dijous, 26 de novembre del 2009
EL TORREÓ DE L'INDIÀ DE XERTA OBTÉ LA SEVA PRIMERA ESTRELLA MICHELIN
Ahir a Madrid es van lliurar les “estrelles” Michelin d’aquest any. El cert és que la 3a estrella aconseguida pel restaurant “el Celler de Can Roca” dels germans Roca va eclipsar (potser mai la paraula ha estat millor amprada) a la resta de guanyadors de la nit, als que també van aconseguir estrelles.
Entre aquests hi estava el restaurant “el Torreó de l’Indià” de Xerta, el restaurant de l’hotel Villa Retiro (****) Crec que és el primer cop que un restaurant de les Terres de l’Ebre aconsegueix una estrella de la prestigiosa guia gastronòmica. Altres restaurants com el d’Amaré de Roquetes hi havia entrat, però sense estrelles.
Sense cap mena de dubte, aquest guardó portarà més clients a l’hotel de Xerta i, de retruc, l’oferta turística de les nostres comarques se’n vora beneficiada.
Buscant a Internet, el cert és que hi ha molt poques referències al restaurant (al menys entre les primeres pàgines) Bé, jo només n’hi he trobat una. Es tracta d’una crítica de Belén Parra al Diari el Mundo del 4 de juny de 2006: “Un prometedor hallazgo en un hotel de Xerta”.
Felicitats!!
LA DIGNITAT DE CATALUNYA
Avui els diaris el Periódico de Catalunya, la Vanguardia, l’Avui, el Punt, Diari de Tarragona, Regió 7, Diari de Girona, Segre, la Mañana, Diari de Sabadell, Diari de Terrassa i el 9 Nou en total 12 diaris amb seu a Catalunya (no s’ha convidat ni al País, ni al Mundo ni al ABC, ja que tenen la seu a Madrid), en una iniciativa sense precedents, han publicat conjuntament l’editorial que reprodueixo. Penso que tots els blocaires ebrencs hauríem de fer el mateix i simar-nos a la iniciativa en defensa de l’Estatut de Catalunya i de la nació catalana.
LA DIGNITAT DE CATALUNYA
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
(Els acudits són del mestre Ferreres i de Nando, tots dos publicats al Periódico d'avui)
dimecres, 25 de novembre del 2009
CATALUNYA NO ÉS EUSKADI
Darrerament tothom pareix que vulgui fer circular el rumor de que el PSC i el PPC podrien arribar a un pacte postelectoral per governar plegats Catalunya. Primer ho va dir Joan Puigcercós i avui l’Oriol Pujol (l’hereuet) ha volgut sortir-ne al pas de unes manifestacions fetes pel President Montilla que també és, recordem-ho, el primer secretari dels socialistes Catalans.
Avui Montilla ha vingut a dir que “de cap manera hi haurà un pacte entre el PSC i els populars catalans” i ha afegit que el mateix li agradaria sentir a dir a Mas.
Mentre que “l’hereuet” li ha replicat dient-li que també ho deia Patxi López al País Basc i va acabar-hi pactant.
Tal com dic al títol d’aquesta entrada, Catalunya (afortunadament) no és Euskadi. Per al bo (el País Basc en té molt de bo, però nosaltres també) i per al dolent. El pitjor que té el Euskadi és la banda terrorista ETA i tot el món que l’envolta.
Per a què hi hagués un pacte entre el PSC i el PP primer caldria que tots dols partits, plegats, sumessin. Per a que això sigui possible entre tots dos haurien que sumar, al menys, 68 diputats) En aquests moments, en una hipotètica suma, arriben a 57. O sigui que els hi hauria d’anar molt bé per a guanyar-ne entre els dos 10 diputats...
El govern d’Entesa suma 70. O sigui, ens hi sobren dos.
Si fem els números d’una altra manera, una hipotètica suma entre CiU (48) i PPC (14), arriben fins a 62. Si tenim en compte les enquestes favorables que té en aquest moments CiU, podrien arribar a conformar una majoria am els populars.
Sobre el pacte del País Basc, ho he dit moltes vegades: “No m’agrada, però l’accepto”. No m’agrada, senzillament perquè és un pacte antinatural entre un partit extremista (al menys respecte al PP estatal) de dretes i un socialista que, han estat rivals a Espanya durant les darreres dècades. Però la meva justificació sempre ha estat la mateixa: Són els únics partits que han sofert la barbàrie d’ETA en les seves pròpies “carns”. I això, vulgueu que no, va comptar molt a l’hora de voler acaba amb un “règim nacionalista” que no aportava solucions al terrorisme, és més, de vegades, fins i tot el justificava.
