LES FOTOS DEL DIA 1-11-2012

Imatges de la botiga de Festa d'Amposta amb els aparadors plens de productes per a celebrar el halloween.
També de les zones d'aparcament al costat del cementiri.

El frau de «primer la independència» (article publicat a Nació Digital)

Les 4 Columnes de Puig i Cadafalch a Barcelona.

 

Un dels arguments habituals del nou sobiranisme afirma que els partidaris de l'estat propi haurien de deixar de banda de les seves diferències ideològiques i unir-se per aconseguir un únic objectiu: la independència. Quan tinguem estat, diuen els partidaris del “primer la independència”, ja decidirem si volem un govern de dretes o d'esquerres. Mentrestant, això és secundari i ens distreu de l'objectiu que ens uneix. El discurs ha esdevingut hegemònic en l'esfera del catalanisme, fins al punt que els últims anys han aparegut partits polítics que basen la seva raó de ser en aquest plantejament. De fet, la crida del president Mas per aconseguir una gran majoria a les eleccions del proper 25N no deixa de ser una derivada d'aquesta idea. Per què votar partits d'esquerres avui minoritaris, encara que siguin partidaris del dret a decidir o directament de la independència, si podem fer confiança a un gran partit com CiU, que des de l'Onze de Setembre tan sols té en la seva agenda avançar cap a l'estat propi?

Si ho analitzem amb atenció, però, arribarem a la conclusió que aquest discurs fa aigües per tot arreu. La independència, tot i que alguns populistes nostrats ens la presenten com la panacea, no serà un moment màgic en què d'un dia per l'altre Madrid deixarà d'existir i ens ingressaran al compte corrent els 2.200 euros anuals per càpita d'“espoli fiscal” que “Espanya ens roba”. Assolir un estat propi serà un procés llarg i no exempt de complicacions, que probablement s'allargarà més d'una legislatura amb independència de quan es faci el referèndum, i que requerirà negociacions molt complexes amb l'Estat espanyol i la comunitat internacional. Mentre això passi, el món seguirà girant i la Catalunya autonòmica –i rescatada- també. Així doncs... el país serà gestionat fins al dia D per governs asèpticament aideològics? No farem més retallades? Reactivarem la inversió pública? No privatitzarem cap empresa de la Generalitat? No acomiadarem més funcionaris? En contractarem de nous?

A més, abans i després de la materialització de la independència, serà determinant l'aritmètica parlamentària autonòmica, els pactes entre partits i els governs que se'n derivin. No siguem innocents: no és el mateix crear un nou estat liderats per un govern de caire neoliberal que fer-ho amb un executiu d'esquerra transformadora. En el primer cas, el nou estat català tindria molts números d'assemblar-se a Irlanda o Andorra: impostos baixos per als rics, prioritat per a les escoles i els hospitals privats o concertats, subsidis d'atur i pensions limitades i límit de despesa pública incorporat a la Constitució catalana, seguint els dictats “d'austeritat” de la Unió Europea. En el segon cas, és molt probable que Catalunya mirés cap a països com Islàndia o Suècia: una Constitució participativa, un model fiscal que gravés els rics i les grans corporacions, especial protecció i impuls en matèria econòmica per a les cooperatives i petites empreses, i una sanitat i educació públiques intocables, eliminant, si s'escaigués, els concerts amb centres educatius i sanitaris privats. Qui ostenti l'hegemonia durant aquest hipotètic procés, doncs, tindrà molt de guanyat a l'hora de determinar com serà el futur estat. Voler obviar aquestes qüestions amb el pretext que “cal estar units” és una trampa majúscula que tan sols afavoreix l'statu quo actual.

L'estat català, si un dia s'esdevé, és molt probable que acabi sent producte de consensos. I com diu el candidat de la CUP, David Fernández, potser en alguna fracció de segon l'esquerra independentista i la dreta sobiranista hauran de coincidir per tirar endavant un referèndum vinculant. Però una cosa és trobar-se puntualment, i l'altra és renunciar al propi ADN en favor d'una impossible asèpsia ideològica que, diguem-ho clar i català, no és més que una abraçada de l'ós convergent. L'argumentari del “primer la independència”, elaborat i propulsat des dels laboratoris d'idees per la dreta catalana, només té com a objectiu crear distorsions en l'agenda política de l'independentisme, que sempre ha estat obertament d'esquerres. És un esglaó més del segrest ideològic i posterior desactivació de l'independentisme per part de la dreta. El resultats els hem vist els últims anys en la forma d'escissions dramàtiques i també en la desorientació ideològica de molts independentistes orfes de relat. Tot plegat ens ha conduït a una situació gairebé còmica en què un líder fracassat amb certa capacitat per a la oratòria, al capdavant d'un partit que ha fet del pacte amb Espanya la seva raó de ser, pot capitalitzar políticament la manifestació independentista més gran de la història. Pensin una mica en tot plegat i alliberin-se de la síndrome d'Estocolm a l'hora votar el proper 25 de novembre.

 

http://www.naciodigital.cat/opinio/4717/frau/primer/independencia

 

Roger Palà

Barcelona, 1978. Periodista. Cap de redacció de la revista Enderrock des de 2005. Va començar a aprendre l'ofici a la televisió local del seu barri, Gràcia, on encara fa vida, i va treballar durant cinc anys a la revista El Triangle. En l'actualitat combina el periodisme musical amb altres dèries, entre les quals destaca l'actualtizació constant del bloc Al darrera la nevera. També col·labora (menys del que li agradaria) amb el setmanari alternatiu Directa, del qual n'és un dels membres fundadors, i amb la revista El Temps. És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l'observatori crític dels mitjans Mèdia.cat.

