CATALUNYA NO ÉS EUSKADI

Darrerament tothom pareix que vulgui fer circular el rumor de que el PSC i el PPC podrien arribar a un pacte postelectoral per governar plegats Catalunya. Primer ho va dir Joan Puigcercós i avui l’Oriol Pujol (l’hereuet) ha volgut sortir-ne al pas de unes manifestacions fetes pel President Montilla que també és, recordem-ho, el primer secretari dels socialistes Catalans.
Avui Montilla ha vingut a dir que “de cap manera hi haurà un pacte entre el PSC i els populars catalans” i ha afegit que el mateix li agradaria sentir a dir a Mas.
Mentre que “l’hereuet” li ha replicat dient-li que també ho deia Patxi López al País Basc i va acabar-hi pactant.
Tal com dic al títol d’aquesta entrada, Catalunya (afortunadament) no és Euskadi. Per al bo (el País Basc en té molt de bo, però nosaltres també) i per al dolent. El pitjor que té el Euskadi és la banda terrorista ETA i tot el món que l’envolta.
Per a què hi hagués un pacte entre el PSC i el PP primer caldria que tots dols partits, plegats, sumessin. Per a que això sigui possible entre tots dos haurien que sumar, al menys, 68 diputats) En aquests moments, en una hipotètica suma, arriben a 57. O sigui que els hi hauria d’anar molt bé per a guanyar-ne entre els dos 10 diputats...
El govern d’Entesa suma 70. O sigui, ens hi sobren dos.
Si fem els números d’una altra manera, una hipotètica suma entre CiU (48) i PPC (14), arriben fins a 62. Si tenim en compte les enquestes favorables que té en aquest moments CiU, podrien arribar a conformar una majoria am els populars.
Sobre el pacte del País Basc, ho he dit moltes vegades: “No m’agrada, però l’accepto”. No m’agrada, senzillament perquè és un pacte antinatural entre un partit extremista (al menys respecte al PP estatal) de dretes i un socialista que, han estat rivals a Espanya durant les darreres dècades. Però la meva justificació sempre ha estat la mateixa: Són els únics partits que han sofert la barbàrie d’ETA en les seves pròpies “carns”. I això, vulgueu que no, va comptar molt a l’hora de voler acaba amb un “règim nacionalista” que no aportava solucions al terrorisme, és més, de vegades, fins i tot el justificava.
Més diferències. Mentre a Catalunya ICV-EUA (amb 12 escons actualment al Parlament català) ha dit sempre per activa i per passiva que no pactaria mai ni amb CiU ni amb el PP, els comunistes Bascos (Ezker Batua- Berdeak) ha governat juntament amb el Partit Nacionalista Basc i amb Eusko Alkartasuna (una escissió del PNB)
També és cert que entre els partits nacionalistes d’aquí i d’allí hi ha diferencies substancials. El PNB és un partit, comparativament parlant, més proper a UDC (la U de CiU), mentre que Eusko Alkartasuna estaria molt més proper a Esquerra Republicana.
Però és normal què quan falta un any per a les eleccions catalanes tots els partits facin servir les estratègies que pensin millor els podran beneficiar a l’hora d’esgarrapar vots de l’electorat. Per això es poden escoltar tota mena de disbarats. Però la majoria de les coses que es diuen, a l’hora de la veritat no s’acabaran complit. Només quan s’acabi el recompte del vots la nit electoral es podrà especular amb més o menys raonaments quins podran ser els pactes futuribles per a governar el nostre petit país. Però el que si sabrem, sense cap dubte, serà el que no són possibles, encara que només sigui per qüestions d’aritmètica.
Per cert... I CDC a quin partit basc es podria semblar? Jo no en tinc cap dubte: al PP. Un partit nacionalista de dreta i que quan està a l’oposició no aporta res de positiu. Així s’entén com el pacte més natural sigui en de CiU i el PP. No seria la primera vegada...

