MÉS CORRUPCIÓ

Bé, el títol no és del tot correcte. Avui s’ha sabut un nou cas de corrupció, la qual cosa no vol dir necessàriament que hi hagi més corrupció que ahir.
En contra del que ve sent habitual, el cas d’avui anomenat pel jutge Garzón com a Operació Pretòria, afecta a dirigents de diversos partits. Alguns d’ells ja porten retirats fa anys d’allò que s’anomena política activa, però de ben segur que encara hi són molt presentes a les “cuines” dels partits fent, desfent, manant, etc.
El que sí que està actiu és l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet (Santaco per als més propers) Bartomeu Muñoz i dos dels altres detinguts (sempre es vol que es parli de presumptes innocents, fins que es demostri el contrari) són dos personatges que, al seu dia, van tenir un paper molt rellevant (cal usar els dos adjectius) al costat del president Pujol: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Si agafeu al atzar alguna foto dels principis de Pujol, segurament, un d’aquests dos hi sortirà.
Què us puc explicar d’ells? Bé, no gaire cosa. No son cap personatge que m’hagin entusiasmat mai i als qui conegui a la perfecció. A partir de 1985 vaig ser el primer secretari de la meva agrupació local. Llavors, quan encara no hi havia Internet pràcticament en lloc, el PSC publicava uns informes confidencials que titulava “Especial responsables”. Eren un simple full a dues cares amb el color roig com a característica principal. Quasi sempre es parlava de tots dos, sobre tot de Prenafeta, el secretari general de la presidència o la ma dreta de Pujol. Dimecres de la setmana passada vaig assistir a una taula rodona organitzada pels Mossos d’Esquadra a la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i en parlar del 23-F, va sortir-ne el seu nom. Tenia tota la confiança del president. Fins i tot penso que algunes decisions les va prendre ell o, al menys, tots dos plegats. Però paral•lelament portava una vida de negocis una mica fosca. Potser per això mai va ocupar un càrrec superior, diguem-ne conseller.
Macià Alavedra era una mica més del mateix. Gran col•laborador de Pujol que no el va poder fer fora fins ben avançada la dècada dels 90 (i subratllo el de “no el va poder fer fora”), ja que el seu nom sempre sortia a les travesses quan s’anava a fer un canvi de govern. Però com passa quasi sempre amb aquest tipus de gent, solen tenir als de “més amunt” ben agafats de les “pilotes” i això fa molt difícil que se’ls pugui canviar sense el propi consentiment de l’interessat.
CDC era un partit conegut per Barcelona i d’altres indrets de Catalunya, però irrellevant a les Terres de l’Ebre els anys 79 i 80 (primeres eleccions municipals i autonòmiques) Només cal mirar els primers resultats electorals on guanyava la UCD a força llocs. Calia implantar-se territorialment i bona part d’aquesta tasca la va efectuar Macià Alavedra.
Un company militant del meu partit em va explicar un cop que CDC el va voler fitxar Com a d’altres persones de les nostres terres, com per exemple els alcaldes de Camarles, Godall i Santa Bàrbara. Un professor que vaig tenir de petit, fill de Santa Bàrbara, un dia m’explicà que a ell també li van oferir, però va rebutjar-ho per les seves fortes conviccions d’home d’esquerres.
Però tornem al meu company. El lloc el pis superior d’una llibreria situada a l’avinguda de Santa Bàrbara d’Amposta. Us en dono més pistes? Portava per nom “Llibreria Roig”. El van citar allí i es va trobar amb Alavedra i el propi Roig. Segons la seva versió li van posar un xec en blanc per a que poses ell la xifra del “fitxatge” per Convergència. També ho va rebutjar...

