EL MAL ENDÈMIC DE L’AGRICULTURA

Dissabte passat hi va haver a Madrid una gran manifestació d’agricultors (pagesos a Catalunya) on es demanava un preu just per als seus productes.
No fa gaires setmanes també a Reus, els productors d’avellana demanaven el mateix i fins i tot van acabar a cops amb els Mossos d’Esquadra.
Si els preus en origen segueixen tan baixos i dintre d’uns anys s’acaben els ajuts que dóna la UE, probablement moltes explotacions s’abandonaran. De fet ara ja passa. L’altre dia mon pare, un pagès de tota la vida, va passar per Campredó i va poder veure un gran percentatge de terres abandonades. Ell el va xifrar en un 80 %!
És evident que els preus (sempre parlo en origen o sigui el que sé li paga al pagès) s’han mantingut estables o fins i tot s’han abaixat respecte a anys precedents. Així passa per exemple amb la garrofa que s’està pagant al mateix preu que a la dècada dels anys 80.
Tampoc es tracta de posar preus abusius però caldria buscar un cert equilibri entre el preu de venda i el que arriba al mercat o a la botiga de barri que és el que paga el consumidor final.
Quan mon pare era menut, anava a plegar olives (i no es considerava explotació infantil...) i li pagaven 4 pessetes al dia. A les dones un duro. El càntir d’oli (mesura usada a les nostres comarques que equivalia si fa o no fa a 10 litres) el pagaven a 48 o 50 duros. Podeu fer ràpidament els càlculs per veure quants jornals pagava el propietari de l’explotació per la venda d’un sol càntir. Així no és d’estranyar que mots gent fossin atrevits i fessin l’estraperlo portant-lo a vendre a ciutats com Barcelona arriscant-se a que els agafés la Guardia Civil.
El què és evident és que entre el pagès i el consumidor passa per diverses mans: els intermediaris. A més cal afegir-li altres costos addicionals com són el transport, el rentat, la transformació, l’envasat, etc. (depenent del producte en qüestió) Però sovint, els costos addicionals que s’han d’anar afegint al producte, son molt més elevats que sé li paga al pagès i que ha tingut que emprar molt més temps fins que no ha arribat l’hora de la collita. Quan jo era menut, es contava una anècdota d’un pagès que dintre d’un enciam va posar un paperet amb el preu que l’havia venut i una adreça per a que el consumidor l’informés del preu que l’havia pagat. El sobre cost era elevadíssim.
El cooperativisme del segle XX va voler donar solució al constant increment de costos. Les Terres de l’Ebre i totes les limítrofes son zones en les que destaquen els minifundis. Es a dir, petites explotacions agràries en mans de molt pagesos, en contrapartida amb els latifundis que són grans extensions només en mans d’uns pocs. Les cooperatives pretenien agrupar els pagesos, sovint del mateix poble per donar-los solucions als problemes de transformació i distribució. Però quasi sempre s’han quedat a mitges, ja que de la distribució quasi sempre l’ha seguit fent l’intermediari.
O sigui que per a mi, el mal endèmic de l’agricultura és la figura del intermediari.
Una anècdota. L’altre dia va visitar-nos el conseller Llena i es va organitzar un dinar al restaurant la Creu del Coll de Freginals. En acabar, un dels assistents, familiar de la meva dona, s’apropà a mi i em va demanar que solucionéssim el problema dels preus agraris. Quan li vaig respondre que calia suprimir els intermediaris, em va contestar: “Sí home, ara que ho sóc jo!”.
I per acabar un acudit de Forges dels anys 80. Un lladre atraca pel carrer a un vianant: La bossa o la vida”. I l’altre li respon: “No facis tonteries “matxo” que sóc intermediari!”. I el lladre acaba dient: “Perdó, mestre”.

EL CAS PALAU I AMPOSTA

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)