MAS, MÉS I EL PP SEMPRE MENYS

Durant l’homenatge que sé li va fer a Ernest Lluch en el novè aniversari del seu assassinat en mans de la banda terrorista ETA (al que m’hi sumo des d’aquí del meu blog), el President Montilla va llençar un seriós advertiment al Tribunal Constitucional (TC) pel retard que porta en la resolució del recurs que va presentar el PP sobre diversos aspectes del seu articulat. Entre altres coses va dir que “La Constitució no ha de servir per a retallar l’Estatut” (portada del Periódico d’ahir dilluns) Efectivament, una norma bàsica com és l’Estatut de Catalunya (amb rang de llei orgànica), referendada en referèndum pel poble de Catalunya, avalada per les dues cambres i “garantida” pel president del govern espanyol, no pot sofrir cap mena de retallada. Com deia el mateix Periódico d’ahir, “El bloc conservador defensa postures preconstitucionals”.
Mentre els dos partits que, juntament amb el PSC (el partit del President) formen part del govern (ERC i ICV-EUA), es mostraven conformes amb l’actitud de Montilla, el cap de l’oposició i líder de CiU Arturo Mas, en lloc de sumar-s’hi, en demana més. “Mas planteja un front unitari si el TC tomba l’Estatut” titula el Periódico d’avui. És què si CiU és suma al govern no es fa un front comú? Perquè pel que fa al PPC i Ciutadans, millor no comptar en ells, ja que ells tampoc estan er la feina de “pressionar” al TC per a que adopti una postura favorable i sense més demores.
També demana Mas en el cas de que l’Estatut sofreixi una retallada “el concert econòmic i la gestió de totes les infraestructures” (cal suposar que també hi estaria inclosa la gestió del aeroport del Prat)
El PPC, lluny de fer cap gest que pugui significar demanar alguna cosa pel bé de Catalunya, es limita a demanar al President Montilla que “acati la decisió del TC”.
En un estat de dret, on com tothom sap hi ha tres poders, caldria que cap d’ells interferís amb els altres, però això és quasi que impossible. El segon poder, el legislatiu, depèn massa del primer, l’executiu i ja no parléssim del tercer, el judicial on el TC demostra dia sí i dia també (o sentència sí i sentència també) que les decisions es prenen pensant massa amb els respectius partits que els han nomenat per al càrrec. El TC, com deia no fa gaires dies, caldria que patis una reestructuració i que els seus membres prenguessin les decisions atenent més a raons jurídiques que no polítiques. Malgrat tot, la majoria del polítics acaten, encara que molts de cops no les comparteixen, les decisions dels jutges i tribunals de justícia.
Però el PP sorprèn cada dia posant en dubte l’estat de dret i, per molt que insisteixin, resistint-se a acatar les sentències judicials.
Un exemple clar és l’ús del programa SITEL que ha servit per a que la policia donés captura a delinqüents i terroristes i que ha estat avalat pel Tribunal Suprem i que el PP pretén desprestigiar i fins i tot “il•legalitzar” en un intent d’anular tot el procés Gürtel que imputa a bona part de la seva cúpula directiva sobre tot a les comunitats de València, Madrid i Castella Lleó.

