LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 28-11-2012

Tortosa, carrer la Ràpita. Si la vorera ja és estreta... Algú em pot dir com es passa per aquí?

Una vegada més l'incivisme deixa imatges com aquesta.

Junqueras, president (un article de Jaume Reixach)

El clatellot monumental que ha rebut Artur Mas a les urnes l'inhabilita per seguir presidint Catalunya. Les brutals retallades socials que ha perpetrat el "Govern dels millors" i l'ombra de la corrupció que esquitxa la cúpula de CiU han dinamitat l'estratègia plebiscitària que havia dissenyat David Madí. El president Mas reclamava la majoria absoluta a l'electorat català... i s'ha quedat a divuit escons dels màgics 68. Per tant, fracàs rotund.

Amb el Parlament sorgit de les urnes aquest 25-N hi ha quatre opcions de governabilitat possibles:

* CiU + ERC: seria un govern en clau independentista, però que presenta greus inconvenients. La Unió Democràtica de Josep Antoni Duran Lleida mai no ho acceptarà i "La Vanguardia" del comte de Godó, tampoc. A més, els empresaris catalans que encara donen marge de confiança a Artur Mas s'abraonarien contra una coalició de signe "aïllacionista" i rupturista. Per part d'ERC, el preu també seria molt alt, doncs serien coresponsables de la nova onada de retallades pressupostàries -encara més salvatge- que ens depararà el 2013 i pagarien la resposta del carrer.

* CiU + PSC: la "sociovergència" era la lectura correcta de les eleccions de 2010, però no de les d'aquest 25-N. El "pinyol" es va equivocar d'estratègia i ara ho ha pagat molt car. El PSC, desorientat i fràgil, no pot convertir-se en el PASOK, que dóna suport al govern d'Andonis Samaras en la seva impopular política de retallades. El camí del PSC és el del Partit Socialista Francès, que s'ha plantat com a alternativa europea a Angela Merkel i domina tots els ressorts polítics de l'Hexàgon (presidència de la República, Assemblea, Senat, consells regionals...).

* CiU + PP: és la fórmula més factible. Al cap i a la fi, Artur Mas ja ha governat aquests dos últims anys amb el suport d'Alícia Sánchez Camacho. Refer els ponts entre Còrsega i Gènova no serà difícil i més si en el pacte hi va implícit que els "dossiers calents" de corrupció ("cas Palau", "cas ITV", "cas Suïssa"...) es congelaran des de Madrid. En canvi, el desgast de CiU seria altíssim, doncs les bases electorals no acceptarien aquesta estafa.

Però hi ha una quarta possibilitat: la construcció d'un Tripartit-3, amb Oriol Junqueras com a president de la Generalitat, amb el suport del PSC i d'ICV. Totes tres forces sumen 54 escons, quatre més que CiU, que no tindria altre remei que fer-lo viable amb l'abstenció. Oriol Junqueras és, sense cap mena de dubte, el gran triomfador d'aquestes eleccions i, per tant, mereix l'oportunitat de governar. L'agenda social seria la prioritària -en la línia de la resposta socialdemòcrata que s'està produïnt a la Unió Europea com a alternativa a les polítiques neoliberals d'austeritat i privatitzacions- i seria fàcil un consens entorn de l'eix nacional: tant PSC com ICV estan d'acord amb el "dret a decidir", amb el matís que cal fer-ho dins de la "legalitat", i no fan escarafalls a la convocatòria d'una futura consulta o referèndum.

Catalunya necessita polítiques d'esquerres per sortir de la crisi i el Tripartit-3, encapçalat per Oriol Junqueras, és la fórmula que pot fer-ho viable. No ens mereixem un president derrotat a les urnes com Artur Mas. Necessitem un president amb la "moral alta" per conduir el país en aquest dramàtic atzucac i, mirant l'hemicicle del Parc de la Ciutadella, només hi ha Oriol Junqueras amb capacitat i empenta per governar.

El podeu llegir al Triangle. 

TRANSFERÈNCIA DE VOTS

Sense dubte aquestes eleccions autonòmiques s’han caracteritzat per la gran transferència de vots que hi ha hagut. Votants tradicionals d’un determinat partit van decidir donar la seva confiança a un altre de diferent. Comencem l’anàlisi:
CiU. Ha perdut 12 escons i un notable nombre de vots, tot i que la participació es va incrementar i va fregar el 70 %. La majoria dels votants tradicionals de CiU que van decidir no recolzar les propostes de Mas van anar a parar a ERC. Com deia ahir un tertulià del programa Divendres de TV3, van optar per l’original abans que per la còpia. Es a dir, no es van creure que Mas de sobte es fes independentista i es van decidir pel partit que, des de fa anys, es manifesta clarament a favor de l’estat propi. També ha pogut perdre vots pels seu sector més espanyolista, aquells votants tradicionals que sé senten catalans, però a la vegada també espanyols. En canvi ha pogut aclaparar el vot d’antics votats del SI (sobre tot la línia més laportista)
ERC. Ha guanyat 11 escons. A part del seu electorat habitual, ha guanyat molts de vots dels sectors més independentistes de CiU i el PSC.

