sobre austeritat i de congelar les pensions del qui cobren 800 euros al mes”.
També l’altra gran revelació va ser la que va fer l’Àngel Colom i Colom (conegut popularment pel món mundial com “sis ales”), ara dirigent de Convergència i un altre temps secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya i més tard fundador, juntament amb la Pilar Rahola del Partit per a la Independència (PI) Ahir va deixar a tothom bocabadat quan va reconèixer que Fèlix Millet li va donar 12 milions de pessetes per a pagar les despeses i poder dissoldre el PI. No obstant, es veu que als comptes de la Fundació de l’Orfeó Català Palau de la Música, la sortida és de 25 milions... I els altres 13? Se’ls va quedar Millet, tal com pareix que tenia costum o els va destinar Colom per a una altra cosa? O una tercera via: se’ls van repartir.
Voldria acabar parlant del grup popular a l’ajuntament de Cambrils que es van unir a la resta del consistori a l’hora de retirar-li els honors al dictador Franco. Aquest cas, per singular i excepcional és notícia. Si fos costum habitual al PP de condemnar la dictadura franquista i de retirar estàtues i honors al dictador, segur que ningú hauria parlat de Cambrils. A veure si passa a partir d’ara!

ESPAÑA VA MAL Y / I CATALUNYA, TAMBÉ!

Aquest matí he pogut escoltar per la ràdio diversos fragments dels dos debats que, simultàniament s’estaven produint a les dues cameres: la espanyola, el Congrés dels Diputats i la catalana, el Parlament de Catalunya. A les dues es parlava de política general i els diferents governs tenien que retre comptes a l’oposició. No sé si més matinera, però la primera que he escoltat ha estat la espanyola, potser perquè tenia sintonitzada la SER prèviament i només posar el cotxe en marxa he pogut sentir a Rajoy. Estava anunciant l’Apocalipsi!! “Què España no va mal, va peor”, “Que con Zapatero vamos al desastre de los desastres...”, etc., etc. Quina diferència a aquella Espanya de finals del segle passat i principis d’aquest on governava el presidente de los presidentes José María Aznar y López. Us en recordeu de l’eslògan: “¡España va bien!”... I els altres països no vegis com anaven, com una moto! I resulta que de tant dir-ho ens pensàvem que la frase sé l’havia inventant ell i dèiem amb veu alta: “Quin president de presidents és enginyós!” Era la Espanya del Plan Hidrológico Nacional, del decretazo laboral, de la congelació de sous als funcionaris, de la pujada encoberta d’impostos... I si no, recordeu-vos quan us podíeu deduir els vostres pares encara que ells fessin la declaració de la renda per poder recuperar l’IRPF que els havia retingut el banc dels seus estalvia o a l’hora de casar-se que es podien presentar tres declaracions de renda perquè així sortia millor i aquell any et retornaven més diners o en la que et podies desgravar les despeses sanitàries (inclosos els desplaçaments) o que els fills dels obrers deduïen el mateix que els dels executius. Era l’Espanya de les Stock Options de Telefónica, d’on Juan Villalonga, l’amic de la infantesa d’Aznar n’era el president. L’Espanya que va privatitzar les darreres empreses de l’INE, les que anàvem millor... Així és com solucionava els problemes econòmics el PP!
(Perdoneu, ha estat una reflexió, no ho he pogut evitar...)
Una mica més tard i per Catalunya Informació, he pogut escoltar a Mas, el “meu Arturo” en el torn de rèpliques i contra rèpliques amb el president Montilla I, l’andaluz. Si parla bé en Mas i que “wapo” que és! Si quan arriba a president de la Generalitat, si alguna vegada hi arriba, a part de guapo i parlar bé, és un bon gestor, ja serà l’hòstia en bicicleta! Llàstima que els record que tenim d’ell de les èpoques que va ser conseller de Política Territorial primer, d’Economia i Finances i, finalment, conseller en Cap, no siguin del tot bones... Deu Pujol el va voler crear a la seva imatge i aparença, però per algun costat li devia fallar. Un “ésser” tan perfecte no pot ser! (I també és baixet!)
Mas li recriminava a Montilla l’afer dels informes encarregats per la Generalitat, alguns d’ells sense gaire sentit i d’altres s’hagueren pogut fer des de la pròpia institució, també l’increment de personal en nòmina de la Generalitat, sobre tot d’alts càrrecs (secretaris i directors generals, etc.) i la poca eficàcia a l’hora de realitzar certes obres, con l’eix Transversal que, segons Mas, ja està adjudicat.
Tots aquests temes (tots) ja eren motiu de polèmica quan governava Jordi Pujol i ho van ser durant molts d’anys. No disposo de dades comparatives de quan governava CiU i d’ara que ho fa el govern d’Entesa, però no trobo bé (si ha estat així) que l’actual govern caigui amb els mateixos “errors” (per dir-ho d’alguna manera) que van cometre els altres (i tos sabem el perquè)
Si és veritat que l’eix Transversal està adjudicat i no s’executa, voldria contar una anècdota que em va explicar un camioner de Santa Bàrbara, fill de les Ventalles i de nom Manolo. Tenia un tros de terra prop del barranc de la Galera i a tocar de la carretera que uneix Santa Bàrbara i Ulldecona. Un dia hi havia uns tècnics de la Generalitat que, plànols en ma, es miraven el barranc i comentaven entre ells: “Aquí hi hauria d’haver un pont...”. El pont no s’havia construït mai. I Manolo els va respondre: “Mireu se se’l va emportar una barrancada!”. Finalment, la barrancada de l’any 2000 se’l va emportar de veritat (no vull posar en dubte l’eficàcia a l’hora de construir-lo) i després es va tornar a fer. D’això ens en recordem tots.

