PRIMERES CRÍTIQUES AL NOU GOVERN

L’altre dia, l’amic Enric Insa (suposo que el cognom li ve d’Onda) em feia un comentari al blog i em deia dues coses. La primera que s’estranyava que no hi hagués cap conseller de l’Ebre i la segona que, com a tot govern, cal donar-li els 100 dies de “gràcia”.

Certament hi ha una regla no escrita on al nou govern se’l “respecta” els primers 100 dies de mandat. Sobre el segon tema, només una cosa: aquí cal veure el poc pes que té l’Ebre dintre de Catalunya i no només l’Ebre, sinó tota la demarcació de Tarragona.

Però al nou govern de Mas ja se’l va començar a criticar fins i tot abans de prendre posició. Òbviament a Ferran Mascarell, des del PSC se’l considera una mena de traïdor, encara que ell vulgui suavitzar la cosa i dir, com va fer ahir, que “sé sent socialista”.

Un dels més criticats des del territori és Felip Puig, a qui li diuen el “conseller del transvasament de Pujol”. Però no són els únics.

A la nova consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, les crítiques li han caigut de tots els costats. Per part d’ERC sé l’acusa d’haver perseguit judicialment les referèndum independentista d’Arenys de Munt i per part de C’s li van dir que “a veure si ara es feia nacionalista...”. Sobre ella també es diu que parla castellà en la intimitat, ja que com a llengua materna té la “llengua del ‘imperio’”

Del nou conseller de Salut, Boi Ruiz, més que criticar-lo, ja es parla de la retallada que patirà el sistema públic sanitari, ja que ve de la gestió privada, un sistema que agrada molt CiU i que ja es va posar en marxa sota el govern de Pujol. Sense anar més lluny, els hospitals de Móra d’Ebre, Amposta i Jesús tenen gestió privada. Però també recau una crítica sobre ell: col·laborar amb la fundació FAES que presideix l’expresident espanyol José maria Aznar.  

Però la darrera polèmica ha sortit avui mateix. Bé, al menys jo l’he llegit avui. El diari el Triangle feia la següent pregunta: “Qui serà “de debò” el conseller d’Economia de la Generalitat?” D’entrada, la pregunta, ja dóna a entendre que no serà el conseller escollit Andreu Mas-Colell, un intel·lectual que ha fet de professor a les universitats nordamericanes de Berkeley i Harvard, ja que segons pareix, el professor Mas-Colell, és un expert en microeconomia, es a dir, en economia d’empresa i, com tothom sap, els comptes d’una administració pública con la Generalitat de Catalunya formen part de l’anomenada macroeconomia. Per cert, a la pregunta formulada pel Triangle, la resposta és: el propi Mas! Per tant, potser haver buscat un altre més adient, no?

Per últim al propi Mas sé li retreuen al menys dues coses: d’incomplir el programa electoral (va dir que reduiria les conselleries en un 25% i no ho ha fet) i de mantenir el càrrec de vicepresident (vicepresidenta en aquest cas), un càrrec que ell va criticar quan sé va nomenar a Josep Lluís Carod Rovira.

I tornant al començament. També al nostre territori hi ha veus en contra de membres destacats de CiU que critiquen que no s’hagi nomenat cap conseller d’aquí. Evidentment, a Amposta es “donava per fet” el nomenament de qui ha estat el seu líder territorial durant moltes dècades i ara ocupa un escó al Senat espanyol.    

AMPOSTA INAUGURA EL QUART JUTJAT

Sense tanta pompositat com la inauguració d’una instal·lació (per exemple quan es va inaugurar la seu judicial amb la presència del llavors conseller Josep Maria Vallès), avui a Amposta s’hi inaugurat el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 amb la presència del director dels Serveis Territorials de Justícia a les Terres de l’Ebre, Frederic Espuny, l’alcalde d’Amposta i bona part dels regidors de la ciutat.

El 4t jutjat neix amb la vocació de descongestionar la feina que ara tenen els altres tres.

Durant la inauguració d’avui s’ha fet una “carta als Reis Mags”, demanant-los que s’atorgui a Amposta una plaça de Fiscal de forma permanent, ja que, fina ara, només 2 fiscals de Tortosa baixen a Amposta un cop per setmana.

El consistori ampostí, a principis d’aquest any, ja va aprovar una moció presentada pel PSC per a que es crees una plaça de fiscal. Fins ara, el Ministeri de Justícia de Madrid, l’organisme competent per a crear-la encara no ho ha fet. Ara, aprofitant la posada en marxa d’aquest nou jutjat, amb més motiu, es tornarà a demanar. 

