CARLET

CRÉIXER, PERÒ CÓM?

Cada vegada més, l’alternativa del creixement va guanyat adeptes entre els principals líders europeus. Poc a poc es va abandonant la tesi de l’Angela Merkel sobre la contenció del dèficit púbic a base de retallades i s’aposta més per reactivar l’economia.
Però, com es creix? Només hi ha un camí: el de la inversió.
He de dir-vos que jo era un dels il·lusos que em pensava que, amb l'arribada del PP al poder, els seus amics empresaris facilitarien l’acció de govern  i crearien ocupació a base d’inversions en economia productiva. La realitat però, s'aparta d'aquelles perspectives optimistes que tenien, sobre tot, els seus votants.  
Ni la reforma laboral que, una vegada més s’ha demostrat del tot inútil, ha assolit el propòsit del govern de baixar l’index de l’atur. Lluny d'abaixar-lo, s’ha anat incrementant mes rere més, tret d’aquells mesos on el turisme demanda personal per cobrir les seves necessitats.    

Fa dècades, la manca d’inversió privada era substituït per la pública. Però ara, ni això. Des de l’arribada de la democràcia, quan els diferents governs han tingut necessitat de recursos, han optat per la venda d’aquelles societats estatals que generaven beneficis. Em temo que, a la llarga, això va significar pa per avui i gana per a demà.

Aquelles empreses públiques van néixer arran de la creació de l’Institut Nacional d’Indústria (l’INI) Empreses com la SEAT, Endesa “Altos Hornos”, la naviliera Bazán, Iberia, etc., etc. havien estat empreses públiques de l’INI o bé intervingudes per l'estat. Imagino que a hores d’ara, intentar copiar aquell model és del tot impossible, entre d'altres coses perquè l'estat no està per invertir uns diners que no té.
Tampoc els emprenedors ho tenen fàcil. Tots aquells que tenen idees innovadores i vulguin crear una empresa, necessiten una cosa tan imprescindible com és “el finançament”. Però trobar els diners necessaris que els permetin tirar endavant el projecte, és quasi missió impossible, ja que els bancs tenen l’aixeta del crèdit tancada des de fa molt de temps.
Potser serial el moment de buscar alternatives a aquest problema. No seria possible buscar finançament exterior? Què els bancs d’Europa que estiguin sanejats puguin deixar capital als emprenedors espanyols amb l’aval de l’Estat.
Em de deixar de teoritzar i començar a buscar solucions. No trobeu?  

Amposta mereix respostes clares (un article d'Antoni Espanya)

Fa pocs dies, des del PSC d’Amposta instàvem a Manel Ferré a aturar el lloguer d’un local de 500 metres quadrats, que acull el servei de rehabilitació de l'Hospital perquè té un cost mensual de 15.000 euros, deu vegades més del que el consistori està pagant per un altre local de dimensions semblants, concretament el de la Policia Local ubicat al carrer Barcelona i que costa 1.500 euros al mes. Segons els nostres càlculs ja portem gastats 450.000 euros de lloguers, en un local que hores d’ara té un valor de mercat aproximat de la meitat d'aquesta xifra.

La informació ha causat estupefacció en bona part de la ciutadania i, per tant, tots esperàvem una resposta clara i nítida per part del màxim responsable municipal i a la vegada President del Consell d’Administració de l’Hospital Comarcal d’Amposta, Manel Ferré. Finalment, la reacció fou una simple però virulenta intervenció a l’emissora municipal de Ràdio, en la que bàsicament es dedica a agredir verbalment el portaveu del PSC en un to, segons diversos oients, completament inapropiat i indigne del que se suposa que ha de ser el màxim representant de la ciutat.

Enmig dels excessos verbals es van poder escoltar dues o tres justificacions: “No sé de què es queixen si ells també formen part del Consell d’Administració de l’Hospital”, “no són 500 metres quadrats sinó 1.000”, i “quan es va signar el contracte el preu de mercat del local era molt alt”.

Afortunadament hi ha les hemeroteques i en diversos mitjans de comunicació, el novembre del 2009 es reproduïa textualment: ”... l'alcalde d'Amposta va anunciar que aquest mes de novembre es posaran en marxa les noves dependències del Centre de Fisioteràpia i Rehabilitació Ambulatòria, Domiciliària i Logopèdia en un espai de 475 metres quadrats del carrer Amèrica. Les instal•lacions, que han suposat una inversió de 350.000 euros, dependran funcionalment del mateix hospital ...”. I aquesta és exactament la informació que se’ns va donar al Consell d’Administració.

Durant el Ple en què li vam demanar explicacions, el senyor Ferré va manifestar que tenia la intenció de mantenir aquest lloguer quatre anys més, el que significa que s’arribarà a pagar un total d'1 milió d'euros, quan el preu del mercat actual d'aquest local no val ni la quarta part del que està disposat a pagar.