Més diferències. Mentre a Catalunya ICV-EUA (amb 12 escons actualment al Parlament català) ha dit sempre per activa i per passiva que no pactaria mai ni amb CiU ni amb el PP, els comunistes Bascos (Ezker Batua- Berdeak) ha governat juntament amb el Partit Nacionalista Basc i amb Eusko Alkartasuna (una escissió del PNB)
També és cert que entre els partits nacionalistes d’aquí i d’allí hi ha diferencies substancials. El PNB és un partit, comparativament parlant, més proper a UDC (la U de CiU), mentre que Eusko Alkartasuna estaria molt més proper a Esquerra Republicana.
Però és normal què quan falta un any per a les eleccions catalanes tots els partits facin servir les estratègies que pensin millor els podran beneficiar a l’hora d’esgarrapar vots de l’electorat. Per això es poden escoltar tota mena de disbarats. Però la majoria de les coses que es diuen, a l’hora de la veritat no s’acabaran complit. Només quan s’acabi el recompte del vots la nit electoral es podrà especular amb més o menys raonaments quins podran ser els pactes futuribles per a governar el nostre petit país. Però el que si sabrem, sense cap dubte, serà el que no són possibles, encara que només sigui per qüestions d’aritmètica.
Per cert... I CDC a quin partit basc es podria semblar? Jo no en tinc cap dubte: al PP. Un partit nacionalista de dreta i que quan està a l’oposició no aporta res de positiu. Així s’entén com el pacte més natural sigui en de CiU i el PP. No seria la primera vegada...
dimarts, 24 de novembre del 2009
MAS, MÉS I EL PP SEMPRE MENYS
Durant l’homenatge que sé li va fer a Ernest Lluch en el novè aniversari del seu assassinat en mans de la banda terrorista ETA (al que m’hi sumo des d’aquí del meu blog), el President Montilla va llençar un seriós advertiment al Tribunal Constitucional (TC) pel retard que porta en la resolució del recurs que va presentar el PP sobre diversos aspectes del seu articulat. Entre altres coses va dir que “La Constitució no ha de servir per a retallar l’Estatut” (portada del Periódico d’ahir dilluns) Efectivament, una norma bàsica com és l’Estatut de Catalunya (amb rang de llei orgànica), referendada en referèndum pel poble de Catalunya, avalada per les dues cambres i “garantida” pel president del govern espanyol, no pot sofrir cap mena de retallada. Com deia el mateix Periódico d’ahir, “El bloc conservador defensa postures preconstitucionals”.
Mentre els dos partits que, juntament amb el PSC (el partit del President) formen part del govern (ERC i ICV-EUA), es mostraven conformes amb l’actitud de Montilla, el cap de l’oposició i líder de CiU Arturo Mas, en lloc de sumar-s’hi, en demana més. “Mas planteja un front unitari si el TC tomba l’Estatut” titula el Periódico d’avui. És què si CiU és suma al govern no es fa un front comú? Perquè pel que fa al PPC i Ciutadans, millor no comptar en ells, ja que ells tampoc estan er la feina de “pressionar” al TC per a que adopti una postura favorable i sense més demores.
També demana Mas en el cas de que l’Estatut sofreixi una retallada “el concert econòmic i la gestió de totes les infraestructures” (cal suposar que també hi estaria inclosa la gestió del aeroport del Prat)
El PPC, lluny de fer cap gest que pugui significar demanar alguna cosa pel bé de Catalunya, es limita a demanar al President Montilla que “acati la decisió del TC”.
En un estat de dret, on com tothom sap hi ha tres poders, caldria que cap d’ells interferís amb els altres, però això és quasi que impossible. El segon poder, el legislatiu, depèn massa del primer, l’executiu i ja no parléssim del tercer, el judicial on el TC demostra dia sí i dia també (o sentència sí i sentència també) que les decisions es prenen pensant massa amb els respectius partits que els han nomenat per al càrrec. El TC, com deia no fa gaires dies, caldria que patis una reestructuració i que els seus membres prenguessin les decisions atenent més a raons jurídiques que no polítiques. Malgrat tot, la majoria del polítics acaten, encara que molts de cops no les comparteixen, les decisions dels jutges i tribunals de justícia.
Però el PP sorprèn cada dia posant en dubte l’estat de dret i, per molt que insisteixin, resistint-se a acatar les sentències judicials.
Un exemple clar és l’ús del programa SITEL que ha servit per a que la policia donés captura a delinqüents i terroristes i que ha estat avalat pel Tribunal Suprem i que el PP pretén desprestigiar i fins i tot “il•legalitzar” en un intent d’anular tot el procés Gürtel que imputa a bona part de la seva cúpula directiva sobre tot a les comunitats de València, Madrid i Castella Lleó.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)