EL PROGRAMA DE PxC, A LA FISCALIA

El Departament d’Acció social i Ciutadania, que encara té com a consellera en funcions a la Carme Capdevila (ERC), ha portat a la fiscalia el programa que el partit Plataforma per Catalunya (PxC) que encapçala en xenòfob i abans militant de Falange Española Josep Anglada, va presentar-se a les passades eleccions al Parlament de Catalunya el passat 28 de novembre.

El programa del partit d’Anglada pràcticament només té un sol punt (o al menys un punt rellevant): l’odi cap els emigrants com si aquets fossin “el mal de tots els mals”.

Als fullets que no només van escampar, sinó que, al menys a Amposta, van enganxar a tanques d’obres i mobiliari urbà, entre d’altres llocs, la majoria força concorreguts pels estrangers que viuen a la nostra ciutat, es podia veure una foto del líder nacional i una frase: “Controlem la immigració”. No és el primer cop que un programa (o part d’ell) es porta a la fiscalia per si és constitutiu d’un delicte de racisme i xenofòbia.

Recordem que els fulls que va repartir el PP per Badalona, també anaven en aquest mateix sentit. El líder local Xavier Garcia Albiol i la mateixa Alicia Sánchez Camacho els van repartir entre la població autòctona de la població.

És cert que en períodes com el que estem vivint, on el denominador comú és la crisi i on hi ha moltes famílies d’aquí i també de nouvingudes que s’ho passen molt malament, l’odi cap a aquestes darreres creix de forma desmesurada.

En situacions paregudes i amb programes similars als de PxC i, fins i tot com el del PP, en altres èpoques, han propiciat l’ascens al poder, de forma democràtica, líders de trist record per a la humanitat.

Davant d’aquestes situacions, des dels partits d’esquerra i, sobre tot, des de les institucions governades per partits progressistes, només es pot fer pedagogia i demostrar que l’emigració no és l’origen de tos els mals. De delinqüència i atur, abans de l’arribada d’immigrants també n’hi havia. Les xarxes mafioses establertes a molts de llocs del país, sobre tot a la Costa del Sol estan integrades per estrangers, però no immigrants en el sentit estricte de la paraula. I fa dècades ja existien, no és una cosa recent.

Penso que el que està fent l’Ajuntament de Barcelona de repartir fullets on es desmenteixen els tòpics de la immigració és una idea encertada que ha d’ajudar a la convivència pacífica de tos els ciutadans.

Esperem que serveixin d’alguna cosa.    

L’AMPOSTÍ JAUME EIXIMENO PREMI EXTRAORDINARI DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA

Al Punt d’avui apareix com és costum la pàgina de propaganda de la Diputació de Tarragona. L’encara president Josep Poblet hi surt a una foto però és quasi imperceptible. Suposo que perquè la feina ja està feta.

Al costat hi surten l’ampostí Jaume Eiximeno Ferré, Menció d’Honor de saxofon i Premi d’Honor de música de cambra de la Diputació de Tarragona, juntament a la també ampostina Rut Elisabet Fatsini (parenta de la meva dona) Tots dos són músics de la banda de música la Lira Ampostina.

També hi figura Roser Carceller Gallardo que també va ser Premi d’Honor de Clarinet que toca a la Unió Filharmònica. Felicitats a tots els guardonats.

ELS POUS DE LA DISCÒRDIA

Fa temps que sento preguntar per a què són el pous de Vinallop. Encara que n’hi ha alguns que estan més prop de Mianes que de Vinallop.

Què si són per a portar aigua al polígon industrial de Catalunya Sud. Què si no, què si són per millorar la qualitat de l’aigua del CAT o per a incrementar la concessió que té del minitransvasament al Camp de Tarragona.

Bé, siguin per a que siguin (de moment sembla que encara no s’usen) el cert és que no fa gaires dies hi va aparèixer una pintada al costat de la C-12. Diu així: “Lladres d’aigua” i per signatura es pot veure el “nus de la PDE”. Així que és la segona pintada (més bé mural) que hi ha a poca distància dels pous.

