HA PASSAT UN ANY DES DEL 10-J

L’any passat, tal dia com avui, Barcelona s’omplia de manifestants sota un lema: “Som una nació; nosaltres decidim”. Una malaltia em va impedir estar present, però en ànima segur que hi vaig ser. També puc dir que hi era representat per mon cosí Miquel Martí, per exemple. D’ell són les fotografies que il·lustren el comentari d’avui.

Com deia, ha passat un any, i què? Som més nació que l’any passat? I la segona pregunta encara és més important, em decidit?

Evidentment ni som una nació ni ara per ara podem dir quan ho serem si és que alguna vegada podrem gaudir del grau de sobirania necessari per a considerar-nos així. Ja sabeu que jo sóc independentista a la meva manera. Una vegada i una altra he dit que Catalunya hauria de ser un estat sobirà (independent si voleu) dintre d’una Europa unida políticament i no la paròdia que fem a diari de la unitat del nostre continent.

Hem decidit? Sí, els catalans i les catalanes varem poder escollir qui ens havia de governar en els propers 4 anys el passat novembre. Però tret d’això res de res. Majoritàriament els ciutadans de Catalunya van confiar amb Arturo Mas i la seva gent per a ser governants. Ara, quan el nou govern de CiU ja porta al capdavant del nostre país més de 6 mesos, podríem afirmar sense por en equivocar-nos que “han traït l’esperit del 10-J”. No em val cap excusa. CiU ha pactat els pressupostos amb el PP i diuen la majoria dels experts que el pacte es pot considerar el “segon pacte del Magèstic”.

Però no només ha pactat amb el PP els pressupostos de 2011, sinó també per a governar i repartir-se el pastís de diputacions, consells comarcals i pobles al llarg i ample del nostre principat. Pocs han estat els llocs on CiU ha acabat pactant amb el PSC (la Ràpita entre aquests pocs) o ERC (Roquetes per exemple) En canvi han pactat la diputació de Barcelona o el consell Comarcal del Montsià.

Algú pensa que tenint CiU com a soci “preferent” decidirà. És a dir, escolliran que és el que volen ser? Bé, si volen seguir de la ma amb Espanya, sí, evidentment, però si algú es pensa que ara CiU reobrirà el debat sobiranista, està equivocat. Ara per ara no interessa aquest tema. Potser l’any passat tampoc, ja que la sortida de la crisi, amb tot el que comporta hauria de ser l’objectiu principal dels nostre governants.

A mig termini tampoc pareix que es pugui tornar a parlar d’una Catalunya independent, ja que les perspectives que hi ha sobre l’arribada d’un govern del PP a Espanya, no milloraran la situació actual.

CiU, una vegada més ha pactat amb aquells que van porat l’Estatut al TC. Que s’oposen a la immersió lingüística i que demanen el mateix tracte del castellà i català a l’ensenyament de Catalunya. I dic una vegada més perquè durant els darrers anys del segle passat i els primers d’aquest, un pacte similar (el del Magèstic, us en recordeu?) ja va existir. Llavors els uns (el PP) van elaborar el PHN i els altes (CiU) hi donaven suport per a seguir escalfant la cadira.

 

UNA FANTASIA

Rubalcaba deixa el govern per a ser el candidat del PSOE a les properes eleccions de “no sé sap quan...”. Però no parlaré del gir a l’esquerra que es diu que està fent. Ni les crítiques de Llamazares per aquest motiu. Ni dels impostos que vol posar als rics i a la banca.

Us imagineu, encara que sigui per un moment que Zapatero se’n recordés de mi (o de tu) per a substituir al fins ara Ministre de l’Interior. Evidentment es tracta només d’una fantasia, però deixeu-me que somiï despert sobre quines serien les conseqüències.

Els primers de quedar descol·locats serien els de la dreta mediàtica. Sí, sí, fins i tot abans dels del propi partit. Dintre el partit, a pesar de ser un perfecte desconegut per a la majoria, alguns potser, d’un bon principi pensarien que igual sóc una persona amb molta vàlua. El meu bagatge polític no és intens, però en tic. Fins i tot alguns (els amics que més m’estimen), m’han dit que com és que no s’ha pensat amb mi per a ser diputat (cert que m’ho han dit, però només els més íntims, aquells amb qui o me’n he anat mai al llit, però segurament és l’única cosa que no hem fet junts)

Però ara imagineu-vos els del PP i els de la caverna. La primera reacció seria: Qui és aquest? I la segona reacció: Esbrineu el seu historial per a veure per on podem atacar-lo? Busqueu els seus punts febles! I jo passant-m’ho tan bé com un babau! La primera pel nomenament, es clar i la segona en veure el patiment dels pobres del PP.

I amb una mica de sort, el meu nou càrrec, seria tan efímer que no els hi donaria temps a poder-me criticar! Us ho imagineu?

Mireu, Paco Subirats, alcalde de Mas de Barberans durant molts d’anys va arribar a ser senador (no li poso l’adjectiu d’espanyol, perquè com sabeu així anomeno a un altre i només a ell) durant uns pocs mesos, només dos o tres. Per tant, no podria ser jo ministre durant el mateix temps. Bé entre l’estiu, la convocatòria d’eleccions, el temps que estaria en funcions, etc. potser en serien uns quans més.

Zapatero, recorda-te’n de mi!!

PD Als senadors també els anomeno “sopadors”. Si cena es sopar, senador, “sopador”. No us sembla.

Perdoneu la tonteria. 

