divendres, 18 de març del 2011

LES MUNICIPALS A LA COMARCA DEL MONTSIÀ. PACTES


És un tant insòlit que partits polítics dels considerats “grans” estableixin pactes electorals abans de celebrar-se les eleccions.
Si fa unes setmanes és fa formalitzar un pacte entre el PSC i ERC al municipi de Santa Bàrbara, ara tot apunta que a la Galera es pot repetir el mateix pacte.
A Santa Bàrbara, el PSC, que durant moltes legislatures ha encapçalat Fernando Romeu, formarà tàndem de sortida amb ERC, on, aquest cop, el cap visible és el “campredonenc” Marc March en lloc de Maria Josep Cid, esposa del biòleg Carles Ibàñez.
Segons em van explicar aquesta setmana i com ja he dit abans, a la Galera es formalitzarà un pacte semblant. Però hi haurà una diferència. Pareix que a Santa Bàrbara serà Fernando Llomabart qui encapçali la llista i, en canvi a la Galera, seria l’actual alcaldessa Ester Martí.
Per aconseguir un pacte com aquest s’havien de superar diferents obstacles. El primer, m’imagino, que estiguessin d’acord les direccions de tots dos partits. Però un dels esculls més importants era com es feia a l’hora de computar els vots per al Consell Comarcal del Montsià.
Per aconseguir això tots dos partits renunciarien a les seves pròpies sigles i es presentarien amb les dues “marques blanques”, a saber Progrés Municipal (PM) per part del PSC i Acord Municipal (AM) per part d’ERC.
En els cas de Santa Bàrbara els dos primers anys els regidors “comptarien” per al PSC i els altres dos per a ERC. I a la Galera passaria al revés.
Sobre la Galera també se’m va informar que l’actual número dos Claudi Valmaña, no repetirà per motius laborals, ja que està o haurà de treballar a Barcelona. No obstant això, els dos primers de la llista serien d’ERC i el tercer del PSC, una mica com és ara la correlació de forces polítiques al municipi ja que, mentre ERC té dos regidors (recordo que governa conjuntament amb el PP que també en té dos), el PSC, en la darrera legislatura no en va treure cap.
La darrera cosa que se’m va dir és que hi ha certa incertesa sobre la llista del PP. Qui va ser el número 2 les passades eleccions Ernesto Bel, allunyat del partit des de fa temps, no continuaria.       

dijous, 17 de març del 2011

MON PARE NO ES CREU AL TRIAS. PER QUÈ?


Aquest any la “batalla” per Barcelona es presenta interessant i competida. L’Hereu, després de les primàries amb la Montserrat Tura n’ha sortit reforçat i ha guanyat part de la credibilitat perduda al llarg del seu mandat. No obstant, sóc dels qui penso que l’alcaldia de Barcelona canviarà de mans.
ERC va presentar ahir el seu fitxatge estrella. Jan Laporta, després d’abandonar el grup de Solidaritat Catalana per a la Independència del Parlament de Catalunya, serà el número dos de Jordi Portabella a la llista per als propers comicis municipals. Cal recordat que a la candidatura també aniran membres de Reagrupament, la facció de Joan Carretero escindida d’ERC. En definitiva, una bona part de l’independentisme català aniran plegats a Barcelona en espera d’assolir els millors resultats possibles.
Ahir, en una roda de premsa al costat de Portabella, Jan Laporta ja va dir que “no descarta un pacte amb el Trias” (Si guanya les eleccions). Independentistes, sí. De dretes, també.
Trias, per la seva part, sap que “el tren” li està passant per darrera vegada. És un ara o mai després d’haver-se presentat ja dos cops com a cap de cartell de CiU.
I ell ho sap i així ho recordava en unes declaracions que va fer ahir (les que va veure mon pare) Venia a dir Trias que després de dues derrotes, aquest cop tot apunta que assoliran l’alcaldia de Barcelona, però que ha diferència de l’Hereu, “ell governarà comptant amb tothom”.
Mon pare ja és una persona d’edat. De jove va viure els anys més difícils de la postguerra i el franquisme. A les primeres eleccions generals volia votar al PSUC i a darrera hora va decantar-se pel PSC. Des de llavors, el grau de fidelitat al socialistes ha estat més elevat que el meu. Sempre ha tingut les idees molt clares, i encara avui, amb 82 anys i després de patir una greu malaltia, encara discuteix de política amb els seus companys de banc, amb qui passa les hores i els dies.
Mon pare és dels qui se’n adona del que passa a Amposta. No cal que jo li expliqui. Veu com els diferents equips de govern imposen la seva “majoria absoluta” i només governen per als qui els hi donen suport electoral. A la resta no ens tenen en compte per a quasi res (o sense el quasi)
Per això mon pare, que coneix bé la política ampostina no es creu que el Trias (del mateix partit polític que els darrers alcaldes d’Amposta) acabi aplicant a Barcelona la política que promet ara.
Segurament perquè l’experiència li diu que una cosa són les campanyes electorals i d’altres ben diferents quan ja s’està al govern. I a sobre si comptes amb majoria absoluta!
Com passa a Amposta...      

