LES ESPINES DEL PP

No cal explicar que és una espina, perquè tots ho sabem. Però si us pareu a pensar, la paraula espina pot usar-se de diferents maneres i penso que cap de bona.
Així podem dir “un camí ple d’espines”, que voldria dir un “camí difícil”. O “actues com una espina”, que seria si fa o no fa que “actues amb l’ànim de fer mal”. Finalment, podríem dir: “Tinc una espina clavada”, que significa estar ressentit.
Al PP sé li podria dir, de forma un tant metafòrica, qualsevol de les formes. En el primer cas (el camí ple d’espines), seria el cas Gürtel que, encara que després de la convenció de Barcelona el vulguin domar per “mort i enterrat”, als tribunals segueix ben viu i, segurament, a mesura que aniran sortint les sentències o sé sàpiguen més coses (segurament encara no ha sortit tot), seran per al PP una altra espina al seu llarg camí cap a la presidència del govern.
El segon cas (actuar com un espina) seria la forma d’oposició que fa al govern de Zapatero. Una oposició molt negativa basada en la confrontació, la desqualificació i el catastrofisme.
Finalment, l’espina que tenen clavada és la del 13-M. Aquelles eleccions que van arribar presidides pels terribles atemptats de Madrid de l’11-M que va significar la derrota contra pronòstic de Zapatero davant Rajoy. Una derrota mai acabada de pair per part del PP, pels antics dirigents i pels renovats...
Avui he escoltat que els populars volen convertir el cas de l’Alakrana amb “l’11-M” dels socialistes. Ahir jo mateix ja ho comparava amb els del Prestige... Per cert, segons Rajoy, la Fernández de la Vega passarà a la història per la frase que va dir sobre el patró del vaixell segrestat, “acusant-lo de ser-ne el responsable del segrest.
Però Rajoy també passarà a la història per la forma que va definir la fuga del carburant del petrolier Prestige: “Son como unos hilitos minúsculos de plastelina”.
Quan el PP, ahir al Congrés, comparava l’11-M amb l’Alakrana, ho feia d’una forma molt interessada, com no podia ser d’una altra manera. Parlava de que després del atemptat, el PP va convocar a la ciutadania a manifestar-se.
En el meu cas, efectivament, una militant socialista em va enviar un missatge per a fer una casserolada davant de la seu de l’Ajuntament d’Amposta. I es va fer allí per manca de local del PP a la capital del Montsià. Però en aquells moments a mi no em calien gaires estímuls per a sortir al carrer. De fet ja feia uns quans anys que no només sortíem al carrer, si no que omplíem carrers sencers de ciutats coms Barcelona, Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les, etc. Em refereixo, evidentment, a les manifestacions en contra del PHN.
Però l’any 2003 estàvem molt farts del PP per la manera de governar i les mentides (com la del dia de la vaga general que la notícia era “que no hi havia vaga” quan mitja Espanya estava al carrer)
Però el “súmmum” de les mentides van arribar després de l’11-M. Voler inculpar els fets a algú que no els havia comés, només perquè sabien que els podria afectar electoralment, era una maniobra que es pot fer des d’un partit polític, però mai des del govern espanyol. I així els va anar...

