LES FRONTERES QUE UNEIXEN POBLES

El riu Sènia per Sant Pere (estiu de 2010)

Diumenge 28 d’octubre, el Periódico de Catalunya va començà una sèrie de petits reportatges per terres frontereres entre Catalunya i els territoris limítrofes de les comunitats autònomes veïnes.  

La primera etapa sortia de l’Aneto (Aragó), passava per Vilaller (Catalunya) i acabava a Pont de Montanya (Aragó) encara que el topònim correcte és Puente de Montaña (tal va dir Rosa i va incorporar posteriorment el diari); la segona etapa era entre el Campell (Aragó) a Alfarràs (Catalunya); a la tercera es sortia de el Torricó (Aragó) es passava primer per Almacelles (Catalunya) i, posteriorment, per Fraga i Torrent de Cinca (Aragó) per acabar Massalcoreig (Catalunya); la quarta etapa transcorria entre La Freixneda i Vall-de-roures (Aragó); en la cinquena i penúltima es visitava el Tossal dels Tres Reis (entre l’Aragó, Catalunya i el País Valencià); i, finalment, la darrera etapa anava des d’Ulldecona a Vinaròs. 

Ara que a Catalunya es parla tant de independència, el rotatiu català va voler recavar informació de la gent que viu, com aquell que diu, amb una cama a cada costat de frontera (més que frontera límit territorial i sovint territori germà)

No conec tant les terres de més al Nord, encara que he estat, per exemple a Graus (Osca) on per cert, s’hi fa una llonganissa boníssima.

Però més cap al sud, per les comarques del Matarranya i,sobre tot, el Baix Maestrat, quan hi vaig tinc la sensació de no haver sortit de les meves estimades Terres de l’Ebre. De fet, penso que és una continuació del nostre territori. Quan t’endinses per la Tinença de Benifassà i tens ocasió de parlar amb la gent de la Pobla, del Bellestar o del Coratxà, et fa ràbia pensar que un dia, algú, tracés una línia sobre un mapa i quedéssim de forma definitiva inclosos en províncies diferents. La sortida natural de la gent de la Tinença és per la Sénia. De fet, la majoria dels habitants de la zona que van haver d’emigrar perquè els camps ja no eren rendibles i se’n van anar a buscar-se la vida a un altre lloc, la majoria, van baixar a treballar a la Sénia, segurament a una fàbrica de mobles o de pinzells.

D’aqueta zona és originari el meu segon cognom i pel que em va explicar una vegada, l’amic Paco Itarte, està estretament lligat a una llegenda (o qui sap si realment és història) vinculada a Jaume I el Conqueridor, el rei català que veneren al País Valencià.

Els reporters enviats pel Periódico, la Gemma Tramullas (text) i Julio Carbó (fotos) van fer una sèrie de petites entrevistes a diversa gent que viu en aquests pobles limítrofes i cadascú d’ells explicava les seves vivències personals.

Per a no limitar-me només al reportatge del Periódico, us explicaré dues anècdotes que tenen molt a veure amb l’esperit que es va voler transmetre als diferents reportatges.

Els qui em coneixeu sabeu que durant uns anys (finals de la dècada dels setanta i principis de la dels vuitanta) vaig treballar al del Peno (Juan Chaler) Durant la primera setmana de treball (novembre de 1979) hi havia uns paletes de Traiguera que estaven fent unes obres de millora a les naus i, un d’ells, deia que quan entrava a Catalunya ho notava per l’aire que respirava. Potser una mica exagerat, però demostra el sentiment que tenen alguns valencians cap a Catalunya. Sentiment que, sovint, és recíproc.   

La segona de les anècdotes cal situar-la al poble d’Arnes, el darrer de la Terra Alta quan vas cap a Vall-de-roures o Beseit (Matarranya) El seu protagonista va ser Arcadi Pallarès, en aquell temps, l’alcalde del poble.

L’Arcadi era propietari d’un granja situada al terme del poble veí de Lledó. En aquell temps les granges pagaven un impost que es deia llicència fiscal i feia anys que no li arribava cap rebut. Per això, un dia va decidir acudir a l’oficina d’Hisenda de Tortosa per tal de corregir l’anomalia. Com a solució proposava que sé li canviés el domicili de l’activitat i de Lledó passés a ser Arnes: Només un barranc separa la meva granja d’Arnes. La solució no era la més apropiada, però ell es capficar de que havia de ser d’aquella manera per tal de que ningú pugues dir que l’alcalde no pagava la llicència fiscal de la granja. Al poc temps li van arribar els rebuts pendents emesos per l’Administració d’Alcanyís.

Per cert, a la darrera etapa del Periódico van entrevistar a dos germans pescadors de Vinaròs. La seva opinió era molt diferent. Ni València ni Catalunya, Vinaròs. La frase no m’era desconeguda.          