dimecres, 16 de març del 2011

LES MUNICIPALS A AMPOSTA. PRIMER DEBAT


Crec que avui fa una setmana, a la seu de la Cadena SER de Tortosa va tenir lloc el primer debat de candidats a l’Ajuntament d’Amposta. Estaven convidats els candidats de CiU, del PSC i d’ERC, els tres grups que ara tenen representació al consistori ampostí.
El motiu de trigar tant en explicar alguna cosa d’aquell debat és que esperava que m’expliquessin de primera ma com havia anat i, sobre tot, si era possible, contrastar opinions, ja que el debat no el vaig poder escoltar per motius laborals. Li vaig demanar a Antoni Espanya si estava “penjat” a Internet, em va dir que segurament que sí, però no m’ha facilitat cap enllaç. De totes formes a la pàgina de la Cadena SER no el vaig trobar.
El mateix dia del debat, en arribar a casa, casualment vaig poder parlar amb el candidat d’ERC i em va dir que el candidat de CiU i alcalde d’Amposta estava molt nerviós i que Antoni Espanya mirava de calmar-lo constantment.
Dijous en arribar a treballar em va dir un company que en passar per la plaça d’Alfonso (oficialment Alfons XII), on està la seu territorial de la SER, va adonar-se’n que estava l’alcalde d’Amposta i va preguntar-se que feia allí. Després, en reconèixer als altres dos, ja s’ho va pensar. També en va dir que a l’alcalde se’l veia força nerviós i que no parava de gesticular i fer gestos amb les mans.
Només entrar en directe, la moderadora va demanar que debatessin sobre la paràlisi que ha sofert l’Institut d’Educació Física de Catalunya (INEFC), que ha de compartir seu amb Cambrils. Precisament el dia abans, la secció d’ERC d’Amposta havia fet una roda de premsa on s’havia criticat la ineficàcia de l’alcalde d’Amposta. Pareix que això el va irritar i era el motiu del seu estat de neguit. Evidentment, l’alcalde, no va desaprofitar l’ocasió per atacar el candidat d’ERC davant els ulls atònits del candidat socialista que, com ja he dit, li demanava calma.
A una persona propera a mi que va poder escoltar fragments del debat, també li va causar la mateixa impressió. “A Roig això no li passava. Sabia mantenir les formes”, em va dir. “Sí –li vaig respondre- Quan anava a la ràdio o a la televisió volia aparentar això, però als plens més de dues vegades també va perdre els papers... Potser per això no va voler mai que es retransmetessin els plens en directe” –li vaig continuar dient-.
Segons sembla també es va parlar de les dues escoles de música (de la Lira y de la Fila) i de tot l’enrenou que es va formar al no poder cobrar una quantiosa subvenció del departament d’Ensenyament de la Generalitat per part de la Lira, ja que la condició que se’ls exigia era que havien de municipalitzar-se y la Fila no ho va voler en detriment de l’altra entitat local.
Ja sé sap que quan hi ha un debat, el temps mana i, sovint, no es poden tocar tots els temes.
Antoni Espanya hauria volgut parlar del forat que van deixar els antics concessionaris de l’escorxador municipal i que, amb tota probabilitat li tocarà pagar a l’Ajuntament d’Amposta, es a dir, a tots els seus ciutadans. També de l’estat des obres a diversos carrers del centre de la ciutat i que han creat durant molts de mesos, molèsties a veïns i comerciats i, per últim, el centre comercial on l’estrella és el Carrefour i tots els problemes que han sorgit a l’hora de posar-se en funcionament (encara avui les botigues de les galeries tenen llum gràcies als generadors), el deute del promotor amb els constructors i la reclamació d’un dels antics propietaris a qui encara se li deuen un bon grapat d’euros.    
 

