LES EXPLICACIONS DE CDC

La setmana passada Arturo Mas va declarar per activa i per passiva (en més d’un cop) que CDC havia donat totes les explicacions sobre els diners que va rebre de mans d’en Millet.
I jo, ciutadà de peu, no vaig poder arribar a entendre-les. Molt probablement ha estat perquè m’esperava alguna cosa més d’en Mas i dels màxims líders d’un dels partits que conformen la federació que vol governar Catalunya a partir de la propera tardor.
Duran la comissió d’investigació oberta al Parlament de Catalunya sobre el cas Palau, molts van ser els cridats, però poc o res se’n va treure en clar. Els compareixents per CDC van negar que hi hagués hagut finançament il•legal del seu partit via Ferrovial, Palau de la Música, Fèlix Millet i finalment Fundació Trias Fargas o el propi partit...
Però ni el tresorer de CDC, Daniel Osàcar va reconèixer cap tipus de vinculació, ni tant sols quan a la “comptabilitat” que es portava des del Palau de la Música on hi constaven els ingressos, molts d’ells camuflats com donacions a la Fundació i les sortides, moltes d’elles destinades a entitats molt properes a CDC, com per exemple la Trias Fargas, esmentada amb anterioritat o a l’Àngel Colom, que va rebre diners per a poder liquidar el Partit per a la Independència que havia fundat juntament amb la Pilar Rahola, hi figurava anotat el nom d’un tal “Daniel”.
Finalment, l’Agència Tributària va acabar posant negre sobre blanc i noms als que fins llavors només eren sospites. Però tampoc en aquesta ocasió Mas va voler veure cap tipus de relació i va negar que l’informe de l’Agència Tributaria digués, allò que molts hi van poder llegir.
“Les explicacions” potser les hauran d’acabar donant davant del jutge quan s’imputi oficialment els dirigents actuals i algun dels anteriors de CDC. La denúncia davant de la fiscalia ja ha estat interposada per part dels quatre partits que donen suport al govern.
Ara només cal esperar que arribin a “cantar” i donar totes les explicacions que fins ara no han donat, encara que ells afirmin que sí.

LA MENOR FESTA MAJOR

Per què serà que en èpoques de crisi els ajuntaments solen retallar en cultura? Es clar que quan tens la responsabilitat de governar hi ha que prendre decisions força difícils i complicades i davant de una situació com la que estem vivint, et planteges seriosament per on retalles: serveis socials, manteniment i reparacions, neteja...? Els ajuntaments tenen molt poques competències en aspectes com la Sanitat, Educació, etc. Però el pressupost d’altres àrees és molt gran, a la vegada que, en alguns casos, hi ha força gent ocupada, com ara la brigada, la seguretat, l’administració en general, etc.
En canvi al departament de Cultura hi ha poca gent treballant i quan el personal “és més visible”, la majoria són voluntaris, com ara la comissió de festes.
Ahir, el Periódico de Catalunya portava un titular força eloqüent. “Els municipis imposen la tisorada a les festes”. Encara que en pàgines interiors, s’expliquen casos com el dels barris de Gràcia i Sants de Barcelona que, malgrat la crisi, alguns carrers, han incrementat el pressupost.
Quan aquestes coses passen, es a dir, quan hi ha crisi, el que cal és posar imaginació i per unes o per altres circumstàncies, d’això en sol mancar prou.
La festa major cal que sigui molt participativa. Amb actes diversos que contemplin tots els segments de la societat, des del més petits al més grans, sense oblidar els joves, sovint el col•lectiu per als qui menys actes es fa.
Qui hagi estudiat en deteniment el programa de festes d’Amposta se’n adonarà de la baixa qualitat en general. Un programa que, com sempre, es basa, principalment, en els bous i amb el ball. (No vull arribar a pensar si un dia s’acaben prohibint els bous)
Els bous, de lluny és l’espectacle amb més públic i, aquest any, és, segons va dir el regidor responsable, un dels anys on hi ha hagut més demanda de llocs a la plaça per col•locar carros. També es cert, que alguns dels que hi solen assistir diuen que amb menys dies de bous, també estaria bé. Segurament també hi ha qui pensa que encara se’n fan pocs. Aquests darrers “viuen” per als bous i em costaria creure que anirien a veure altres tipus d’espectacles.
També he de dir que em costa creure que els grans artistes i les grans orquestres posin tot el que puguin de la seva part per a facilitar als ajuntaments i les comissions de festes municipals, el manteniment de la qualitat de les festes. Els preus són, de vegades desorbitats. És cert que si portes un artista de renom (com el cas de Sabina a Deltebre), tens els taquillatge pràcticament assegurat, però ni així t’acabes assegurant l’èxit de públic, ja que les entrades no solen ser barates.
Diu l’article del Periódico que orquestres de renom com Musicalia “paguen el preu de ser grans”. Segurament que un dels motius és l’alt “catxé” que tenen aquest tipus d’artistes. Amb preus més assequibles tindrien més feina i les festes majors podrien conservar la qualitat d’anys anteriors.
Malgrat tot el que he dit, la “crisi” a Amposta ja ve d’anys anteriors. Els successius programes de les festes majors van perdent qualitat any rere any. Ja em queixava a l’època que encara no havia entrat a l’ajuntament. Recordo quan es feia el ball al recinte del camp de futbol (i la gent no es queixava!) la qualitat dels artistes i orquestres era altíssima. Com diu mon cunyat, abans la gent dels pobles veïns preguntaven. Qui ve aquest any a Amposta? Ara no ho pregunta ningú.
Sinó recordo malament Musicalia hi havia tocat (abans es deien Janio Martí?) Eren habituals a les festes majors d’Amposta, com els Juniors, el conjunt de “casa”, i d’altres.
Tot això fa que els festes “flaquegen” per un dels seus puntals: el ball. Encara que des de la regidoria de Festes insisteixen que la participació als actes és molt alta, no hi ha cap dubte que, ens alguns d’ells podria ser força més gran.