L'ALAKRANA

Primer que tot, felicitar-nos tots pel feliç desenllaç del tonyinaire Alakrana després de 47 dies de segrest per part de pirates somalís.
En segon lloc, recordar-vos que durant aquest temps, que per alguns s’ha fet molt més llarg que per a altres (em refereixo als tripulants i als familiar, amics i coneguts) no he escrit ni una sola línia parlant del segrest, ni tant sols l’he esmentat una sola vegada.
Hi ha coses que cal valorar-les quan toca i depenent de com s’acaba.
Potser sí que recordareu que només fa uns dies quan parlava del cas de la gossa que va ser confosa per una lleona prop de la Sénia, deia que si els que van dir que havien vist un felí, no ho haguessin anunciat així, no hi hauria hagut cas.
En el cas de l’Alakrana passa una cosa molt semblant. Quin va ser l’origen? El secrets del vaixell per part dels pirates... Però per on navegava l’embarcació? Segons es va poder saber, per fora del límit de les aigües que es consideren segures. Per tant, el primer culpable seria el patró del tonyinaire basc.
I si en voleu una “segona” tassa, us convido a llegir l’article que publicava el Periódico d’ahir signat per Juan Zamora Terrés titulat “Seny davant la pirateria” (quan l’autor va escriure l’article encara no sé sabia el desenllaç del segrest) I subtitula: “Per un salari irrisori, sense protecció social de cap mena, els tonyinaires embarquen natius joves”. També en té la culpa el govern?
Després, si les coses s’han fet bé o no. Si el govern ha gestionat bé tota aquesta “crisi”, això són coses que per a valorar-les s’ha de tenir tota la informació. I penso que hi ha molt pocs que poden dir que saben tot el que ha passat d’una manera puntual. La resta són especulacions.
També passa una mica com la gestió de la crisi econòmica. Tothom sap que hi ha crisi. La majoria es veuen en autoritat d’afirmar que “no s’estan prenent les mesures més adients”... Però, quines són aquestes mesures? Com s’hauria pogut acabar abans amb la crisi de l’Alakrana? Per la força? Recordo que els pirates anaven armats i amenaçaven de matar a la tripulació...
Avui el Periódico publica una àmplia informació sobre els segrestos produïts a la costa de Somàlia i una cosa m’ha cridat l’atenció: Actualment hi ha 13 vaixells encara en mans dels pirates dels 35 que se n’han segrestat aquest any! Es de suposar que els altres porten bandera d’altres països. També allí, l’oposició, ha estat en contra del govern com ho ha estat aquí el Partit Popular?
Siguem clars. El PP està fent tot el possible per erosionar el govern. En aquest cas o en d’altres o en els que vindran en un futur. El PP voldria que el cas Alakrana es convertís amb el cas Pretige, el petrolier amb bandera de Mònaco que s’enfonsà davant de la costa gallega l’any 2002. Però la solució del Pretige només era cosa del govern, no hi havia interferències externes!
Malgrat tot, recordar que la ciutadania gallega va “agrair” la gestió que va fer el PP amb el tema del petrolier tornant-los a votar de forma majoritària.
Passarà el mateix amb el PSOE i l’Alakrana?
Algú s’ho hauria de fer mirar!

(La foto es publica a la pàgina web del Periódico)