dimarts, 15 de març del 2011

INUTILITAT MANIFESTA


El passat dijous 10 de març, el ple del Parlament de Catalunya va aprovar una moció presentada pel grup Solidaritat Catalana “avalant el dret a l’autodeterminació”.
Tot i reconèixer que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret reconegut per les lleis internacionals, a la pràctica, és del tot inútil.
Potser lectors d’aquest bloc s’estranyaran de l’afirmació que he fet, però prova evident del que dic és que, el Parlament català era la quarta vegada que aprovava una moció similar. Els anys 1989, 1998 i, finalment el 2010, ja s’havien debatut i aprovat mocions amb el mateix sentit.
Cal presentar mocions semblants tantes vegades? Crec que no. Que es pot fer? Evidentment que es pot fer i a la pràctica s’ha fet, però, per a què serveix? Potser de recordatori. Reafirmar que Catalunya vol convertir-se en un estat independent dintre del marc de la Unió Europea. Però per a poca cosa més.
Des d’Arenys de Munt, per tot el territori català, s’han fet consultes populars sobre la independència de Catalunya. Amb més o menys participació, fins ara, el resultat de les enquestes és totalment favorable a la independència.
Dintre de pocs dies, el proper 10 d’abril, la consulta es farà al cap i casal de Catalunya, es a dir, a Barcelona. No cal ni dir-ho, allí estan posades les il·lusions de l’independentisme català. Però encara que la participació fos massiva i els resultats excepcionalment bons, quines conseqüències tindria? La resposta és tan dura com a contundent: Cap!
Ho he dit més d’un cop i ho repeteixo per al escèptics. Entre Catalunya i Espanya hi ha com un “contracte” on l’estat espanyol n’és el soci majoritari. Es a dir, sense el seu consentiment, Catalunya no pot esdevenir independent.
Podria fer-se com a Kosovo i fer una declaració unilateral d’independència? Avui per avui tampoc està a l’agenda dels partits majoritaris. CiU, que va aprovar la moció de dijous, ja va deixar clar que la independència no està entre les seves prioritats. I de la resta de partits, només ERC n’és totalment favorable. Ni el PSC que està per un ambigu federalisme, ni ICV-EUA ni molt menys el PP i C’s, són favorables a cap intent de declaració d’independència. Segurament perquè no està clar on ens acabaria portant.
Tampoc crec que la UE reconegués Catalunya com un estat diferenciat d’Espanya, mentre Espanya com a tal no acabés reconeixent la independència de Catalunya. La UE no voldrà cap mena d’enfrontament amb cap govern d’un estat membre.
Per acabar no sé si Bèlgica és un bon exemple del camí a seguir. Crec que no, ja que mentre els Flamencs tenen quasi que el 50 % de la població i dels “pes específic” del país, Catalunya està molt lluny d’assolir xifres similars que portessin a bloquejar les institucions espanyoles.
És així de dur i així de real!