IMATGES DEL NOSTRE TERRITORI: PENÍSCOLA. MERCAT MEDIEVAL

Un año de mentiras, de paro y desahucios

Juan Torres López. Catedrático de Economía Aplicada de la Universidad de Sevilla

No ha tenido que pasar mucho tiempo para que el Gobierno de Mariano Rajoy muestre una vez más que el Partido Popular, como ya ocurriera con Aznar, no sabe llegar al poder o mantenerse en él sin mentir constantemente. Lo hizo cuando Rajoy propugnaba medidas en la oposición para criticar a Zapatero que sabía perfectamente que no podría cumplir cuando gobernase. Y no ha dejado de mentir desde que ha llegado a la Moncloa para ocultar los verdaderos motivos de lo que está haciendo.
Como demostramos Vicenç Navarro, Alberto Garzón y yo en nuestro libro Lo que España necesita. Una réplica con propuestas alternativas a la política de recortes del PP (Editorial Deusto, 2012), Rajoy se ha tragado todas sus antiguas propuestas y críticas. En lugar de hacer lo que decía que haría, ha subido impuestos, ha recortado pensiones y servicios públicos esenciales, y lejos de aplicar lo que él llamaba la política "que Dios manda", no ha hecho otra que la que le han mandado hacer los mismos de siempre.
Además, Rajoy y sus ministros han mentido constantemente cuando llamaban de una manera a lo que es otra, y cuando decían perseguir objetivos que es imposible alcanzar con las medidas que ponían en marcha. Han dejado escapar a los evasores fiscales diciendo que luchan contra el fraude y llamando gravamen de activos ocultos a una vergonzosa amnistía fiscal, han subido impuestos diciendo que lo que establecían era un "recargo temporal de la solidaridad", aumentaron el IVA diciendo que no se trataba de subirlo sino de "cambiar la ponderación de los impuestos para favorecer el crecimiento", o imponen copagos diciendo que se trata de aumentar la corresponsabilidad.

Al mismo tiempo, han seguido utilizando una retórica falsa para disimular ante la gente normal y corriente la naturaleza real de lo que vienen haciendo. Han seguido afirmando que eran solo las cajas de ahorros las que tenían problemas para así hundirlas definitivamente y poder entregarles en bandeja a los bancos el mercado que habían ocupado en los últimos años; han proyectado reformas financieras diciendo siempre que las hacían para que volviese a fluir el crédito, cuando era evidente que así no se iba a conseguir porque solo se estaba tratando de proteger aún más a las grandes entidades. Han creado un llamado banco malo pero no para regenerar el sector inmobiliario y poder impulsar otra política de vivienda, sino también para que los contribuyentes paguemos la irresponsable política crediticia de los bancos. Y, por supuesto, han hecho todo ello sin mostrarle claramente a la ciudadanía la factura tremenda que han supuesto todas esas ayudas a los privilegiados. Han hecho una reforma laboral solo para dar más poder al gran empresariado diciendo que se hacía porque así se crearía empleo, cuando era imposible que eso se pudiese conseguir de ese modo, como perfectamente han demostrado los hechos que tratan de silenciar.

El Gobierno de Rajoy se empeña en sostener la gran mentira que supone afirmar que realiza una política de austeridad que puede llevar a resolver el problema de la deuda y generar más actividad cuando la realidad es que así solo se consigue debilitar los servicios públicos para facilitar más tarde su privatización. Nada se va a ahorrar con esos recortes. Sabemos a ciencia cierta que provocarán una subsiguiente caída de la actividad que disminuirá aún más los ingresos y que, cuando se privaticen, los servicios serán más caros no solo para los usuarios sino para las administraciones públicas, tal y como ya ha ocurrido en otros países. Ni tampoco se va a conseguir que disminuya la deuda desmantelando las fuentes de generación de ingresos, no ya a medio y largo plazo sino incluso a corto, porque la deuda sube como la espuma por la suma ingente de intereses que van a la banca privada y por la caída de ingresos, y no solo porque haya más gastos corrientes.
En este año de políticas de recortes constantes no solo se han cercenando derechos sociales y personales. Con ellas, a Rajoy le cabe el triste mérito de haber llevado a España a ser la sociedad más desigual de la eurozona, demostrando así que el resultado efectivo de sus políticas no es otro que devolver a los grupos oligárquicos los pocos privilegios conseguidos en el franquismo que habían perdido en la etapa democrática.
Con el incremento tan extraordinario de la desigualdad que se viene produciendo va de la mano una caída en el ingreso y en el consumo de la inmensa mayoría de la sociedad que produce también el debilitamiento constante de la demanda y el mercado interno que alimentan a las pequeñas y medianas empresas que son las que crean la inmensa mayoría del empleo en España. La terrible tragedia es que el gobierno ayuda con docenas de miles de millones de euros a los bancos y grandes empresas que destruyen empleo mientras que destruye las bases para que lo puedan crear las más cercanas al terreno productivo. Ver para creer: el Gobierno de extrema derecha de Rajoy y la gran patronal, de la mano a la hora de promover reformas y políticas de austeridad, se han convertido en los grandes destructores de empresas y de capacidad de crear empleo.
Si el Gobierno de Rajoy no cambia urgentemente de políticas en la línea que hemos propuestos en otros textos, el paro llegará a niveles desorbitados en los próximos meses y la economía, lejos de recuperarse como dicen sus ministros sin el más mínimo fundamento, se hundirá cada vez más.
Es verdad que la táctica de meter la cabeza debajo del suelo y de engañar a tirios y troyanos de Rajoy al menos ha dado como resultado positivo que España no haya sido intervenida completamente y que solo se haya producido la menos mala vinculada al rescate de la banca. Pero es muy difícil creer que eso será suficiente y que bastará con que Rajoy se siga limitando a dar el esquinazo a Europa, sin enfrentarse decididamente a las imposiciones alemanas que crean más problemas que los que resuelven.
Hace falta más inteligencia y más patriotismo para resolver los problemas económicos que tenemos sobre la mesa. Y muchas menos mentiras, además de mucha más solidaridad y sensibilidad hacia los que sufren en mayor medida los daños de la crisis.
El Partido Popular y el Gobierno de Rajoy lleva un año haciendo frente a la crisis con el grito de guerra que una diputada indiscreta proclamó sin disimulo: "¡Que se jodan!" . Y el momento en el que estamos es el de decidir si creemos que esta es una forma efectiva y ética de salir del agujero en donde estamos o si queremos acabar ya con la traición y la torpeza de nuestros gobernantes.
España tiene que plantearse otros asuntos de fondo de los que el Gobierno de Rajoy no quiere oír ni hablar,. Es preciso poner sobre la mesa que no se puede seguir pagando una deuda que es un negocio ilegítimo de una minoría, que hay que acordar otro modo de repartir los costes y los beneficios que se han generado en nuestra economía, y que hay que tener una actitud muy diferente ante el drama que ha ocasionado la conducta irresponsable de los banqueros.

