KOSOVO, UN PRECEDENT PER A CATALUNYA?

El Tribunal Internacional de l’Haia no ha posat cap trava per a la independència de Kosovo. Segons la sentència, el dret internacional no prohibeix la independència de cap país que s’hi proclami.
Amb aquest precedent, i sempre que una majoria de catalans hi estiguin d’acord, la segregació de Catalunya d’Espanya seria possible. O no?
Encara que Espanya serà sempre tant reticent com Sèrbia, que ja ha dit que no reconeixerà mai la independència de Kosova. Això també.

RELACIONS PSC - PSOE

Ahir pel matí, l’amic Brian va deixar-me un comentari al meu escrit titulat “Incredulitat” i que anava del “paper” que van fer els partits catalans dimarts passat al Congrés dels Diputats. Deia això: “Sense voler afegir llenya al foc, i sense saber l'historia del partits(s), quina opinió tens de si el PSC no s'hauria de separar-se del PSOE ? ... no només per el tema del mes, sinó ja fa bastant temps que el PSOE/Espanya no mostra senyals bons de cara a Catalunya”.
Al principi li volia respondre al seu correu personal. Finalment “he acceptat el repte de fer-ho públicament”.
Per començar, penso, que la ruptura de les relacions (el que ell diu separar-se) entre el PSC i el PSOE és una mica més complex que el d’un simple plantejament en clau d’hipòtesi.
De fet, el PSC i el PSOE són dos partits. Encara que és cert que cada vegada pareixen més “dues parts d’un tot”. Encara recordo als primers comicis generals, allà per l’any 77 (el 15 de juny, sinó recordo malament) que quan donaven els resultats deien PSOE-PSC, “tants” diputats. Això s’entenia com que eren dues forces diferents, el PSC a Catalunya i el PSOE a la resta d’Espanya, però que a l’ora de comptabilitzar els resultats ho feien de manera conjunta. I això és així perquè el PSC est`federat al PSOE i alguns dels seus dirigents també formen part de l’executiva federal.
Al principi, i mentre el PSOE va estar a l’oposició governant la UCD d’Adolfo Suárez, va tenir grup parlamentari propi, evidentment diferenciat de la resta de la família socialista i amb veu pròpia al congrés, es a dir, a poder tenir torns de paraules com qualsevol altre grup de la cambra baixa.
En arribar el PSOE al poder, el grup parlamentari del PSC es va suprimir i, a partir de llavors, la seva “veu” s’ha integrat dintre de tot el grup socialista.
Moltes vegades s‘ha reclamat (com Ernest Maragall), des de certs sectors de la societat catalana, la tornada al grup propi del PSC. Personalment, pensava que, a partir de 1996, amb l’arribada al poder el PP es tornaria a crear, però ni així.
Quan des del PSC s’han reivindicat postures més sobiranistes, s’ha parlat que des del PSOE s’havia intentat muntar el partir (es a dir, una branca del PSOE) a Catalunya. Fins i tot ja es parlava del seu líder: Celestino Corbacho, per aquell temps alcalde d’Hospitalet de Llobregat i avui ministre de Treball. Al final, suposo, el nucli fort del partit, va acabar convencent la direcció nacional de que el tomb nacionalista no es produiria. Una mostra és que una bona part de la cúpula socialista catalana està formada per gent que no tenen el seus orígens a Catalunya, encara que alguns ja hagin nascut aquí: Montilla, de Madre, Zaragoza, el propi Corbacho, etc.
En contraposició hi ha un sector molt més catalanista, integrat, principalment, per la Tura, Ernest Maragall i Castells (un sector que estaria molt més proper al president Maragall) que són els qui més pressionen al President Montilla pe a que es mostri ferm davant de Zapatero i li exigeixi que, per la via legislativa, “torni” a Catalunya el que el TC ens va “prendre” en la sentència de l’Estatut.
En aquest moments, sóc de l’opinió que el PSOE necessita més el PSC que no a l’inrevés. Per què? Perquè el PSOE, sense el suport dels PSC (25 diputats aquesta legislatura), avui, no governaria Espanya. ¿Però vol el PSC un govern a Madrid d’un altre color (evidentment parlo del PP) quan són claus per a donar el poder als germans socialistes? Evidentment, no!
En canvi, a Catalunya s’ha demostrat que el sector PSOE aporta molt poc quan arriben les eleccions autonòmiques. Una bona part de l’electorat més “espanyolista” i que no és minoritari, es queda a casa i això fa que el PSC obtingui uns resultats més que discrets. Si el PSC es tragués de sobre “l’etiqueta” de PSOE, molt probablement, podria obtenir vots d’un sector d’esquerres catalanista i no independentista que ara ha de buscar altres alternatives de vot o es queda a casa.
No sé Brian si, finalment, he aclarit el teu dubte.

