EL BARÇA JA ESTÀ SALVAT!

En els darrers anys, al menys des de que cada partir guanyat significa 3 punts, en una lliga de 20 equips, quan un arriba als 43 punts, ja es considera salvat. De vegades amb alguns menys...

El Barça, amb la victòria d’ahir al Benito Villamarin, el camp de Betis, va assolir aquesta xifra, per tant, a hores d’ara ja es pot considerar salvat... El títol honorífic de campió d’hivern i l’honor de guanyar la Lliga o la Champions League encara han d’arribar. Per tant, de moment, res està fet encara.
Com a barcelonista estic orgullós del que he vist aquests darrers anys, la qual cosa fa que, de tant en tant, em miri el melic i m’agafin ganes d’escriure una oda al club com agraïment pel joc que ens deixa bocabadats i ens fa caure regueralls de baba.  

Dintre d’uns anys, quan les generacions que ens precediran llegiran les cròniques i donaran un cop d’ull a estadístiques d’aquestes etapes (la de Guaradiola i la de Tito), hi hauran noms que brillaran en llum pròpia. El primer de tots serà, sense cap mena de dubte, el d’un argentí que un dia va recalar per les nostres terres catalanes: Lionel Messi, de renom la pulga.

Leo Messi, fins ara, ha aconseguit batre tots els rècords del món del futbol que s’ha fixat. Amb 25 anys ha guanyat 3 Pilotes d’Or com a millor jugador i dues Botes d’Or com a màxim golejador de les lligues europees. El 50 gols marcats a la Lliga la temporada 2011-2012 signifiquen també un rècord absolut; encara que no impossible de batre ja que ara mateix va pel camí d’aconseguir-ho aquesta mateixa temporada (23 gols en 15 partits)

Amb els dos gols que va marcar ahir al camp del Betis, Messi, s’ha convertit en el màxim realitzador en un any natural amb 86 gols superant al davanter alemany Gerhard Müller en 1 (de moment) De fet, avui, en alguns diaris catalans, és més notícia aquest gesta que la nova victòria de l’equip.
Però ell sol, encara que sigui ara mateix el millor jugador del món, no seria el mateix sense els seus companys d’equip: Xavi, Iniesta, Puyol, Piqué, Busquets  i companyia i, per suposat, sense entrenadors com Pep Guardiola o Tito Vilanova (que encara ho té tot per a fer)
De tot, el que més alegria ens dóna, a part dels títols assolits els darrers anys, és que la majoria de jugadors i, fins i tot els tècnics, han estat formats a casa.
A la Masia (tal i com es coneix la residència de jugadors del club –i no només de futbol-) s’han format tots els jugadors que he esmentat anteriorment i d’altres com Cesc, Jordi Alba, Valdés, Pedro (tots ells internacionals absoluts amb Espanya) i els novells Tello, Cuenca, Thiago, Bartra... I els que estan arribant: Deulofeu, Rafinha, Sergi Roberto, etc. Algun equip de món pot presumir de tenir una pedrera així? La resposta és contundent: NO!  
Aquests èxits no han arribat fruit de la casualitat, sinó gràcies a molts d’anys de planificació i de confiança amb els jugadors de casa. No fa gaires setmanes, el primer equip va arribar a jugar al camp del Llevant amb 11 equips formats a la Masia. Qui en dóna més?
Quin preu té l’actual plantilla del Barça? El que han sortit de la Masia, només han ocasionat despeses de formació, però si es posessin a la venda, els grans clubs europeus podrien arribar a pagar xifres astronòmiques que no sabria ni reproduir... Però de moment s’hauran de conformar en somiar en tenir-los, perquè la majoria, no tenen cap intenció d’abandonar el club.
Aquest és el veritable èxit! Guanya la Lliga o la Champions League, al final, no deixa de ser una anècdota més.    

Escolteu a Xavi Saisó.