L'acudit és de Manel Fondevila i el publica avui Público.

FOTOS DE TORTOSA FETES AMB EL MÒBIL

Aquesta setmana he estat amb la meva família un parell de tardes a Tortosa per motius estrictament personals. D'aquestes dues estades ha sortit aquest petit reportatge.

 Detall de la font del parc Teodor González

 Passeig central del parc Teodor González

 Cartell de la XVI festa del Renaixement

 La Catedral (I)

 La Catedral (II)

 La Casa de les Aigües

 Rajola antiga a la Casa de les Aigües

 La Casa de les Aigües. Al fons, la Catedral

 Preparatius per a la Festa del Renaixement (I)

 Carreró del casc antic. Al fons, les muralles

 Preparatius per a la Festa del Renaixement (II)

 Jardins del Príncep (I)

 Jardins del Príncep (II)

 Jardins del Príncep (III)

 Simbologia franquista

 Petit jardí prop de l'antic escorxador

 Palau Oliver de Boteller

 Carrer del casc antic

 Escales del pont de l'Estat

 Església del Roser i Pont de l'Estat (I)

 Façana fluvial amb l'Ebre

 El Roser i el pont reflectits al riu

 El mercat, porta Oest

 El mercat, porta Est

 L'antic mercat del peix, ara el restaurant Viena

 La porta Est del mercat per la nit

 Vista nocturna de la façana fluvial (I)

 Vista nocturna de la façana fluvial (II)

 El Roser i el Pont de l'Estat (II)

 Vista nocturna del Roser i el pont de l'Estat (I)

 Vista nocturna del Roser i el pont de l'Estat (II)

Vista nocturna del pot de l'Estat sobre l'Ebre

PARLEM D’IMPOSTOS

Serà que estem al final d’un cicle electoral i la proximitat de les eleccions generals és imminent o serà que l’actual conjuntura econòmica de crisi general, així ho recomanaria. Encara que com sempre passa, hi ha defensors i detractors. Igual en el terreny econòmic com en el polític, entrellaçats moltes vegades.

Rubalcaba que demà serà proclamat candidat socialista per a les properes generals (que encara no sé sap quan es faran, m’imagino que per a quan el PSOE cregui que la patacada sigui menys grossa) diu que s’han de pujar els impostos als més rics. En canvi Zapatero diu que de moment no s’apujaran y que una cosa és el que diu el candidat “de facto” i l’altra el que decideix el govern. Però la dita castellana diu “Cuando el río suena… Agua lleva”. Per tant, penso, estem davant d’una immediata pujada d’impostos, ja sigui per a la propera tardor o, a molt estirar, per a la primavera de l’any vinent.

I si amb tot això no en teníem prou, abans d’ahir, va sortir el ministre de Foment José Blanco (més conegut com Pepiño als cercles socialistes) i diu que l’AVE és deficitari i que per a poder seguir-lo mantenint, hauria que apujar els impostos que graven els carburants entre 3 i 5 cèntims per litre. No sé exactament que deu de pensar l’economista Germà Bel, però alguna cosa així com “A buenas horas mangas verdes…”. I ja no perquè s’apugin o no els impostos, sinó perquè s’han construït quilòmetres i quilòmetres de vies per a l’AVE i en bona part estan infrautilitzades i, per tant, no és que siguin deficitàries (que entraria dintre d’allò que es considera normal), sinó que són ruïnoses i que reclamen una dràstica solució. I si aquesta significar tancar traçats, que es tanquin i que es torni al tren convencional, més lent però menys deficitari perquè tenen més usuaris.

Pel que a mi respecta trobo totalment injust que s’hagin d’incrementar el preu dels carburants. Ara mateix ja estem pagant el cèntim sanitari per ajudar a sufragar, també, el dèficit que la sanitat pública.

La culpa que l’AVE sigui deficitari no la tenen els ciutadans, ni els usuaris ni aquells que no l’usaran mai. A mi no em val, en aquest cas, el principi de solidaritat ni res d’això. El fàcil és incrementar el preu del producte de més consum (i que ja està carregat d’impostos) per a salvar els grans comptes de l’estat a costa de tots els usuaris que som la majoria dels ciutadans, molts dels quals no usaran mai l’AVE i segurament que alguns no saben en exactitud que és. Jo només hi he anat un cop, des del l’estació del Camp de Tarragona i l’estació de “las Delicias” de Saragossa. I a més, per la “merda” (perdó) de combinacions que tenim amb els trens, digueu-me si és just que els ciutadans del nostre territori (i d’altres molts) tinguin que pagar per eixugar el dèficit de l’alta velocitat?

El més just seria que s’incrementés l’IRPF per als que guanyen més. I els que més guanyen no tenen perquè ser, precisament, els més rics (per aquest també es podria pensar en tornar a instaurar l’impost sobre el patrimoni) Com diu la meva dona, als temps actuals de crisi, hi ha qui viu molt bé! És evident que hi ha persones que per la seva activitat guanyen més en un any que el que guanyarem el 99 % dels ciutadans en tota la vida: esportistes d’elit, sobre tot futbolistes, però també tenistes, corredors de F-1, golfistes, etc., estrelles mediàtiques de la televisió, alguns artistes i, sobre tot, els banquers als qui pareix que la crisi no vagi amb ells…

Demanar a tota aquesta gent un esforç per a sortir de la crisi no hauria de significar cap daltabaix per a ningú, és més, ja hauria de sortir d’ells mateixos de fer un esforç extra.