diumenge, 17 de juny del 2012

LA FRASE DEL DIA 17-06-2012



"Totes les revolucions han començat quan els governants han abusat del seu poble, mentre ells mantenien els privilegis". 

De qui és? Meva. 








Desgraciadament, els nostres governs es mostren insensibles davant la greu situació que estem patit. Les continues retallades demostren que no són la solució per a sortir de la crisi i, en canvi, sembla ser que és l'única cosa que saben fer. Mas més que Rajoy, però tots dos van al mateix carro.
De moment Rajoy està a l'expectativa. Avui hi han hagut eleccions a Grècia i França.
D'aquests resultats dependrà molt el futur d'Espanya o al menys així ho pensa Rajoy. Si Grècia s'estabilitza i no surt de la moneda única i si Hollande a França obté una còmoda victòria que li permeti adoptar les mesures que fins ara no havia portat a terme el seu antecessor, potser (i només potser) que la situació comenci a canviar. Si no és així, Rajoy haurà d'aplicar finalment les mesures que sé li exigeixen des del FMI. Però hauria de tenir molt present la situació grega.
Mentre, les grans fortunes espanyoles segueixen en paradisos fiscals o ves tu a saber on. I el poble cada cop més malament. Però sempre hi ha un límit per a tot i, en aquest cas, potser, els nostres governant, haurien de mirar el que va passar a la majoria dels països el Nord d'Àfrica en la denominada "primavera àrab".
D'autistes, cecs i sords n'hi ha per tot arreu i, de vegades, quan volen recuperar el sentits i posa-hi seny, ja és massa tard.  

ELS FETS HISTÒRICS NO SÓN TOTS IGUALS



Quan faig balanç de la meva etapa com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta, desafortunadament trec molt poques conclusions positives, més enllà de ser representant del ciutadans i poder-los ajudar dintre de les meves possibilitats (que eren més aviat poques)
En 8 anys, només dues coses es van fer gràcies a la meva iniciativa. La primera d’elles va ser reconvertir de zona d’equipaments a zona verda la placeta que hi ha al costat de la plaça de la Pau on hi ha una font, uns gronxadors i diversos bancs i arbres. La segona va ser fer canviar un indicador prop de Freginals (el que es trobava segons es ve d’Ulldecona) per la carretera de Tortosa a Ulldecona on posava només Freginals per a passar a posar Freginals/Amposta (tal com es pot veure ara) i evitar així, fer donar la volta per Santa Bàrbara per aquells que desconeixen que hi ha un nou traçat viari i que pretenen arribar a Amposta o al delta de l’Ebre.
Com deia al començament, un exigu balanç...
Encara que també va ser gràcies a mi que les plaques del “Ministerio de la Vivienda”, amb el jou i les fletxes franquistes, van desaparèixer de les façanes de moltes cases i blocs d’habitatges que s’havien acollit als programes de “protecció oficial”. No sabria quantificar exactament quantes plaques va retirar la brigada municipal i que prèviament havia localitzat, però calculo que en serien unes 30, de diversos barris i carrers de la nostra ciutat, evidentment, de les parts més antigues.
Aquestes plaques evoquen els anys del franquisme i la seva retirada s’empara en la llei de la memòria històrica. Tot i això, sempre et trobes amb algú que amb l’argument de que “formen par de la història del nostre país”, estan en contra de la seva retirada.
Un dia em vaig trobar amb un senyor que viu molt prop de casa meva que em va dir precisament això i que ell sabia on n’hi havia una, ja que estava a una casa de la seva propietat, però que no m’ho pensava dir.
Seguit la teva lògica, potser també caldria tirar per terra les piràmides d’Egipte” –em va dir-.
Si les va fer construir Franco, també s’haurien de tirar per terra” –li vaig respondre jo en broma.-
Evidentment no és el mateix. Les històries, afortunadament, no són totes iguales. Si bé és cert que sempre seran favorables als interessos d’aquells que les escriuen.
La construcció de els piràmides d’Egipte van causar molta sang i vides, sobre tot dels esclaus que hi van treballar, mentre que Franco va provocar una cruent guerra civil que va causar milers de víctimes entre els dos bàndols enfrontats. Vull remarcar que la victòria franquista va ser degut al cop d’estat que van donar diversos generals en contra del règim legalment establert de la II República (entre ells Franco) Per tant, res a veure el que representen els símbols feixistes amb els propis dels règims democràtics encara que estiguin en desús degut al pas del temps.
A part de les plaques dels habitatges, cal recordar que a Amposta encara hi ha diversos carrers amb clares connotacions franquistes i també un rètol de grans dimensions gravat en un bloc d’habitatges a la part baixa de la ciutat.  
A Tortosa hi ha diverses associacions, com el Casal Pantxampla, que fa temps que demanen la retirada del monument que hi ha al riu al costat del pont de l’Estat o la substitució del nom de l’actual plaça Pius XII, un Papa que es va posicionar al costat de les potències de l’Eix Italo-alemany durant la II guerra Mundial.
Quan de temps més haurem de retre vassallatge als opressors? Es clar que sempre n’hi haurà de melancòlics...    

