Tal com ensenya la història i teoritzava Stendhal a propòsit de l'amor -que també val pel desamor- de vegades sorgeixen condicions que condueixen a la cristal·lització dels esdeveniments però no ens n'adonem, sobretot si els experimentem, per incapacitat de percebre'ls de forma ordenada i clara... fins que els fets es mostren irreversibles. Lluís XVI no es creia que allò fos cap revolució, i menys la Revolució francesa, fins que va ser massa tard i la guillotina li va separar l'obtusa testa del no menys deforme cos. El futur és imprevisible per definició, però els partidaris de l'Estat propi augmenten, mentre els arguments dels detractors s'afebleixen o cauen en el ridícul.
Cap força política o social, cap mitjà de comunicació, partit o grup d'opinió, hi planteja cap alternativa que no consisteixi en lleus retocs de la situació present. El gap entre la realitat i la independència és tan gran com el que hi ha entre la independència i qualsevol altra sortida a un present incòmode o molt incòmode. Pot no ser del tot cert, però el missatge del maltracte de Madrid, la impotència del Govern català, el nostre, l'únic nostre, unit a les perspectives de franca i ràpida millora de l'economia, el diguem-ne mite de l'Holanda del sud, opera per una multitud creixent, cada cop més impacient. Això pot ser imparable. Els símptomes de la ruptura hi són. La davallada econòmica i social es presenta com a inevitable en cas contrari. La cristal·lització és possible. Pot no arribar o pot precipitar com per accident. Sigui com sigui, els catalans faríem bé de planificar, preveure escenaris i evitar la improvisació.
Un dels arguments de la incredulitat o síndrome
Lluís XVI consisteix a afirmar que els rics i els poderosos d'avui no ho permetran perquè hi perdrien. Ben al contrari, opino que aquest supòsit, tan estès que es diria unànime, és fals. La independència comporta sempre i en tot lloc tantes oportunitats de negoci, que no trigarem a veure com alguns dels que passen pels més acèrrims opositors s'hi apunten amb delit. Arribat l'hipotètic cas, la independència seria un pastís. Hi hauria molt a repartir. Comportaria un nombre indeterminat però gens menyspreable de nous milionaris. O de milionaris que s'enriquirien més enllà del que amb l'estatus actual poden somiar. Estaria per determinar si el negoci fóra només per a uns quants o per a la nació, entesa com a conjunt de ciutadans, però que hi hauria molt a repartir sembla tan evident que no s'entén com aquest és, fins on conec, el primer escrit que destapa el tema.
Per si algú en vol exemples, començarem per les concessionàries de la gran obra pública. Les actuals han crescut a l'ombra de l'Estat central, que les adjudica via BOE. Encara que algunes tinguin participacions de catalans, el més probable és que creixessin les pròpies que mantinguin proximitat amb el poder del nou Estat.
ARREU del món, els estats fan i desfan, dins d'uns límits però amb una enorme discrecionalitat. Només cal fixar-se en les transformacions del mapa de sectors clau com l'energia o la banca que s'han dibuixat des del poder central espanyol. Ara mateix, l'Argentina vol recuperar YPF i ho pot fer de la manera que més li plagui. Comença per anul·lar en cadena concessions d'exploració de nous jaciments. Pot pagar o pot escanyar Repsol, o totes dues coses, però l'Estat argentí i la camarilla que el governa tenen el mànec de la paella.
La independència de Catalunya comportaria la posada en marxa de nous reguladors. Banc central, mercat de valors, de telecomunicacions, xarxes de l'energia, etcètera. De la mateixa manera que el regulador espanyol s'ha carregat les caixes i les dóna als bancs, un banc central català, sempre en la hipòtesi que aquí es tracta, podria obligar els bancs a proveir un fons destinat a recuperar les caixes. En tot cas, és ben segur que el mapa financer, la xarxa elèctrica i la resta dels servei bàsics sofririen profundes transformacions, a curt o a mitjà termini. Es podria fer amb una perspectiva social, sobretot si la independència comportés, com fóra probable, quedar d'entrada fora de les institucions europees i les seves normes. Es podrien produir nacionalitzacions, amb o sense posteriors reprivatitzacions a favor de companyies pròpies o properes. Les opcions de dreta i esquerra prendrien molt més sentit.
No cal ni dir que la independència comportaria la convocatòria d'uns quants milers de places de funcionaris, a més dels corresponents mitjans i alts càrrecs, ja que el nou Estat proveiria tots els serveis que avui són en mans de l'Estat central espanyol.
Finalment, el tema cabdal del creixement econòmic, via exempcions i vacances fiscals a les empreses que s'instal·lessin a Catalunya. Així va créixer Irlanda.
Sens dubte, l'opció millor per a Espanya és el pacte fiscal. I si no, la confederació.
Escriptor
