EL DRET A DECIDIR

Si finalment dissabte puc anar a Barcelona a manifestar-me, em sentiré igual de còmode darrera d’una senyera que simbolitza la meva nació (sense estat) que darrera d’una pancarta més reivindicativa que digui: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Però em refermo en allò que deia l’altre dia: “Amb 30 anys hem avançat molt poc!”.
A finals de la dècada dels anys 70 l’únic vehicle que teníem a casa era una Siata comprada a José María Pegueroles Caudet de Tortosa. Darrera de l’espill retrovisor de l’interior, ben visible i en un lloc on ningú me les pogués arrancar, hi portava dues enganxines. A una hi posava “En català si us plau” i a l’altra “Volem l’Estatut”. Llavors en comptes de “tenim el dret a decidir” demanàvem “l’autodeterminació” del poble de Catalunya que, si fa o no fa, és el mateix. I la manifestació de l’11 de setembre de 1979 de Barcelona l’obria una gran pancarta que hi deia: “Som una nació”. On està la diferència entre aquells temps (finals dels 70 i principis dels 80) i ara on també reivindiquem un Estatut “sense retallades” (això sí), encara ens preocupem pel foment de la nostra llengua (no podríem aplicar allò de “En català si us plau” al cinema, a l’administració Central i de Justícia, etc.)
De totes formes, la manca d’entesa entre Òmnium Cultural i el President Montilla (o el PSC, més igual), si que em preocupa. Em preocupa perquè la manifestació de dissabte hauria de ser multitudinària. Totes aquelles i tots aquells que ens sentim catalans hi hauríem de ser, en un clima reivindicatiu i d’unitat nacional, més enllà de lemes i símbols...

I si “el dreta a decidir” és “intocable”, llavors, perquè ho ha de tenir “el dret a decidir” el president Montilla si vol anar darrera de la senyera?, sense altres lemes? És lògic, no?
Evidentment, dels partits polítics que formen el Parlament de Catalunya, dos no acudiran a la cita de dissabte. Parlo del PP i de C’s. Ni tant sols a títol personal... (què també ho podrien fer) El PP perquè des de fa anys s’oposa a tot allò que soni a català o vingui de Catalunya, sense importar-los si aportarà beneficis a la ciutadania (ells inclosos) o no. I C’s perquè són més del mateix. Al fons el discurs d’uns i els altres no divergeix en res. Dilluns vaig escoltar un portaveu de C’s que criticava a Montilla per voler anar darrera de la senyera, un símbol català que ell considerava representatiu de “tots els catalans”.
Sóc del parer que de catalans no n’hi ha ni de primera ni de segona ni de tercera i, no és català aquell que vol i ho diu, sinó aquell que s’hi sent. No es pot dir que “la senyera és el símbol” de tots els catalans si després no en fas l’ús que cal. Quants militants i simpatitzants hi ha al PP i C’s que tinguin una senyera a casa? I que la treguin al balcó l’11 de setembre, Sant Jordi, festes majors, etc.?
Davant de casa meva hi ha un militant del PP que el 12 d’octubre treu al balcó l’ensenya nacional ESPANYOLA. O com es sol dir en argot, “el barrut” o “l’estanquera”. Mai li he vist la senyera. En canvi, el seu veí, d’ERC, si que posa la senyera estelada els dies que “toca”.
Què no em vingui ningú a donar-me lliçons de catalanisme, perquè jo sempre li puc preguntar: On erets quan jo ja ho reivindicava?