Betis-0; Barça- 1



Betis-0; Barça-2

 

Las mejores frases de Díaz Ferrán

Foto el Jueves.

eldiario.es
 
03/12/2012

La Audiencia Nacional juzgará en febrero a Díaz Ferrán por fraude fiscal

• El ex presidente de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, detenido por blanqueo dedinero

7 de junio de 2007, en su discurso de investidura como presidente de la patronal: "La mejor empresa pública es la que no existe". "Las empresas públicas que existen lo que tienen que hacer es privatizarse". "Menos intervencionismo, más desregulación, más externalización de los servicios públicos". 17 de septiembre de 2008, tras la quiebra de Lehman Brothers: "Creo en la libertad de mercado, pero en la vida hay coyunturas excepcionales. Se puede hacer un paréntesis en la economía de libre mercado"
6 de mayo de 2009, sobre Esperanza Aguirre (una política a la que financió parte de su campaña electoral a través de 260.000 euros en donativos para Fundescam): "Si es que es cojonuda".
14 de junio de 2009: "Los empresarios no somos culpables de la crisis, hemos creado riqueza".
29 de agosto de 2009. "Sobran funcionarios en España. Estamos en una crisis muy seria y nos tenemos que apretar el cinturón empezando por la Administración ".
23 de diciembre de 2009 , tras la quiebra de la aerolínea Air Comet, compañía que presidía: "Yo no hubiera elegido Air Comet para volar a ningún sitio".
6 de junio de 2010: "Una reforma laboral profunda y global calmará a los mercados"
15 de octubre de 2010: "Hay que trabajar más y ganar menos para salir de la crisis".

El extraño caso del tertuliano Nacho y míster Wert

Una cosa puede predecirse con seguridad sobre la reforma educativa que propugna el ministro José Ignacio Wert: que será un fracaso. El futuro de esa reforma no es, pues, nada enigmático. Lo verdaderamente enigmático es que Wert, siendo como es un hombre ilustrado, crea que puede salir adelante una rectificación del modelo educativo que desprecia equilibrios tan trabajosamente conseguidos, aunque todavía no consolidados plenamente, como son el formato de inmersión lingüística en Catalunya, el discreto apartamiento de la asignatura de Religión de los programas de estudio o la limitación de la enseñanza concertada, que en muchos casos no es más que enseñanza privada presupuestariamente camuflada como enseñanza pública aunque en realidad nunca lo haya sido, dado que innumerables centros concertados cobran subrepticiamente a los padres cuotas escolares que restringen objetivamente el acceso de las familias modestas a esos colegios, lo cual es a su vez un incentivo más para que las familias menos modestas hagan uso de ellos por un precio muy asequible.
En realidad, el enigma no es solo que Wert crea que una rectificación de ese calado puede salir adelante. El enigma es el propio ministro Wert. Sobre este hombre deberían hacerse tesis doctorales, libros, películas, documentales. Cuando recordamos sus respetuosas palabras y su flexible talante en las tertulias radiofónicas de antaño y vemos en lo que ha parado al llegar a ministro, no damos crédito a nuestros ojos ni a nuestra memoria. Él solo es una nueva versión de la historia del doctor Jekyll y míster Hyde. El extraño caso del tertuliano Nacho y el ministro Wert. Jamás habríamos dicho que aquel ingenioso comentarista acabaría en este burdo ministro. ¿Qué diablos pasa con nuestra derecha? Se habla mucho de la mala calidad de nuestras instituciones políticas, pero puede que el problema sea otro, más fácil de nombrar pero más difícil de arreglar: la mala calidad de la derecha española. He ahí el problema. No todo el problema, pero sí buena parte de él.
Wert planta una reforma educativa que nos obligará de nuevo, ¡Dios mío, qué pereza!, a gastar incalculables cantidades de energía política y de talento civil discutiendo de asuntos tan irrelevantes en términos educativos pero tan incendiarios en términos políticos como la asignatura de Religión. ¿Por qué diablos nos mete Wert en ese lío otra vez? ¿Tan débil es su posición que tiene que protegerla aliándose con las sotanas? ¿Tan frágil era su liberalidad de tertuliano? ¿Tan falsa su moderación? ¿De tan mala calidad sus convicciones liberales? Si Wert nos ha salido como nos ha salido, ¿qué hacemos?, ¿dónde nos escondemos?, ¿con quién nos aliamos para mejorar un sistema educativo que pide a gritos su mejora pero que solo será posible mejorar desde el consenso, jamás sin él? No es que el consenso garantice el éxito de una reforma educativa: es que la falta de él es garantía inequívoca de su fracaso. Cualquier tertuliano es capaz de entender tal cosa. Y no solo los tertulianos: muchos ministros son capaces de entender tal cosa. Vale, de acuerdo, tal vez no a la primera, pero seguro que si se ponen con capaces de entenderla. ¿Por qué diablos no habremos tenido la suerte de que Wert fuera uno de ellos?