SANTA PAU III











El Negro (una història de Rosa Montero)


La escritora española Rosa Montero publicó en su columna una anécdota refrescante y conmovedora sobre la convivencia entre extranjeros y los nacionales de un país(ALEMANIA). El artículo se titula “EL NEGRO”  
 
Jueves 12 Enero 2012  

 
Una historia de apenas tres párrafos se convirtió en el artículo más leído del periódico el País de España, en su página de internet. Son líneas conmovedoras sobre la inmigración, uno de los temas más delicados y que mayor preocupación genera entre los ciudadanos europeos. La anécdota que cuenta Rosa Montero es uno de los temas más comentados en redes sociales y considerada por el escritor brasilero Paulo Coelho como lectura obligada. Este es el mensaje:

El Negro
 
Estamos en el comedor estudiantil de una universidad alemana. Una alumna rubia e inequívocamente germana adquiere su bandeja con el menú en el mostrador del autoservicio y luego se sienta en una mesa. Entonces advierte que ha olvidado los cubiertos y vuelve a levantarse para cogerlos. Al regresar, descubre con estupor que un chico negro, probablemente subsahariano por su aspecto, se ha sentado en su lugar y está comiendo de su bandeja.

De entrada, la muchacha se siente desconcertada y agredida; pero enseguida corrige su pensamiento y supone que el africano no está acostumbrado al sentido de la propiedad privada y de la intimidad del europeo, o incluso que quizá no disponga de dinero suficiente para pagarse la comida, aun siendo ésta barata para el elevado estándar de vida de nuestros ricos países. De modo que la chica decide sentarse frente al tipo y sonreírle amistosamente. A lo cual el africano contesta con otra blanca sonrisa. A continuación, la alemana comienza a comer de la bandeja intentando aparentar la mayor normalidad y compartiéndola con exquisita generosidad y cortesía con el chico negro. Y así, él se toma la ensalada, ella apura la sopa, ambos pinchan paritariamente del mismo plato de estofado hasta acabarlo y uno da cuenta del yogur y la otra de la pieza de fruta.

Todo ello trufado de múltiples sonrisas educadas, tímidas por parte del muchacho, suavemente alentadoras y comprensivas por parte de ella. Acabado el almuerzo, la alemana se levanta en busca de un café. Y entonces descubre, en la mesa vecina detrás de ella, su propio abrigo colocado sobre el respaldo de una silla y una bandeja de comida intacta.

Dedico esta historia deliciosa, que además es auténtica, a todos aquellos españoles que, en el fondo, recelan de los inmigrantes y les consideran individuos inferiores. A todas esas personas que, aun bienintencionadas, les observan con condescendencia y paternalismo. Será mejor que nos libremos de los prejuicios o corremos el riesgo de hacer el mismo ridículo que la pobre alemana, que creía ser el colmo de la civilización mientras el africano, él sí inmensamente educado, la dejaba comer de su bandeja y tal vez pensaba: "Pero qué chiflados están los europeos".