MASSA LLAST

En les darreres eleccions municipals, CiU, a Amposta va tenir la gran oportunitat de renovar-se i regenerar-se. No va ser així i els interessos polítics i econòmics d’alguns pesos pesats del seu passat, van fer que encapçales la llista qui havia estat durant 20 anys la ma dreta de l’anterior alcalde. Va renovar la majoria absoluta. Pareixia que res hagués canviat a Amposta i, a la llarga, així ha estat.
Al principi el seu tarannà cap als grups de l’oposició de l’ajuntament pareixia que havia canviat. Es mostrava més afable i conciliador. Només era una espècia de miratge.
I és que ocupar el càrrec d’alcalde d’Amposta d’un temps cap aquí, sense sentir-te com si es tractés de l’hereu d’una nissaga real, pareix que sigui tasca difícil i, si a sobre, s’està condicionat pels passat, pel “seu propi passat”, no és d’estranyar viure situacions com la que s’ha viscut durant el ple d’avui de l’ajuntament.
El saló de plens, hi ha que dir-ho, no era el que s’acostumava a veure en l’anterior etapa quan “l’altre amo” es considerava “agredit i en perill” i tocava la corneta convocant els seus. No! Però la presencia de “l’altre”, d’una de les membres del seu equip i “del bandoler sense trabuc”, així com dos o tres més, feia pensar que no estàvem davant d’un ple normal, que alguna cosa passava.
No explicaré més la moció que presentava el PSC, ja que se’n ha parlat prou, però si de certes actituds, algunes de sorprenent i d’altres de previsibles.
De tot el que podia passar, segurament, la més sorprenent era quan l’alcalde li deia al portaveu del PSC que es pensava que acabaria retirant la moció... També quan, en la primera intervenció dels socialista i quan aquest li deia que “l’equip de govern havia anunciat que hi votaria en contra”, l’alcalde l’interrompia per a dir-li que “no havien anunciat el sentit dels seu vot...”.
Després de l’exposició de la moció i de una lectura complementaria on s’explicava la situació viscuda en aquests darrers dies des de l’òptica del portaveu del PSC, arribava la intervenció de l’alcalde.
Una vegada més va mostrar la forma de “manipulació política” que usa CiU a Amposta i con, de seguida, quan pensen que s’estan lesionant els seus interessos particulars, usen totes les estratègies hagudes i per haver, per a desviar l’atenció i apuntar amb la seva “artilleria més pesant” directament al seu enemic (que no rival) Dir que en la primera actuació al Palau de la Música, al escoltar les dues bandes “sé li va posar la pell de gallina” i que això no li passava al portaveu del PSC, és fer pura i planament demagògia i voler tocar les sensibilitats més amagades dels seus. O quan des d’un bon començament és va mesclar a les bandes de música (encara que una d’elles no els va seguir el joc), el que es pretenia era que una bona part dels ciutadans d’Amposta acabessin demanant-li responsabilitats al portaveu socialista. Una tàctica que ja em viscut els darrers mesos amb el PP i el cas Gürtel!
Gens sorprenent ha estat la postura d’ERC. Davant d’un cas així i quan es preveu un clima d’enfrontament entre els altres grups, la postura és posar-se al costat del més fort i defugir el debat, encara que hi hagin interessos del poble d’Amposta pel mig.
Al principi del “cas Palau”, vaig escoltar com un empresari que havia donar 50 euros per arranjar un tub de l’orgue, volia demanar explicacions als actuals gestors sobre on havien anat a parar els seus diners. L’ajuntament d’Amposta va donar (segons l’alcalde) més de 69.000 euros i renuncien, com els republicans, a voler esbrinar la destinació d’aquests diners.
I ja per acabar, divendres passat en el decurs de l’acte de presentació de les jornades de “Lletres Ebrenques” a la seu de la biblioteca d’Amposta, Isabel clara Simó, entre altres moltes coses va dir. “A Barcelona o ets del PSC o de CiU, no hi ha cap més opció”. I jo vaig pensar: “Quina sort; a Amposta o ets de CiU o estàs en contra de CiU, tampoc n’hi ha d’altra”.

