PROHIBIT!

Arran de la prohibició de fer curses de toros a Catalunya, s’ha plantejat el dilema sobre si s’ha de prohibir tot allò que comporti una conducta incívica per part dels ciutadans.
Jo sóc partidari de no prohibir res si abans es poden prendre altres mesures correctores. Un dels lemes del maig 68 francès, era: “Prohibit prohibir”. Una màxima un tant incoherent, però força significativa.
Avui en dia ja estem acostumats a que a la majoria d’establiments comercials estigui prohibit fumar, a que en hospitals, avions, etc., estigui prohibit usar el mòbil i d’altres aparells electrònics, que a determinats llocs estigui prohibit entrar amb el gos...
Un dels darrers debats a Catalunya, i a d’altres llocs d’Espanya, és si s’ha de prohibir l’ús del vel integral que usen determinades dones musulmanes per a entrar als edificis públics. Hi ha ciutats, com Lleida, que va ser aprovat per la majoria del seus regidors. A d’altres ajuntaments, en canvi, s’ha acabat rebutjant les mocions que s’han presentat al respecte per considerar-les electoralistes i anar en contra de les llibertats individuals de les persones.
Però a l’hora de prohibir, què cal tenir en compte? Crec que la primera consideració a tenir en compte és que si han de prevaldre els drets propis per davant dels drets dels altres. Un exemple: fumar perjudicar a tothom. A aquell que ho fa conscient, sense respectar les advertències que hi ha als paquets de tabac ni a les persones properes que inhalen el seu fum, els coneguts com a fumadors passius. Davant de la manca de respecte per part de la persona fumadora cap als altres, cal habilitar les mesures de prevenció necessàries per a preservar els drets i la salut dels demés per damunt del dret individual de fumar de l’individu en qüestió.
Evidentment no és el mateix en els casos del vel integral o dels toros. Una dona musulmana amb vel integral, por “fer-nos mal a la vista”, però no posa en perill la nostra salut. En una corrida de toros, pot afectar-nos si anem i veiem com sofreix l’animal, però cal pagar l’entrada per a veure “l’espectacle” (ho he posat entre comentes, perquè hi ha qui no ho considerarà així) Els toros es fan a un recinte tancat, habilitat només per aquest tipus d’actes i hi va qui vol anar, de forma voluntària i conscient. Molts opinaran que, encara que no s’assisteixi a les corrides, no es pot ignorar el patiment que sofreixen els animals. En aquest aspecte els hi he de donar la raó, però si comencem prohibint els toros, potser caldrà replantejar-se moltes coses que, a la vida quotidiana, ens apareixent d’allò més normals. O es que no pateix un animal que neix per a ser sacrificat per al consum humà. Primer es criat en pèssimes condicions (granges súper massificades), transport fins l’escorxador en situació precària i, finalment, sacrificat amb mètodes força sanguinaris.
Però el debat “toros, sí, toros, no”, va molt més enllà d’una simple prohibició d’un espectacle considerat per la majoria cruel. Des d’alguns sectors, sobre tot els mitjans de comunicació d’àmbit nacional espanyol més bel•ligerants amb Catalunya, han reobert el debat identitari i han volgut veure en la prohibició un intent més de fractura del poble català amb l’estat espanyol i desprestigiar d’aquest manera els partits independentistes de casa nostra.
Des de les Terres de l’Ebre, la prohibició de els curses de toros, ens la mirem recelosos i preocupats de que un dia no molt llunyà, les prohibicions pugin arribar a afectar als correbous i altres modalitats taurines típiques de la nostra terra. El col•lectius anti-taurins, una vegada han aconseguit el seu propòsit de prohibir les curses de toros a partir de principis de 2012, ara s’han marcat com a objectiu aconseguir la prohibició de totes les modalitats taurines. Edicions digitals de diaris com el Periódico de Catalunya o l’Avui, han preguntat als lectors si s’han de prohibir els correbous. En tots dos casos, un percentatge superior al 80 % han opinat que “s’haurien de prohibir”.
A les comarques del Sud de Catalunya, igual que les germanes del Nord de Castelló, els bous són l’essència de la festa i no s’entendria una festa major sense la presència dels actes taurins tant propis d’aquí: el correbous, els bous embolats i, a Catalunya, també els bous capalçats.