Quan el passat mes de juliol va esclatar a Barcelona el que es coneix popularment com el “Cas Palau”, la societat catalana en general es va sobresaltar de cop.
El Palau de la Música Catalana és un edifici modernista obra del arquitecte Doménech i Montaner y tot un símbol al camp de la música i de les arts. La seva bellesa és extraordinària i per això va ser mereixedor l’any 1997 del títol atorgat per la UNESCO de “patrimoni de la humanitat”.
La Fundació Palau de la Música Catalana - Orfeó Català és l’entitat que s’encarrega de la seva gestió i vigila pel seu bon funcionament.
Entre el 1990 i el juliol de 2009, el seu president va estar Fèlix Millet (net de qui va ser un dels fundadors de l’Orfeó Català) que, per aquest motiu, va ser reconegut amb les més altes condecoracions, com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya o la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona.
Però quan la policia va entrar sense previ avis a les dependències del Palau, tothom va intuí que alguna cosa greu passava.
Millet va reconèixer ràpidament la seva implicació en el desviament de fons en un intent de sortir-ne el millor parat possible. Però dels 3 milions d’euros que va acceptar que havia sostret, les investigacions posteriors eleven la xifra fins a 23!
Entre els diners que van sortir, diguem-ne de forma irregular, destaquen els més de 72.000 euros que Millet va donar al avui “convergent” Àngel Colom, suposadament per a liquidar els seu anterior partit, el Partit per a la Independència (PI) i els 630.000 que fa donar per a foment de la música (!) a la fundació Trias Fargas, estretament vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya. A més a més de tots els que va destinar a pagar despeses personals: reformes immobiliàries, fastuosos viatges, etc.
Entre els anys 1997 i 2004, l’ajuntament d’Amposta va signar tres convenis amb el Palau de la Música Catalana. Al primer conveni, de 4 anys de durada, l’ajuntament, es comprometia a pagar 1 milió de pessetes a canvi de que, de forma alternativa i un cop a l’any, les bandes de música locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica) anessin a fer un concert al Palau a més d’altres contraprestacions. El primer conveni es va renovar per un període de 4 anys més i al finalitzar aquest encara se’n signà un altre i, cada vegada, es pujava una mica l’import que havia de pagar el nostre ajuntament. Fins i tot es va arribar a apadrinar un tub de l’orgue quan aquest va ser reparat per un import de 3.000 euros. En total van sortir de les arques de l’ajuntament més de 69.400 euros (o sigui, més 11 milions i mig de pessetes), una quantitat prou significativa...
Per aquests motius, el grup municipal del PSC va decidir presentar una moció al ple de l’ajuntament del mes d’octubre passat on es demanaven tres coses: dels actuals gestors del Palau un certificat que digués que, efectivament, els diners van ser ingressats als seus comptes; dels serveis tècnics de l’ajuntament que elaboressin un informe sobre el grau de compliment del conveni, ja que es tenen indicis fundats de que no es van portar a terme totes les actuacions per part del Palau; i, finalment, en el cas de creure-ho oportú, es presentés l’ajuntament com a part implicada en el procediment obert contra els antics dirigents per apropiació indeguda, falsedat documental, etc. (Darrerament se’ls ha acusat de malversació de diners públics)
Una qüestió tant simple i tan normal com això, va generar un gran enrenou només fer-se pública la moció que s’anava a presentar. Les reaccions de l’equip de govern i d’altres persones com la presidenta d’una banda de música local (amb carnet de CDC) van ser desmesurades i fora de context, ja que van involucrar, sense que ningú les esmentés abans, les bandes de música de la ciutat.
En arribar el ple del dilluns, es van poder veure seguts als bancs del públic alguns edils que formaven part de l’equip de govern que va signar els convenis per veure de prop com es desenvolupava l’exposició de la moció i els diferents torns de rèplica.
Però l’equip de govern estava massa enrocat i gens predisposat en voler consentir una cosa tan elemental com “donar comptes” a un dels grups de l’oposició. És veritat que l’alcalde va mostrar una carpeta plena de documents (suposadament, ja que no va mostrar el seu contingut), però no era el que es demanava a la moció, ja que, per exemple, que els més de 69 mil euros que l’ajuntament havia enviat a la fundació, només els nous gestors podien certificar que els diners s’haguessin ingressat als comptes de la fundació Palau de la Música-Orfeó Català.
Digui el que digui l’equip de govern i usi els arguments que vulgui, la sensació que dóna des de fora és que alguna cosa volen amagar. No és lícit en democràcia que l’oposició pugui demanar comptes als qui governen? Potser en democràcia sí, però a l’ajuntament d’Amposta, no!
Tan mateix sorprèn l’actitud de l’altre grup de l’oposició (ERC) que també hi va votar en contra al•legant que hi havia altres mecanismes per a demanar-ho i que, el Cas Palau només investigava a partir de 2003 i els convenis bilaterals firmats eren, en la seva majoria anteriors.
Curiosos arguments. És increïble que un grup de l’oposició que també presenta mocions als plens i que mai, des del nostre partit, sé li ha qüestionat el sentit o la intencionalitat de cap de les seves, ara vulgui donar-nos lliçons de com hem d’actuar. Cal afegir que durant la intervenció, la portaveu d’ERC, va faltar a la veritat, ja que les investigacions de la fiscalia es remunten a l’any 2000 amb la possibilitat de poder, fins i tot, investigar anys anteriors.

