Fins ahir, no recordo haver anat mai
a cap manifestació durant el mes de juliol. Fa dos anys va haver a Barcelona
una gran manifestació pel “dreta a decidir”, però un problema de salut
em va impedir assistir.
Si recordo una concentració de delegats
i delegades convocada per la UGT a la plaça Real de Madrid sobre el 20
de juny i amb quasi 40º. Menys mal que estava Luis Eduardo Aute per a fer-nos
l’estada més lleugera.
Però és cert, que tampoc mai com ahir,
hi havia tants motius per a mobilitzar a la gent.
Si retallar drets, salaris, prestacions
i tot tipus d’ajuts no és suficient motiu, potser si que ho és perdre
la dignitat, que és el que estem perden o en vies de perdre.
NO fa gaires dies ho deia jo mateix:
“La dignitat ja l’hem perdut, ara només ens falta perdre el sentit de
l’humor”.
Però tornem a la manifestació d’ahir
a Tortosa. La ciutadania estava convocada a la plaça de Barcelona, la que
hi ha al costat mateix del mercat. La gent que anava arribant buscaven
refugiar-se a la poca ombra que projectaven els edificis annexes. Salutacions
entre els coneguts, bona sintonia i un clima prou distés. Indignats sí,
però sembla que encara no el suficient.
Me’n vaig adonar que la concentració
estava molt poc monopolitzada pels sindicats. Alguna bandera, sí, però
poques. També els escassos polítics que hi assistien estaven en un prudent
segon pla. El protagonisme el tenien els ciutadans. Crec que és així com
ha de ser en aquests casos.
Vaig sentir (que no escoltar) una veu
per megafonia. Sincerament, no vaig entendre res. Vaig veure que hi havia
algú parlant des d’una tarima. De sobte la concentració va començar a
caminar per l’avinguda Generalitat, sembla ser que de forma improvisada,
es a dir, no prevista. En arribar al carrer Teodor González es girar en
sentit ascendent. Després pel carrer Sant Ildefons fins la plaça Alfons
XII on està la seu del PP. Allí la manifestació es va aturar uns instants.
Es va continuar pel carrer Argentina fins la seu de CiU. Allí es va dissoldre.
Als trams on es podia veure més gent,
vaig calcular que devíem de ser unes 1.500 persones. Poques...
Dies així hauria de sortir la majoria
de la ciutadania, sobre tot aquells sectors més afectats: aturats, jubilats
i pensionistes i, evidentment, els funcionaris. On estaven la majoria dels
meus companys?
Sempre hi ha qui pensa que “els seus
problemes ja els hi solucionaran els altres”. Així, no m’estranya que
el govern de Rajoy cada com ens vagi collant més. Potser ens ho mereixem...
Primer per votar-los (els qui els van votar, per suposat) i després
per deixar-nos trepitjar.