(Els acudits són de Ferreres i s'han publicat al Periódic de Catalunya)

LA DRETA

Si alguna cosa m’ha quedat clar, és que la dreta d’aquest país (més ben bé igual si parlem d’Espanya, de Catalunya, del PP o de CiU), és que sempre té raó. Ells (tots, tota la dreta) mai s’equivoquen, tot ho fan bé i la culpa sempre és dels altes, mai d’ells. O al menys això es creuen.
Llegia diumenge al Periódico que “El Tribunal Constitucional va retreure al PP la manca de rigor a l’hora de presentar el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya”. Es veu que no van tenir en compte la jurisprudència dictada sobre diversos apartats de l’Estatut. I això és bàsic a l’hora de presentar un recurs...
Entre el PP estatal i CiU hi ha poques diferències. Però una de substancial. Mentre el PP és nacionalista espanyol, CiU és nacionalista català. Però a l’hora de fer, els dos van a la seva i quan convé, bé que s’entenen (per exemple a la Diputació de Tarragona)
Ahir va ser el dia que van haver de comparèixer diversos càrrecs de CiU a la comissió d’investigació del cas Palau que es porta a terme al Parlament de Catalunya.
Us citaré les frases ressaltades pel Periódico i us faré un petit comentari.
D’entrada cal dir que tot va ser molt previsible. L’actitud i les declaracions del convergents van anar el la línia d’allò que m’esperava. O algú es pensava que sortirien dient “Sí, som culpables i CiU es fa finançar il•lícitament”? És evident que no. Si davant d’un jutge no s’accepta la culpabilitat al menys que hagi un pacte de reducció de sentència o d’altres beneficis penitenciaris, menys s’hi declararan davant d’una comissió parlamentaria constituïda per polítics que, a sobre, son els seus rivals.

Joaquim Ferrer (president de CATDEM): “Una relació “lògica” entre dues entitats catalanes”. Un argument molt simple per a justificar els cobraments milionaris de la Trias Fargas.

Antoni Vives (exdirector de la Trias Fargas): “La fundació no suggeria les donacions, eren “lliures”. Ningú dóna res per res. En política (fixeu-vos amb les campanyes presidencials dels EE.UU. per exemple) quan algú aporta diners a un partit polític és perquè espera alguna contraprestació a canvi. Per això es volen suprimir les donacions anònimes (PP i CiU són qui més en reben i a molt distància dels altres partits)

Agustí Colomines (director de CATDEM): “Un cap a qui no li importa l’origen dels diners que gestiona”. Sobra qualsevol comentari. Els gest de parar la ma i no mirar d’on venen els diners, diu molt poc de qui ho fa. De totes formes és falç que no espigui qui ha fet les donacions dineràries. Es evident que ho sap1 I les ha acceptades sense cap mena de problema...

Daniel Osàcar (Tresorer de CDC) “Ultratjat, difament i vexat” per dir-se Daniel. Es veu que a les anotacions que van trobar als ordinadors de la secretaria de Fèlix Millet apareixien pagament a nom d’un tal “Daniel”. Va negar en tot moment que fos ell. Ja he dit abans que no m’estranyen gens ni mica aquestes actituds de negar-ho tot. Segons els compareixents de CiU, “cal demostrar la culpabilitat, no la innocència” . Hi estic d’acord, però davant de tot els que sé sap amb seguretat, també es pot aplicar allò de “La dona del Cèsar, a part de ser honrada, ho ha d’aparentar” i CiU ho aparenta molt poc.