Els ciutadans d’Amposta es pregunten en aquests moments, quan les administracions haurien de ser exemple d’austeritat, per què estem pagant 15.000 euros al mes per un local pel qual hauríem de pagar-ne 1.500? Per què no es pot rescindir el contracte i reubicar el servei en alguna planta lliure de l’Hospital?

Amb els més de 12.000 euros que estem pagant de més mensualment es podrien atendre les necessitats alimentàries de gairebé pràcticament totes les famílies d’Amposta que en aquests moments han de recórrer als serveis de les entitats benèfiques; o no caldria incrementar les quotes de les llars d’infants, o es podrien resoldre definitivament el problemes de finançament de la majoria d’entitats culturals i esportives d’Amposta.
Malauradament, aquestes preguntes es quedaran sense resposta i es sumaran al rosari d’assumptes foscos que arrossega l’equip de Govern com el forat de 2 milions d’euros de l’Escorxador o els cent mil euros de gratificacions. I tot això, quan encara falten tres anys de mandat.

Podeu llegir l'article al seu blog.

Si es que... tenia que venir uno de Bilbao a explicar todo esto!!!

Maritxu es la propietaria de un bar en Bilbao, que ha comprado con un préstamo bancario. Como es natural, quiere aumentar las ventas, y decide permitir que sus clientes, muchos de los cuales son txikiteros en paro, beban hoy y paguen otro día. Va anotando en un cuaderno todo lo que consumen cada uno de sus clientes. Esta es una manera como otra cualquiera de concederles préstamos.

Nota: Pero en realidad, no le entra en caja ningún dinero físico.

Muy pronto, gracias al boca a boca, el bar de se empieza a llenar de más clientes.
Como sus clientes no tienen que pagar al instante, Maritxu decide aumentar los beneficios subiendo el precio de la cerveza y del vino, que son las bebidas que sus clientes consumen en mayor cantidad. El margen de beneficios aumenta vertiginosamente.

Nota: Pero en realidad, es un margen de beneficios virtual, ficticio; la caja sigue estando vacía de ingresos contantes.

Un empleado del banco más cercano, muy emprendedor, y que trabaja de director en la sección de servicio al cliente, se da cuenta de que las deudas de los clientes del bar son activos de alto valor, y decide aumentar la cantidad del préstamo a Maritxu. El empleado del banco no ve ninguna razón para preocuparse, ya que el préstamo bancario tiene como base para su devolución las deudas de los clientes del bar.

Nota:¿Vais pillando la dimensión del castillo de naipes?

En las oficinas del banco los directivos convierten estos activos bancarios en "bebida-bonos", "alco-bonos" y "vomita-bonos" bancarios. Estos bonos pasan a comercializarse y a cambiar de manos en el mercado financiero internacional. Nadie comprende en realidad qué significan los nombres tan raros de esos bonos; tampoco entienden qué garantía tienen estos bonos, ni siquiera si tienen alguna garantía o no. Pero como los precios siguen subiendo constantemente, el valor de los bonos sube también constantemente.

Nota: El castillo de naipes crece y crece y no para de crecer, pero todo es un camelo; no hay detrás solidez monetaria que lo sustente. Todo son "bonos", es decir, papelitos que "representan" tener valor siempre y cuando el castillo de naipes se sostenga.

Sin embargo, aunque los precios siguen subiendo, un día un asesor de riesgos financieros que trabaja en el mismo banco (asesor al que, por cierto, despiden pronto a causa de su pesimismo) decide que ha llegado el momento de demandar a Maritxu el pago de su préstamo bancario; y Maritxu, a su vez, exige a sus clientes el pago de las deudas contraídas con el bar.

Pero, claro está, los clientes no pueden pagar las deudas.

Maritxu no puede devolver sus préstamos bancarios y entra en bancarrota.

Nota: Y Maritxu pierde el bar.

Los "bebida-bonos" y los "alco-bonos" sufren una caída de un 95% de su valor. Los "vomito-bonos" van ligeramente mejor, ya que sólo caen un 80%.

Las compañías que proveen al bar de Maritxu, que le dieron largos plazos para los pagos y que también adquirieron bonos cuando su precio empezó a subir, se encuentran en una situación inédita. El proveedor de vinos entra en bancarrota, y el proveedor de cerveza tiene que vender el negocio a otra compañía de la competencia.

Nota: Porque los proveedores de vinos y cervezas también le fiaban a Maritxu, creyendo que estaban seguros de que cobrarían con creces al cabo del tiempo. Como no han podido cobrar dado que el dinero no existe, la deuda de Maritxu se los ha comido a ellos.

El gobierno interviene para salvar al banco, tras conversaciones entre el presidente del gobierno y los líderes de los otros partidos políticos.

Para poder financiar el rescate del banco, el gobierno introduce un nuevo impuesto muy elevado que pagarán los abstemios.

Nota: Que es lo que de verdad ha pasado. Con los impuestos de los ciudadanos inocentes, los gobiernos han tapado el agujero financiero creado por la estupidez de los bancos.

¡Por fin! ¡Una explicación que se entiende!