SER O ESTAR

Quan de petits se’ns ensenyava gramàtica i el mestre ens explicava el verbs, sempre se’ns dia que els verbs “ser” i “estar” eren el mateix. Moltes vegades es poden arribar a confondre algunes de les seves formes i segons territoris usen la forma del verb “ser” o de “l’estar”.
Però en política, de vegades, SER i ESTAR, poden significar dos conceptes molt diferents. Em refereixo al conflicte de Madrid. Tomás Gómez és el secretari general del PSM i, com a tal, hauria de ser un el candidat a encapçalar la llista de les properes eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid. En canvi, des de l’executiva es parla de l’actual ministra de Sanitat Trinidad Jiménez (una persona que sempre m’ha agradat, i no només pel seu físic) y el secretari d’estat per a l’esport Jaime Lissavetsky.
Tomás Gómez, “està” al lloc que li pertoca com a líder dels socialistes madrilenys i, per tant, hauria de tenir molts de números per a ser-ne el cap de llista.
En canvi, tant la Trinidad Jiménez com Jaime Lissavetsky “son”, per una part, els candidats preferits per la direcció nacional del PSOE, Zapatero al davant i també “son” també, avui per avui els millors col•locats per a ser-ne els caps de llista de la Comunitat i l’ajuntament de Madrid, respectivament.
Sovint, tots els partits s’omplen la boca parlant de democràcia. Fins i tot els menys demòcrates, però quan mirem cap a dintre, es a dir, quan parlem de la democràcia interna dels propis partits, ens en adonem de la poca democràcia que hi ha i, sovint, les executives imposen els seus candidats per sobre del que diuen les pròpies bases. Això és el que està passant avui a Madrid i el que ha passat infinitat de vegades.
Voleu un exemple. Em remuntaré a l’any 1983, a les segones eleccions municipals de la democràcia després de la mort del dictador. Unes eleccions que van marcar el meu camí polític, ja que el dia després va ser quan vaig acabar prenent la decisió d’afiliar-me al PSC. Us situaré a Vinaròs, la capital del Baix Maestrat. Poc abans de les eleccions, la militància local del PSPV-PSOE, va prendre la decisió en assemblea de que els que havia estat alcalde de Vinaròs aquells darrers quatre anys, no repetís com a cap de llista. Els caps visibles d’aquell “motí”, era el meu malaguanyat amic Rafel Genovés i un altre militant de cognom Grau. Finalment l’agrupació de Vinaròs va confeccionar una llista que va fer arribar a la comissió de llistes del partit a València. Allí la van “retocar” incloent-hi a l’alcalde (crec recordar que no era militant) Aquell tira i arronsa entre els socialistes vinarosencs i l’executiva regional, van acabar en l’expulsió d’aquells que lideraven la “revolta”, un d’ells almenys, Rafel, regidor de l’ajuntament i secretari general de la UGT del Baix Maestrat. La gota d’aigua que va fer vesar el got definitivament, van ser unes declaracions de tots dos on criticaven molt durament l’executiva regional del partit. Una manera poc elegant, però efectiva d’acabar resolent un tema que suposo feixuc per a la direcció regional.
Evidentment no puc deixar de discrepar de com es van portar els fets. Però suposo que al final, el que comptava era el resultat i els socialistes de Vinaròs van tornar a guanyar les eleccions i van seguir governant el municipi.
Alguna cosa semblant pot arribar a passar a Madrid i només els resultat electoral final donarà la raó als uns o als altres. La política, de vegades, és així de cruel.

NOMÉS SÉ QUE NO SÉ RES

No és que l’estiu em torna filosòfic, és l’actitud de certs polítics presumptament imputats en causes de desviaments de fons públics i finançament il•legal. També d’intermediaris que, sense ser polítics s’han aprofitat d’aquest per “apartar-se” uns bons “calerons” cap als seus comptes bancaris.
Puc està parlant del PP i els cas Gürtel (entre d’altes), puc estar parlant de CDC i els cas Palau (o UDC i els cas Treball), de Correa, d’Álvarez, de Millet de Montull... Tots donarien aquest perfil.
S’hauria de ser beneït per pensar que acabarien “cantant” i acceptant la seva culpabilitat. Fins el darrer moment i més enllà defensaran la seva innocència (o la no culpabilitat), parlaran de trames orquestrades en contra seva i de més coses.
Centrem-nos en el cas de CDC (del PP i Gürtel ja en vaig parlar prou al seu dia) i mirem l’actitud dels seus dirigents: Mas, Puig, Osàcar i companyia ho neguen tot, encara que els dictàmens fets per l’Agència Tributària demostren tot el contrari.
Els partits que conformen el govern de la Generalitat (PSC, ERC-ICV-EUA), després de les conclusions de la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya on, recordem-ho, ni s’afirmava ni es desmentia que hi hagués hagut finançament il•legal per part de CDC (Ferrovial feia donacions a la fundació Orfeó Català Palau de la Música i aquesta fundació, a la vegada, donava diners a la Fundació Trias Fargas, vinculada a CDC i també a CDC directament), van decidir portar-ho davant la Fiscalia per a que s’investiguessin els fets, davant les enèrgiques protestes dels dirigents de la formació nacionalista que ho presenten com una “caça de bruixes”.
Segurament, la tàctica de Convergència serà dilatar tot el procediment el màxim temps possible i, a ser possible, que les imputacions (en el cas d’haver-les), es produeixin després de les eleccions autonòmiques. Això permetria sofrir menys desgast electoral que de produir-se inculpacions de diversos càrrecs de CDC.
També hi ha qui vol veure una “ma oculta” que va moure tota classe de fils per a que els cos màxims inculpats del cas Palau, Millet i Montull, no acabessin a la presó després de tot el que s’ha arribat a saber del cas. Efectivament, la “ma oculta” sortiria del propi partit de l’Artur Mas. De no ser així, no s’explicaria com uns lladres confessos (aquests sí que ho són, però no van dir el mateix al principi que després quan les proves van demostrar el gran espoli del Palau de la Música) van trigar tant en entrar a la presó i a sobre, ho van ser per un altre cas.