A FAVOR DE LA CANDIDATURA DE L'INEFC

Amposta, com altres poblacions de les comarques de Tarragona (Cambrils, Vandellòs...) opta a ser seu de l’Institut Nacional de Educació Física de Catalunya. O el que és el mateix, seu d’una facultat universitària que dependria de la Universitat de Lleida.
Assolir aquest objectiu significaria una de les millors fites que mai ha aconseguit Amposta en tots la seva història. Personalment penso que és més important que l’atorgament del títol de ciutat per Alfons XIII i que tant hem celebrat (i celebrarem) les ampostines i ampostins. Però allò només va ser un títol honorífic. La facultat d’INEF ens reportaria altres beneficis molt més tangibles.
De moment es crearien noves infraestructures, arribaria gent a viure (ni que fos temporalment), donaria prestigi a la ciutat, etc. Però el que és més important per a mi, seria la creació de molts llocs de treball i no només de professorat, sinó una sèrie de places directes i indirectes (personal administratiu, de serveis, restauració, etc.)
Qui ha tingut l’oportunitat de veure’s els dossiers de les altres candidates, diu que, sense cap mena de dubte, els arguments de la candidatura d’Amposta són els millors.
Amposta, a part de tenir unes molt bones instal•lacions construïdes des de ja fa un grapat d’anys, disposem d’un centre de tecnificació esportiva, que no disposa cap altra ciutat de la província i, evidentment, cap dels municipis candidats.
Però com l’esport no només el fan les instal•lacions, a Amposta també hi tenim uns molt bons esportistes. Entre tots ells, cal destacar els següents clubs: El Club Nàutic, un dels que millors resultats treu a nivell nacional (espanyol) i, fins i tot internacionals, en rem; la Sala d’Esgrima, amb un campió del món i d’altres títols que també li donen prestigi; el Club de Handbol, amb un equip sènior femení que competeix a la divisió de plata i que ha estat campió de Catalunya i amb una pedrera que és l’enveja de molts; el Club de Futbol que milita a la Tercera Divisió estatal i que és el tercer de la província després del Nàstic i el Reus Esportiu; el Club d’Atletisme, amb diversos medallistes als campionats d’Espanya; el Club d’Hoquei Patins, també amb molt bona cantera, el Club de Natació; el Club de Tir, també amb un campió d’Espanya en diverses vegades; el Club de Bàsquet, en clara progressió ascendent, etc., etc.
Pareix que l’única candidatura que li fa ombra a l’ampostina és la de Cambrils. Diuen que hi ha dues coses que hi juguen a favor de la candidatura de la capital del Baix Camp: la proximitat amb Tarragona (per la qual cosa, podria donar servei a una major població i la mar.
Sense entrar a valorar la influència que hi poden tenir els polítics (Cambrils és el poble natal de Carod Rovira), la candidatura d’Amposta, de la que ja he dit que, pareix, que tècnicament és la millor i, segurament, és la que disposa de més bones instal•lacions esportives, té a favor (ja s’ha dit, però vull remarcar-ho perquè penso que és molt important) la descentralització del territori. Allò que tantes vegades se’n parla i que mai s’acaba concretant en res... Si Cambrils té la mar (vela), Amposta té el riu (piragüisme, rem i d’altres esports nàutics) I també la proximitat amb el N de la província de Castelló on Vinaròs i Benicarló ens aportarien el complement “humà” necessari per arrodonir els mèrits d’Amposta.
Segons em van dir ahir per la tarda, avui, a Tortosa, el grup municipal del PSC presenta una moció al ple demanant recolzament a la candidatura d’Amposta. Qui m’ho explicava retreia a l’equip de govern Tortosa (CiU i ERC), però sobre tot als convergents, de no haver estat el propi equip de govern el que presentés la moció de suport. “I això que tant Tortosa com Amposta tenen l’alcalde del mateix color”, va matisar.
Per finalitzar, voldria destacar (sense anomenar ningú, cadascú d’ells, si ho llegeix, ja sap a qui em refereixo) a tots aquells que treballen, des de les seves responsabilitats per aconseguir que l’INEFC Amposta sigui una realitat dintre ja de molts pocs dies.

AMPOSTA A LA BATALLA DE L’EBRE

El coronel Manuel Coco Rodríguez (conegut com ‘el Abuelo’) havia establert el seu quarter general al poble de Santa Bàrbara, prou allunyat dels hipotètics bombardejos de l’artilleria de l’exèrcit republicà que dominava l’altre costat de l’Ebre i suficientment prop per a desplaçar-hi ràpidament les tropes davant d’un eventual atac enemic.
Això és el que precisament va passar la nit del 25 de maig de 1938. A ¼ d’una, la XIV Brigada Internacional de la 45èna Divisió de Lister, anomenada la Marsellesa i més concretament el Batalló “Comuna de París” va intentar sense massa èxit travessar el riu des de la zona de Font de Quinto (Campredó) fins la llera dreta (zona de Mianes i la Carrova), a tocar d’Amposta. La infanteria franquista, a més de comptar amb una situació més avantatjosa, estratègicament parlant, també va tenir el suport de la Legió Còndor de l’aviació alemanya que donava suport a Franco i que tenia com a seu el camp d’aviació de la Sénia.