CAP I POTA

Ja us avanço que avui parlaré de caps, però no de potes. El mot “pota” només ho he posat perquè queda bé, ja que com sabeu, el "cap i pota” és un conegut plat molt català i gustós que té la vedella com a base.
És vergonyós que un cap, en aquest cas, l’excap de la Inspecció de l’AEAT de Catalunya Josep Maria Huguet es valgui de l’excusa de que “ell no sabia res” i de que “tota la responsabilitat era dels seus subordinats”. Menys mal que, al final, encara ha tingut la decència de reconèixer que va rebre 335 milions de l’advocat Juan José Fochi. Aquest advocat treballava per al grup Torras de qui era president Javier de la Rosa. Ahir vaig escoltar per la ràdio que, en primera instància, va dir que els diners que tenia dipositats en bancs suïssos els havia guanyat “jugant a la borsa”.
Massa sovint, al món polític i empresarial acaben caient “parts del tronc”, fins i tot “mans dretes” abans de caure els seus caps.
Fixem-nos sinó en les paraules que la Maria Dolores de Cospedal, secretaria general del PP va adreçar al president valencià Francisco Camps demanant-li “que sigui contundent en la seva decisió”. Segurament que el boc expiatori en aquest cas serà Ricardo Costa, secretari general del PP valencià i, molt provablement també Vicente Rambla, vice-president de la Generalitat Valenciana (la Cheneralitat) Però un cap (qualsevol cap) quan algú que està per baix d’ell, jeràrquicament parlant, la “fa grossa”, no pot amagar el cap sota l’ala o mirar cap a un altre costat. La responsabilitat d’un cap és saber en cada moment el que “s’està coent” a casa seva. Si no ho sap fer o sé li escapa alguna cosa, ja tingui participació directa en l’enrenou o no, el que ha de fer és “plegar i anar-se’n” o dit d’una altra manera i per a que crear malentesos: dimitir de tots els seus càrrecs!
I ho vull recalcar perquè pareix que Francisco Camps no se’n hagi volgut donar per assabentat. Segons el president de la Cheneralitat, les paraules d’ahir de la Cospedal només van ser “un toc d’atenció per a que ‘auditi els comptes del PP valencià’ i, de passada, també les del PSOE!”. I és que segons com es diuen les coses presten a diverses interpretacions i, es clar, aquell que està vivint molt bé i que té un estatuts social molt important, no vol deixar, com es diu vulgarment “la mamella de la vaca”.
El dilema que es presenta en casos com aquests és: Si els subordinats no actuen fraudulentament per ordre del seu cap, què els porta a actuar així?

EL DIA DE L’EQUADOR

Dissabte passat va celebrar-se a Amposta una jornada cultural dedicada a conèixer al col•lectiu d’equatorians que viuen a Amposta. El fullet que va divulgar l’ajuntament hi deia així: “Jornades Culturals: coneix als teus veïns equatorians d’Amposta”. Però el cert va ser que es va convertir la jornada en una dia lúdic per als equatorians que viuen a la nostra ciutat. A més a més coincidia amb el dia de la “Bandera Nacional de l’Equador”.


De fet, si del que es tractava era que hi acudís gent d’Amposta, “dels de tota la vida”, l’acte no es pot considerar un èxit. En canvi, molt possiblement, durant la jornada que es va celebrar, principalment, a les pistes del darrera del col•legi Miquel Granell, amb tota seguretat, hi va passar la majoria dels 800 equatorians que viuen a la nostra ciutat.
El pes de la festa va recaure sobre ells. Fins i tot, crec que tenien llibertat a l’hora de confeccionar el programa i elegir quina era la millor manera de “donar-se a conèixer”.


Durant el dia es va fer una mica de tot: hi va haver música i danses (d’aquí i d’allí), preparació de plats típics del país iberoamericà, projecció d’un vídeo a la sala d’actes del col•legi, esports (futbol sala i voleibol) jocs infantils com el “palo ensebado” (encara que al final només hi va poder pujar un adult per la dificultat que suposava arribar a dalt de tot on hi penjaven diferents regals), taula rodona, mercadet, etc. Cal destacar la presència d’uns pannells informatius escrits en català explicant diversos aspectes del país, la majoria desconeguts per a la gent d’aquí.
Un dels moments més emotius per al col•lectiu equatorià, va ser quan la nena Coraima va recitar uns versos d’exaltació a la bandera tricolor equatoriana.
Com passa quasi sempre, les primeres edicions són per “arrancar”. Després venent els anys de la consolidació. Cal esperar que en els propers anys hi hagi més presència de públic ampostí i que la participació de ambdós pobles sigui molt més intensa.


L’ANÈCDOTA: Les preparacions d’un acte com aquest triguen mesos i només és en els darrers dies quan són perceptibles pel gran públic. El dia abans van col•locar-se la majoria de les casetes, banderes, etc., per a que a les 10:30, hora de la inauguració pogués estar preparat. Entre les quatre cistelles de bàsquet s’hi van penjar tires de banderes d’Amposta i del Equador, però uns brètols, per la nit, van arrancar totes les dels país sud-americà.