INTERMEDIARI MILLET

Provablement la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre el cas Palau no va servir para gaire cosa. A les conclusions, els ponents, no van arribar a cap conclusió, però si que van dir que no es podia ni afirmar ni desmentir que CDC s’hagués finançat il·legalment en diners procedents del Palau de la Música. Però va quedar un dubte raonable...
Ara, amb l’informe de l’Agència Tributària, un organisme del tot imparcial (i no és perquè hi treballi) s’han aclarit moltes coses. La primera i principal és que la majoria dels compareixents per part de CDC (per no dir tots), van mentir. Quan se’ls hi preguntava per la comissió del 4 % que Ferrovial pagava a la Fundació Orfeó Català Palau de la Música i que després Fèlix Millet redireccionava cap als comptes de la Fundació Trias Fargas o el tresorer de CDC, sabien perfectament de que els estaven parlant. Quan Millet parlava d’un tal “Daniel”, referint-se al responsable de finances de Convergència, i Daniel Osàcar negava que fos ell i només parlava d’una coincidència en el nom. Ara s’ha sabut que, efectivament, el tal “Daniel”, era Daniel Osàcar.
També ha quedat en evidència Felip Puig (el “famós” Felip Fuig), el vice-secretari general de CDC. Aquest matí, escoltava per la ràdio, que en el seu dia, va parlar d’una “coincidència” que entressin al Palau els diners originaris de l’empresa Ferrovial i que, de forma quasi immediata sortissin cap a CDC i desvinculava els dos fets.
Ara l’informe de l’Agència Tributària també confirma que els diners que Ferrovial pagava al Millet per la concessió d’obres tant significatives com la línia 9 del Metro de Barcelona o de la ciutat de la Justícia, també de Barcelona, y els que després anaven a parar a les arques de Convergència, eren els mateixos. Felip Fuig, un dels principals “sospitosos” en tot aquest enrenou, coneixia perfectament els fets, però també mentia.
Mentre, Fèlix Millet, com a intermediari entre els uns i els altres, s’emportava les seves bones comissions. El que no sé és si l’informe de l’Agència Tributària conclou que per “Aquesta activitat” hauria tingut que estar donat d’alta del IAE d’algun epígraf que permetés fer aquest tipus de coses, per exemple el de comissionista, o no.
Quan Pasqual Maragall era president de la Generalitat de Catalunya, ja va denunciar en seu parlamentària que CDC s’emportava el 3 % de comissió per la concessió de determinades obres a determinades empreses. En aquells moments molts van pensar que només es tractava d’un rampell del president, però el temps li ha donat la raó (i encara es va quedar curt!) Sobre aquell fet, ara penso que Maragall havia de disposar d’informació fidedigna per a fer una acusació tan greu com la que va fer.
Tots aquests fets han fet que em plantegi un dubte (també raonable): Qui m’assegura a mi que, a part de Ferrovial, no hagin més empreses que financessin il·legalment CDC?

CARTELLS I CASTELLS

Les dues paraules tenen una estreta vinculació amb el PSC. Totes dues estan d’actualitat. I entre les dues només hi ha una lletra de diferència...
Ahir, el PSC va presentar els cartells de la seva nova imatge preelectoral. En total 5 cartells fets pels artistes Júlia Solans, Tilman solé i Verònica Fuerte, Salvatore Benintende, Natàlia Cuadrado i Pablo Martín. Són cartells molt senzills, algun d’ells en blan i negre. En un es pot veure la imatge de José Montilla amb la següent llegenda: “Segueixo creient en el superherois sense capa (ni barret) Precisament, la frase “segueixo creient”, és el denominador comú de la campanya i, fins i tot, s’ha fet una pàgina web (segueixocreient.cat) Un altre cartell força expressiu diu així: “Segueixo creient (retolat en negre) en idees vermelles (amb blau) dies blaus (en verd) paraules taronges (en groc) somnis grocs (en taronja) i el món sempre verd (en roig)
Pareix que el PSC ha volgut deixar enrere els anys de campanyes en “negatiu” que presentava el llavors secretari d’organització José Zaragoza i que, en més d’un cop, van ser criticades pels rivals i pels que no ho eren. Aquesta campanya vaser presentada pel propi president Montilla i, al meu parer, s’assembla força a les campanyes de Maragall.
El conseller d’Economia i Finances Antoni Castells va anunciar que no es presentaria a les properes eleccions. Més enllà de ser una decisió personal, evidentment, el cert es que es pot interpretar de moltes maneres. Castells, com la Tura i Erenest Maragall, han mostrat diversos cops discrepàncies, sobre tot, darrerament. Diumenge passat em donaven una opinió força interessant sobre quin potser el futur de Castells. Em deien que dependrà molt el resultat de les properes eleccions en com actuarà el encara conseller. Si el PSC amb Montilla al cap davant obté uns mals resultats electorals, Castells podria intentar fer-se amb la direcció del partit. Això donaria un gir molt més catalanista que el que té en l’actualitat el PSC.
En el cas de que el resultat de les eleccions fos força bo i el lideratge de Montilla indiscutible, el meu interlocutor no descartava que Castells acabés fundant un nou partit d’un caire molt més catalanista. Qui sap si amb altres renombrats “dissidents” del PSC.