PRIMERA EXPOSICIÓ D’ERNESTO URQUIZÚ ALS 88 ANYS

L’ampostí Erenesto Urquizú exposa des d’avui fins dimecres 25 d’agost una mostra dels seus dibuixos a la sala d’exposicions de la casa Miralles, seu de l’ajuntament de Freginals, coincidint amb la festa major del poble més petit de la comarca del Montsià.
Ernesto Urquizú és un dibuixant autodidacta que utilitza com a únics materials el bolígraf i el paper. L’afició pel dibuix li ve de ben petit i als 88 anys encara conserva una gran capacitat per a realitzar els traços de forma ferma.
Els seus originals poden ser còpies de fotografies de tota mena de plantes, animals i d’altres objectes inanimats o simplement fruit de la seva prodigiosa imaginació.
Juntament amb l’exposició d’Urquizú, també s’inaugurava avui una exposició de manualitats fets per les ames de casa de Freginals i una altra promoguda per l’Institut Català de la Dona, a través del Consell Comarcal del Montsià anomenada: “Dones grans/Grans dones”.

A la inauguració hi ha assistit l’alcalde de Freginals Lluís Fernández i la resta del consistori, així com bona part de la família d’Erenesto Urquizú y una nodrida representació de la societat local.
Al final de l’acte i, tal com s’acostuma a fer en aquests casos, l’ajuntament freginalenc ha ofert un refrigeri al públic assistent.

CANTS DE SIRENA

Qui hagueu llegit la Ilíada d’Homer, sabrà que en la travessia pel mar Egeu, les sirenes, amb els seus cants, miraven d’atreure’ls cap a elles amb la intenció de que les seves naus encallessin contra les roques i moguessin els mariners.
Sense arribar a aquests extrems, la crida que van fer primer des de CiU i més tard des d’ERC, per mig del seu president Joan Puigcercós, als “socialistes” desencantats amb la política del PSC per a que els votessin a les properes eleccions autonòmiques, em sonen a això, a “cants de sirena”.
En política, una bona part de l’electorat té el seu vot decidit molt abans de les eleccions. En alguns casos, els ciutadans no és decideixen fins els darrer moment, però la majoria segueixen votant a la formació que ho han fet tradicionalment. Només en una part de l’electorat, el seu vot fluctua cap a una u altra formació. Són, en definitiva els qui fan variar el resultat de les eleccions donant guanyadora a una determinada força política.
CiU, de forma desesperada mirar d’aconseguir els màxims vots possibles per treure majoria absoluta i no haver de governar amb ningú.
El cas d’ERC és força diferent. La formació nacionalista, conscient que perdrà els vots que aniran a parar, majoritàriament, a Reagrupament de Joan Carretero i Solidaritat Catalana de Joan Laporta, mira d’apaivagar el màxim possible la hipotètica desfeta mirant de recollir vots d’allí on calgui.
En realitat no crec que cap militant (o mol pocs) assumeixen al 100 % els postulats del propi partit. Sempre hi ha discrepàncies. El discutit “nacionalisme” del PSC en pot ser una d’elles. Però davant d’això cal preguntar-se “quin grau d’afinitat hi ha amb les tesis del partit”. I mirar si hi ha més coses que “ens uneixen” que no que “ens separen”.
Potser molts voldran mirar d’iniciar una nova aventura amb formacions inèdites fins ara. Tot és legítim. Però seran molts més els que, finalment, optaran per seguir donant la confiança al partit del President Montilla.
CiU és un partit per a governar i acaparar el màxim de poder possible, a qualsevol preu i sense tenir massa escrúpols de res. Ja el coneixem. És el partit que no va dubtar en donar suport al PP d’Espanya a canvi de comptar a Catalunya amb el recolzament dels vots de la formació nacionalista espanyola i donar l’esquena a les Terres de l’Ebre en el tema del transvasament.
D’ERC coneixem, sobre tot, el seu sobiranisme i els clams per la independència. Però en política manca alguna cosa més que voler assolir una fita, avui per avui impossible. Serà suficient per atreure vots la bandera de l’independentisme? La disputa amb les altres formacions que també clamen pel mateix en fan pensar que no!
Des del PSC tampoc no perdonem a ERC la “plantada” que li van fer a Maragall, segons ells, els màxim representant del catalanisme dintre del partit. Si tot i així el van trair fins al punt de que va haver de fer fora els consellers d’ERC, governar amb minoria i veure’s obligat a anticipar les eleccions, qui ens dóna les garanties necessàries de que les hipotètics socialistes desenganyats no acabin traïts per la formació republicana?
A més a més, si tenim en compte les declaracions fetes per Oriol Pujol la setmana passada, ERC no ha demostrat ser un partit de govern i els socialistes volem governar Catalunya, però no a qualsevol preu.