(La fotografia es va publicar al Diari de Tarragona)

EL QUE EL COS ET DEMANA

Ahir, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura va manifestar: “El TC està deslegitimat pel que ha fet, està deslegitimat per fer la sentència de l’Estatut i ha de dimitir en bloc”. El President Montilla els va desautoritzar ràpidament: “Les declaracions de Saura les ha fet no fruit d’una posició del Govern sinó que suposo, com a president d’ICV”. Altres polítics també van dir la seva i les opinions van ser dispars, segons el color polític de qui lles manifestava.
I és que en el món de la política (i sobre tot quan ocupes llocs de responsabilitat) s’ha d’anar molt en compte del que dius i com ho dius. Per a que m’entengueu, una cosa “és que et demana el cos” i l’altra ben diferent el missatge que vols fer arribar a la ciutadania.
De vegades, si fessis el que “el cos et demana”, faries com el llibre de Stieg Larsson, agafaries un misto i calaries foc allí on calgués.
El tema de l’Estatut ja fa ser molt feixuc durant l’elaboració i posterior debat parlamentari. A sobre, el PP el porta davant del Tribunal Constitucional i ja hi som al “lio”! Anys d’espera per a que ses senyories arriben a un veredicte. Què si Catalunya és o no nació... Què si aquella competència toca o no toca.
Però la solució no passa per la dimissió del membres del Tribunal Constitucional. La solució, per a mi, passa per una reforma profunda de dit tribunal. Imaginem-nos per un moment que la sentencia sobre un determinat aspecte de l’estatut sigui que “no” per 5 a 4. On està la línia que separa el “sí” del “no”. Perquè si hi ha quatre magistrats que penses que és constitucional i cinc que no, tots 9 tenen arguments de pes, suposo jo, per justificar el sentit del seu vot.
El TC està massa encarcarat i ja dues coses que, a la meva manera d’entendre, fan que en temes, diguem-li, polèmics, els costa massa arribar a una solució de consens. El primer és que, els seus membres, depenent massa dels partits polítics que els han “col•locat”. “Si he segut elegit pel PP –i per tant, sóc conservador- voto en contra de l’Estatut”. I segon, el bloqueig existent a l’hora de renovar els membres. Si la memòria no em falla, de la darrera composició, dos són morts i un altre (per cert, progressista) va estar recusat pel PP. I com als populars ja els hi va bé aquesta situació, no en faciliten la renovació ja que requereix les 3/5 parts de la cambra i com que per a poder-los canviar es fa imprescindible la voluntat del PP, està bloquejada.
Després encara els hi ha que diuen que és igual que a Madrid governi el PP o el PSOE. En alguns aspectes pot sembla ben bé igual, però si mirem els fons de les qüestions (i/o polítiques) veurem diferències abismals. Potser per això siguin dos partits que es porten prou malament entre ells (llevat excepcions puntuals i que també es donen en altres partits)
Per tant, els cos em demana foc, però m’aguanto! Ves quin remei!!

I QUÈ PASSARIA SI EL MÓN S’ACABÉS DEMÀ?

La pregunta no arriba a ser ni hipòtesi. Però segurament tothom ha pensat més d’una vegada que és el que faria si, efectivament, sabéssim que la fi del món arribaria en una data propera.
I què passaria si un dia s’acaben els bous? (Entenem per “bous” l’espectacle que es fa a molts dels nostres pobles i que tenen a aquesta bèstia com a protagonista principal)
Ho dic perquè avui he llegit a la Veu de l’Ebre el següent titular: “El parlament podria debatre abans d’acabar l’any la prohibició de les festes amb bous”. Efectivament, una plataforma en defensa dels animals (Prou), va presentar una Iniciativa Legislativa Popular (crec que a Catalunya és necessiten més de 30.000 signatures) per a que es deixen de fer tant curses de braus com les coneguts bous o correbous.
Alguns pobles de les nostres comarques haurien de canviar de forma substancial els programes de les festes majors.
Posem per cas un dels pobles que més activitats amb bous fan: Amposta. La presència dintre del programa de les festes majors és considerable. A més de les 5 o 6 tardes amb correbous que es programen, hi ha que sumar-hi els 3 bous capllaçats del dia de la vespra més els nombrosos bous embolats (entre 17 i 23 repartits entre diversos dies de la festa major)
Això significaria per a la regidoria de Cultura i Festes un mal de cap afegit. “Contraprogramar” un alt percentatge del programa amb noves activitats seria tot un repte. Sobre tot, com “s’ocuparien” les tardes de bous, ja que a Amposta, l’assistència a aquest tipus d’actes supera les 3.000 persones i, si ja per a la resta, no hi ha programes alternatius, llavors es veurien amb la necessitat de programa actes multitudinaris per a donar una solució a tot aquest públic.
No sé si des de l’Ajuntament d’Amposta s’havien plantejat mai aquesta qüestió, però, a partir d’ara, de ben segur que hi hauran d’anar pensant.
La improvisació, per aquest casos, no sol ser una bona companya de viatge.
De totes formes, penso, caldria, des del Parlament de Catalunya mirar de trobar una solució, al menys, en el cas dels correbous i els bous capllaçats, no tant amb els embolats que són “tradicionals” des de fa només unes dècades.
Però les altres dues modalitats estan molt arraigades a les nostres terres i formen part del costumari popular. Si estigués documentat, segurament, la tradició dels bous seria uns centenars d’anys anteriors a la nostra era.