EL MAL ENDÈMIC DE L’AGRICULTURA

Dissabte passat hi va haver a Madrid una gran manifestació d’agricultors (pagesos a Catalunya) on es demanava un preu just per als seus productes.
No fa gaires setmanes també a Reus, els productors d’avellana demanaven el mateix i fins i tot van acabar a cops amb els Mossos d’Esquadra.
Si els preus en origen segueixen tan baixos i dintre d’uns anys s’acaben els ajuts que dóna la UE, probablement moltes explotacions s’abandonaran. De fet ara ja passa. L’altre dia mon pare, un pagès de tota la vida, va passar per Campredó i va poder veure un gran percentatge de terres abandonades. Ell el va xifrar en un 80 %!
És evident que els preus (sempre parlo en origen o sigui el que sé li paga al pagès) s’han mantingut estables o fins i tot s’han abaixat respecte a anys precedents. Així passa per exemple amb la garrofa que s’està pagant al mateix preu que a la dècada dels anys 80.
Tampoc es tracta de posar preus abusius però caldria buscar un cert equilibri entre el preu de venda i el que arriba al mercat o a la botiga de barri que és el que paga el consumidor final.
Quan mon pare era menut, anava a plegar olives (i no es considerava explotació infantil...) i li pagaven 4 pessetes al dia. A les dones un duro. El càntir d’oli (mesura usada a les nostres comarques que equivalia si fa o no fa a 10 litres) el pagaven a 48 o 50 duros. Podeu fer ràpidament els càlculs per veure quants jornals pagava el propietari de l’explotació per la venda d’un sol càntir. Així no és d’estranyar que mots gent fossin atrevits i fessin l’estraperlo portant-lo a vendre a ciutats com Barcelona arriscant-se a que els agafés la Guardia Civil.
El què és evident és que entre el pagès i el consumidor passa per diverses mans: els intermediaris. A més cal afegir-li altres costos addicionals com són el transport, el rentat, la transformació, l’envasat, etc. (depenent del producte en qüestió) Però sovint, els costos addicionals que s’han d’anar afegint al producte, son molt més elevats que sé li paga al pagès i que ha tingut que emprar molt més temps fins que no ha arribat l’hora de la collita. Quan jo era menut, es contava una anècdota d’un pagès que dintre d’un enciam va posar un paperet amb el preu que l’havia venut i una adreça per a que el consumidor l’informés del preu que l’havia pagat. El sobre cost era elevadíssim.
El cooperativisme del segle XX va voler donar solució al constant increment de costos. Les Terres de l’Ebre i totes les limítrofes son zones en les que destaquen els minifundis. Es a dir, petites explotacions agràries en mans de molt pagesos, en contrapartida amb els latifundis que són grans extensions només en mans d’uns pocs. Les cooperatives pretenien agrupar els pagesos, sovint del mateix poble per donar-los solucions als problemes de transformació i distribució. Però quasi sempre s’han quedat a mitges, ja que de la distribució quasi sempre l’ha seguit fent l’intermediari.
O sigui que per a mi, el mal endèmic de l’agricultura és la figura del intermediari.
Una anècdota. L’altre dia va visitar-nos el conseller Llena i es va organitzar un dinar al restaurant la Creu del Coll de Freginals. En acabar, un dels assistents, familiar de la meva dona, s’apropà a mi i em va demanar que solucionéssim el problema dels preus agraris. Quan li vaig respondre que calia suprimir els intermediaris, em va contestar: “Sí home, ara que ho sóc jo!”.
I per acabar un acudit de Forges dels anys 80. Un lladre atraca pel carrer a un vianant: La bossa o la vida”. I l’altre li respon: “No facis tonteries “matxo” que sóc intermediari!”. I el lladre acaba dient: “Perdó, mestre”.

EL CAS PALAU I AMPOSTA

(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)