AMB EL PAS CANVIAT

Vicente del Bosque és el seleccionador de moda després de guanyar amb la “Roja” el mundial de futbol de Sud-àfrica. La propera setmana, la selecció espanyola juga el seu primer partit com a campiona del món, una cosa que, fins ara, mai havia fet. Del Bosque tenia l’oportunitat de fer debutar amb Espanya jugadors joves que, dintre de pocs anys, han de ser la base de la selecció espanyola, a part de deixar a la majoria dels que van jugar el mundial (sobre tot els que més partits van jugar) que fessin una òptima pretemporada per evitar lesions para quan els diferents campionats ja estiguin disputant-se.
Però a del Bosque, aquest partit l’ha agafat amb el peu canviat. Sé l’ha pres com si es tractés d’un partit seriós de la selecció i ha convocat a la majoria dels jugadors amb qui va guanyar la copa del món, entre ells, 7 jugadors del Barça. Només ha deixat a casa a Iniesta “pels problemes físics que va patir durant el campionat”.
El seleccionador espanyol no ha tingut en compte que el Barça, el dia 14 d’agost, només 3 dies després del partit de la selecció, ha de jugar el seu primer partit oficial: la Supercopa d’Espanya contra el Sevilla que, en canvi, nomé aportarà un jugador a la selecció (Navas)
És evident que, per moltes excuses que vulgui donar del Bosque (diu que no convocar els jugadors del Barça seria un greuge comparatiu amb els altres clubs -?-) el perjudici que crea al Barça és molt gran.
Tan gran que el Barça haurà de jugar amb la majoria dels suplents i, encara més majoria, dels jugadors del filial, que tot i ser uns jugadors que prometen molt, encara tenen molt poca experiència en partits decisius contra equips de la primera divisió del futbol espanyol.
Llegia ahir al diari que la majoria de les seleccions que també tenen partit el dia 11 (és una jornada d’aquelles previstes que han de jugar totes les seleccions del món mundial) han optat per deixar a casa els futbolistes que van jugar a Sud-àfrica, ja que, sé suposa, van tenir que fer un esforç extra després d’haver acabat totes les competicions de clubs.
Només el temps, quan vagin transcorrent les competicions oficials (lliga, copa, Champions, d’altres partits de la selecció) dirà, o millor dit, donarà tota la magnitud al greu error del seleccionador espanyol. Si els jugadors del Barça van caient lesionats i es perden molts d’aquest partits, potser serà el moment de demanar responsabilitats a del Bosque.
Tot plegat, pot acabar afectant no només al primer equip del Barça, sinó al Barça Atlètic que ha de jugar a la segona divisió espanyola. Mentre uns pujaran al primer equip, juvenils hauran de competir a la divisió de plata. Massa enrenou para que el Barça tingui una temporada brillant.
Em voldria equivocar, però insisteixo, la irresponsabilitat de del Bosque por influir greument en el transcurs de les competicions oficials que s’han de jugar i, com no, donarien avantatja a l’equip de la capital, la samarreta del qual, del Bosque va portar en la seva època de jugador de futbol.