PRIMERA EXPOSICIÓ D’ERNESTO URQUIZÚ ALS 88 ANYS

L’ampostí Erenesto Urquizú exposa des d’avui fins dimecres 25 d’agost una mostra dels seus dibuixos a la sala d’exposicions de la casa Miralles, seu de l’ajuntament de Freginals, coincidint amb la festa major del poble més petit de la comarca del Montsià.
Ernesto Urquizú és un dibuixant autodidacta que utilitza com a únics materials el bolígraf i el paper. L’afició pel dibuix li ve de ben petit i als 88 anys encara conserva una gran capacitat per a realitzar els traços de forma ferma.
Els seus originals poden ser còpies de fotografies de tota mena de plantes, animals i d’altres objectes inanimats o simplement fruit de la seva prodigiosa imaginació.
Juntament amb l’exposició d’Urquizú, també s’inaugurava avui una exposició de manualitats fets per les ames de casa de Freginals i una altra promoguda per l’Institut Català de la Dona, a través del Consell Comarcal del Montsià anomenada: “Dones grans/Grans dones”.

A la inauguració hi ha assistit l’alcalde de Freginals Lluís Fernández i la resta del consistori, així com bona part de la família d’Erenesto Urquizú y una nodrida representació de la societat local.
Al final de l’acte i, tal com s’acostuma a fer en aquests casos, l’ajuntament freginalenc ha ofert un refrigeri al públic assistent.

CANTS DE SIRENA

Qui hagueu llegit la Ilíada d’Homer, sabrà que en la travessia pel mar Egeu, les sirenes, amb els seus cants, miraven d’atreure’ls cap a elles amb la intenció de que les seves naus encallessin contra les roques i moguessin els mariners.
Sense arribar a aquests extrems, la crida que van fer primer des de CiU i més tard des d’ERC, per mig del seu president Joan Puigcercós, als “socialistes” desencantats amb la política del PSC per a que els votessin a les properes eleccions autonòmiques, em sonen a això, a “cants de sirena”.
En política, una bona part de l’electorat té el seu vot decidit molt abans de les eleccions. En alguns casos, els ciutadans no és decideixen fins els darrer moment, però la majoria segueixen votant a la formació que ho han fet tradicionalment. Només en una part de l’electorat, el seu vot fluctua cap a una u altra formació. Són, en definitiva els qui fan variar el resultat de les eleccions donant guanyadora a una determinada força política.
CiU, de forma desesperada mirar d’aconseguir els màxims vots possibles per treure majoria absoluta i no haver de governar amb ningú.
El cas d’ERC és força diferent. La formació nacionalista, conscient que perdrà els vots que aniran a parar, majoritàriament, a Reagrupament de Joan Carretero i Solidaritat Catalana de Joan Laporta, mira d’apaivagar el màxim possible la hipotètica desfeta mirant de recollir vots d’allí on calgui.
En realitat no crec que cap militant (o mol pocs) assumeixen al 100 % els postulats del propi partit. Sempre hi ha discrepàncies. El discutit “nacionalisme” del PSC en pot ser una d’elles. Però davant d’això cal preguntar-se “quin grau d’afinitat hi ha amb les tesis del partit”. I mirar si hi ha més coses que “ens uneixen” que no que “ens separen”.
Potser molts voldran mirar d’iniciar una nova aventura amb formacions inèdites fins ara. Tot és legítim. Però seran molts més els que, finalment, optaran per seguir donant la confiança al partit del President Montilla.
CiU és un partit per a governar i acaparar el màxim de poder possible, a qualsevol preu i sense tenir massa escrúpols de res. Ja el coneixem. És el partit que no va dubtar en donar suport al PP d’Espanya a canvi de comptar a Catalunya amb el recolzament dels vots de la formació nacionalista espanyola i donar l’esquena a les Terres de l’Ebre en el tema del transvasament.
D’ERC coneixem, sobre tot, el seu sobiranisme i els clams per la independència. Però en política manca alguna cosa més que voler assolir una fita, avui per avui impossible. Serà suficient per atreure vots la bandera de l’independentisme? La disputa amb les altres formacions que també clamen pel mateix en fan pensar que no!
Des del PSC tampoc no perdonem a ERC la “plantada” que li van fer a Maragall, segons ells, els màxim representant del catalanisme dintre del partit. Si tot i així el van trair fins al punt de que va haver de fer fora els consellers d’ERC, governar amb minoria i veure’s obligat a anticipar les eleccions, qui ens dóna les garanties necessàries de que les hipotètics socialistes desenganyats no acabin traïts per la formació republicana?
A més a més, si tenim en compte les declaracions fetes per Oriol Pujol la setmana passada, ERC no ha demostrat ser un partit de govern i els socialistes volem governar Catalunya, però no a qualsevol preu.

