JESÚS ÀVILA DONARÀ UNA CONFERÈNCIA SOBRE ELS TEMPLERS A VINARÒS

L’escriptor i historiador Jesús Ávila Granados farà una conferència a Vinaròs, al marc de la Fira del Llibre 2010.
La conferència que portarà per títol “Matarraña y templarios en las Tierras del Ebro” es farà dissabte deia 17 a les 19.30 a la sala d’actes de la biblioteca.
El passat mes de desembre, Jesús Ávila va presentar juntament amb el seu amic Joan Panisello a la sala Polvorí del parador de la Suda de Tortosa el llibre: “Templers a les Terres de l’Ebre”, que també compta amb una versió en castellà.
Tan mateix és autor del llibre “Matarraña insólito”.
La presentació anirà a càrrec de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Vinaròs, la Sra. Maria Dolores Miralles.
Col•labora Serret Llibres de Vall-de-roures, el propietari de la qual, Octavi Serret, va ser premi Nacional de Cultura 2009 atorgat pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

MAS EN ESTAT PUR

Com és costum en mi, dilluns no vaig veure l’entrevista que la directora de la Televisió de Catalunya li va fer al cap de l’oposició Arturo Mas.
De totes maneres, del que ha transcendit, crida l’atenció les revelacions d’en Mas dient que “podria haver estat president de la Generalitat en aquesta legislatura”.
I sobten per dues coses. La primera: Va ser aquesta la cosa més important que va dir? Perquè segons s’anunciava, sé li havia de preguntar a Mas sobre les mesures que aplicaria CiU per a sortir de la crisi. Tant poc valor sé li dona a aquest apartat?
La segona, és l’interès que demostra Mas per ser president. Al meu parer ho sobre posa per damunt de tot. Fins i tot sobre el benestar de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya?
L’argument que va esgrimir Mas per a justificar les seves paraules és que hauria pogut presentar una moció sobre les “consultes populars i independentistes” lligades, en posterioritat a una moció de censura contra el govern d’Entesa i, segons ell, ERC li hauria pogut donar suport.
No he escoltat (ni he llegit) cap desmentit dels republicans, però d’haver-se avingut al joc de Mas, hauria dit mol por de la formació que lidera Joan Puigcercós.
Les “consultes independentistes” no formaven part dels pactes que al seu dia van signar els partits que conformen el govern de la Generalitat. És més, aquestes consultes, com a tals, no tenen cap valor jurídic ni el poden tenir mentre a Madrid no s’aprovi aquest particular. I pel que jo veig, Madrid no està per la labor. Seran tot el simbòliques que es vulgui i, mitjans com el Punt en fan un tema prou principal. Però d’aquí a ser-ne efectives n’hi ha una bona distància.
Fixeu-vos el que està passant amb l’Estatut d’Autonomia. Fet dintre del marc legal: votació pel ple del Parlament de Catalunya, aprovació en referèndum pel poble català, aprovació més tard pel Congrés dels Diputats (això sí, un tex retallat i diferent del que havia sortit de la cambra catalana) i, finalment, sancionat pel Rei. No obstant això ja portem més de tres anys sense que el Tribunal Constitucional hagi dictat un veredicte sobre la constitucionalitat d’alguns dels seus articles, recorreguts pel PP i també per algunes comunitats autònomes governades pel partit dretà i els socialistes. Els nombre d’articles que els “nacionalistes espanyols” troben anticonstitucionals no són ni 2, ni 3, ni 10, ni 20... Segons he llegit avui al Periódico en són un total de 114 el nombre d’articles impugnats i dels que s’haurà de pronunciar el TC.
Pel tema de l’Estatut, ERC ja va discrepar dintre del govern tripartit, llavors encapçalat per Pasqual Maragall. D’haver fet el mateix ara, segons les insinuacions d’en Mas, quina credibilitat tindria en el futur ERC. A pesar d’això, algú podria prendre a ERC com un partit seriós per a pactar-hi en properes legislatures.
Segurament Mas sí.

LES MALES ARTS DEL PP

Segurament que només és una fugida cap endavant. Una estratègia de dissuasió, però el que esta fent aquests dies el PP és un joc molt perillós. Està jugant en foc i ja sé sap que qui juga en foc pot acabar per cremar-se.
Llegeixo al Periódico d’avui el següent titular: “Rajoy insta al PP a airejar casos de corrupció que afectin al PSOE”. Què això ho digui el màxim dirigent nacional del partit és d’una inconsciència i una temeritat infinites. Primerament posa en entre dit la honorabilitat d’una part de la classe política del país. I en segon lloc, pot començar desencadenant una espiral de denuncies (la majoria de vegades poden ser falses o sense proves, a la qual cosa ja ens té acostumats el PP) I para fer això, primer, ell, haurien d’estar lliures i desvinculats de qualsevol trama i conspiració. Cosa que no passa així en l’actual cúpula del PP. Hi ha una frase que de ben segur que la coneixereu tots: “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.
Però avui també hi ha hagut un altre despropòsit sorgit de les files populars. Aquest cop de la vota de la seva secretària general Maria Dolores de Cospedal (la bien pagà –o si no com justificaria el seu sou)
Ha estat després d’un acte unitari que els dos sindicats majoritaris del país (UGT i CC.OO.) han organitzat en suport al jutge Garzón i al que han assistit, entre d’altres personalitats, el president Pasqual Maragall i el exfiscal en cap anticorrupció Jiménez Villarejo.
La “Dolo” ha dit que “L’acte d’avui era un atemptat a la democràcia i a l’estat de dret”. Amb aquetes declaracions es veu, precisament, la manca de pedigrí democràtic que tenen molts des dirigent populars, sense cap mena de dubte, encapçalats per Rajoy i la Cospedal.
Mentre, Jiménez Villarejo ha acusat els jutges del Suprem de “Ser un instrument de l’actual feixisme espanyol”. Com també ho és, des del meu punt de vista l’actual cúpula del PP.