UN TEMA A TANCAR: LES PLAQUES DE LES MATRÍCULES

Acabo de llegir a la pàgina d’Internet del Periódico de Catalunya que avui l’expresident Aznar visita Melilla per a donar suport als seus ciutadans.
Aznar és el paradigma de l’Espanya unida i indivisible. Per això, sota el seu “regnat” es van aprovar les actuals plaques de matrícula dels vehicles amb rodes. Era una bona ocasió per a posar en pràctica allò que tant l’entusiasma. Així es va fer u n model de placa igual per a tot l’estat. Sense cap distintiu ni provincial ni autonòmic. A partir de llavors tots érem iguals, tots érem espanyols!
Recordo que abans, quan viatjaves i veies a la matrícula d’un cotxe la “T” de Tarragona, ràpidament et venien ganes de parlar amb el seu propietari i demanar-li de quin poble o ciutat era. De vegades et trobaves la sorpresa de que era d’algun poble prop del teu i, allò, t’omplia d’alegria. Ara no, si no et fixes amb alguna detall més, com el nom del venedor del cotxe, és impossible identificar-los per la matrícula.
A principis de mes varem tenir la visita del fill d’un cosí de França, ja net d’un excombatent republicà de la lleva del biberó dels que ja us en he parlat altres cops. Va vindre acompanyat per la seva núvia a passar uns dies per a veure la zona i, a la vegada, visitar el poble on va néixer el seu iaio. Era la primera vegada que venia sense els seus pares.
La seva núvia tenia un cotxe petit que, a dures penes, deixava cabre a ell dos i l’equipatge que portaven. Però alguna cosa destacava: la placa de la matrícula.
França sempre s’ha caracteritzat per la forta unió que s’exerceix des de París (centralisme) Allí, pensar en arribar a donar una autonomia plena a les seves regions, és quasi que impensable. De totes formes, abans, també tenien uns sistema de matrícules que et permetia identificar el departament (l’equivalent a la província espanyola) Així París tenia el 75, Perpinyà, el 69, l’Herault, el 34, Marsella, el 13, etc. El meu nebot em va demostrar que sé les sabia totes...
Des de fa aproximadament un any, França també va canviar el sistema de matrícules, ja que, de tant en tant, s’esgoten i cal idear-ne un de nou que permeti continuar amb les matriculacions. Al viatge que vaig fer a París fa ara aproximadament un any, ja vaig poder veure matrícules de les noves. Lluny de treure els distintius “provincials”, les noves matrícules incorporen l’escut de la regió d’on són els seus propietaris (mireu la foto) El meu nebot em va dir que cada propietari pot escollir el distintiu de la regió. Així, entenc, que si un francès sé sent d’un territori perquè hi ha nascut i ha passat bona part de la seva vida i, a l’hora de matricular el cotxe, per circumstàncies viu a una altra regió, sense cap problema podrà posar al seu cotxe l’escut de la regió de la seva preferència.
Aquí, un sistema similar s’ha reivindicat moltes vegades (recordeu-vos de la campanya del “CAT”), però ni amb Aznar primer ni amb Zapatero després s’ha pogut aconseguir encara. A més, si agafes un adhesiu amb les lletres “CAT” i te’l enganxes sobre la placa de la matrícula, és motiu de sanció.
Fins que es canvi la llei i es puguin posar aquesta mena de distintius (potser amb el seguen canvi de sistema de matrícules) cal segui posant el “burro català” o la “cabra ebrenca”. Personalment em vaig decantar per la segona.