SER O ESTAR

Quan de petits se’ns ensenyava gramàtica i el mestre ens explicava el verbs, sempre se’ns dia que els verbs “ser” i “estar” eren el mateix. Moltes vegades es poden arribar a confondre algunes de les seves formes i segons territoris usen la forma del verb “ser” o de “l’estar”.
Però en política, de vegades, SER i ESTAR, poden significar dos conceptes molt diferents. Em refereixo al conflicte de Madrid. Tomás Gómez és el secretari general del PSM i, com a tal, hauria de ser un el candidat a encapçalar la llista de les properes eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid. En canvi, des de l’executiva es parla de l’actual ministra de Sanitat Trinidad Jiménez (una persona que sempre m’ha agradat, i no només pel seu físic) y el secretari d’estat per a l’esport Jaime Lissavetsky.
Tomás Gómez, “està” al lloc que li pertoca com a líder dels socialistes madrilenys i, per tant, hauria de tenir molts de números per a ser-ne el cap de llista.
En canvi, tant la Trinidad Jiménez com Jaime Lissavetsky “son”, per una part, els candidats preferits per la direcció nacional del PSOE, Zapatero al davant i també “son” també, avui per avui els millors col•locats per a ser-ne els caps de llista de la Comunitat i l’ajuntament de Madrid, respectivament.
Sovint, tots els partits s’omplen la boca parlant de democràcia. Fins i tot els menys demòcrates, però quan mirem cap a dintre, es a dir, quan parlem de la democràcia interna dels propis partits, ens en adonem de la poca democràcia que hi ha i, sovint, les executives imposen els seus candidats per sobre del que diuen les pròpies bases. Això és el que està passant avui a Madrid i el que ha passat infinitat de vegades.
Voleu un exemple. Em remuntaré a l’any 1983, a les segones eleccions municipals de la democràcia després de la mort del dictador. Unes eleccions que van marcar el meu camí polític, ja que el dia després va ser quan vaig acabar prenent la decisió d’afiliar-me al PSC. Us situaré a Vinaròs, la capital del Baix Maestrat. Poc abans de les eleccions, la militància local del PSPV-PSOE, va prendre la decisió en assemblea de que els que havia estat alcalde de Vinaròs aquells darrers quatre anys, no repetís com a cap de llista. Els caps visibles d’aquell “motí”, era el meu malaguanyat amic Rafel Genovés i un altre militant de cognom Grau. Finalment l’agrupació de Vinaròs va confeccionar una llista que va fer arribar a la comissió de llistes del partit a València. Allí la van “retocar” incloent-hi a l’alcalde (crec recordar que no era militant) Aquell tira i arronsa entre els socialistes vinarosencs i l’executiva regional, van acabar en l’expulsió d’aquells que lideraven la “revolta”, un d’ells almenys, Rafel, regidor de l’ajuntament i secretari general de la UGT del Baix Maestrat. La gota d’aigua que va fer vesar el got definitivament, van ser unes declaracions de tots dos on criticaven molt durament l’executiva regional del partit. Una manera poc elegant, però efectiva d’acabar resolent un tema que suposo feixuc per a la direcció regional.
Evidentment no puc deixar de discrepar de com es van portar els fets. Però suposo que al final, el que comptava era el resultat i els socialistes de Vinaròs van tornar a guanyar les eleccions i van seguir governant el municipi.
Alguna cosa semblant pot arribar a passar a Madrid i només els resultat electoral final donarà la raó als uns o als altres. La política, de vegades, és així de cruel.