MANCA DE PREVISIÓ

Ahir, l’Esplai de la Caixa celebrava el 25è aniversari de la seva implantació a la ciutat d’Amposta. Com cada anys reunia milers de persones de la tercera edat al pavelló de fires i els organitzava una tarda amb berenar, ball, etc.
Com a socis, els meus pares no es van voler perdre la tarda. A les 5, mon fill els va portar al recinte i ja em va parlar de la dificultat per a poder accedir amb cotxe. Evidentment, jo hi hauria anat a peu, però si tenim en compte que mon pare té 81 anys i ha de caminar amb l’ajut d’una crossa i ma mare 77 i no esta molt millor... Podeu entendre perfectament que l’accés hauria d’haver estat possible.
A les 8 vaig ser jo qui els vaig anar a buscar. Vaig baixat amb el cotxe pel carrer Sebastià Juan i Arbó i en arribar al carrer Itàlica vaig veure com una tanca i els corresponents senyals d’accés prohibit, m’impedien continuar. Com vaig veure que pujaven els cotxes vaig pensar que podria accedir per baix i que per la part de dalt només hi sortien. Vaig continuar pel carrer Itàlia i de sobte em vaig trobar amb un senyal de prohibit i un altre d’accés obligatori. Què hauríeu fet? Anar per l’accés obligatori, no? Error. L’accés obligatori no portava en lloc. Una maquina excavadora i una cinta d’aquestes que es posen per a tallar el carrer, ho impedien. Vaig continuar pel passeig del canalet de la Ràpita fins el passeig Canal i vaig continuar pel Mestre Sunyer i Barcelona, fins al carrer Sant Cristòfol. Al final vaig fer la rotonda on es troba l’escultura d’Emili Bonet i... Tallat! Vaig girar cua, vaig pujar pel Terradelles, vaig girar pel carrer Itàlia i vaig continuar per allí on primer no havia volgut passar, ja que vaig veure cotxes que hi baixaven. Després vaig entrar al pavelló a recollir als meus pares.
Cal dir que, efectivament, el canalet de la Ràpita està en obres (dintre dels projectes que es duent a terme pel “pla Zapatero”), però crec que un dia com aquests, s’haurien tingut que habilitar els accessos encara que fos de forma provisional.
Però és que tampoc vaig poder veure cap policia local ni cap senyal indicant els carrers tallats fins que hi arribaves...
A qui si vaig veure en arribar al pavelló va ser a l’alcalde i al seu primer tinent d’alcalde. Mudats i fent el paper que solent fer. I l’oposició? Al menys el nostre grup no va ser convidat. No sé si va ser oblit de la Caixa o de l’Ajuntament, però a nosaltres no ens va convidar ningú!