Com normalment quan hi passo, ho faig sense gaire temps i pocs recursos (no sempre porto càmera de fotos amb mi, encara que si la càmera del mòbil), avui, aprofitant que he anat a collir unes quantes taronges a l’hort d’un amic de Remolins, he aprofitat per fotografiar algun pou i els murals en qüestió.

Per cert, personalment penso que els pous són per a portar l’aigua més enllà de les terres de l’Ebre. Sempre recordaré que l’any 1995 o 1996 (Brian te’n recordes exactament quan?) les granges de Castillo, les que estan situades dalt mateix de la torre de la Carrova, van comprar les finques del costat i hi van plantar oliveres amb l’idea d’avocar-hi els purins que generen els porcs. Hi va haver-hi una petita concentració amb els biòlegs Josep Canício de la Ràpita i Carles Ibáñez de Santa Bàrbara.

Ens van explicar que l’aqüífer que hi havia al subsòl d’aquella zona era el segon més important de Catalunya. Al cap dels anys em vaig assabentar que es deia “aqüífer de la Galera”.

Les denuncies fetes contra les granges de Castillo van fer que, finalment, no s’hi aboquessin purins. Però l’aigua subterrània pareix que si que se la acabaran emportant.   

  

LA XINA. “L’AMIC” INCOMODE

Durant la dictadura, als passaports, hi posava: “Válido para todo el mundo excepto Rusia y paises satélites”.
Era el cas de la Xina, un país satèl·lit de l’antiga URSS, així com els països de l’Europa de l’Est, Vietnam, Cambotja, Corea del N, etc.
D’ençà han passat molts d’anys i moltes coses. No fa gaires setmanes, la pròpia Rússia va signar un tractat preferent de col·laboració amb l’OTAN, un fet impensable només fa uns anys! I també s’ha seu amb els països més desenvolupats del planeta per a prendre, conjuntament, decisions que ens acaben afectant a tots.
Però la Xina és diferent (abans ho deien d’Espanya) En un gest de bona voluntat, només fa dos anys, sé li va “donar” l’organització d’uns jocs olímpics. Havia de ser el punt de partida pel qual, la Xina, havia d’obrir-se al món. No va ser així.
La Xina, en aquests dos anys, han seguit les mateixes polítiques socials i econòmiques. Internes i externes. A la pràctica no ha canviat res.
Però avui es produirà un fet inusual. A la capital de Noruega, Oslo, aquesta tarda es farà el lliurament del premi Nobel de la Pau a un xinès. Però no un xinès qualsevol: un dissident que està empresonat per no voler seguir les directrius que emanen del poder absolut dels dirigents dels seu país.
La Xina no deixa sortir del país a Liu Xiaobo (que així es diu el xinès en qüestió) a recollir el premi. Però encara hi ha un fet molt més greu. Vol condicionar a d’altres països per a que tampoc acudeixen a la cerimònia del lliurament del premi en una mena de “boicot” per un fet que no agrada (evidentment) els dirigents xinesos.
El fet de no acudir el guardonat a Oslo no és un fet inèdit, però si poc freqüent ja que hi ha un precedent anys 30 quan Hitler no va deixar sortir un alemany que també era contrari al règim.
Per a més “inri”, ha creat un premi de la pau “paral·lel” que li ha posat per nom “Confuci”. Tant a corre cuita ho ha fet, que el “guardonat”, un antic vicepresident de Taiwan, no podrà passar a recollir-lo.  
Però el fet d’avui no és l’únic maldecap que dóna la Xina als països desenvolupats. En el terreny econòmic fa temps que sé li demana que revaloritzi la seva moneda, el iuan. En aquest temps de crisi, la Xina és un dels països que marca els ritmes de l’economia mundial i la moneda està artificialment devaluada. Això fa que els productes xinesos siguin molt més competitius als mercats internacionals en detriment als dels altres països exportadors.
Tot plegat fa que la Xina sigui un país incòmode per a la majoria dels països del món. No li pots fer boicot perquè el pes que té és gran i, segurament, en un futur encara el tindrà més. Per aquest motiu, un gran nombre de països opten per callar. No ha estat el cas dels Estats Units que, per una vegada ha sabut estar al lloc que li pertoca i no ha acceptat el xantatge que vol intentar fer en el tema del Nobel.