DEL PINO DIMITEIX COM A DELEGAT DE LA FCF

Efectivament, el tortosí Joaquín E. Del Pino ha dimitit avui com a delegat territorial a les Terres de l’Ebre de la Federació Catalana de Futbol, juntament amb 14 directius més.

La notícia la feia pública avui mateix el encara president de la FCF Jordi Casals que porta al càrrec menys de dos anys. Ara caldrà convocar eleccions abans de 3 mesos.

Abans de les festes de Nadal, del Pino, company de treball i bon amic, ja em va explicar les desavinences al si de la junta directiva de la FCF que serien degudes a que “alguns dels membres de la junta ignoren totalment els equips més modestos”.

Del Pino que va ser vicepresident del Tortosa amb Bonfill i Lluesma, va dir que el no era el seu cas, ja que ell ara no és directiu de cap equip, però sí el d’altres vocals que pertanyen a juntes directives d’equips dels anomenats modestos. “No sé com ho permeten”, em va sentenciar.

Suposo que la dimissió s’ha fet pública avui perquè no es volia entorpir la gran festa del futbol català con és el partit anual que juga la selecció catalana, en aquest cas contra Hondures a qui va guanyar per 4-0.

Llegiu la notícia al Periódico.  

USURA

Segons el diccionari, el mot usura té el següent significat: “Interès del diner deixat, esp. El que ultrapassa l’establert per la llei o el normal. Delicte comés per la persona que presta diner amb aquest interès”.

Ara us vull explicar un cas verídic que em va passar a mi. El passat dimarts 21 de desembre em van lliurar dos xecs per imports de 195 euros i 97,5 euros, respectivament. Per motius de “protecció de dades”, no diré quina persona o entitat me’ls va donar, així com tampoc el nom de l’entitat financera. Cal dir però, que eren de la mateixa entitat financera on hi cobro la nòmina i pago tots els meus rebuts. Els vaig ingressar pel caixer automàtic el mateix dia. Dimecres, al mirar el compte per Internet me’n adono que els xecs havien estat retornats. Evidentment, la sorpresa va ser majúscula. Però encara era més sorprenent les despeses que em cobraven: 12 euros per cada un d’ells, es a dir, un total de 24 euros o en pessetes d’abans, 4.000!

Posat en coneixement del lliurador, se’m va informar que per un endarreriment a l’hora de ingressar diners al compte, efectivament, en el moment d’haver efectuat l’ingrés, no hi havia diners, però que podia dir a l’entitat bancària que els tornessin a passar que tot estava solucionat. Efectivament així va ser i els xecs es van fer efectius. Ara bé, els 24 euros, en aquests cas, me’ls va abonar el lliurador dels xecs.

Senzillament, unes despeses de devolució de 12 euros per xec, quan un d’ells ni arribava als 100 euros, em semblen un total i absolut abús.

Mirem-ho d’una altra manera. Es cobra un xec, s’ingressa i, com no hi ha diners al compte, no te’l poden pagar i a sobre et cobren una comissió de 12 euros. Els castellans dirien. “Además de cornudo, apaleado”. Quina culpa té l client que ingressa el xec si no hi ha fons al compte de qui el lliura? A sobre que no pots cobrar el xec et carreguen una comissió, amb la qual cosa te’ns un doble perjudici. O no és així?

El mateix passa a qui li embarguen el pis per no poder pagar la hipoteca. No només et quedes sense la vivienda, sinó que, a sobre, has de seguir pagant el préstec fins a que el cancel·les amb el banc (o caixa)

Vista la definició del encapçalament, no sé si el terme “usura” està ben empleat en aquests casos, però ho dic i ho ratifico: “Les entitats financeres són unes USURERES”.

Recordo un esquetx de la Trinca, segurament en un dels programes que van fer a TV3 sota el títol de “No passa res”, on Toni Cruz feia d’un jove una mica “retardat” i anava a demanar un préstec al banc. L’atenia personalment el director de la sucursal (crec que el paper el feia Josep maria Mainat) i quan li va preguntar quina quantitat volia, el jove li va demanar 50 milions de pessetes (què per l’època eren molts diners) Evidentment el director li va dir que no i el client va anar abaixant les seves pretensions inicials: 50, 10... Finalment, el director, per treure-se’l del davant, li va dir que no li podia fer el préstec perquè no era client de l’entitat. El jove li va dir que no hi havia cap problema, que si per aconseguir els diners havia que fer-se client, s’hi feia. Llavors li va preguntar a quin interès li pagaria els diners dipositats. El director li va dir (per exemple) al 5%. I després li va preguntar a quan li cobraria a ell els interessos. El director li respongué que al 10%. Llavors, el jove client “retardat” li va respondre: “Així també me’n obriria jo un de banc!”