LA RESPONSABILITAT POLÍTICA D’ERC

El partit republicà té davant seu la gran responsabilitat política de donar suport a un futur govern presidit per Mas. Ara per ara no s’entén d’una altra manera.

Descartat que ERC entre a formar part del govern de Mas, l’única solució que tenen és donar-los suport des de fora, però tot sembla indicar que no els hi posaran gens fàcil als de CiU.

Abans de constituir-se el Parlament, ERC ja ha posat les seves condicions: No renunciar al referèndum sobiranista, no més retallades i, fins i tot, treure algunes de les mesures que s’estan aplicant com per exemple d’euro per recepta, reinstaurar l’imposta de Successions i Donacions i, la penúltima: decidir sobre qui seran els futurs consellers de CiU. Al final caldrà veure si s’acaben complit totes aquestes mesures.

ERC no pot defugir en cap moment d’aquesta responsabilitat. Els ciutadans de Catalunya van voler que fos la segona força més votada darrere de la federació de CiU i, ideològicament, és la que està més propera a CiU.

Des de fa dècades, ERC, va esdevenir un partit independentista. Durant aquests anys, en determinats moments, ha semblat que, a part de ser la seva obsessió, l’independentisme era l’únic punt del seu programa. Al menys del que més bandera feien.

Després de la manifestació de la diada nacional de Catalunya, l’11 de setembre, CDC amb Mas al capdavant, va veure que la idea de la independència de Catalunya anava recalant entre l’electorat i va pensar que era el moment de convertir-se. En aquest precís moment, tot aparentava que podia prendre-li terreny a la formació republicana. Finalment però, es va demostrar que no va ser així. Però el que si que semblava clar és que, després del 25-N totes dues formacions anirien de la ma a l’ora de traçar el calendari per a fer la consulta i, depenent del resultat, es podrien atrevir a proclamar, unilateralment, la independència de Catalunya. Molts de ciutadans i ciutadanes del nostre país així ho van entendre i per això els van votar. Uns creien que Mas, com Moisès va fer al seu temps, guiaria el seu poble cap a la terra promesa. Per això van decidir canviar el seu vot i van donar la seva confiança a CiU. Però encara van ser molts més que van veure en ERC l’única opció vàlida a l’hora de caminar cap a l’estat propi.

També és cert però, que votants tradicionals de CiU no van veure amb bons ulls el sobtat canvi sobiranista de Mas i, simplement, no s’ho van creure. Els transvasament de vots cap a una i l’altra formació va acabar beneficiant els republicans.

He dit més d’un cop i ara ho vull tornar a repetir, que el millor que li hauria pogut passar a ERC és que CiU hagués obtingut la majoria àmplia que reclamava el seu cap de cartell. Però el veredicte final de les urnes no els hi va atorgar i si, en canvi, un considerable augment a ERC. Per tant, insisteixo, tenen tota la responsabilitat des de dintre o des de fora del govern, de recolzar el futur govern de Catalunya i donar-li l’estabilitat que precisa per a tirar el país endavant. Una altra cosa molt diferent és que, jugar aquest paper els hi vagi gran i optin per la política de la puta i la ramoneta que tan bé els hi ha anat sempre als convergents...       

Malgrat tot hi hauria encara una altra solució. Si, finalment, Mas no se’n surt o no es fia del suport d’ERC, la responsabilitat de intentar formar govern passaria per intentar-ho l’Oriol Junqueras. Aquesta opció que, a priori sembla un tant descabellada, s’hauria, al menys d’intentar.

Ah!, què em deixo un possible pacte entre CiU i el PSC? Personalment el veig del tot improbable. Ara per ara el PSC és un partit en caiguda lliure i una aliança amb CiU significaria la mort sobtada. Jo només veig al PSC dintre d’un govern de concentració nacional que, al menys, inclogués a les dues formacions més votades, però també a ICV-EUA.

Es clar que sempre queda el maleït camí de tornar a convocar unes noves eleccions...