(La foto la publica l'edició digital del Periódico de Catalunya)

BOTIGUES DEL MEU RECORD

Segur que cadascú de nosaltres ens recordem d’aquelles botigues a les acudíem acompanyant a la mare de ben petits. Els meus primers records son, com no podia ser d’una altra manera, de les de la Galera, quan les botigues eren molt diferents a com són avui en dia...
La primera que em ve al record és la que estava a tocar de casa de mon padrí i ma tia Maria, no gaire lluny de casa nostra i darrera mateix de la torre medieval (la Torra) Potser per això, ma mare, de vegades, m’hi enviava tot sol a comprar alguna cosa que li precisava de forma urgent. Estava regentada per la tia Maria Teresa i la seva filla Juanita. El pa l’anàvem a comprar a casa Lluís i la Júlia, dos germans de la família Bailach, tota una institució al món de les fleques a la Galera i també a Amposta. Ma mare, de molt petita, havia servit a aquella casa i, segurament per això ens dispensaven un tracte especial. Aquesta fleca estava situada al carrer de Sant Llorenç, prop de la Casa Consistorial i on avui hi ha un bar.
Només creuar el pont que separava el poble de la raval, quasi que davant per davant, hi havia “ca la Curra”. La tia Carmeta venia de tot: queviures, articles de merceria, adrogueria, etc. Fins i tot joguines per a quan arribaven els esperats Reis Mags. Me’n recordo especialment d’una gorra que em va fer amb els colors del Barça i que jo lluïa amb orgull.
Les altres botigues del poble eren la “del Pono” que, va ser la primera de pertànyer a una cadena alimentària, l’SPAR. I quan el Pono se’n va anar a Barcelona per obrir-ne una allí, la botiga va passar a ser la de Pontil. També estaven la del tio Verge entre el pont i la Torra i l’estanc, on anava a compra els sobres sorpresa, dintre dels quals hi havia un tebeo (ara se’n diu còmic), sovint repetit i petites joguines com ara indis i vaquers, que eren el veritable motiu de la nostra compra.
Però entre totes elles, recordo la del tio Eduardo de Moquilla i la seva dona, la tia Pepita de la Noreta, al bell mig del poble, davant del mercat i al que la gent del poble l’hem anomenat la Plaça. El tio Eduardo sempre tenia alguna cosa que dir-me. Quan ja tenia 15 o 16 anys, l’edat on la majoria dels adolescents ja es negaven anar a comprar, jo, encara hi anava i cada dia que ho feia, el tio Eduardo em deia que li demanaria a ma mare que “em comprés un davantal”. Amb allò n’hi havia prou per a no tornar-hi més... Després de l’SPAR, aquesta botiga, amb el pas dels anys, també acabaria formant part d’una altra cadena, la Végé. A mi em donava molt que pensar veure una paraula amb dos accents. Amb el pas del temps, el tio Eduardo i jo acabaríem fent-nos grans amics.


Com que al poble no es podien fer estudis més enllà de primària, al fer els 11 anys, molts marxaven a estudiar a Tortosa. Però un any, en arribar de França on els meus pares feien la campanya de la verema, ens trobarem una carta per si volia anar estudiar a Ulldecona. Així va ser com juntament amb l’Alfonso, el Vicent i la Maria Teresa, ens en anàrem a estudiar allí plegats. Ens venia a buscar Ralda i en arribar, la furgoneta ja era mig plena d’altres nenes i nens de Godall. Els primers amics autòctons no tardaren massa en arribar i per ells tinguérem la coneixença d’una petita tenda que hi havia molt pop de l’església, al carrer que va cap a l’estació del tren. Popularment se la coneixia con “la Campaneta”, ja que tenia una petita campana que sonava en obrir la porta. Allò era el paradís de qualsevol criatura! Hi havia tebeos de tot tipus i de llaminadures..., no vegis la de classes que se’n podien trobar! Em recordo especialment d’uns caramels de licor que, segurament avui estarien prohibits als menors de 16 anys! Encara que el reis de tota aquella varietat de productes, eren les diferents col•leccions de cromos (llavors dits santets, perquè hi havia tradició de donar-ne a les esglésies com a reclam per als infants) i també les pipes que solien portar algun petit regal a l’interior.


En arribar l’hora de “pegar el vol”, amb els amics, sortíem a buscar xiquetes pels altres pobles. Freqüentàvem Godall, només da 2,5 km de la Galera i on es podia anar a peu amb certa facilitat. A l’estiu arribàvem assedegats i tots teníem clar on faríem la nostra primera parada. Tot just dalt del Pou Bo, hi havia una casa amb una petita entrada que abans hauria estat, pel seu aspecte, una carnisseria. El primer que li demanàvem a la tia Enriqueta era un got ben gran de taronjada de la marca Konga. També li compràvem caramels, xiclets, pipes... I a l’hivern ens omplíem les butxaques de cacaus torrats per anar-nos-els menjant de camí a casa. Només així, el trajecte ens sé feia més curt i la nit pareixia no ser tant gèlida.