MANOLITO ESTÀ EMPRENYAT. QUÈ LI PASSA A MANOLITO?

I què consti que no és perquè Mas no se’n haig recordat d’ell a l’hora de nomenar el nou govern de la Generalitat... (Que potser també...) Us explico.

Fa uns dies em va arribar una filtració. Sembla ser que Manolito està emprenyat amb una emissora de televisió local (deixo que vosaltres mateixos féssiu les vostres càbales)

El motiu és (ni més ni menys) que no li agrada el tracte que li dispensa aquesta emissora de televisió. El seu enuig ve donat, perquè, segons ell, aquet canal de televisió (i en concret un dels programes que s’emeten) no el tracten com ell voldria ser tractat. Fins i tot diu que no té el dret de rèplica...

Tan gran és la seva contrarietat que fins i tot li va remetre una carta al director de l’emissora per a fer-li palesa d’això que us estic explicant. La carta està registrada i em consta que hi va haver resposta per part del responsable del canal televisiu.

Però què em conta sinyó ancalde??

Vostè és un demòcrata o només de boca cap a fora. O això o és que no té dos dits d’enteniment. Personalment em decanto més per la primera opció ja que si té la carrera de metge (encara que no tingui el MIR), molt tonto no deu de ser.

¿No se’n adona que el que vostè està demanant (què per altra banda, i si és veritat, en té tot el dret del món) és el que l’oposició de l’Ajuntament d’Amposta fa anys i panys que li demana a vostè sense que els faci cas?

¿O és que la Revista Amposta no és un pamflet propagandístic del govern municipal que vostè encapçala?    

¿O és que quan l’oposició el critica no va corrents a l’emissora municipal per a que li facin una entrevista per a poder donar la seva versió no sempre fidel a la veritat?

Quan nega a la Federació de Veïns de la nostra ciutat tenir veu pròpia al ple, a qui li tem, sinyó ancalde?

 I no em digui ara el mateix que va dir al ple, què, de consentir-ho, totes les associacions en tindrien el dret. Una federació d’Associacions de Veïns és molt més que una simple associació i això, sinó és de primària, al menys, vostè que porta més de 25 anys a l’ajuntament ho hauria de saber. I segur que ho sap, veritat?    

Un alcalde, sense deixar de ser-ho, hauria de ser més modest i compartir les inquietuds amb els seus ciutadans i no només amb els CIUtadans, sinó amb tots aquells que no el voten i, qui sap, si amb una altra actitud el podrien arribar a votar un dia.

Però amb 54 anys ho té molt difícil per a poder canviar. No el veig jo a vostè canviant un dia i deixant la seva arrogància i prepotència a casa tancada a un bagul.

En vol un exemple? (No recordo si l’he explicat mai)

Dia de la inauguració del Carrefour. La diputada Lluïsa Lizárraga i jo mateix ens dirigíem al centre comercial després d’haver deixat el cotxe a l’aparcament habilitat per a l’ocasió. En aquell precís moment arribava l’ancalde amb el Mazda i va aparcar-lo a un lloc on, casualment, no hi havia cap cotxe aparcat. Per què? Perquè simplement no es pot aparcar ja que té línia continua groga. El guàrdia de seguretat del centre comercial (que no el coneixia) es va adreçar a ell i li va dir. Aquí no es pot aparcar. I sabeu què li va respondre Manolito? Un escarit: Sóc l’alcalde.     

Ell hi podia aparcar i els demés, no? Resumeix perfectament la seva filosofia de vida.