MIG SEGLE DE NOVA CANÇÓ

(Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

Aquest 2009 es celebra el 50è aniversari de la Nova Cançó. Mig segle des de que un grapat d’intrèpids van decidir “plantar cara” al règim dictatorial de Franco i van començar a cantar en català.
A l’any 59 la flama de la dictadura encara era molt viva i aquesta mena d’accions significaven, sense cap dubte, un acte de valentia per part de qui les portava a terme.
El mèrit d’aquell moviment cal atribuir-li a Miquel Porter i Moix, un barceloní que, d’alguna forma, va voler imitar les noves corrents musicals que arribaven de França (Brassens, Jacques Brell, etc.)
Ràpidament, la Nova Cançó, va tenir molts seguidors, no només en forma de públic, sinó que a partir de llavors, naixeria el corrent musical més important que ha tingut mai Catalunya. Així, l’any 1961, un grup de joves músics formarien el grup que s’autodenominà els “Setze Jutges” on, Miquel Porter va tenir l’honor de ser-ne el número 1. Els més coneguts del grup són: Pi de la Serra, Guillermina Motta, Rafael Subirachs, però sobre tot Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach (autor de l’Estaca i la Gallineta)
Però no només van sortir els membres d’aquest grup. A Catalunya, a part dels citats n’hi van haver d’altres que també van tenir èxits molt significatius com Pere Tàpies (avui crític gastronòmic) Pau Riba, Joan Baptista Humet, Joan Isaac, Ramon Muntaner, Marina Rossell, Teresa Rebull (exiliada a la Catalunya del N), Sisa, Xesco Boix (que cantava cançons infantils) i també grups com la Trinca o el mallorquí Al Tall.
Al País Valencià dos joves pujaven amb molta empenta Ovidi Montllor d’Alcoi i sobre tot Raimon de Xàtiva (autor de “Al vent”), del que, gràcies al seu recital a l’Olímpia de París l’any 1966, va donar projecció internacional al moviment musical.
També a Espanya la cançó protesta sorgida com una forma d’oposició al règim de Franco va tenir els seus propis representats com ara l’asturià Víctor Manuel, l’aragonès Labordeta, el basc Patxi Andión, Luis Eduardo Aute, nascut a les illes Filipines o el valencià Paco Ibáñez.
Cada cantant tenia la seva pròpia estratègia a l’hora de burlar la censura que s’exercia a l’Espanya de l’època, amb lletres molt enginyoses i originals donant el significat desitjat, sovint de crítica exacerbada al règim. Encara que als censors, alguna d’aquestes lletres els hi passaven per alt, hi havia cançons que van estar prohibides durant molt de temps. En alguns concerts, a petició del públic, el cantant tocava el tema sense poder-lo cantar i era el públic qui cantava la lletra prohibida.
A les nostres terres no tinguérem la sort d’escoltar-los en directe massa sovint. Només de tant en tant, algú d’ells s’hi apropava a requeriment de grups de joves que, inspirats pel revolucionari maig del 68, volien veure restablertes les llibertats al nostre país.
A mi tot aquell moviment m’agafà massa jove. Quan els manifestants de la Sorbonne de Paris “prenien” el carrer el maig del 68, jo encara no havia fet els 11 anys.
Al primer recital que vaig assistir va ser a un de Lluís Llach a l’Aldea i al cap de poc temps vaig anar a escoltar a Raimon al casal de Tortosa, on recordo que no hi devíem de ser més de 20 persones, però el cantant de Xàtiva va estar magnífic. Però tal vegada el més emotiu va ser un de la Marina Rossell a la Galera. No recordo exactament l’any, devia de ser el 1986 o 1987, però si recordo que era estiu i va fer-se al recinte del Povet de Sant Vicent, un lloc emblemàtic per al poble i on durant molts d’anys es feien les revetlles de ball de les festes majors i també en altres dates assenyalades. Abans de l’actuació, a la placeta que hi ha al costat de l’entrada del recinte, s’hi van instal•lar unes paradetes de venda de pins, xapes i clauers amb motius catalanistes.
El darrer concert al que vaig assistir va ser farà un parell d’anys al local de la Lira. Va actuar Raimon i va rememorar tots els seus grans èxits. A diferència del que havia passat a Tortosa molts d’anys abans, el local estava ple de gom a gom d’un públic incondicional que, la majoria, feia molts anys que seguien la seva trajectòria.
Però l’aniversari de la Nova Cançó ha passat més aviat de puntetes al llarg de l’any, només se li ha dedicat el piromusical que tancà les barcelonines festes de la Mercè del passat mes de setembre.

L’ANÈCDOTA. L’any 1968, un grup de joves ampostins compromesos amb el catalanisme i les llibertats van decidir portar a l’Ovidi Montllor i fer un concert clandestí. Fou precisament en aquest concert on va cantar per primer cop en públic “La fera ferotge”, segons m’explicà Joan Gavaldà, qui fou el primer tinent d’alcalde d’Amposta una vegada restablerts els ajuntaments democràtics. No cal donar massa explicacions sobre de que anava el tema...