En poques hores, l’exèrcit rebel, va causar més de 1.000 morts a les forces republicanes, alguns d’ells ofegats o tirotejats dintre del propi riu. La majoria dels morts van ser francesos, però també n’hi havia d’espanyols i d’altres nacionalitats.
Els llibres d’Història parlen de que l’atac republicà només era una maniobra de distracció per preservar les altres escomeses que s’anaven a fer de forma simultània riu amunt: la primera per la zona de Gandesa i l’altra per Faió (Saragossa) Però és evident, que també es buscava l’èxit que, qui sap, sinó hauria pogut canviar el curs de la guerra...

El passat diumenge 6 de juny, organitzat per la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, es va fer a Amposta una visita guiada pels espais on va tenir lloc la inclusió republicana d’aquell dia de Sant Jaume del 38. Com a guia comptarem amb la presència de Màrius Pont, president del Centre d’Estudis Planers de Santa Bàrbara.
Així, només sortir d’Amposta, per l’antiga carretera de Masdenverge, darrera del cementiri, poguérem veure els dos darrers búnquers que encara queden i que foren construïts per l’exèrcit republicà per a protegir les seves tropes en el cas de retirada quan encara ocupaven el marge dret de l’Ebre. Després visitàrem l’antic molí fariner de Barrín, al costat del canal, allí per on el pont de l’autopista creu l’Ebre, a menys d’un Km de la capital del Montsià. A la paret que dóna al riu encara s’hi poden veure impactes de bala i, en alguns forats, els més elevats, la munició hi és present i visible.
De tota la visita, el cim des d’on el coronel Coco Rodríguez, ‘el Abuelo’ va comandar el sagnant episodi, és, sense cap mena de dubte, el lloc més emblemàtic. Es troba just sobre la torre de la Carrova i va caler passar per la cantera d’en Simó per a poder-hi accedir. Des d’aquest punt, la vista del riu, el traçat de l’antiga línea fèrria de la Val de Zafan, el canal de la dreta de que també va servir com a defensa dels soldats rebels, els ponts del canal on hi havia metralladores per impedir l’avanç republicà, els arrossars, les hortes i la resta de conreus, és impressionant. Llunyana, a l’altre costat del riu, es pot veure la torre ‘bessona’ de Campredó, envoltada de tarongers. De les explicacions d’en Màrius et podies fer una idea prou acurada de com es va desenvolupar el combat.

Finalment, travessant la carretera que va cap a Tortosa i el canal de rec, entràrem a la finca de Jordi Talarn. Jordi no va deixar passar l’ocasió de convidar els assistents en un petit aperitiu que ell mateix havia preparat. A la porta de la caseta (que lloga com allotjament rural) hi ha una placa metàl•lica que commemora l’efemèride i que fou inaugurada el 24 d’octubre de 2005 per Cecile Rol-Tanguy, esposa d’Henry Rol-Tanguy, comissari de 14èna Brigada, segons diu la inscripció. A més, ens va mostrar dues vitrines amb bales trobades dintre de les seves terres, allí on tants soldats hi van deixar la vida.
Encara faltava per veure algun altre mas, els ponts del canal i la desembocadura del barranc de la Galera on també hi son visibles els forats que van produir les bales ‘menys mortíferes’. Però el matí, com aquell que no vol, ja se’ns havia tirat a sobre i s’havia fet l’hora d’anar a dinar. Així que, sentint-ho molt, el grup on anava jo i també el meu amic Paco Itarte d’Ulldecona tinguérem que abandonar, molt al nostre pesar, la interessant visita.