Quan el passat mes de juliol va esclatar a Barcelona el que es coneix popularment com el “Cas Palau”, la societat catalana en general es va sobresaltar de cop.
El Palau de la Música Catalana és un edifici modernista obra del arquitecte Doménech i Montaner y tot un símbol al camp de la música i de les arts. La seva bellesa és extraordinària i per això va ser mereixedor l’any 1997 del títol atorgat per la UNESCO de “patrimoni de la humanitat”.
La Fundació Palau de la Música Catalana - Orfeó Català és l’entitat que s’encarrega de la seva gestió i vigila pel seu bon funcionament.
Entre el 1990 i el juliol de 2009, el seu president va estar Fèlix Millet (net de qui va ser un dels fundadors de l’Orfeó Català) que, per aquest motiu, va ser reconegut amb les més altes condecoracions, com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya o la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona.
Però quan la policia va entrar sense previ avis a les dependències del Palau, tothom va intuí que alguna cosa greu passava.
Millet va reconèixer ràpidament la seva implicació en el desviament de fons en un intent de sortir-ne el millor parat possible. Però dels 3 milions d’euros que va acceptar que havia sostret, les investigacions posteriors eleven la xifra fins a 23!
Entre els diners que van sortir, diguem-ne de forma irregular, destaquen els més de 72.000 euros que Millet va donar al avui “convergent” Àngel Colom, suposadament per a liquidar els seu anterior partit, el Partit per a la Independència (PI) i els 630.000 que fa donar per a foment de la música (!) a la fundació Trias Fargas, estretament vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya. A més a més de tots els que va destinar a pagar despeses personals: reformes immobiliàries, fastuosos viatges, etc.
Entre els anys 1997 i 2004, l’ajuntament d’Amposta va signar tres convenis amb el Palau de la Música Catalana. Al primer conveni, de 4 anys de durada, l’ajuntament, es comprometia a pagar 1 milió de pessetes a canvi de que, de forma alternativa i un cop a l’any, les bandes de música locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica) anessin a fer un concert al Palau a més d’altres contraprestacions. El primer conveni es va renovar per un període de 4 anys més i al finalitzar aquest encara se’n signà un altre i, cada vegada, es pujava una mica l’import que havia de pagar el nostre ajuntament. Fins i tot es va arribar a apadrinar un tub de l’orgue quan aquest va ser reparat per un import de 3.000 euros. En total van sortir de les arques de l’ajuntament més de 69.400 euros (o sigui, més 11 milions i mig de pessetes), una quantitat prou significativa...
Per aquests motius, el grup municipal del PSC va decidir presentar una moció al ple de l’ajuntament del mes d’octubre passat on es demanaven tres coses: dels actuals gestors del Palau un certificat que digués que, efectivament, els diners van ser ingressats als seus comptes; dels serveis tècnics de l’ajuntament que elaboressin un informe sobre el grau de compliment del conveni, ja que es tenen indicis fundats de que no es van portar a terme totes les actuacions per part del Palau; i, finalment, en el cas de creure-ho oportú, es presentés l’ajuntament com a part implicada en el procediment obert contra els antics dirigents per apropiació indeguda, falsedat documental, etc. (Darrerament se’ls ha acusat de malversació de diners públics)
Una qüestió tant simple i tan normal com això, va generar un gran enrenou només fer-se pública la moció que s’anava a presentar. Les reaccions de l’equip de govern i d’altres persones com la presidenta d’una banda de música local (amb carnet de CDC) van ser desmesurades i fora de context, ja que van involucrar, sense que ningú les esmentés abans, les bandes de música de la ciutat.
En arribar el ple del dilluns, es van poder veure seguts als bancs del públic alguns edils que formaven part de l’equip de govern que va signar els convenis per veure de prop com es desenvolupava l’exposició de la moció i els diferents torns de rèplica.
Però l’equip de govern estava massa enrocat i gens predisposat en voler consentir una cosa tan elemental com “donar comptes” a un dels grups de l’oposició. És veritat que l’alcalde va mostrar una carpeta plena de documents (suposadament, ja que no va mostrar el seu contingut), però no era el que es demanava a la moció, ja que, per exemple, que els més de 69 mil euros que l’ajuntament havia enviat a la fundació, només els nous gestors podien certificar que els diners s’haguessin ingressat als comptes de la fundació Palau de la Música-Orfeó Català.
Digui el que digui l’equip de govern i usi els arguments que vulgui, la sensació que dóna des de fora és que alguna cosa volen amagar. No és lícit en democràcia que l’oposició pugui demanar comptes als qui governen? Potser en democràcia sí, però a l’ajuntament d’Amposta, no!
Tan mateix sorprèn l’actitud de l’altre grup de l’oposició (ERC) que també hi va votar en contra al•legant que hi havia altres mecanismes per a demanar-ho i que, el Cas Palau només investigava a partir de 2003 i els convenis bilaterals firmats eren, en la seva majoria anteriors.
Curiosos arguments. És increïble que un grup de l’oposició que també presenta mocions als plens i que mai, des del nostre partit, sé li ha qüestionat el sentit o la intencionalitat de cap de les seves, ara vulgui donar-nos lliçons de com hem d’actuar. Cal afegir que durant la intervenció, la portaveu d’ERC, va faltar a la veritat, ja que les investigacions de la fiscalia es remunten a l’any 2000 amb la possibilitat de poder, fins i tot, investigar anys anteriors.

(La fotografia es va publicar al Diari de Tarragona)