 

COMPRAR A ANDORRA (microrelat)

Allà per les dècades dels anys 70 i 80, anar a comprar a Andorra era pràctica comuna de molta gent. Fins i tot s’organitzaven autocars per anar-hi.

Joaquín, Agustí i Sebastià eren tres joves amics de Vinaròs que, atrets pels comentaris favorables de la gent que hi anava, van decidir desplaçar-se a Andorra per a comprar aquells productes que tenien un millor preu amb comparació amb els d’aquí: whisky, formatge, sucre,  perfums, rellotges, productes electrònics i fotogràfics, etc.

El dia previst, varen agafar el cotxe de Joaquín i, a bona hora, varen emprendre el viatge cap al “país dels Pirineus”. Després de fer “l’obligada parada” al restaurant la Pedra Negra de Ponts per esmorzar, continuaren cap a Andorra.
Passen la duana i arriben al primer poble: Sant Julià de Lòria. Deixen el cotxe al pàrking de l’hipermercat  el Mamut i pregunten a un grup de gent que, com ells estaven deixant el cotxe a l’aparcament:
 

-Bon dia, això és Andorra?
-Sí, això és Andorra -els hi respon un d’ells-. 
 

Els tres amics entren a l’hipermercat, compren tot allò que tenien previst, agafen el cotxe i de tornada cap a casa. 
 
En arribar a Vinaròs se’n assabenten que Andorra era alguna cosa més que Sant Julià i el Mamut.

SOBRE L’INFORME DEL DEFENSOR DE LA CIUTADANIA D’AMPOSTA 2011

El Defensor de la Ciutadania està als baixos de l'Ajuntament.

M’ha arribat a casa l’informe que ha elaborat el Defensor de la Ciutadania d’Amposta tancat, pel que sembla el passat 9 de setembre.

Començaré dient que no m'apareix bé que, com a introducció, inclogui una reflexió personal sobre el dret de l’autoderteminació de Catalunya (ell ho posa en majúscules)

Segurament la introducció que ha fet el Defensor de la Ciutadania ha complagut a l’equip de govern d’Amposta i al principal grup de l’oposició, ja que va en la seva línia de pensament. Però Amposta és plural i vist des de fora, encara que puguem estar d’acord amb el que posa, com ja he dit, penso que està fora de lloc posar-ho dintre de la memòria.

Baix el meu humil punt de vista, jo li aconsellaria al Defensor de la Ciutadania que si vol expressar el que pensa públicament, es pot obrir un blog o publicar-ho a la Revista Amposta com un article d’opinió (segur que a ell si que li publicaran) 

Sembla ser que la seva labor s’ha intercomarcalitzat. Diu que a la seva oficina s’han adreçat ciutadans de les següents poblacions: La Ràpita, Deltebre, Alcanar, l’Aldea, Masdenverge i el Mas de Barberans. Vull creure que els ciutadans que ho han fet ha estat per ignorància, ja que la figura del Defensor del Ciutadà només té competències a Amposta. No conec exactament el contingut de les queixes, però caldria informar a la ciutadania en general que hi ha diversos llocs on es poden adreçar com per exemple a les Oficines Comarcals d’Informació als Consumidors o al Servei de Mediació,  Arbitratge de la Generalitat de Catalunya, al Servei d’Orientació Jurídica, també de la Generalitat de Catalunya o al Jutge de Pau als pobles on hi hagi aquesta figura. 

El Defensor de la Ciutadania enumera les queixes on ha intervingut per àrees i diu quantes se’n han solucionat i quantes no. De vegades diu “no tenien raó”. Qui és ell per a dir si tenien o no raó? Aquest paper correspon més a un jutge, no? Quan un es queixa és perquè es pensa que han comés una injustícia cap a la seva persona o els seus interessos i, evidentment ell té la raó. Demostrar-li que no ha estat així ha d’estar mol ben argumentat i raonat o, no procedeix a dir-li, simplement, vostè no té raó.     

Tal com diu el seu informe, l’àrea que ha tingut més queixes ha estat la de Serveis Socials. És del tot lògic ja que als temps que corren, la gent que acudeix a demandar atenció d’aquest departament, és considerable i va en augment. Ara bé, dit això, crec que al regidora en qüestió s’hauria de posar les piles. A la passada legislatura compaginava el seu càrrec polític de l’ajuntament amb una ocupació privada lluny de la nostra ciutat per tal de no caure en incompatibilitats. Si no dóna a l’abast, millor que es decideixi per una de les dues. Si com a regidora necessita fer més hores, que abandoni l’altra activitat i si fa falta, que sé li augmenti una mica el sou que, ara mateix, no és poca cosa (moltes famílies –he dit famílies- voldrien cobrar el que cobra ella tot sola) Diu la dita castellana que quien mucho abarca poco aprieta.   

Voldria acabar analitzant una mancança que he vist a l’informe. Jo pensava trobar alguna al·lusió al final del seu paper com a Defensor de la Ciutadania; una comiat, no sé alguna cosa que digués que se’n va... Perquè quan va ser elegit la darrera vegada fa un parell d’anys va quedar així, no? 

L’actual Defensor de la Ciutadania d’Amposta va ser el primer en ser nomenat per al càrrec de tota Catalunya. A Amposta encara governaven els socialistes. Després d’ell n’han passat més. Finalment, i passada una llarga etapa sense que es designés ningú per al lloc, es va tornar a pensar amb l’actual. Quan sé li va renovar la confiança pel ple municipal (jo encara n’era regidor), va dir que li faria il·lusió complir els 25 anys des de la creació de la figura a Amposta i que marxaria després. També va posar la condició de ser escollit per unanimitat de tots els grups. El meu grup, el socialista, no volia votar-hi a favor, però finalment, atenent i entenent la seva postura, va acabar accedint. Els 25 anys penso que ja s’han complert.