L’ESPANYA FEDERAL

El Periódico ens recorda que, avui fa 10 anys, José Luis Rodríguez Zapatero va accedir a la secretaria general del PSOE “impulsant un discurs de clara vocació federalista”. Precisament per això va obtenir el suport dels delegats del PSC al 35è Congrés. L’altre candidat, avui president del Congrés i per aquella època president de Castella la Manxa, José Bono tenia (i té) una concepció de l’estat molt més centralista. La victòria de Zapatero sobre Bono va ser per un marge de vots mols estret.
Recordo que aquell any vaig estiuejar amb la meva família a un càmping de Benidorm. Era l’any en que començàvem a veure “les orelles al llop en referència al Pla Hidrològic Nacional. Prop d’aquesta població, a la muntanya, hi ha un poble que es diu Finestrat, comarca de la Marina Baixa, l’estil del Perelló, ja que encara que està lluny del mar, el seu terme municipal està banyat per les aigües de la Mediterrània. Ho dic perquè el dia que varem visitar Finestrat, justament el dia anterior havia estat allí Zapatero. Devia de ser els darrers dies del mes d’agost.
L’altre dia vaig escoltar-li dir a Josep Antoni Duran i Lleida que molt abans de que nasqués Zapatero, a la dècada dels anys 30, els seu partit, Unió Democràtica de Catalunya, ja demanava una “Espanya confederal”. Vaig pensar que, que si ens posem a “fer història”, el PSOE va ser fundat l’any 1879...
Però, quina diferència hi ha entre un estat “confederal” i un estat “federal”?
El federalisme és la unió de diversos estats en un ens pluriestatal. Un exemple el tenim amb els Estats Units o el que podria ser i no és en el cas d’Europa.
En canvi, la confederació, és la divisió d’un estat central en diversos estats lliures associats.
És evident que, avui per avui és molt més fàcil obtenir una estat federal que no confederal, ja que, en aquest cas, significaria el reconeixement implícit de la independència de Catalunya, encara que continués unida a l’Estat Espanyol.
Personalment (sempre ho he dit), crec més en una Europa unida on Catalunya tingues el mateix estatus que la resta d’Espanya o, d’altres “nacions” amb situacions semblants, com per exemple, el País Basc.
El que per a mi es força evident és que en aquests 10 anys amb Rodríguez Zapatero al front del PSOE i 6 al cap davant del govern, la situació de espanyola no ha canviat gens ni mica. Possiblement fa 10 anys, fins i tot, la situació pareixia molt més propicia que ara per a la recerca d’una Espanya federal. Tot el tema que ha envoltat l’Estatut de Catalunya ha creat un “caldo de cultiu” entre els nacionalistes espanyols, despertant sensibilitats mig alletargades d’animadversió cap a Catalunya i el seu afany en busca d’un estat federal i, fins i tot, de la total independència.
Potser hi haurà qui cregui que l’etapa d’un estat federal hagi quedat caducada i ara el que cal és caminar cap a la independència. Respectant totes les idees, en temes que desperten tantes sensibilitats com aquest, cal caminar pas a pas. Això sí, amb pas ferm i sense retorns. Espanya, avui per avui, ni en els propers anys no ens “donarà” la independència. Cal així lluitar per un estat federal amb un “sostre de màxims” en autonomia política. I això, ja de per si, és força difícil d’obtenir-ho.

INCREDULITAT

Potser no per esperats, però el “resultat” d’ahir al Congrés del Diputats em va deixar una mica perplex, fins i tot “tocat”. Com pot ser què a Madrid no siguin capaços de posar-se d’acord els diputats catalans? Tant difícil és consensuar una moció i presentar-la de forma conjunta? Es veu que sí.
Avui, a la premsa, no s’hi troben massa opinions dels diputats en un o en altre sentit. I com sempre sol passar, segons el “color” del diari, ho analitza d’un manera. El Punt, per exemple, titula. “El PSC vota contra si mateix i fracassa amb el PSOE”, en al•lusió a que no van ser conseqüents a l’hora de votar: mentre a Catalunya van votar, a proposta del President Montilla, el preàmbul de l’Estatut, a Madrid no va se així, cal suposar que per imperatiu del PSOE, de qui estant massa (i subratllo la paraula massa) supeditats.
En canvi, el Periódico de Catalunya ho veu des d’un punt de vista més “neutral” i titula: “Fiasco català a Madrid”. I subtitula: “La unitat catalana sobre l’Estatut salta pels aires al Congrés”. I parla de retrets mutus entre els dos principals partits, PSC i CiU.
Hi ha, no obstant, un article de Joan Tapia titulat: “Quan el PSC té raó” que analitza les conseqüències de presentar mocions separades. Segons Tapia, haver presentat una moció conjunta dels partits catalanistes (PSC + CiU + ERC + ICV-EUA) no era cap garantia d’èxit, ja que hauria calgut consensuar-la amb el PSOE per poder ser aprovada, ja que, evidentment, amb el PP hauria estat del tot impossible, Aquesta ruptura fa ver que, finalment, no fos aprovada cap de les dues mocions al no comptar amb els suports necessaris.
Si jo com a polític em mostro, tal com dic al títol, “incrèdul” i més avall, “perplex”, ¿com es mostrarà el ciutadà “de peu” que no estigui massa posat en política i hi vagi de “bona fe? Escèptic davant els polítics? Estupefacte per la situació?
Hi ha qui pensa que tota aquesta situació ve creada per la proximitat de les eleccions autonòmiques. ¿Canviaria el resultat si en lloc d’estar a pocs mesos de unes eleccions, estiguéssim a dos anys vista (per exemple) dels comicis autonòmics? Penso que no. Entre alguns partits catalans hi ha massa recels i alguna cosa més. Per exemple entre el PSC i CiU. I en altres, com ERC, massa ambigüitat (la famosa equidistància)