LES VEUS DEL PAMANO

Segurament entre diumenge i ahir mateix, molts de vosaltres poguéreu veure la minisèrie de televisió “Les veus del Pamano” basada en la novel•la de Jaume Cabré.
Els fets passen en un petit poble, suposadament de la Vall d’Aran anomenat Torena, prop del riu Pamano, durant els anys de la postguerra que, també, coincidien amb els darrers anys de la Segona Guerra Mundial.
L’alcalde del poble (i jefe local del Movimiento) era un falangista cridat per la terratinenta local (anomenada “la Senyora”) per a que es revengés dels qui van matar el seu pare i el seu germà.
Com el poble era a tocar dels Pirineus, no hi podien faltar els maquis, alguns d’ells amb fortes vinculacions amb el poble. L’altre protagonista és el mestre que arribà al poble com a primera destinació i que no havia fet la guerra perquè estava malalt i per tant, desconeixia la seva crueltat.
Pel què jo sé, els fets reflecteixen de forma prou veraç la manera de viure en un petit poble lluny d’una gran ciutat.
Ahir mateix ho vaig poder comprovar al parlar del tema amb Joaquín, un amic amb qui vaig anar a donar un vol. Ells és una mica més gran que jo i, potser dels anys 1943 i 1944, en que passen els fets, no se’n recordi gaire, però d’uns anys més tard on, les coses, encara no havien canviat gaire.
L’any 1957, quan jo vaig néixer, les cartilles de racionament ja no existien, però els alcaldes seguien sent els “jefes locals del Movimiento" i el 20-N és commemorava la mort del ideòleg del feixisme espanyol José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador Miguel Primo de Rivera, i es cantava el “Caralsol” davant de l’església on hi havia la famosa inscripció: “Caidos por Dios y por España. ¡Presentes!” i també s’hi posava una corona de llorer amb unes roses roges. A la Galera, on jo vaig néixer, era dels pocs pobles on no hi havia la llista de difunts que van morir combatent amb el bàndol republicà, però normalment, era així.
Els que sí que hi havia eren els pisos per als mestres. Eren a la casa consistorial. A la planta baixa estaven les escoles: les nenes a la part dreta (a la part de la façana principal les més grans i a la part de baix les més petites) I al costat esquerre els nens i la mateixa distribució. Els pisos dels mestres estaven al segon pis. A classe, a diferència del que passava a la sèrie d’ahir, ens feien parlar castellà (fins i tot quan volíem anar al lavabo) I un cop a la setmana (crec recordar) venia el capella del poble (mossèn Antonio) a parlar-nos de religió i un cop al mes, un dissabte pel matí, anàvem a l’església.
Vaig tenir un mestre quan ja vaig passar a la classe dels grans, que es deia D. Francisco. Era fill de la veïna població de Santa Bàrbara. Segons el meu pare era un republicà convençut i va estar molts d’anys abans no va poder exercir la seva professió. El meu pare recordar haver-lo vist llaurar amb un matxo. Finalment, va tenir que jurar “las Leyes Fundamentales del Estado”, una mena de constitució feta a mida per als governants i els seus adeptes de l’època.
En quan al tema de les denúncies que es feien per apropiar-se de les terres del denunciat, cal suposar que en molts de llocs devia de ser així. Sense donar-ne gaires pistes, una vegada un amic meu va ensenyar-me una motxilla plena de denuncies fetes acabada la guerra pels “guanyadors”. N’hi havia un bon grapat. El poble en qüestió era d’aquestes comarques i el meu amic, que ho va treure del arxiu de forma “clandestina”, va fer-se’n fotocòpies. Com és una persona assenyada, va dir-me i ho ha complit, que mai en faria la més mínima divulgació. En paraules d’ell: “Sí això és fes públic, al poble hi tornaria haver una altra guerra civil”.

MANCA DE COMPETITIVITAT

Crec que és un mal endèmic d’aquest país la manca de competitivitat. No pot ser que hi hagin coses que es demoren incomprensiblement sense causa justificada que així ho justifiqui.
Us en posaré un exemple molt gràfic. A casa nostra es va trencar la pica de vidre d’un dels lavabos. La meva dona truca al lampista que es presenta un dia a casa amb diversos catàlegs de piques i altres complements per a la llar. Després de l’àrdua tasca d’escollir-ne un (cal mirar color, mida, preu, etc.), n’escolli’m un que, amb prestesa, el lampista demana (com n’hi ha tants, difícilment es sol tenir en estoc)
Finalment arriba i un dia els operaris venen a casa a instal•lar-lo. Una vegada col•locat, la meva dona observa que hi ha dues petites esquerdes, la qual cosa posa en coneixement del titular de l’empresa que, després de vindre a comprovar-ho, demana que es desinstal•li i que se’n demani un altre. Ens diu que trigarà unes 3 setmanes!
No ho sabria dir amb seguretat, però crec que finalment han estat 5!!
És normal que una pica de lavabo trigui 5 setmanes en arribar? D’on l’ha porten?
En aquest país manca, com he dit abans, competitivitat (o eficàcia, si ho preferiu) Així no és d’estranyar que, a part d’altres condicionants, algunes empreses acabin marxant a d’altres països (empreses de capital estranger, però també d’aquí)
Un país que té una de les taxes d’atur més grans d’Europa no es pot permetre “luxes” així. L’altre dia us deia que una “mesura” anti-crisi és obrir nous bars i és que en aquest tema, els espanyols (també els catalans) sí que estem al cap dels països europeus.
Potser, algú (i perdoneu, ara no sé ben bé qui –govern, sindicats, empresaris-) caldria incentivar els treballadors per a que fossin molt més competitius a l’hora de realitzar les feines a tots nivells i de tots els àmbits.
Només així podrem competir amb els països més capdavanters d'Europa i del món.