PSC. Ha perdut 8 escons. Si comparem els vots que va aconseguir fa 2 anys i els d’ara ens en adonarem que no van ser tants com es podria pensar en un principi (uns 50.000), però la pujada de la participació els hi ha jugat una mala passada. De totes formes, que no s’enganyen, ja que han salvat el mobles gràcies als votats del Baix Llobregat (una part del cinturó roig) De no haver segut així, la davallada hauria estat molt més gran. Ni tant sols a Terrassa, d’on és alcalde el seu candidat Pere Navarro van aconseguir guanyar. La majoria dels vots que han perdut han anat a parar a ICV-EUA i, possiblement també a C's, però no pot descartar-se que d’altres hagin pogut anar a les CUP.

PPC. Ha guanyat 1 diputat. Pràcticament calca els resultats. Ha aconseguit mobilitzar el seu electorat amb el seu discurs d’unitat nacional.  
ICV-EUA. Ha guanyat 3 escons. L’augment ha estat a costa del PSC. Un sector socialista, el més esquerrà i que segueix castigant les retallades de Zapatero, ha pogut votar-los. També s’ha pogut beneficiar per l’augment de la participació.
C’s. Ha guanyat 6 diputats. Ha mobilitzat un ampli sector espanyolista però que no s’identifica amb el PP i que, normalment no votava a les eleccions autonòmiques. El seu discurs ha calat entre un determinat sector de la societat que no vol trencar amb Espanya.    
CUP. S’estrena al Parlament amb 3 diputats. Els ha votat el sector més esquerra de la joventut: el que està fart de les retallades, dels polítics corruptes, de les falses promeses, dels qui no volen deixar la poltrona... Són els joves del moviment 15-M i dels casals populars. Antics votants de Escons en Blanc i candidatures similars han pogut votar-los.


Des d'aquí podeu veure tots els resultats.

LA FRASE DEL DIA 27-11-2012

El 25-N ha ampliat l’abisme entre la premsa independent i la submissió editorial de la que més prebendes obté.

Aquesta frase la poden trobar dintre de l’editorial que el Periódico dedica avui, sense nomenar-lo, al diari que ha estat referència a Catalunya durant moltes dècades, però que a la vegada, sempre ha sabut ser tot el camaleònic que requeria la situació en cada moment: la Vanguardia.

Aquest matí, mentre viatjava cap a la feina he escoltat per Catalunya ràdio un comentari sobre aquest editorial. He de dir que han estat objectius i, en cap moment, han fet judicis de valor.

La Vanguardia va ser fundada (tal com diu o deia la capçalera) per D. Carlos i D. Bartolomés Godó, comptes de Godó (que deuen de ser els mateixos que donen nom al trofeu tennístic de Barcelona)

Llegeixo a la Viquipèdia que en un primer moment era el mitjà d’expressió d’una facció del Partit Liberal queaspirava assolir l’alcaldia de Barcelona i que, posteriorment, va esdevenir un diari independent, plural i modern.

La victòria franquista el va convertir en La Vanguardia Española i, evidentment donava les notícies d’acord amb les directrius de la dictadura.

Amb l’arribada de José Antich l’any 2000 (i imagino que per mandat del seus propietaris) va començar a decantar-se a favor del règim que feia 20 anys governava Catalunya que no era un altre que el de Jordi Pujol.

A mi sempre em cridava l’atenció quan acudia al quiosc en veure als convergents comprant un diari en castellà. Pensava: Mira, amb el catalanistes que són i compren un diari en castellà”.

Però d’un temps ençà, la seva línia editorial s’ha decantat clarament cap a Artur Mas i els seus correligionaris i no s’han tallat un pèl a l’hora de fer-ho.

L’any passat va imitar al Periódico i es va començar a editar en castellà (tal i com sempre s’havia fet) i en català.

Sembla ser que els darrers mesos, tan accentuat era el seu partidisme que era del tot illegible per part d’un lector més o menys neutral.

No sé si sabeu que podeu trobar de forma gratuïta la Vanguardia en diversos punts de la majoria de ciutats del territori, com per exemple l’Hospital Comarcal d’Amposta. Això només es pot fer si els seus ingressos no depenen, en bona part, de les vendes. Encara que avui en dia, els diaris, poden sortir al carrer gràcies a la publicitat.

Per cert, des de fa 3 anys estic subscrit al Periódico, un diari que he comprar pràcticament sempre des de que es va fundar i que només, en determinades èpoques molt curtes, li he segut infidel. Com per exemple quan va tornar a néixer Diari de Barcelona, el degà de la premsa catalana amb Josep Pernau de director.