MAI AL JULIOL! (sobre la manifestació d'ahir a Tortosa)

Fins ahir, no recordo haver anat mai a cap manifestació durant el mes de juliol. Fa dos anys va haver a Barcelona una gran manifestació pel “dreta a decidir”, però un problema de salut em va impedir assistir.
Si recordo una concentració de delegats i delegades convocada per la UGT a la plaça Real de Madrid sobre el 20 de juny i amb quasi 40º. Menys mal que estava Luis Eduardo Aute per a fer-nos l’estada més lleugera.
Però és cert, que tampoc mai com ahir, hi havia tants motius per a mobilitzar a la gent.
Si retallar drets, salaris, prestacions i tot tipus d’ajuts no és suficient motiu, potser si que ho és perdre la dignitat, que és el que estem perden o en vies de perdre.
NO fa gaires dies ho deia jo mateix: “La dignitat ja l’hem perdut, ara només ens falta perdre el sentit de l’humor”.  
Però tornem a la manifestació d’ahir a Tortosa. La ciutadania estava convocada a la plaça de Barcelona, la que hi ha al costat mateix del mercat. La gent que anava arribant buscaven refugiar-se a la poca ombra que projectaven els edificis annexes. Salutacions entre els coneguts, bona sintonia i un clima prou distés. Indignats sí, però sembla que encara no el suficient.
Me’n vaig adonar que la concentració estava molt poc monopolitzada pels sindicats. Alguna bandera, sí, però poques. També els escassos polítics que hi assistien estaven en un  prudent segon pla. El protagonisme el tenien els ciutadans. Crec que és així com ha de ser en aquests casos.

Vaig sentir (que no escoltar) una veu per megafonia. Sincerament, no vaig entendre res. Vaig veure que hi havia algú parlant des d’una tarima. De sobte la concentració va començar a caminar per l’avinguda Generalitat, sembla ser que de forma improvisada, es a dir, no prevista. En arribar al carrer Teodor González es girar en sentit ascendent. Després pel carrer Sant Ildefons fins la plaça Alfons XII on està la seu del PP. Allí la manifestació es va aturar uns instants. Es va continuar pel carrer Argentina fins la seu de CiU. Allí es va dissoldre.

Als trams on es podia veure més gent, vaig calcular que devíem de ser unes 1.500 persones. Poques...
Dies així hauria de sortir la majoria de la ciutadania, sobre tot aquells sectors més afectats: aturats, jubilats i pensionistes i, evidentment, els funcionaris. On estaven la majoria dels meus companys?
Sempre hi ha qui pensa que “els seus problemes ja els hi solucionaran els altres”. Així, no m’estranya que el govern de Rajoy cada com ens vagi collant més. Potser ens ho mereixem...   Primer per votar-los (els qui els van votar, per suposat) i després per deixar-nos trepitjar.