UN TEMA A TANCAR: LES PLAQUES DE LES MATRÍCULES

Acabo de llegir a la pàgina d’Internet del Periódico de Catalunya que avui l’expresident Aznar visita Melilla per a donar suport als seus ciutadans.
Aznar és el paradigma de l’Espanya unida i indivisible. Per això, sota el seu “regnat” es van aprovar les actuals plaques de matrícula dels vehicles amb rodes. Era una bona ocasió per a posar en pràctica allò que tant l’entusiasma. Així es va fer u n model de placa igual per a tot l’estat. Sense cap distintiu ni provincial ni autonòmic. A partir de llavors tots érem iguals, tots érem espanyols!
Recordo que abans, quan viatjaves i veies a la matrícula d’un cotxe la “T” de Tarragona, ràpidament et venien ganes de parlar amb el seu propietari i demanar-li de quin poble o ciutat era. De vegades et trobaves la sorpresa de que era d’algun poble prop del teu i, allò, t’omplia d’alegria. Ara no, si no et fixes amb alguna detall més, com el nom del venedor del cotxe, és impossible identificar-los per la matrícula.
A principis de mes varem tenir la visita del fill d’un cosí de França, ja net d’un excombatent republicà de la lleva del biberó dels que ja us en he parlat altres cops. Va vindre acompanyat per la seva núvia a passar uns dies per a veure la zona i, a la vegada, visitar el poble on va néixer el seu iaio. Era la primera vegada que venia sense els seus pares.
La seva núvia tenia un cotxe petit que, a dures penes, deixava cabre a ell dos i l’equipatge que portaven. Però alguna cosa destacava: la placa de la matrícula.
França sempre s’ha caracteritzat per la forta unió que s’exerceix des de París (centralisme) Allí, pensar en arribar a donar una autonomia plena a les seves regions, és quasi que impensable. De totes formes, abans, també tenien uns sistema de matrícules que et permetia identificar el departament (l’equivalent a la província espanyola) Així París tenia el 75, Perpinyà, el 69, l’Herault, el 34, Marsella, el 13, etc. El meu nebot em va demostrar que sé les sabia totes...
Des de fa aproximadament un any, França també va canviar el sistema de matrícules, ja que, de tant en tant, s’esgoten i cal idear-ne un de nou que permeti continuar amb les matriculacions. Al viatge que vaig fer a París fa ara aproximadament un any, ja vaig poder veure matrícules de les noves. Lluny de treure els distintius “provincials”, les noves matrícules incorporen l’escut de la regió d’on són els seus propietaris (mireu la foto) El meu nebot em va dir que cada propietari pot escollir el distintiu de la regió. Així, entenc, que si un francès sé sent d’un territori perquè hi ha nascut i ha passat bona part de la seva vida i, a l’hora de matricular el cotxe, per circumstàncies viu a una altra regió, sense cap problema podrà posar al seu cotxe l’escut de la regió de la seva preferència.
Aquí, un sistema similar s’ha reivindicat moltes vegades (recordeu-vos de la campanya del “CAT”), però ni amb Aznar primer ni amb Zapatero després s’ha pogut aconseguir encara. A més, si agafes un adhesiu amb les lletres “CAT” i te’l enganxes sobre la placa de la matrícula, és motiu de sanció.
Fins que es canvi la llei i es puguin posar aquesta mena de distintius (potser amb el seguen canvi de sistema de matrícules) cal segui posant el “burro català” o la “cabra ebrenca”. Personalment em vaig decantar per la segona.