OBERT PER VACANCES

El més d’agost, al igual que Nadal, és caracteritza per la manca de noticies polítiques de rellevància.
Però alguns partits es veu que deixen “de guàrdia" a part del seu “personal” per a que vagin contaminant l’opinió pública en benefici dels seus interessos electorals.
Així ho fa el PP. A Catalunya amb l’Alicia Sánchez-Camacho que encara que no sigui així, cada vegada que parla, pareix que insulta i és l’encarregada de carregar (valgui la redundància) contra el govern de Catalunya i, de tant en tant, també contra el de l’estat.
I a Madrid, l’encarregat de fer aquest paper és l’Esteban González Pons, un dels portaveus del Congrés dels Diputats. No fa gaires dies, mentre el PSM debat sobre qui és el candidat ideal per a enfrontar-se amb l’Esperanza Aguirre per la Comunitat i amb l’Alberto Ruiz-Gallardón per l’Ajuntament, surt González Pons i diu que “si la Trinidad Jiménez (amb possibilitats d’enfrontar-se amb Dña. Espe) perd, Zapatero també perd”. És una manera de veure les coses. Des del diari digital el Plural ja li van respondre ràpidament: “Sr. González Pons: I si perd Esperanza Aguirre, perd el Sr. Rajoy?” Una bona pregunta, encara que intueixo un tant molesta per a la gent del PP que tenen veritable veneració per alguns dels seus líders.
I què dir de les declaracions del Sr. González Pons sobre els fets del Marroc, on un grup d’activistes provoquen la policia espanyola? El dirigent del PP critica el govern espanyol perquè diu que deixa desemparats als membres de les forces de seguretat de la frontera.. Què faria el PP? Potser envair el Marroc, com va fer-se en l’època d’Aznar i Trillo amb l’illot de Perejil? Ja sé sap que els marroquins, de tant en tant, porten les reivindicacions territorials fins a extrems intolerables. I no és que vulgui defensar ara l’espanyolitat de Ceuta i Melilla, però recordo perfectament quan en 1975, amb el dictador greument malalt i pocs mesos abans de la seva mort, van muntar allò que es va anomenar “Marcha Verde”, contra el Sahara anomenat en aquell temps “español”.
Qui tampoc tanca per vacances és el defensor del ciutadà. Enrique Mújica, en altre temps dirigent del PSOE i avui molt més proper a les tesis de Rosa Diez, ha portat davant del Tribunal Constitucional la llei de l’immigrant de Catalunya, ja que anteposa el català al castellà. El Sr. Mújica, recordem-ho, ja va presentar recurs d’anticonstitucionalitat per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Es veu que quan té poca feina, se la busca i actua d’ofici. El que no entenc jo és que si és el “Defensor del Ciutadà”, no es limita a defensar els drets dels ciutadans quan aquests li demanen. Mecanismes té l’Estat per a recórrer una llei d’una comunitat autònoma si veu que entra en contradicció amb els seus interessos.
En canvi, davant dels ciutadans, no sempre actua com ho hauria de fer. Fa uns 10 anys, i després que la Revista Amposta no em publiqués un escrit crític amb el pla de circulació que s’havia aprovat i amb alguns dels dirigents locals de l’època, vaig demanar-li al Defensor del Ciutadà que intercedís per mi per a que em publiquessin la carta. Després de demanar-me ampliació de la meva “denúncia”, i a l’assabentar-se de que el principal implicat, el director de la revista, a la vegada era Senador espanyol (com també ho és ara), va tancar l’expedient dient que “no tenia competències en la matèria”. Poc després la RA em va publicar l’escrit. Sempre he pensat que no va voler actuar contra un membre d’una de les institucions de l’Estat, però si que, en privat, li va fer saber que no actuava correctament.